Agost 1935.
Un dia, de bon
matí, partírem tots nosaltres del poble d’Aielo de Malferit en la província de
València. Ma mare portava al braç a la meua germaneta de dos anys. Jo encara no
havia complit els sis anys, la meua germana major en tenia 16. Uns pobres
fardells mal nugats, una o dos cistelles de mimbre amb atifells i alguns
coberts i utensilis. La nostra partida semblava una fugida, sense cap dubte. Al
vespre, van decidir els meus pares abandonar el poble d’una manera discreta per
tal d’evitar emocions i els plors dels qui es quedaven, especialment per ma tia
Maria la qual es quedava amb la meua germana Teresa:
Estàs
segura de poder alimentar a tota la família allà lluny, en França?.
Nosaltres
no tenim xiquets, deixa’ns a Teresa i dins d’uns mesos voras millor com es
presenta el panorama.
Al passar per
davant la casa de la meua tia, no vaig poder dominar el meu impuls, vaig anar
corregent i vaig colpejar la porta malgrat el consell dels meus pares. La meua
tia Maria va eixir plorant, darrere d’ella Rafael, el seu marit, amb la
llagrimeta a l’ull, i els dos amb les mans donant-nos adéu, el meu pare
caminava sense girar el cap.
Allò que
continua ha escapat de la meua memòria, sols es mantenen alguns raigs de llum
en una boira compacta i definitiva.
Un autobús balandrejant-se sobre un camí de terra, el cap que en donava voltes, nàusees, més tard en el tren, unes furtives mirades a una mar molt blava, com ninguna targeta en color ha pogut mai gravar, pedaços d’imatges sobre les runes del record.
Finalment
l’arribada a Val-Marie al bell mig de prats i de frondoses masses vegetals, amb
gent que acudia de totes les parts, que m’abraçaven i que jo no coneixia de
rés; gent que es congratulava amb els meus pares i que quedaven boca-badats a
la vista del nou xiquet de l’Espagnole.
Tot el personal
treballador de l’heretat de Val-Marie eren allí per a rebre’ns. La nostra
absència havia durat, més o menys, tres anys. El temps necessari per a que la
mare portarà a terme el seu embaràs en el seu poble natal d’Espanya, i de donar
a llum a la meua germana Maria i esperar que el bebè fora capaç de suportar el
llarg i pesat viatge.
Dels dos anys
que jo havia passat a Val-Marie abans de tot açò, cap de record. El meu pare en
l’atur, havia vingut buscant treball com obrer agrícola ací a la finca agrícola
de Val-Marie, a Cazilhac, a la vora de l’Hérault. El comte Henri de
Rodez-Benavent, l’havia acollit de tot cor amb la seua família.
Jo tenia
aleshores un any i mig, en aquell mes d’agost de 1935, hi havia un sol radiant,
la vida era bella i tot era nou per a mi. Acabava d’entrar en una mena de
paradís terrestre: l’heretat Val-Marie.
Val-Marie Chronique, 1935-1947
És historia
d’una integració ambicionada i assolida per part d’una família d’emigrants
espanyols.
És historia dels
treballs i d’estos dies passats en una gran finca agrícola abans i al llarg de
la segona guerra mundial.
És finalment els
esdeveniments del gran conflicte mundial en esta regió de Ganges, al nord de
Montpellier i prop de Cévennes.
L’autor d’este
relat és el Rdo. François Penalba Ortiz,
L’abbé Penalba.
Ha segut
professor d’espanyol en el col·legi La Trinité de Beziers. I ha dirigit el
cor dels Petits Chanteurs de la
Trinité des de 1956 a
1996.
Director també, de la delegació regional Languedoc Roussillon de la federació dels Petits Chanteurs, capellá Béziers i capellà també, de la citada federació dels cors de la regió Lanquedoc-Roussillon.
Director també, de la delegació regional Languedoc Roussillon de la federació dels Petits Chanteurs, capellá Béziers i capellà també, de la citada federació dels cors de la regió Lanquedoc-Roussillon.
Les seues
vacances d’estiu les ha passades com animador socio-cultural en la colònia de
vacances del col·legi de la Trinité
en Argentiere (Chamonix Mont-Blanch) i en Aielo de Malferit al llarg del mes
d’agost.
La seua estança al nostre poble estava motivada per compartir estos dies amb la seua germana Teresa Penalba Ortiz, la xiqueta que va quedar a Aielo quan els pares van emigra a França.
Crònica des de
Val-Marie escrita per l’aieloner Francisco Penalba
Podeu consultar-lo
i llegir-lo a la
BPM “Degà Ortiz
i Sanz” (Fons local)
