 |
| Juan Juan Martí al pati de la seua casa, al llom del seu matxo Careto, cap a l’any 1970. Com acomiadament d’ell, per haver adquirit una mula mecànica. |
A cada lloc del món, els agricultors viuen o han viscut en quasi-simbiosi amb un bestiar determinat, aquell que més s’adapta a les condicions físiques i de treball de l’àrea. En el cas d’Aielo de Malferit, per a treballar les terres, foren elegits els matxos i les mules sembla que mai s’ha llaurat en bous com es feia en la Ribera, al menys en els últims 200 anys. Que hauria sigut d’un llaurador o jornaler aieloner sense l’ajuda constant d’un matxo o burro?
A Aielo, les mules (crutze entre una llegua i un burro) i els matxos (fill d’un cavall i una burra o d’un ase i una llegua) van ser animals essencials i imprescindibles. El nombre i la raça marcava la riquesa de la casa: quant més adinerats, més matxos a la quadra. El pelatge era de color negre, roig, castany i “tordillo” (una mescla entre blanc i negre), i l’alçada aproximada estava entre 1’10 a 1’60 metres. Eren utilitzats per al treball del camp, per a càrrega o tir. Mansos, és deixaven fer, però en ocasions un parell de coces o intent de mossegar, demostrava el caràcter i importància que tenien a casa. Gràcies a aquest bestiar, pogueren llaurar-se els bancals, cultivant fins als cims de l’ Ombria i Solana, llomes, hortes i barrancs, pedregars i bones terres.
Tindre un matxo era la primera de les preocupacions de tot llaurador, tots no podien comprar-lo, I si emmalaltia era un drama, calia recórrer a potingues i curanderos (El tractant Salvador Colomer “botja” solia demanar el davantal de la veïna Teresa, quan algun dels animals de la quadra es constipava, deia que la dona era obligatori que li diguérem Teresa, en cas contrari no curava, o, a vegades, també li donaven pell de serp, que es guardava quan l’encontraven pel camp al permutar). Al final, sempre acabaven cridant al veterinari. Si moria era tot un colp per a la família i tragèdia per l’economia domestica. Cal dir que els burros, eren per a treballs més lleugers, els matxos eren més forts. A Aielo la majoria eren utilitzats per a llaurar, menys per a càrrega (recordem que érem un poble de carreteres), i pocs per al tir.
Mil i un cabàs d’històries, i caterva d’aventures relacionades amb ells, que podríem narrar, i encara hui ens conten els majors!.
 |
| Dionisio Pastor amb la seua burreta Teresa, collint garrofes al Carrascal, l’any 2012. |
Caminaven lentament, escoltant-se el repicar de les ferradures al xocar amb l’empedrat dels carrers. De vegades anaven rodejats de mosques i tavans. A voltes, algun, pegava a fugir, i s’escapava corrent, donant bufits, tirant i escampant la carrega i aparells. Darrere anava l’amo, maleint i bonegant... soooo, quiet!!!. Qui no ha vist i te fossilitzant a la memòria, un burret caminant assossegadament pel carrer tirat del ramal pel seu amo, o assegut al llom de l’animalet a pèl, o assegut a la sària en les cames a un costat (recordem al ti Masip pel carrer Església amb el ramal del cabestre. I conten del ti Barranet quan pujava al llom del seu burret i arrastrava els peus per terra perquè el burret era més xicotet que ell...).
Diàriament calia cuidar-los, alimentar-los, raspallar-los, fins i tot portar-los al riu per a llavar-los (Lola la formatgera ens contava que el pare portava, al toll del pont de l’Arcà, els matxos del marques que tenia a la finca de Cairent). I, de tant en tant, traure el fem de la quadra.
Les cases estaven adaptades per a ells, la porta principal de casa era de dos fulles per entrar el matxo carregat fins la quadra. Era l’única bestia que dormia a la quadra, habitacle condicionat al corral dels domicilis més prestigiosos, amb un pessebre per a menjar herba, palla mesclada amb garrofes, sense faltar-li la pedra de sal que anava llepant. Era el primer en rebre menjar, i aparellar-lo era tot un ritual: sària, albarda, barres, cabeçó, cingla, orelleres, tafarra, colleró... vocables actualment en desús.
Els matxos llauraven amb l’aladre i la rella; a l’estiu, tirant de la post, batien a l’Era, arrossegaven troncs de pins des de la serra, pedres cordelleres des de la lloma del sarvaxo (partida d’Aielo), carbó o calç de les caleres repartides pel terme, carregaven gabelles de llenya per als forns, transportaven sorra (arena) per a la construcció (recordem al ti areneta, xales, gavira), (el ti Tiró utilitzava el seu matxet com un andami per a construir, i a una part de la sària tenia les pedres i a l’altra el fang) . A la claredat del dia, s’escoltaven les reates de matxos dels carreters que desfilaven pels carrers (Rafael Mora Vicent “Mora” tenien quatre matxos per anar a vendre al mercat de Bocairent, cadascú d’un color).
Tot el dia, des del trencar de l’alba, esforçant-se, i al mig dia, reposaven una estona a l’ombra dels garrofers, junt a l’amo, als bancals de grans arbres o arrimats als marges de pedra, s’ha acostumava veure algun home gitat a terra damunt de la sàrria, descansant “pegant una becadeta” i el matxo pasturant al voltant.
Amb els anganells, on col·locaven els cànters, portaven aigua fresca de la font d’Allà Baix i del moli Propet, que venien per les cases. (Recordem a Paco Bataller amb el seu burret anomenat “camarada”, venent l’aigua pel poble, i el ti Borreda).
Al seu llom, col·locaven la sària, per transportar les collites de fruites, sacs de garrofes, d’olives, de panís, herba,... (Qui no recorda al ti Dionisio amb la seua burreta, Teresa, Juanito “enguerino” amb el matxo carregat de canyota, el ti Berlandino amb la burreta carregada d’herba i ell cantant pel carrer “Qui vol heeeerbaaaa”)... Encara al poble es recorda els burrets i matxos, amb les carregues de pedres, que transportaven per a construir el Patronat...
Les basses de les fonts i abeuradors han servit per ajudar als homes a pujar damunt la sàrria del matxo, empraven marges i altres espais naturals o artificials per donar-se un poc d’impuls i ascendir damunt del matxo... i cap al bancalet o l’horteta!
Als xiquets els
enviaven, després de l’escola, a replegar els bonyigos dels burros i matxos,
pels carrers, amb un cabasset que omplien i desprès venien per traurers algunes
perretes (una perreta eren cinc cèntims de pesseta). I les dones gastaven els bonyigos
per a les plantes de casa. També, sempre tant bords i inquiets, com un joc, s’agafàven
de la cua dels burros, per a que els arrastrara, i algú rebia un parell de
coces. Alguna que altra desgracia greu ha aportat les coces dels matxos.
No oblidem que també han segut part important de les festes i la diversió. Recordem les parelles de joves assegudes al seu llom, a la grupa, a les cavalcades de les festes patronals i de carreres. Els recordem tirant de carros i tartanes adornades amb paper de seda de colors, i ells, els nostres protagonistes, adornats amb els millors arnesos. Com animals de carrega que són, en la diversió foren emprats per portar els ingredients de la paella, per el menjar un dia de Pasqua, i tants i tants combois.
 |
| Contracte de venda d'un burro al jornaler, José Belda d'Aielo de Malferit. Al preu de 105 pts, l'any 1923, pels germans tractants Salvador i Pere Colomer. |
Al voltant d’ells, existia tota una xarxa d’oficis per a atendre’ls i tindre cura: tractants que portaven els animals per vendre de llocs allunyats i fires de tota Espanya (Els tractants Salvador i Pere Colomer “botja” eren grans proveïdors d’estos animals), “el ferrer”, com Vicente Ferri (vindria a establir-se a Aielo des d’Agullent a primeries del segle XX) veterinaris, capadors, esquiladors, albarders (feien els arreus per a les bèsties), i arriers.
De tot açò, de la cohesió de l’home amb el matxo, ha quedat molt a la memòria oral, i més, escrit als protocols notarials, on podem llegir a les escriptures frases com “Un camino de herradura” o “ sobre un jornal de tierra secano en la partida de...”, fent referència a lo que llaurava una matxo en un dia, aproximadament sis fanecades.
Inclòs popularment trobem fins i tot endevinalles, com “Un bancal molt ben llaurat , que la punta de la rella no li ha entrat”... que és?. O el travallengües “Amo la haca la treta, l’altra haca la trac?” I frases com “Llaurar de sol a sol”, “Anar carregat com un burro”, “Estar com el burro de Victòria, sense pena ni glòria”, “El burro valent, du la càrrega i no la sent”, “Treballes més que un burro”.
Inclòs teníen en Sant Antoni el seu Patró i dia de festa (la festa la feien els “burreros”). Tots els matxos, burros i mules, passaven per baix del Sant al llarg del dia. No quedava cap animalet a la quadra. Totes les dies, com un ritual, els amos els treien a beure, a l’abeurador de l’Eixample, al de la plaça de la Font , o la font del Capritxo, aprofitant per passar-lo per baix de sant Antoni i ser beneits. El propietari de la casa on es troba el retaule del sant, Rafael Martínez “Rafael el de baix del Sant”, repartia una garrofa beneïda a cadas-cu que passava en l’animalet.
A poc a poc anaren desapareixen!... A partir de la dècada de 1970, començà a canviar tot, el camp inicia una transformació que no te volta enrere. Comença un abandonament progressiu i costant de l’agricultura tradicional, els joves van a buscar faena a les fabriques de la contornada (impuls industrial que te lloc a partir dels anys 60), desplaçant-se en bicicletes, cansats del dur i poc agraït treball agrari. Les cases de camp (Sénia, Casa la Por, Bonavista, Caseta Ortiz...) queden deshabitades pels casers i mitgers que les ocupaven durant tot l’any. Els matxos son substituïts per les mules mecàniques (Pasquali o Agria) o tractors, i vindrien per a quedar-se, modernitzant i mecanitzant el terreny. El primer tractor es veuria a la vareta d’Emilio Castelló, (recordem el tractor del ti Bobi, encara actiu). Els tractors i muletes alliberaren als matxos de les grans i pesades faenes i facilitaren als homes el treball, però eren més sorollosos. Els matxos son posats a la venda per a la carn, o per a baixar pins de la serra, treball duríssim. Molts llauradors es negaren a veure al seu apreciat animalet sofrir i “xorrar sang”.
Alguns llauradors es negaren a finalitzar esta cohesió. L’última burreta que recordem era “Teresa,” la burreta del “ti Dionisio” Pastor. Pràcticament han desaparegut, sols algunes persones tenen a casa algun matxet o burret però ja no s’ampren per llaurar, ara sols per passejar, tirar del cabriol o del carro. Actualment, d’ocupar-se dels matxos ignorem tot, no en queda cap per a solcar i dedicar-lo a les comeses agràries.
 |
| Salvador i Isabel Colomer, a la grupa del seu cavall. Al pati de les quadres del pare tractant, al carrer Sants de la Pedra, anys 30. |
Les noves generacions han vist com el dia de Sant Antoni, és envaeix de gossos, pardalets i altres animalets domèstics que han reemplaçat als matxos que tant assistirem als humans. Però alguns encara queden, en perill d’extinció, i desfilen junt als cavalls de muntar ben pentinats i raspats, tots engalanats, causant les delícies dels menuts i grans que els contemplem en admiració, ignorant la gran funcionalitat i ajuda aportada a la humanitat.
En tribut a aquests animals oblidats, part essencial de la història passada, i que tant ajudaren a construir el paisatge tradicional com hui coneguem, valguen aquestes modestes paraules i imatges per agraint-los la seu tasca i suport.
