 |
| Xelo Mira Barber (1964-2013) |
Xelo Mira Barber inesperadament ens va deixar l’11 de
juny de 2013, fa poc més d’un any, volem compartir amb tothom un treball escrit
per ella on parla del passat d’Aielo i de la seua gent. L’escrit estava
destinat a ser un capítol d’un llibre de fotografies antigues que al final no
va tirar endavant. Llegint-lo volem que la recordeu, és una manera de rendir-li
homenatge i tenir-la sempre present. El
treball l’hem dividit en diversos apartats i cada any en publicaren un. Comencem
pel cinema que a tantes generacions va distraure.
Els seus
amics i amigues.
Sense pedanteries: qui no ha sentit parlar de
"Cargable", "Toniquin", "Frediaire"; "Juan
Vaina'; "Espencer Tráfic"? La deformació dels noms no obeïa només a
la ignorància total de I ‘anglès en aquests paratges. Ens agrada pensar que és
l'efecte natural de l’ús continu: les paraules més usades són les més
canviades.
El cinema als anys 40 i 50 no era
una cosa més, era l’espectacle de la il.lusió, i els actors, nacionals o
estrangers, els seus mags. Evidentment, les actrius, aquelles com Rita en
Gilda, esdevenien encarnacions de la suma deis desitjos dels hómens, sempre tan
necessitats. Però, segurament, les dones també mirarien els hómens de la pantalla
sense massa innocència, tot i que no pogueren confessar-ho.
Deia un
director de cinema: "Les bones pel•lícules són aquelles que hi tenen
acció, sexe, violència, intriga, amor, passió..., és a dir, pura emoció.".
L'emoció que el públic buscava: histories
d'un altre món (el deis somnis?) contades directament a I'individu, en una sala
fosca.
1 tot per un xavo, 20 cèntims o
dos rals, depenent de I ‘època i de les influències. Els fills de l'alcalde
passaven gratuïtament, i els acòlits també. Aquests s'ho guanyaven per assistir
a missa Major. Després acompanyats pel rector anaven a la casa abadia on els repartia
les entrades per anar al Patronat el diumenge a la vesprada. Als anys 70 el
preu era de cinquanta pessetes.
El Patronat, edifici construït amb
L’esforç de molta gent del poble, fou durant molt de temps el lloc de projecció
de pel·lícules. A les 5 de la vesprada la deis xiquets i a continuació deis
majors. Els xiquets rivalitzaven per les primeres fileres mentre, els majors,
buscaven la intimitat a les últimes. Tots ells eren vigilats per I'allotjador i
la seva Ilanterna.
La part dedicada al cine era una
sala amplia, amb 800 butaques aproximadament, a la qual s'accedia mitjançant
tres portes que donaven a un corredor, al fons del qual es trobaven els
serveis. La sala tenia un gran escenari i al fons la pantalla. Les parets
altes, folrades d’una espècie de votó en pèl blanc. A la part superior, unes
grans finestres que s'obrien amb ajuda d'un cordell que penjava fans l'altura
de les mans i que tant agradava accionar als xiquets. També hi havia el típic
galliner des d'on vèiem baixar eixa llum màgica directa a la pantalla. Les
butaques austeres, totes de fusta, dures i nues (sense cap revestiment) .
 |
| "Cine verano" del Patronat, anys 50 |
Tots hi hem acudit alguna vegada
a contemplar la magnificència que prometia el cartell, els quadres que es
col•locaven al carrer prèviament.
Una vegada dins la sala es
projectava primer el NODO (Noticier Documental del règim franquista)
d'exhibició obligatòria en tots els cines d'Espanya durant quasi 40 anys. El
197? deixà de ser obligatòria la pasa prèvia a qualsevol pel•lícula.
S'apaguen
els llums, emmudeix el guirigall en les butaques, tots es sumien en silenciosa
expectació mentre començava a rugir el lleó, ocupant el centre de la pantalla,
que anunciava la pel•lícula. De tant en tant un crit, quan les pistoles
disparaven amb massa realisme i la sang corria pel pit de I'heroi. No havíem
d'alarmar-nos, la perforació no era definitiva, sols estava ferit i el final serà
feliç. Les mans tapant-nos els ulls eren un bon remei per evitar emocions massa
fortes. En acabar la pel•lícula els aplaudiments instintius del xiquets
mostraven I'alegria compartida. Quan els Ilums tornaven a encendre's i s'obrien
les portes, es podia llegir en alguns rostres part de vergonya per haver bolcat
tant de sentiment. La gent es dispersa i toma a casa on segurament contarà als
altres l'argument de la pel·lícula.
Tampoc faltava el quiosc, on es
podia comprar allò que s'associa a cine: rosetes, pipes, quicos, tramús, per
menjar-s'ho mentre vèiem la pel.lícula. Es feia un desbarats perquè l’amo del
bar traguera profit del negoci. La projecció anava acompanyada dels sorolls més
diversos: el menjar que cruixia a les boques; el vidre de les botelles d'aigua
que es deixaven rodar pel sòl que feia pendent, fins que paraven en alguna fila
de butaques més avant; l'amonestació de l'allotjador a un grup de jóvens; les
conversacions dels espectadors a una distància de dos files; anar i venir deis
xiquets més inquiets als serveis.
Les primeres projeccions que
recorda encara la gent més major, a principi deis anys 30, es van fer al carrer
del Fondo (al costat de l'església). La pel·lícula es projectava en la paret
del fons. La gent portava la seva cadireta i composaven espontàniament les
files de butaques.
L'any
1928 es va filmar a Aielo un documental que es titulava “Las regiones de
España, Ayelo de Malferit”. Els protagonistes eren la gent del poble, els seus
carrers i el paisatge. La principal protagonista era la fabrica de licors, Vda.
de J. Juan Mompó. A aquesta es pot observar tot el procés de producció,
envasament i emmagatzemat deis licors, xarops i vermuts tan apreciats en la
seva època dins i fora del poble. Es va projectar vàries vegades i eren moltes
les persones que la van veure en la sala de cinema. Aquesta pel·lícula va ser
recuperada per la filmoteca de la Generalitat Valenciana on es conserva
actualment.
 |
| Enrique Tarrasó “El cinero” i Conxa Barber “La palaxa”, anys 60 aprox. Enrique era maquinista al cine de Mari Cruz Barber |
Abans de la guerra ja es
projectava a Aielo el cine mut, "anaves i veies funcionar la gent però no
sabies que deien. ". El lloc, l'antiga fusteria situa al carrer del degà
Ortiz i Sanz, I ‘empresari, Don Cipriano Valero Iranzo. El cinema s'anomenava
Los Nueve? tenia capacitat per a 175 butaques, a 0'30 pessetes cadascuna, i 125
generals, a 0'15 pessetes. A la mateixa època (1932) funcionava una altra sala
de cine anomenada Cine Cervantes, el propietari era Don José Ortiz Pinter amb
sis llotges i més cabuda. A Aielo per aquella època era habitat per 2942
persones, segons consta a I'arxiu municipal.
L'atracció per les imatges en
moviment portava a la gent a aquests llocs on es permetia fins i tot fumar. Es
feia un desvaras per canviar el rotllo de la pel·lícula i més duna vegada es veia
saltar per una finestreta que donava al carrera ¡ que projectava la pel·lícula perquè
el rotllo s'havia encès. Tot era més rudimentari.
El
període de guerra no hi havia projeccions, serà després de la guerra, l'any
1946, quan de nou es projectarà darrere de les escotes Velles. El cine era
propietat de Teresa Barber Barber i es deia Cine Palacio. Allí també recorden
algunes persones haver eixit corrent alarmats pel foc i fins i tot extraviaren les
sabates en el trajecte. Les pel·lícules tenien un nou atractiu, dones anaven
acompanyades pel so. La gent hi anava molt sovint, tots els dijous i els dies
de festa hi havia projecció. L'any 1952 va ser propietari Enrique Tarrazó
Franco i el 1953 Adolfo Mira Vida¡. El cine d’Adolfo va ser l'últim que
mantingué la sala oberta, fins als anys 80.?
La gent d'Aielo també va poder
gaudir del cine a l'aire lliure quan hi havia cine d'estiu era del Centre
Parroquial reverend Juan Sanchís Requena. Aquest estava emplaçat a l'Eixample?
El cine ha deixat bons records a la gent. També ha
deixat alguns malnoms: el cinero, era l’amo del cine; María Comai, aquesta dona
Maria Barber era la propietària d'un cine, quan la gent li preguntava com havia
estat la pel.lícula sempre contestava : "Com mai! Com mai!" D'ací li
va quedar el malnom.
Xelo Mira Barber
Publicat programa de festes 2014
“...Si em dius adéu vull que el dia siga nét i clar...”
i així va ser... te n’anares un dia clar i nét.
