Com a conseqüència
de la pandèmia de la COVID-19 hi ha algunes paraules que s’han escampat
moltíssim per l’enorme pressió periodística del castellà. Sens dubte, la reina és
mascarilla. Però és prou
evident que es tracta d’un castellanisme, ja que la majoria de les paraules que
presenten el sufix -illa ho són, amb
poques excepcions (bresquilla, illa, llentilla…). Vist això, ¿quines possibles alternatives tenim en
valencià per a designar el tros de tela que servix per a resguardar la cara i
el nas de possibles agents patògens o tòxics? Les analitzarem una a una.
La
primera és carasseta. Segons el Diccionari
Normatiu Valencià (DNV) de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és una
«Màsquera de cartó o de goma, generalment grotesca, amb què es cobrix la cara
per a disfressar-se o que es penja en la paret com a ornament». Per tant, el
DNV no preveu per a carasseta
l’accepció sanitària, creiem que equivocadament. A més, si consultem el Corpus
Informatitzat del Valencià (CIVAL) de l’AVL, que arreplega les aparicions d’una
determinada paraula en les obres literàries escrites des de l’Edat Mitjana fins
ara, comprovarem que, efectivament, carasseta sempre s’ha usat en el
sentit donat pel DNV. Per exemple, en la novel·la En blanc i negre de Rafa
Gomar (1998) llegim: «Els majors es posaven a l’últim
vagó, asseguts al capdamunt del seient i desafiaven la bruixa, la qual solia
portar una carasseta de goma molt lletja, una falda
de llunes i una camisa arromangada…».
La segona és careta. El DNV dona, entre altres
accepcions, la de «Peça de tela, de
metall o d’un altre material, utilitzada per a protegir la cara o per a evitar
la inhalació de gasos o de gérmens»; va en eixa línia la definició de careta
antigàs: «Màsquera hermètica dotada d’un filtre, que s’utilitza per a
protegir la respiració de gasos tòxics i de fum». Consultant el CIVAL trobem, per
exemple, que Ferran Torrent en Gràcies per la propina
(1995) diu: «el metge resolgué portar
una botella gran d’oxigen amb una careta per tal de facilitar-li la respiració».
La tercera és màscara o la variant màsquera,
que es documenta des del 1546, molt relacionada amb la
festa de carnestoltes. La definició del DNV és:
«Careta per a amagar, protegir o medicar la cara, o per a
administrar narcòtics». La majoria de les llengües europees denominen així
aquesta protecció facial (anglés mask,
francés masque), sense recórrer
al diminutiu; de fet, hi ha lingüistes que consideren que mascareta és
un castellanisme (una projecció de mascarilla),
mentre que d’altres creuen que només és la forma diminutiva correcta. No cal
dir que l’ús sanitari és modern.
Per
a aquells lectors a qui els agraden les curiositats lingüístiques, direm que la
paraula màscara deu provenir de
l’àrab máshara, que significa ‘joglar’
o ‘pallasso’, creuada amb l’antic germanisme maska,
que significava ‘xarxa’, ‘malla’, ‘antifaç’ i inclús ‘bruixa’.
La quarta és mascareta o la variant masquereta.
El DNV només en dona el sentit estètic: «Preparat cosmètic
que s’aplica a la cara per a netejar-la i millorar la textura del cutis». Si optàrem
per usar-la en el sentit sanitari, hauríem de tindre clar que és una màscara menuda.
Com
a conclusió, i segons la revisió feta del DNV, la forma general de referir-nos
a la protecció facial hauria de ser màscara o màsquera, sense recórrer
al diminutiu mascareta. Però hem
d’afegir que la llengua popular completa i complementa la informació que aporta
el DNV, ja que també són usuals els termes carasseta i careta, afortunadament no
tant en el sentit sanitari com en el sentit agrícola; és el cas dels llauradors
que fan les faenes de fumigar, sulfatar o polvoritzar els cultius, i es tapen
la cara amb una carasseta per evitar inhalacions
tòxiques. En conseqüència, és pertinent, just i necessari reivindicar l’ús de carasseta i inclús de careta com a sinònims de màscara. I siga dit també, i per damunt
de tot, que esperem que prompte deixen de ser necessàries.
Ximo
Juan-Mompó Rovira
