Malnoms d'Aielo de Malferit: AMPARITO LA MARTINA

En el carrer de sant Antoni prop on el “ti gallo” tenia la fusteria, vivia Amparito “la Martína”.

Amparito era una dona menuda i primeta, cara eixuta, patia un poc d’estrabisme i era una persona feliç... sonreia casi sempre i li agradava molt canturrejar.

Cuidada per la seua família, cada vesprada, si feia un bon dia, eixia de casa per donar una passejada pel poble. Anava sempre vestida de clar amb teles estampades de colors, ben pentinada, colorets en les galtes i llavis pintats amb “xorisset” (nom més emprat al poble per referir-se al pintallavis) i de sobre l’orella, recollint els cabells, un ramillet de gesmil. Malgrat els anys, era innocent com un xiqueta atrapada en un cos d’un adult. Solia portar un “bolso” i un colorit “palmito” per donar-se aire. Quan alguna veïna o veí la saludava corresponia a la salutació, amb un gest d’agraïment i satisfacció.

Si algú li demanava que fera un ballet ho solia fer donant unes voltes i cantava...  “el timonet que bó que està” referint-se a la colació obtinguda amb esta herba aromàtica i tradicional del nostre poble. També solia en el seu curt repertori cantar...  “la golosa- melindrera” cançó en la que es referia a una dona que no parava de menjar i menjar moniatos i finalitzava la cançó amb el verset “ i moniatos ja no n’hi ha”.

No hi havia maldat en estes bromes dels seus paisans.. la gent l’estimava com una dona més del poble.

Existia una història d’amor, d’un amor impossible: Amparito la Martina estava locament enamorada del Marques d’Aielo. Recorde, de menut, a una veïna darrere de la persiana  del balcó que important la veu com si fora la del Marques, la cridava pel seu nom. Amparito dirigia la seua mirada al cel, mirada perduda en l’infinit esperant trobar l’avió que pilotava el seu amant i des del qual li parlava. Des del balcó esta veïna li  llançava un paperet que volant cauia a terra i arreplegat per Amparito el besava apassionadament moltes vegades. Mentre guardava l’apreciada “carta” del Marqués, mirant al cel li dia “gracias amor mio, te quiero, te quiero” i seguia el seu habitual passeig.

Cosa curiosa, no sabia llegir, sols parlava valencià però malgrat el seu estat tenia una cosa clara, que a Deu, als marquesos així com a tota la gent important, cal dirigir-se en castellà.

 

 Francesc Juan Chàfer  
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.