Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


viernes, 3 de junio de 2016

LES SORPRESES DE L’ARBRE GENEALÒGIC COLOMER - SANZ




 
Josefa Colomer Sanchis (1921-2016) agost de 2014.
Ja fa temps, molts anys, que vaig començar a fer l’arbre genealògic de la família. Sempre he segut una persona interessada en conèixer els orígens familiars i des de ben jove, he anat replegant, buscant i mirant per reconstruir la història familiar per part de les dues línies paterna-materna. He anat recopilant totes les dades, fotografies, documents i relats de la família. Ara passades dècades, és la meua neboda la que està continuant la tasca de rememorar l’arbre de les dues famílies, i gràcies a moltes indagacions hem pogut aplegar més lluny i descobrir autentiques curiositats familiars.

El meu pare era Salvador Colomer Sanz “Botja”, descendent dels Colomer, un llinatge aieloner que tinc prou estudiat, un dels primers llinatges que firmaren la Carta Puebla amb els Malferit. Molts membres de la família, Colomer-Vidal, Colomer-Ferri muntaren empreses a Canals i Alzira, al segle XIX, altres acabaren disseminats en diferents ciutats i pobles d’Espanya, Còrdova, Argentina, Banyeres.. i alguns mai han abandonat Aielo, treballant com a comerciants i variants oficis fins avui, penosament el meu cognom va camí de desaparèixer després de moltes generacions al poble. 

 El 23 de març de 2014 vam poder gaudir d’un encontre  del cognom Colomer on acudirem parents llunyans de Canals, Énguera, Madrid, Moixent, Ontinyent, Tavernes de Valldigna, Valencia, ( i fa poc de temps hem localitzat parents a Barcelona). Es trobàrem tots a la tranquil·la ermita d’Agullent, ajuntant-se persones de diferents pensaments, estranys uns dels altres, desconeguts, d’edats molt distintes... però units pel mateix cognom COLOMER i un mateix poble d’origen AIELO DE MALFERIT. Allí davant d’un immens arbre genealògic explicarem l’origen e intercanviàrem  anècdotes i succeïts familiars...
Llinatge Colomer d'Aielo de Malferit, Agullent 23 de març de 2014.
Un dia memorable i emotiu, ple d’il·lusions i sorpreses per al record, ens acomiadarem fins una altra trobada.

Si tirem enrere l’arbre genealògic, s’adonem de les unions d’homes i dones que m’han dut fins ací. Com eren, on van nàixer, fa vertigen pensar-ho, persones que van nàixer i viure, del qual l’únic rastre que queda són les cendres genètiques que guardem dins de nosaltres.

Sóc filla d’una generació que ha viscut i treballat la terra, de l’atzar i del clima i les collites. Visc ara en un món tecnològic, de vegades enyorant el passat de color sèpia de la joventut.

Al principi de confeccionar l’arbre genealògic, no té quasi emoció: pares, avis, ties, cosins… provoca una important nostàlgia l’adonar-te de tots els que ja no estan. Però les coses canvien quan ens podem començar a allunyar una o dues generacions. Comença a desaparèixer la gent que coneixem i apareixen aquells de qui ens parlaven els avis i poc a poc anem coneixent uns membres de la família que d’altra manera haurien quedat per sempre oblidats. L’emoció i la intriga creixen encara més quan apareixen problemes, és el moment de començar a investigar una miqueta i tenir sorpreses, parlar amb familiars, mirar quins documents poden conservar, què recorden, buscar fotos… posar cara a tots aquets noms que tenim fins al moment. Homes vestits amb jupetí i faixa, dones amb immaculats vestits... 

La lectura de documents oficials, certificats de naixements o bateig, de matrimoni, de defunció, fotografies, escrits, signatures, recordatoris de la comunió o de defunció, ens porta fins a primeries de 1700, certificant l’estància dels Colomer al carrer Sants de la Pedra, fins ara mateix, sense adonar-nos, ens remuntaríem a 7 generacions.

En aquest punt la meva curiositat augmenta, i ara la perspectiva és suficient com per a poder relacionar estos avantpassats amb un context històric molt definit.... En resum, el que va començar sent una distracció, va passar a ser una passió, i sé que es continuarà la meua tasca.

Si interessants són els COLOMER, l’altra branca familiar són els SANZ, no desmereix l’estudi, i és a esta rama troncal on trobarem uns il·lustres familiars desconeguts, segurament el pas del temps i les diverses generacions esborraren de la memòria col·lectiva a estos parents.

He trobat 9 generacions, no podent continuar per no existir les partides de bateig, arribant a Francisco Sanz i Mariana Senabre, el fill Pasqual es casaria amb Mª Graciela Aparici Ortiz (1767 – 1855), filla d’Antonio Aparici i Vicenta Ortiz Sanz, Vicenta era germana del Degà Ortiz, i Graciela era germana del diputat a les Corts de Cadis en 1812. Mª Graciela Aparici, va morir a una edat avançada als 88 anys.

Per a mi, va ser una autèntica alegria conèixer el parentesc amb Pere Aparici Ortiz i el Degà Canonge Ortiz i Sanz.

El fill, Pedro Sanz Aparici (1796-1856), es casaria amb Florentina Egea Juan (1804-1839), Florentina va morir als 35 anys “de parto”, ella i el seu fill Rafael. El marit, Pedro, llaurador, el trobem, junt a altres persones, en els diferents plets del poble contra el marques de Malferit.

Són els pares del sacerdot Vicente Sanz Egea (El diputat Pere Aparici seria germà de la seua avia), mereixedor d’un estudi rigorós sobre la seu vida i obra. Va escriure un Betlem per a ser interpretat en Aielo a l’any 1883. Rector del poble de  Sumacàrcer entre els anys 1872 i 1897. Va morir a Aielo en 1897, als 60 anys. Fundador de la capellania de Missa 11, deixant el domicili propi com a residència per al capellà encarregat de la missa i actualment és la casa abadia.
Amparo i Josefa Colomer Sanchis, juliol 2013

El germà Salvador Sanz es casaria amb Isabel Vidal Gironès i d’esta unió naixeria la meua avia, Florentina Sanz Vidal (1855-1915), esta contrauria matrimoni amb Salvador Colomer Martínez (1852-1912).

Un dels fills de Florentina i Salvador seria el meu pare,  Salvador Colomer Sanz (1883-1951), que es va unir en matrimoni amb una xica de Rotglà, Isabel Sanchis Gómez (1888-1948), i d’este enllaç he nascut jo i les meues germanes i germà, i tota la gran descendència que hui forma la meua família.

       Molts són els familiars que van quedant al camí, els meus estimats nebots: Isabel, Emilio, Ildefonso, Salvador; cosins: Joaquin, Carmen, Flora, Isabel, tios: Vicenta, Maria, Aurelia, Pere, germans: Salvador, Isabel, Vicenta, Maria, Florentina i els meus ben volguts pares Salvador e Isabel. A ells i als familiars que vindran nous, els deixe este llegat tan important per conèixer les arrels familiars, les interrelacions entre les cases, i  el parentesc entre altres persones. Recomane i aconselle a tothom la confecció del seu propi arbre genealògic i conèixer la pròpia historia.

Josefa Colomer Sanchis
Programa Festes 2015
                                                                                                                                             

sábado, 28 de mayo de 2016

Josefa Colomer Sanchis (1921-2016). Bibliotecària d'Aielo de Malferit


El dia 18 de maig va ser un dia tristíssim per a la Biblioteca Municipal d'Aielo de Malferit. Ens va deixar la primera bibliotecària Josefa Colomer Sanchis, a l’edat de 95 anys, la bibliotecària que mai va deixar la Biblioteca!!.

Pepica, iniciadora de la Biblioteca Parroquial, va ser també la primera bibliotecària municipal des de la seua fundació a l'any 1953 fins a l’any 1978. Les seues inquietuds, i el seu continu reciclatge professional, va fer que acudirà a multituds de cursos i jornades de biblioteques. 

La Biblioteca d’Aielo li deu el seu impuls i treball, la seua lluita al llarg dels anys, on la no seria igual sense el seu impuls i treball, sense la seua lluita al llarg dels anys on la Biblioteca ha patit moments difícils, i ella a estat al front, lluitant per a que Aielo sempre tinguera una Biblioteca digna, mantenint viu el record de les persones que fa anys aconseguiren per Aielo una Biblioteca Pública (Angeles Belda i Leonardo Carreres), sent la segona Biblioteca inaugurada en la Vall d’Albaida després de la d’Ontinyent.

Amb vocació i rigor i de la mateixa manera com havia treballat per a la Biblioteca del Patronat va treballar per a la Biblioteca Pública. Els primers anys foren durs, eixia pels carrers del poble recollint llibres per organitzar un fons biogràfic meritori o portant directament els llibres prestats al domicili de les persones que ho sol•licitaven. Anys de moltes necessitats i poques inversions, però molta voluntat.

Des d’esta data, de 1978, quan va deixar de ser la responsable oficial, visitava la Biblioteca setmanalment, la primera en acudir a les activitats programades, participativa activament en tots els actes, i com usuària li agradava xerrar amb els xiquets, preguntant-los les seues preferències. Va ser tota una vida entre llibres, una fervent animadora del Fons Local de la Biblioteca, al que ha ajudat a fundar i col•laborar amb donacions i aportant valuosa informació oral. Durant estos anys ha seguit animant, i segons les seues possibilitats, a les tasques pròpies d’una bibliotecària de naixement, una de les grans passions de la seua vida. 

Sempre, i dia a dia, treballava per lo que més estimava, els llibres i els lectors. Sempre animant a la gent que visitarà la Biblioteca i prestarà un llibre, que allí trobaria la lectura necessària, atenta, i cobrint les necessitats de lectura, i culturals de tot el veïnat del seu estimat poble, sentia la professió com una vocació, i amb una actitud d'entrega i implicació exemplar. 

Era una persona d'una generositat sense límits, tots hem pogut gaudir de la seva saviesa i la seua memòria tant prodigiosa, que ha tingut fins el final.



A la secció de préstec quedarà inactiu el seu carnet, les seues peticions de llibres i autors clàssics, les revistes, els comentaris a lectures realitzades, el seu garrot arrimat al mostrador, el seu abundant cabell blanc, i ja no ressonarà la seua veu preguntant..  “Manté quin llibre estàs llegint?”.

Des de la Biblioteca la trobarem a faltar. Pepica era una veu anòmima peró important. Esperem algun dia registrar a la Biblioteca un volum especial que relate  la vida de tantes dones anònimes, com ella, que han fet poble i mai oblidarem. 

BPM "Degà Ortiz i Sanz"
Aielo de Malferit
18/05/2016




domingo, 15 de mayo de 2016

Malnoms d'Aielo de Malferit: EL TI XURRERO




El ti Xurrero era un paisà nostre que vivia, si la memòria no en falla, en el Raval.

Viudo es va casar de nou amb una dona castellana,  de nom Leonor. Al poble hi havia el costum de fer “esquellades” al viudo i viuda que es casava de nou. Per tal d’evitar la burla i el soroll de l’esquellada, molts dels que feien segones núpcies si un d’ells no era del poble, buscaven casar-se en el poble del contraient foraster. Si els contraents eren paisans solien casar-se de bon matí, encara de nit,  per fugir de la temuda esquellada. 
 
El ti Xurrero, es va casar en el poble castellà d’on procedia Leonor,  i malgrat totes les mesures preses, se li va preparar la més  sonora i multitudinària “esquellà” que en el poble s’ha vist. Aquesta va fer història i és conserva viva en la memòria col·lectiva de la gent major del nostre poble.
 
Des de la fabrica de licors es va enviar a València un dels seus treballadors, amb hores extres pagades, i amb l’encàrrec d’avisar per telèfon de l’autobús quin prenia la parella des de València. El telèfon va sonar en la fabrica i l’espia va donar l’avís: “l’autobús de 5 de la vesprada que para en la venta”.

La noticia va córrer com la pólvora per tot el poble, estenent-se per els quatre punts cardinals de la població... des del Fondo a l’Era i des del Raval a l’Eixample. En la fabrica havien ja preparat un gran palis fet de sacs que era sostingut per llargues canyes. Pels costats en compte de borles i "flecos" daurats penjava entre altres coses sardines de bota ja rovellades.

Com instruments musicals perols, paelles, i esquelles dels ramats i de les vaques que hi havia aleshores al poble.

El boca a boca de la tornada del ti Xurrero al poble després de la seua boda va arribar fins a les escoles. Els mestres es van soltar abans de les 5, hora oficial de la finalització de les classes, per tal que arribarem a temps a la Venta i rebre com pertoca al ti Xurrero i a la nova veïna del poble, Leonor, que prompte heretaria el nom del marit i seria coneguda per tots nosaltres com la ti Xurrera.

Una multitud sorollosa, més de mig poble, esperava l’arribada del “cotxe roig”. Quan l’autobús va parar, recorde darrere dels cristalls de les seues finestretes, les cares estranyades i curioses dels passatgers esperant veure qui eren les celebritats que baixaven de l’autobús. 

Només "xafar" terra va començar l’esquellada. El soroll  de tota una amplia gama d’instruments casolans improvisats era infernal. El ti Xurrer i Leonor van desfilar des de la Venta, a sa casa del Raval, baix palis. 

Al creuar el Raval, la ti Tereseta, una dona morena, grosseta i menuda, des del balcó de sa casa, colpejava amb tota la seua força, un bidó buit, d’aquelles que acostumaven usar els obrers per tindre aigua com si aquest fora un bombo.

La comitiva avançava lentament i els portadors del palis ho feien amb dificultat a causa de la quantitat de gent que s’aglomerava al seu voltant. Leonor, la ti Xurrera, va mostrar un gran sentit de l’humor. Portava una gran bossa de caramels, segurament per als seus fillastres i, sense molestar-se per la popular recepció va anar llançant-los a l’aire i, entre tirada i tirada de caramels, alçava la seua mà, i sense perdre el somriure, saludava com una reina.

Amb este casament va passar a ser una paisana més del poble. A l’hivern venia xurros en la placeta de la font del Mig, al crit de “A los ricos xurros calientes, para xicas sin dientes”.
 
Carret de gelas del ti Xurrero al c/ del Mig. Anys 50.
A l’estiu canviava d’ofici, es dedicava totes les vesprades, a vendre gelats en els quatre cantons. Els dies de faena preparava sols una geladora de les dos que tenia al seu carret, el mateix de la foto.

Recorde, en un dia d’estiu, anar a prendre un “mantecao” i trobar-me amb el cabet d’un xiquet que s’assomava per un dels forats. El menut ocupava l’espai buit d’una de les geladores. El carro de Leonor, la ti Xurrera, era emprat amb una doble funció, carro de gelats i “guarderia infantil”. El menut des d’aquell lloc observava i clavava la seua mirada en cadascuna dels moviments de sa mare al omplir el motlle de “mantecao”. Era el primer fill del nou matrimoni.

No hi havia una manera més original de fer dos coses al mateix temps: treballar i cuidar de la criatura.


Francesc Juan Cháfer
Aportacions i comentaris al llibre 
“Malnoms d’Aielo de Malferit” 
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.