 |
| Juan Dordá Tamarit "el sagristà" (col.lecció de Rafael Morant Requena) |
Juanito ha segut tota la seua vida sagristà,
als seus 88 anys rebusca en la memòria per contar-nos un poc sobre el seu ofici
de sagristà que feia fa anys i també sobre les tradicions de la Setmana Santa,
que ell coneix de primera mà. Iniciem amb esta part.
Juanito ens conta que va començar a fer de
sagristà l’any 1940.
“A
l’any 1939 va acabar la guerra civil, i en 1940 es van obrir les esglésies i les
escoles. Aleshores el retor va anar a les escoles i va preguntar a la classe:
-Xiquets
qui vol eixir d’acòlic? i ens vam presentar 4 o 5 xiquets... Rafael Acòlic,
Juanito Sepianet, Pepe l’acòlic, i el meu cunyat Rafael Belda, Pitxi, ell va estar poc de temps per que se’n va
anar al seminari. De tots sols quedem dos.
I els seus records retrocedeixen uns anys:
“L’església
d’Aielo a l’any 1936 es va tancar a conseqüència de la Guerra Civil. A l’any 1933 jo ja anava a l’església, tenia 3
anyets. El sagristà era Carlampio, ell anava a l’església, i jo volia anar amb
ell. Així que ma mare m’alçava i em vestia amb uns pantalonets que tenien uns
botonets per davant i per darrere, i jo... corregent per l’església amb
Carlampio... ell per l’altar major i jo també, ell pel sagrari corregent i jo
també darrere d’ell... i hi havia un capellà en aquells anys que li deien D.
Cipriano Valero... que deia: ese niño!!...
i Carlampio responia: “Y yo que tengo que hacer si viene detrás de mi”.
“Jo
era menut però ho agarrava tot...era curiós”
Així era ja Juanito de ben xicotet i quasi
podem dir que continua sent amb quasi noranta anys. Fins l’altre dia corria el
poble de part a part, sense treva, sense descans, apresseta i de bon matí, com
li agradava a ell caminar. L’edat ha fet que les cames li fallen un poc i no
tinguen la fortalesa i vitalitat dels anys passats, però el que si conserva
Juanito és una memòria prodigiosa que està en tot moment disposada a contar. I
és que Juanito sap molt i té encara moltes coses per a dir.
Juanito continua recordant:
“El
primer retor que va haver a l’església després de guerra va ser D. Jose Maria
Garcia Grau, que era canonge i professor en el seminari, ell va estar ací fins
que el canviaren per un capellà que va
estar poc de temps, després el capellà se’n va anar al seminari de professor i
va ser substituït pels retors de Gata, D. Francisco i D. Manuel Castelló
Quilis. El retor Francisco Castelló abans de vindre a
Aielo, estava de mestre de cerimònies en la Catedral de València. D’aquells dos
retors guarde molt bons records.. Totes les setmanes, una volta un i una
setmana l’altre, em deien:
-Juanito anem! Acompanya’m a vorer els malaltets!
I
això fèiem. Anaven a visitar malaltets, entràvem a la casa, a l’habitació on s’hi
trobava i li fèiem la visita.
-Ala!,
anem a l’altra casa.
i també
el vicari D. Manuel, venia i em deia:
–Juanito
anem a vorer els malaltets, anem a visitar-los.
Ell
entrava a l’habitació i després de raonar els donava un cigarret.
I el
dia de sant Vicent s’anava a donar la comunió a 14 i 20 persones també! en la
processó dels Combregars, corríem per tot el poble”.
Quan li preguntem sobre les tradicions de
Setmana Santa, ens diu que per a ell la setmana comença amb la sarpassa:
“Eixien
tots els xiquets amb macetes acompanyat als retors i els acoliquets i anàvem
colpejant les parets mentre cantàvem:
Pica
la maceta,
pica
el ponedor
eixirà
el tio Pep
pel
carreró!!
Les
macetes, les feien el ti Fuster que vivia al carrer sant Llorenç i el ti Gallo que vivia a la placeta la Font
(pare del també fuster Emilio el gallo)... Amb una perreta
una maceta xicoteta, i amb un xavo una més gran... i tots els xiquets: pin pan,
pin pan!, picant per tot el carrer fent soroll i cantant.
Eixien
els dos “retors de Gata” (com popularment eren coneguts), cada un per un costat del carrer i donaven la volta a tot el
poble, eixien ells i també nosaltres, que anàvem darrere la xicalla. I beneïen
tot el poble, menys les afores.
El
retor beneïa la casa, l’aigua i la sal, i cada casa donava un ou o diners, si
podien donaven un xavo, un quinzet, una perreta. S’arreplegaven
moltes cistelles d’ous!!
Al
final el retor repartia entre els campaners, acòlits i cantors, els ous i tots els que sobraven eren
per a les mongetes de la Beneficència d’Aielo.
De
bon matí les dones arruixaven i agranaven els carrers per tindre-los ben néts i
també pintaven els baixets de les cases. Tota una festa, també desapareguda
avui”.
Juanito també conta sobre l’escaleta que feien
per muntar el Monument.
 | ||
| Monument a la Capella de la Comunió, any 60. Procedència: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Pública M. “Degà Ortiz i Sanz” (Col•lecció Rafael Belda Ureña) |
“Ja
en eixa setmana, anàvem a la botelleria a per caixons i ens en donaven de xicotets
i de més grans (eren caixons que tenien per repartir la beguda que venien). Nosaltres
agarràvem sols els caixons que necessitàvem per a fer l’escala. I per a fer
les travesseres, anàvem a casa de
Rafelito l’obrer i portàvem taulons.
Damunt
de l’altar de la capella posàvem una taula per elevar més el Monument, i damunt
formàvem l’escala amb els caixons i els taulons, tot ben nugat per a que no es
menejarà. I dalt de tot es col·locava el Sagrari.
L’escala
la cobríem amb estores roges, als costats posàvem les palmes que havien
utilitzat les autoritats el diumenge de Rams, les palmes es repartien entre el Monument
i el Crist jacent que posaven a l’entrada de la capella de la Comunió, com
encara es fa hui. El Monument es decorava combinant plantes i ciris, res més. A
la part de darrere i per tapar el Santíssim Crist de la Pobresa es posava una
gran tela roja.
Al
Monument popularment se li deia l’escaleta perquè per a posar el sagrari elevat
havien de fer com una escaleta per poder accedir al sagrari.
Abans
no s’anava al Calvari, la tradició d’anar al Calvari es més recent, anàvem a
visitar el Crist jacent de l’oratori de sant Miquel”.
 |
| Juanito
amb la seua dona Pilar Belda quan encara festejaven als anys 50. Procedència:
Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Pública M. “Degà Ortiz i Sanz” (Col•lecció
Maruja Malchirant)
|
Juanito ens parla del Sermó de la Galtà, que
es feia el Divendres Sant, on el
predicador dramatitzava l’interrogatori del sumo pontifice Caifàs a Jesucrist,
amb passió.
“El
dissabte de Glòria, a les 10 del mati acudia tota la gent a l’església per a la
processó de l’Encontre. Els assistents es dividien en dues comitives, per un
costat els hòmens acompanyaven la imatge de Jesucrist, partien de l’església al
carrer la Puríssima, carrer Major fins al retaule de la Mare de deu dels
Desemparats (casa de la Cacaua).
Al
mateix temps, les dones eixien de l’església acompanyat una menuda imatge de la
Inmaculada, coberta amb un vel negre en senyal de dol, en direcció contraria,
pl. La Font carrer del Mig i carrer Major. Quan les dos imatges s’encontraven, els
portadors de la Mare de Deu reclinaven les andes davant la imatge de Jesucrist
i la descobrien en senyal d’alegria pel fill ressuscitat...
A
continuació les dos imatges juntes, amb tot l’acompanyament, baixaven pel
carrer sant Pere a l’església. Començava un moment de diversió i alegria, els
xiquets vinga tirar piuletes, no paraven
un darrere d’altre, sense parar tot el matí.
Les
campanes voltejant a Glòria, i es tiraven coets, es tiraven sempre als peus i
la gent es posava un mocador a la boca per evitar el fum i l’olor a pólvora...
Els coets els soltaven pel carrer Major fins a l’Eixample, i també pel carrer sants
de la Pedra, durant tot el matí... Es tiraven moltíssims coets, dotzenes, la
gents anava corregent, fugint per arribar a casa abans que començaren els
coets... “
I ho diu amb enyorança afegint que allò era
bonic. I és que en tiraven tants que estaven, 5 o 6 dies que quedaven
ensordits. També recorda la cançoneta que acompanyaven els coets i que servia
per incitar als participants a tirar-ne més.
”No
hay fuego, no hi ha coets i els que queden són de quinzet”
I segueix contant:
“A l’església
era el moment de desmuntar i guardar les coses per al pròxim any, es desmuntava
l’escaleta i es tornaven els caixons i els taulons, es guardaven les imatges
als altars”
Juanito recorda que quan portaren el nou
sepulcre no cabia al traster de la sagristia i va ser quan començaren a
guardar-lo a l’oratori de sant Miquel fins que es va vendre.
Juanito compara la setmana santa de quan era
menut amb l’actual i ens diu sense pensar-ho que era diferent, no eixien les
mateixes imatges perquè no estaven encara.
Volem acabar la conversa retornat als anys quan
era menudet i segur que més d’un entremaliadura faria, sabent com sabem com és Juanito
de “nervioset”, així que li preguntem si recorda alguna anècdota de quan era
sagristanet.
 |
| Juanito “El sagristà” de xiquet als any 40. (Col.lecció de Juan Dordà) |
“Ias!!.
Una. Quan érem acoliquets, en un dels enterros, que solien ser per la vesprada,
estàvem els xiquets vestint-se a la sagristia i escoltàrem... tac, tac, tac,
tac, per l’església. Vam vore que un home anava per allí amb les mans a les
butxaques, un tio fins allà dal... i s’assoma Rafael l’acolic, que era de la
manera que era, i cridà:
-Nassio Capa, Nassio Capa...!
Aquell
que sent Nassio Capa, arrancà a córrer cara a nosaltres... i nosaltres per darrere de l’altar major, per davant
del sagrari fugit al carrer... i en una casa enfront de l’església es van poder
amagar. Allí vam estar fins que va
vindre el retor. Si no arriba a vindre, no haguérem eixit. I és que, a aquell
homenàs, li molestava que li digueren Nassio Capa i s’enfadava.
Recorde
que el retor ens disculpava dient –són xiquets, són xiquets!”
Deixem la conversa amb Juanito i ja sabem segur
que altre dia seguirem... Dóna gust parlar amb gent gran amb tant bona memòria
i esperit jove com ell.
Mª Jesús Juan
Colomer
Mariló Sanz Mora
Publicata al programa de Setmana Santa 2015
