JUAN DORDÁ TAMARIT “El sagristà” . Tradicions de Setmana Santa a Aielo de Malferit.

 

Juan Dordá Tamarit "el sagristà" (col.lecció de Rafael Morant Requena)

Juanito ha segut tota la seua vida sagristà, als seus 88 anys rebusca en la memòria per contar-nos un poc sobre el seu ofici de sagristà que feia fa anys i també sobre les tradicions de la Setmana Santa, que ell coneix de primera mà. Iniciem amb esta part.

Juanito ens conta que va començar a fer de sagristà l’any 1940.

“A l’any 1939 va acabar la guerra civil, i en 1940 es van obrir les esglésies i les escoles. Aleshores el retor va anar a les escoles i va preguntar a la classe:

-Xiquets qui vol eixir d’acòlic? i ens vam presentar 4 o 5 xiquets... Rafael Acòlic, Juanito Sepianet, Pepe l’acòlic, i el meu cunyat Rafael Belda, Pitxi, ell va estar poc de temps per que se’n va anar al seminari. De tots sols quedem dos.

I els seus records retrocedeixen uns anys:

“L’església d’Aielo a l’any 1936 es va tancar a conseqüència de la Guerra Civil.  A l’any 1933 jo ja anava a l’església, tenia 3 anyets. El sagristà era Carlampio, ell anava a l’església, i jo volia anar amb ell. Així que ma mare m’alçava i em vestia amb uns pantalonets que tenien uns botonets per davant i per darrere, i jo... corregent per l’església amb Carlampio... ell per l’altar major i jo també, ell pel sagrari corregent i jo també darrere d’ell... i hi havia un capellà en aquells anys que li deien D. Cipriano Valero... que deia: ese niño!!... i Carlampio responia: “Y yo que tengo que hacer si viene detrás de mi”.

“Jo era menut però ho agarrava tot...era curiós”

Així era ja Juanito de ben xicotet i quasi podem dir que continua sent amb quasi noranta anys. Fins l’altre dia corria el poble de part a part, sense treva, sense descans, apresseta i de bon matí, com li agradava a ell caminar. L’edat ha fet que les cames li fallen un poc i no tinguen la fortalesa i vitalitat dels anys passats, però el que si conserva Juanito és una memòria prodigiosa que està en tot moment disposada a contar. I és que Juanito sap molt i té encara moltes coses per a dir.

Juanito continua recordant:

“El primer retor que va haver a l’església després de guerra va ser D. Jose Maria Garcia Grau, que era canonge i professor en el seminari, ell va estar ací fins que el canviaren  per un capellà que va estar poc de temps, després el capellà se’n va anar al seminari de professor i va ser substituït pels retors de Gata, D. Francisco i D. Manuel Castelló Quilis. El retor Francisco Castelló abans de vindre a Aielo, estava de mestre de cerimònies en la Catedral de València. D’aquells dos retors guarde molt bons records.. Totes les setmanes, una volta un i una setmana l’altre, em deien:

 -Juanito anem! Acompanya’m a vorer els malaltets! 

I això fèiem. Anaven a visitar malaltets, entràvem a la casa, a l’habitació on s’hi trobava i li fèiem la visita.

-Ala!, anem a l’altra casa.

i també el vicari D. Manuel, venia i em deia:

–Juanito anem a vorer els malaltets, anem a visitar-los. 

Ell entrava a l’habitació i després de raonar els donava un cigarret. 

I el dia de sant Vicent s’anava a donar la comunió a 14 i 20 persones també! en la processó dels Combregars, corríem per tot el poble”.

Quan li preguntem sobre les tradicions de Setmana Santa, ens diu que per a ell la setmana comença amb la sarpassa:

“Eixien tots els xiquets amb macetes acompanyat als retors i els acoliquets i anàvem colpejant les parets mentre cantàvem:

Pica la maceta,

pica el ponedor

eixirà el tio Pep

pel carreró!!

Les macetes, les feien el ti Fuster que vivia al carrer sant Llorenç  i el ti Gallo que vivia a la placeta la Font (pare del també fuster Emilio el gallo)... Amb una perreta una maceta xicoteta, i amb un xavo una més gran... i tots els xiquets: pin pan, pin pan!, picant per tot el carrer fent soroll i cantant.

Eixien els dos “retors de Gata” (com popularment eren coneguts), cada un per un costat del carrer i donaven la volta a tot el poble, eixien ells i també nosaltres, que anàvem darrere la xicalla. I beneïen tot el poble, menys les afores.

El retor beneïa la casa, l’aigua i la sal, i cada casa donava un ou o diners, si podien donaven un xavo, un quinzet, una perreta. S’arreplegaven moltes cistelles d’ous!!

Al final el retor repartia entre els campaners, acòlits i  cantors, els ous i tots els que sobraven eren per a les mongetes de la Beneficència d’Aielo.

De bon matí les dones arruixaven i agranaven els carrers per tindre-los ben néts i també pintaven els baixets de les cases. Tota una festa, també desapareguda avui”.

Juanito també conta sobre l’escaleta que feien per muntar el Monument.

 

Monument a la Capella de la Comunió, any 60. Procedència: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Pública M. “Degà Ortiz i Sanz” (Col•lecció Rafael Belda Ureña)

 “Ja en eixa setmana, anàvem a la botelleria a per caixons i ens en donaven de xicotets i de més grans (eren caixons que tenien per repartir la beguda que venien). Nosaltres agarràvem sols els caixons que necessitàvem per a fer l’escala. I per a fer les  travesseres, anàvem a casa de Rafelito l’obrer i portàvem taulons. 

Damunt de l’altar de la capella posàvem una taula per elevar més el Monument, i damunt formàvem l’escala amb els caixons i els taulons, tot ben nugat per a que no es menejarà. I dalt de tot es col·locava el Sagrari.

L’escala la cobríem amb estores roges, als costats posàvem les palmes que havien utilitzat les autoritats el diumenge de Rams, les palmes es repartien entre el Monument i el Crist jacent que posaven a l’entrada de la capella de la Comunió, com encara es fa hui. El Monument es decorava combinant plantes i ciris, res més. A la part de darrere i per tapar el Santíssim Crist de la Pobresa es posava una gran tela roja.

Al Monument popularment se li deia l’escaleta perquè per a posar el sagrari elevat havien de fer com una escaleta per poder accedir al sagrari.

Abans no s’anava al Calvari, la tradició d’anar al Calvari es més recent, anàvem a visitar el Crist jacent de l’oratori de sant Miquel”.

 

Juanito amb la seua dona Pilar Belda quan encara festejaven als anys 50. Procedència: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Pública M. “Degà Ortiz i Sanz” (Col•lecció Maruja Malchirant)

 Juanito ens parla del Sermó de la Galtà, que es feia el Divendres Sant, on  el predicador dramatitzava l’interrogatori del sumo pontifice Caifàs a Jesucrist, amb passió.

“El dissabte de Glòria, a les 10 del mati acudia tota la gent a l’església per a la processó de l’Encontre. Els assistents es dividien en dues comitives, per un costat els hòmens acompanyaven la imatge de Jesucrist, partien de l’església al carrer la Puríssima, carrer Major fins al retaule de la Mare de deu dels Desemparats (casa de la Cacaua).

Al mateix temps, les dones eixien de l’església acompanyat una menuda imatge de la Inmaculada, coberta amb un vel negre en senyal de dol, en direcció contraria, pl. La Font carrer del Mig i carrer Major. Quan les dos imatges s’encontraven, els portadors de la Mare de Deu reclinaven les andes davant la imatge de Jesucrist i la descobrien en senyal d’alegria pel fill ressuscitat...

A continuació les dos imatges juntes, amb tot l’acompanyament, baixaven pel carrer sant Pere a l’església. Començava un moment de diversió i alegria, els xiquets  vinga tirar piuletes, no paraven un darrere d’altre, sense parar tot el matí.

Les campanes voltejant a Glòria, i es tiraven coets, es tiraven sempre als peus i la gent es posava un mocador a la boca per evitar el fum i l’olor a pólvora... Els coets els soltaven pel carrer Major fins a l’Eixample, i també pel carrer sants de la Pedra, durant tot el matí... Es tiraven moltíssims coets, dotzenes, la gents anava corregent, fugint per arribar a casa abans que començaren els coets... “

I ho diu amb enyorança afegint que allò era bonic. I és que en tiraven tants que estaven, 5 o 6 dies que quedaven ensordits. També recorda la cançoneta que acompanyaven els coets i que servia per incitar als participants a tirar-ne més.

”No hay fuego, no hi ha coets i els que queden són de quinzet”

I segueix contant:

“A l’església era el moment de desmuntar i guardar les coses per al pròxim any, es desmuntava l’escaleta i es tornaven els caixons i els taulons, es guardaven les imatges als altars”

Juanito recorda que quan portaren el nou sepulcre no cabia al traster de la sagristia i va ser quan començaren a guardar-lo a l’oratori de sant Miquel fins que es va vendre.

Juanito compara la setmana santa de quan era menut amb l’actual i ens diu sense pensar-ho que era diferent, no eixien les mateixes imatges perquè no estaven encara.

Volem acabar la conversa retornat als anys quan era menudet i segur que més d’un entremaliadura faria, sabent com sabem com és Juanito de “nervioset”, així que li preguntem si recorda alguna anècdota de quan era sagristanet.

 

Juanito “El sagristà” de xiquet als any 40. (Col.lecció de Juan Dordà)

“Ias!!. Una. Quan érem acoliquets, en un dels enterros, que solien ser per la vesprada, estàvem els xiquets vestint-se a la sagristia i escoltàrem... tac, tac, tac, tac, per l’església. Vam vore que un home anava per allí amb les mans a les butxaques, un tio fins allà dal... i s’assoma Rafael l’acolic, que era de la manera que era, i cridà:

 -Nassio Capa, Nassio Capa...! 

Aquell que sent Nassio Capa, arrancà a córrer cara a nosaltres...  i nosaltres per darrere de l’altar major, per davant del sagrari fugit al carrer... i en una casa enfront de l’església es van poder amagar. Allí vam  estar fins que va vindre el retor. Si no arriba a vindre, no haguérem eixit. I és que, a aquell homenàs, li molestava que li digueren Nassio Capa i s’enfadava. 

Recorde que el retor ens disculpava dient –són xiquets, són xiquets!”

Deixem la conversa amb Juanito i ja sabem segur que altre dia seguirem... Dóna gust parlar amb gent gran amb tant bona memòria i esperit jove com ell.

 Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Publicata al programa de Setmana Santa 2015