QUI VOL HERBAAAAA?

Berlandino Martinez

De segur que els més joves no saben a què fa referència aquesta frase. Aquest era el “crit de guerra” del meu avi. Escrit com sonava, seria un: QUIVOLHEEEEEEERBAAAAA???

Així s’anunciava pel carrer quan passava venent herba als veïns del poble. En aquella època en la que la majoria de les famílies tenien conillets a casa, el meu avi, amb la seua corbella i els cabassos plens de manollets d’herba, es dedicava, amb el seu burret, a vendre-la pel poble.

Durant els mesos de bon temps, arrendava bancals a l’horta vella on plantava l’herba. L’herba s’anava segant de manera escalonada, de tal manera que quan es segava l’últim tram, l’herba que s’havia segat ja al primer tram estava bona de nou per a segar. Es venia l’herba tendra, a garbes o manolls, a dos pessetes la garbeta o tres garbes un duro.

Després de vendre pel poble, el sobrant anava cap a casa, al Carrer Sant Antoni. Allí, a l’entrada de la casa tenien les garbes, i qui volia podia acudir directament a casa a comprar. Pareix que fa mil anys de tot açò…però total fa uns 40 anyets…

Aquest va ser un dels seus treballs entre molt d’altres, perquè com sabem, per a aquells que viuen del camp l’època i el temps són els que manen. El barbat, la "vendimia" i fer llenya per als forns de l’Ollería són algunes de les feines que a temporades també feia, però de segur que per la que més se’l recorda és per la de venedor d’herba, potser perquè al poble eren només 3 o 4 persones les que es dedicaven al mateix ofici.

I de segur que si nomene a Enrique Martinez Martinez, pocs també sabran de qui parlem, però si nomene a “Berlandino” el del carrer Sant Antoni, de baix la font, ja no hi ha dubte. Nascut el 12/05/1922 era el quart de 5 germans, tots ells Berlandinos de malnom. No sabem massa bé d’on ve aquest malnom, suposem que algun avantpassat es deia Bernardo…i d’ahí va anar la cosa evol•lucionant, de Bernardo a Bernardino, i de Bernardino a “Berlandino”. Ara mateix, anem per la versió “Berlan” del nom ;)

Berlandino no va viure sempre al carrer Sant Antoni, abans va viure un poc més amunt, al carrer Major, on ara viu Lucas el persianer. Allí van viure els primers anys de casats ell i l’avia Lucia, i allí va nàixer la seua primera filla: Luci.

Anys després van comprar la casa de baix la font, i allí van nàixer els altres dos fills de la parella, Enriqueta i “el xic”: Enric.

Berlandino i Lucia i dos filles

En aquella casa, que tenia com totes per aquells temps la seua quadra al fons, també tenien el burret i els conills, i durant una temporada un poltret (que no es deixava muntar perquè estava un poc "serril") que van comprar per a Enric (avantatges de ser el xiquet de casa…)

El record que jo tinc del meu avi i la festa de Sant Antoni és de quan ens enviava a jugar a les cucanyes i pujàvem carregats amb conillets d’india que soltava el ti Salvador.

Ja a l’època que nosaltres baixàvem a la festa, Berlandino baixava poc. Però molts anys abans, sí que participava d’ella. Segons m’han contat hi havia un joc que es jugava amb el burro, un pal llarg i unes anelles penjades d'un fil de part a part del carrer, i que segons les explicacions que m’han fet, jo m’ imagine els veïns del carrer galopant com cavallers de l’edat mitjana amb la seua llança per a agafar l’anella, però a l’estil de poble, que no té res que desmeréixer. Però sobretot els dies de la festa es pegaven uns bons esmorzars a casa Salvador “La Raba”.

Berlandino a la fresca de casa.

Segur que la gent de la zona el recorda assegut amb la cadireta de boga a la porta del carrer, soltant xarrades a tot el qui passara, i més encara a les “afores”. Sempre estava a les "afores", assegut a una pedra que tenien com a banquet, amb la seua boina i la resta de la quadrilla: el ti Vicent de Campos, Enrique el roig, i el ti Salvador...i allí passaven els dies, xarrant i fumant.

Les vesprades que tornava del cole i anava a ca l'avia Lucia, l’avi podia estar a dos llocs: o veient els bous de la vesprada, o a les "afores". I no exagere, que fins i tot els obrers que van estar fent el muret de pedra van posar el seu nom al mur, per les hores que feia de guàrdia allí!! Allí estava escrit…en lletres grans : BERLANDINO.

El cas es que tothom coneixia Berlandino, i crec que a més de la família, tothom li tenia gran estima.

Justament ara fa uns pocs mesos, la ti Teresa, la més menuda dels germans Berlandinos ens va deixar. Valenta, treballadora i presumida com sempre, amb la resta dels quatre germans, allà on estiguen, estaran ben orgullosos de les grans famílies que han format.

Bones festes a tot el carrer, i a seguir fent gran la festa.

Familia Martinez.

Olga Mora Martinez

llibre de festes de sant Antoni, 

gener 2014 

EL RELLOTGE PÚBLIC DEL CAMPANAR D’AIELO DE MALFERIT

Corria l’any 1954, allà pel mes d’octubre, quan sense més, un dia, el rellotge de la torre-campanar de l’església san Pedro Apòstol d’Aielo de Malferit, propietat de l’ajuntament, es va parar, qui sap si per vell o per esgotament, qui sap...

Campanar de l'esglèsia d'Aielo on està el rellotge.

Malgrat els esforços per reparar-lo, res s'hi va poder fer per posar-lo de nou en marxa. Calia una solució immediata. S’havia de comprar altre nou.

“En la vida de los pueblos, se presenta, de continuo, coyunturas de reconocida urgencia y totalmente imprevisibles, que están sobre las previsiones de cualquier ser pensante y llegada una de semejantes coyunturas no solo  los individuos si que también las Corporaciones tienen que acudir a remedios de emergencia en ara de lo inaplazable de la resolución.

Y este es e caso actual de este Ayuntamiento por cuanto, debido a causas desconocidas, el reloj de la torre de la iglesia propiedad de este ayuntamiento, se paró un buen día y no hubo medio humano de hacerlo andar, quedando villa de tanta monta como esta, esto es de su densidad urbana sin ese fiel vigilante hoy tan necesario en la vida agitada de los pueblos en que, como nunca puede decirse que el tiempo es oro.

Ello ha ultimado la necesidad ineludible de arbitrar el medio de resolver la coyuntura y vistos los informes de los técnicos en los  que desahuciaron el antiguo reloj, declarándolo inservible, ha llegado un momento de decidirse y la decisión de esta Corporación ha sido la compra de un nuevo reloj”

( Informe de secretaria de l’ajuntament 5-01-1955)

I és que en temps passats i com un ritual, el rellotge públic d’Aielo situat al campanar de l’església Parroquial, havia anat marcant les hores dels aieloners. L’ajuntament contava al segle XIX amb un rellotger encarregat del manteniment de l’aparell. La vida al poble no es podia parar i la decisió presa era de suplantar el rellotge vell per un altre de nova fabricació.

Pugem al campanar...volem veure la maquinària del rellotge,
poca gent accedeix a esta part de l'esglèsia i poca gent veu l'engranatge que el fa funcionar.

Entre les empreses existents aleshores en funcionament, la Corporació Municipal es va decantar per una de gran renom establerta a Barcelona que feia rellotges per a tota Espanya: l’empresa viuda de Jose Blasco Bosch : Manufacturas Blasco.

Encapçalament d'un dels informes en la compra del nou rellotge a la empresa Manufacturas Blasco.

El procés que l’ajuntament va fer per a la compra, pas a pas, així com les respostes per part de l’empresa rellotgera, queden plasmades a un informe-expedient que es va elaborar en adquirir el nou rellotge. 

I és que és un rellotge que, tan abans com actualment, convida a mirar-lo, siga quan passem per baix i alcem el cap o quan ens ve de cara en baixar pel carrer sant Pere.

Des del carrer sant Pere es veu el campanar sencer.

És un rellotge que hem tingut la sort de conèixer més a fons no només sabent la seua història sinó podent admirar la maquinaria que guarda a les entranyes. La maquinaria és una meravella i així, a més del contingut de l’expedient, vos mostrem la part del  rellotge que poca gent veu: l’engranatge que fa que totes les peces complisquen el seu paper i marquen les hores exactes. . 

La maquinària, l'engranatge que fa que funcione com toca.

Este mecanisme el trobem en el camí de pujada al campanar.

Però anem pas a pas. Tot va seguir el seu procés habitual.

Previ a l’informe del secretari del moment Domingo Batlle, el dia 3 de gener de 1955, l’alcalde d’Aielo de Malferit, Sr D. Bautista Ferri Soler decreta la necessitat urgent de canviar el rellotge avariat del campanar seguint les passes necessàries però evitant els tràmits burocràtics de compra per subhasta o concurs que podien allargar la nova adquisició.I a partir d’eixe moment, són molts els informes i acords els que circulen per canviar el vell rellotge.

El dia 9 de gener s’ajunta l’informe favorable a la sessió de ple d’ajuntament per a que es prenga l’acord oportú . El dia 10 es cita als regidors per a l’examen i aprovació de l’expedient de compra del nou rellotge i el dia 14 es fa el ple d’ajuntament i es prenen uns acords.

La necessitat i urgència es fa de notar en l’acta:

“..RESULTANDO que en la vida moderna, es imposible tener a un pueblo sin reloj, que señale la hora, tanto tiempo por los trastornos que tal falta ocasionan al vecindario en general y a la población laboral en particular...” Informe del secretari del 14 -01-1955 

La modalitat de compra per contracte directe és beneficiosa per a la Corporació:

“...CONSIDERANDO que en caso de necesidad reconocida por la especial índole de la obra o servicio, se permite prescindir de los tramites de la subasta, subasta-concurso o concurso CONSIDERANDO que con ello y especialmente en estén este caso particular, no solo no se producirá perjuicio, sino un notorio beneficio en favor del municipio, atendida la índole del servicio a proveer y por las facilidades que dará el concertante.. 

(Informe del secretari del 14 -01-1955 

I també especifica el preu i la modalitat de pagament.

El contracte adjunt a l’expedient revela molta informació sobre les característiques del rellotge. Ens descriu les qualitats i les característiques afegint que es tracta d’un rellotge “monumental moderno” 

“...cuyas ruedas primeras de la sonería medirán 305mm de diámetro, y de las siguientes características:

a) Será construido para que se de cuerda a si mismo, con remontaje automático de sus pesos por medio de electromotor acoplado, con potencia de ¼ de HP y su sonería de horas con repetición y uno, dos, tres y cuatro cuartos.

b) Estará provisto de una esfera de 1’50 metros de diámetro (lente incluido) de cristal de luna de primera calidad con marco de fundición, numeración árabe y 60 minutos grabados al ácido por su interior y decorados en negro, fondo esmerilado en blanco (completo). 

c) Los pesos serán metálicos y estarán suspendidos por medio de cadenas de acero especiales. De dicha cadena, además de la necesaria para el funcionamiento normal del reloj, llevará tanta como permita la altura disponible para la bajada de los pesos, con el fin de que si alguna vez faltase la fuerza eléctrica, tenga horas de reserva y por excepcionalmente y por causa difíciles de calcular, la mencionada falta fuese en alguna ocasión prolongada, ira provisto de dispositivo y manivela para darle cuerda a mano.

d) Detalles generales de la construcción del Reloj: su base estará formada por dos barras de perfil angular, unidas a dos piezas de fundición de forma apropiada y  elegante, cuyo conjunto forman cuatro pies, los cuales, al igual que los dos frentes-también de fundición- estarán esmaltados en gris, con adornos y filetes amarillos. Todas sus ruedas-excepto la auxiliar de dar cuerda- serán de bronce de primera calidad, cruzadas en cinco brazos, correspondiendo el espesor de las principales a la décima parte de sus diámetros. Los piñones y los ejes serán de acero fundido. Los contactos de tiro, los detenedores y todas las demás piezas sujetas a roce, serán convenientemente templadas. Los cojinetes de todos los ejes serán de bronce de primera calidad, fijados con tornillos, excepto los que forman el mecanismo de elevación automática, que serán rodamientos a bolas a rótula. Los levantadores de la sonería serán rodillos de bronce fosforoso, montados sobre ejes de acero: el escape será de clavijas con rueda de doble aro. La horquilla de impulso irá provista de graduador. La suspensión será de doble retención. El péndulo estará compuesto de varilla de abeto con disco pesado que sirve de compensador. Las ruedas, los ejes, las sierras y todas las palancas, estarán cuidadosamente pulidos, y además, las que lo requieren, llevaran un acabado vistoso de esmerilado que le dará excelente presentación. La marcha del Reloj, mientras sube el peso-motor del movimiento, será automática, y una pequeña esfera colocada en el frente del Reloj, permitirá ponerlo a hora fácilmente por medio de una tuerca bisagra y con tuercas de ajuste. Todos los engranajes-sin excepción alguna-serán cortados a maquina. Todas las uniones serán a rosca, lo que facilitará desmontar-lo parcial o totalmente sin entorpecimiento de ninguna clase, y sus ejes principales irán provistos se engrasadores con el fin de conseguir un conjunto durable y fácil  de manipular.

e) Para su sonería, se instalaran  dos martillos modernos giratorios, provistos de muelle vibratorio y motados en cojinetes de bronce de 10’5 y 5’600 kgs peso maza neto.

(18 de gener. Contracte de compra venda del rellotge)

En nota addicional del contracte s’assenyala que junt al rellotge i altres accessoris s’enviaria una sirena elèctrica amb motor trifàsic de 2HP, accionada pel rellotge mitjançant un mecanisme especial acoblat al mateix rellotge, quatre vegades al dia i a les hores que de bestreta es triara.

Hui en dia encara es recorda aquella sirena que totes les dies s’escoltava a la 1 del migdia.

Altre aspecte important detallat a l’informe és el preu del rellotge i la manera com havia de pagar l’ajuntament d’Aielo de Malferit: 111.634 pts de l’època i a pagar en 10 anys.

3º El precio del Reloj, con cuantos accesorios se  detallan  en  el presente contrato será de CIENTO QUINCE MIL SEISCIENTAS TREINTA Y CUATRO (Pts 115.634) pesetas que el ayuntamiento de Ayelo de Malferit pagará a Vda de José Blasco Bosch en diez anualidades mediante diez letras previamente acepadas por el Sr alcalde por acuerdo y en representación del ayuntamiento, por valor de 11.563’40 ptas cada una, cuyos vencimientos serán los dias 30 de septiembre de los años 1955, 1956, 1957, 1958, 1959, 1960, 1961,1962, 1963, 1964, respectivamente.

(18 de gener. Contracte de compra venda del rellotge)

El preu incloïa les despeses de transport del rellotge des de Barcelona fins l’estació de tren d’Agullent, des d’on algunes persones enviades a propòsit des d’Aielo serien les encarregades de portar-lo al poble. També estava inclosa la instal•lació i muntatge a la torre del campanar. L’empresa “ Viuda de Jose Blasco Bosch” també es feia càrrec de les despeses de la facturació dels embalatges, que des d’Aielo es comprometien a enviar via tren cap a l’estació de Tortosa.

Firmen el document de compra l’alcalde d’Aielo de Malferit Bautista Ferri i per part de l’empresa constructora i venedora del rellotge Manufacturas Blasco, Francisco Tafalla en data de 18 de gener de 1955.

Document enmarcat que assenyala com s'ha de tenir cura el rellotge
per mantenir-lo en perfectes condicions.

Una vegada formalitzat el contracte, continuaria la correspondència entre l’ajuntament i l’empresa constructora a fi de concretar aspectes abans de donar per tancat el treball de posada en marxa el nou rellotge a Aielo. Per mig d’estes cartes sabem la intencionalitat de l’ajuntament d’Aielo d’inaugurar el nou rellotge al campanar el mateix dia de la celebració de la festa dia de sant Josep.

“Me es grato poner en su conocimiento que Dios mediante, esta misma semana será facturado el reloj adquirido po Vds junto con la esfera, sirena i demás accesorios, así es que con toda seguridad quedaran Vds complacidos pudiendo efectuar su inauguración para la festivitdad de San José como es su deseo."

(8 de febrer de 1955, carta de Francisco Tafalla de Manufacturas Blasco

Ja el rellotge a Aielo, calia la presencia del muntador. Donada la urgència per l’acord de la Corporació d’estrenar el nou rellotge el dia de sant Josep, i solament faltant un mes, l’ajuntament d’Aielo va reclamar que vinguera la persona encarregada el més aviat possible. 

En nom de l’empresa, Francisco Tafalla contestà amb una resposta que significava allargar la posada en marxa de rellotge. Molt formalment i emprant un to tranquil•litzador, el representat de l’empresa es va excusar, informant que ell desitjava enviar a Aielo el millor muntador que disposava l’empresa i just en eixos moments l’operari estava desplaçat a Barcelona muntant un altre rellotge.

“Desde luego, podría mandar inmediatamente a uno de los operarios-montadores de esta casa, pero mi interés está en que venga el más especializado en la instalación de relojes del tipo adquirido por Vds., y éste precisamente en la actualidad se encuentra en Barcelona realizando otra instalación, que según mis cálculos terminara a primeros de la próxima semana, y como sea que hay tiempo mas que suficiente hasta la fecha de la inauguración del referido reloj, es motivo por el que creo mejor esperar el regreso del montador a que me refiero para que sea él quien venga a esa.”

(23 de febrer de 1955, carta de Francisco Tafalla de Manufacturas Blasco)

El muntador va arribar, però no sabem si a temps o no. No hi ha documentació que ho corrobore però hi està el rellotge, un rellotge que com deia l’informe és realment monumental. Hi està al mateix lloc però adaptat al nous temps i electrificat, però seguint la seua funció d’assenyalar les hores, sempre disposat a informar a qui el vulga mirar.

Mariló Sanz Mora

MªJesús Juan Colomer

Article del llibre de festes 2012

Retrats de festa 1964 a Aielo de Malferit

(Les festes de Moros i Cristians fa 50 anys)

Us convidem a que gaudiu amb este resum de l’exposició feta a la biblioteca P.M Degà Ortiz i Sanz d’Aielo durant el mes de juliol de 2014.

Són imatges que ens apropen als primers anys de festes de Moros i Cristians a Aielo de Malferit; és un pretext per conèixer l’origen de la nostra festa i un desig de saber com eren els primers anys de les dames i comparsistes, protagonistes de les festes patronals junt a la comissió festera, autoritats locals i veïns d’Aielo.
La selecció de retrats s’ha fet gràcies a l’aportació personal de les festeres, de particulars i del fons fotogràfic de la Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”, arxiu fotogràfic que pretén arreplegar la història gràfica del nostre poble.

1.- EL POBLE D’AIELO DE MALFERIT A L’ANY 1964

En aquell any era alcalde Rosendo Sanz Belda, el primer tinent d’Alcalde Emilio Castelló Silvestre, el segon Joaquin Juan Mompó i els regidors Salvador Castelló Bernabeu, Victor Reig Juan, Rafael Belda Ureña, Joaquin Barber Mira Rafael Mollá Mompó i Miguel Calabuig Garrido. Jutge de Pau Vicent Requena Malchirant i l’autoritat eclesiàstica Rvdo. Juan Sanchis Requena.

A les imatges que hem seleccionat podem vore els carrers de terra i les voreres fetes amb pedretes del riu, l’asfalt encara tardaria uns anys en arribar a Aielo. 

Eren anys de penúries i era prioritat de la Corporació Municipal portar l’aigua a totes les fons (Eixample, Mig, l’aguelo...), de fet, es coneix a Rosendo Sanz com l’alcalde que va portar l’aigua al poble. 

Les dones anaven a les fonts per omplir cànters i botijons i l’ajuntament buscava solucions per a que no es formaren aquelles llargues files que es formaven a la font de l’Eixample.

Els joves d’Aielo, ja no sols treballaven com a jornalers al camp, començaven a treballar com operaris en fàbriques tèxtils d’Ontinyent, Agullent, Albaida i Atzeneta... al lloc de treball els més afortunats es desplaçaven amb bicicleta i a peu la resta.

Les quadrilles de joves, organitzades en penys d’amics, es divertien en guateques, ballant amb parella o “agarrat” al so dels tocadiscs. En 1964, Encarnació Castelló Ferriol la Nassia va organitzar la rondalla RE-DO-LA.

Els carrers eren tranquils, pas de matxos i burros, i pocs cotxes... era lloc de jocs per als xiquets i de conversa entre veïns. Desprès de sopar se solia anar a prendre la fresca, asseguts  al carrer amb cadires de boga i formant rogles es contaven històries o simplement succeïts quotidians. Hi havia poca llum al carrer, la qual cosa servia per observar les estrelles i els xiquets jugar a “la lluneta” i als “quatre cantons”. Alguns homes, en nits de xafogor, treien la sarià del matxo dipositant-la a la vorera i dormien als ras.

Algunes cases amb famílies de més “possibilitats econòmiques”  tenien els primeres televisors del poble i els posaven a disposició de tots els veïns girant-lo cap al carrer, els veïns es portaven la cadira de casa i feien rotgle per vorer les corregudes de bous i festivals.

L’Eixample era trobada de quadrilles de joves que paraven als quiosc de Bigot i Marc per prendre algun quinto, una palometa o un xatet de vi. Passeigs per a tots ben mudats els diumenges després de missa... els xiquets jugaven a jocs tradicionals (flendit, tella, a xurro...), els fotògrafs professionals com Merino paraven per immortalitzar els moments familiars i festius.

Les mongetes de la Beneficència acollien a tota aquella persona que volia visitar-les. I les Escoles Nacionals estaven repletes d’alumnes i a la part central de l’edifici, la Biblioteca estava oberta els diumenges pel mati per gaudir de la lectura.

I el Patronat també era un edifici de referència, amb escola per a xiquets i xiquetes o el trinquet on es jugaven grans partides  de pilota. I a les vesprades, no podia faltar la pel•lícula al cinema del Patronat. 

Tots els dies venia el cotxe de línea o “cotxe roig”, que creuava  l’Eixample fins la parada a casa del “Cartero”.

I sobre botigues, estaven les de verdura “Mora”, la botiga de l’Habanero on es podia comprar saladura, la tenda de l’Ocaso o la de teixits de Rosenso Sanz, la carnisseria del rullete, els forns de pa, l’ estanc... Tot junt formava el conjunt de comerços al voltant dels qulas girava la vida quotidiana.

ANECDOTARI FESTER 1964 

Els Moros i Cristians començaren a Aielo a l’any 1962. Els festers recorden que gràcies, en part,  al recolzament de l’alcalde Rosendo Sanz Belda.

La Comissió de Festes de l’any 1964 estava formada per:

President: Salvador Castelló Bernabeu

Vocals:

Joaquin Juan Mompo

Rafael Belda Ureña

Secretari: Ricardo Marti Calabuig

Representants de les Comparses:

Lucas Sanz Belda “ Serratells”

Bautista Boluda Benlliure “ Oleyanos”

Enrique Martinez Mompó “Barbàrabes”

Carlos Martinez D’Agostino “Mozàrabes”

Julián Juan Mompó “ Canibales”

Santiago Barber Colomer “ Garbellàrabes”

Esta Comissió de Festes va elegir a la Regina i Cort d’Honor, una dama per cada comparsa i quatre dames a càrrec de la Comissió de Fetes (ajuntament)

Lucinda Requena Barber (Reina de Festes 1964)

Teresa Martinez Pascual (comparsa Barbàrabes)

Maribel Juan Cháfer (comparsa Garbellàrabes)

Conxa Ferri Mateu (comparsa Mozàrabes)

Fina Belda Mompó (comparsa Oleyanos)

Elisa Llopis Barber (comparsa Serratells)

Mari Carmen Martinez Mercadal (comparsa Caníbals)

Adela Beneyto Barber

Maria Requena Martí

Trini Albero Vidal

Maria Boluda Barber

Sobre els festers, protagonistes totals durant uns dies, cal dir que a l’any 1964 al poble hi havia solament 6 comparses, dos cristianes Oleyanos i Serratells i quatre mores Caníbals, Garbellàrabes, Barbàrabes i Mozarabes 

Oleyanos i Serratells van ser fundades pels treballadors del forn de vidre (Vidriera Ayelense) i la penya d’amics Amanecer Alegre. A l’hora de posar un nom van ser ocurrents i feren honor al que tenien a prop: Oleyanos, és el nom d’Aielo al revés i  Serratells ve pel nom de la serra de la Serratella que vigila el poble.

Els Oleyanos o mariners (com són coneguts popularment) assajaven al carrer del Mig davant del lloc conegut com la vareta, la casa d’Emili Castelló, costera  avall, perquè era més fàcil. La primera Entrada de Moros i Cristians va desfilar per allí.

Els mariners, primerament es vestien amb una gel•laba curta, canviant-la després pel vestit de mariner de color blau de seda lluenta més apropiat. La  primera vestimenta marinera era d’un teixit comprat a la tenda de Rosendo Sanz, al carrer Major, que aleshores era l’alcalde. 

La comparsa Caníbals la fundaren els treballadors de la fàbrica tèxtil de Rafael Haro d’Atzeneta d’Albaida.

 La comparsa Barbàrabes tenia la seu al casino del Mestret (c/ del Mig), però anaven a vestir-se al Palau. El seu nom es deu a que la majoria dels fundadors de la comparsa eren productors de barbats. Són coneguts popularment com la comparsa dels rics.

Els fundadors de la comparsa Garbellàrabes, eren els membres de la penya Garbell.

A la comparsa Mozàrabes, se’ls coneixia  popularment com la comparsa de la llimonà.

I sobre els actes festius i la festa en general, queda constància al llibre de festes. La portada va ser realitzada per Juan Malchirant. Completen el llibre una gran col•laboració literària i un destacat programa d’actes festius, una de les actuacions programades era l’actuació de la rondalla RE-DO-LA d’Aielo.

A l’any 1964 inauguraren un NOU CASTELL per a fer les ambaixades, construït per l’agullenti Joaquim Casanova.

La banda de música que solia acudir durant eixos anys era la d’Anna. Alguns músics s’allotjaven entre els veïns del poble, fins i tot hi havia cases on tenien dormint i menjant dos músics. Eixe any la Junta festera començaria a allotjar-los en les Escoles Velles on dormien damunt de matalassos.

Per costejar les despeses de la festa s’empraven recursos con la venda de loteria, el festival al cine del Patronat, l’aportació de l’ajuntament, els donatius particulars, la participació dels bars del poble o la venda de la vaqueta.

Els vestits de valenciana i complements per a les dames de festes foren llogats a la famosa casa Roperia Insa de València. 

I com a diversió a banda també s’instal•lava a l’Eixample la  FIRA per al gaudiment dels xiquets. A la fira venia la mare del “Barquero” que parava els barracons, just on on està actualment l’edifici de la policia. Portava una norià, dos barques, futbolins i un barracó, dormia fins i tot al barracó, i estava instal•lada allí al menys tres mesos a l’any.

I per als majors, a més del simple passeig amunt i avall, a l’Eixample hi també estaven els quioscos de Bigot, Marc i el Mestret on es podien beure les begudes més típiques. Els preus a l’any 1964 eren: 

-el tercio al preu de 5’50 pts. 

-els quintos 4 pts. 

-la canya 2 pts. 

-La palometa 1’50 pts 

-i el xato de vi 1’50 ptas

En aquell any començaren les replantacions d’arbres i palmeres a l’Eixample donades gratuïtament per l’ajuntament d’Elx.

VIDEO:  RETRATS DE FESTA 1964

Mª Jesús Juan Colomer

Biblioteca Degà Ortiz i Sanz d'Aielo de Malferit

ANIVERSARI -HOMENATGE A XELO: 11-6-2014

La inestimable col·laboradora d’este bloc Xelo Mira Barber, i sempre recordada amiga, en complir-se l’any de la seua mort va rebre un emotiu homenatge per part del companys i alumnes del col·legi Rafael Juan Vidal (Ontinyent) on treballava. Va ser el dia 11 de juny i l’acte serà recordat per respectuós, emotiu i sobre tot per senzill, com a ella li agradava.

L’ombra d’un roure, prèviament plantat pels alumnes del col·legi per a celebrar el dia de l’arbre, va ser  el lloc escollit per dedicar-li un espai a Xelo. Dies abans es va construir un monòlit de pedra seca, pedra recollida a la caseta de Xelo al terme d’Aielo de Malferit, el seu poble. I al costat del monòlit es va posar una placa de ceràmica  decorada amb dibuixos al·legòrics de la tasca docent que realitzava: notes musicals, dibuixos infantil i les marietes (el nom de la seua classe) tot acompanyat d’unes boniques paraules escrites:

ENSENYAR, LA SEUA PROFESSIÓ

ESTIMAR, EL SEU ESTIL DE VIDA

MESTRA, COMPANYA I AMIGA

XELO, LLAVOR D’EDUCACIÓ

La placa es va descobrir a l’acte. Alumnat i professorat, tothom emocionat, i amb un silenci respectuós digne de ressaltar per la quantitat de xiquets menuts que hi havia, feren un rotgle al voltant del “monument commemoratiu”. El director del Col·legi en nom de tots, va pronunciar unes sentides paraules i els alumnes llegiren poesies dedicades a la que havia estat la seua mestra. També cada alumne va posar una flor als testos que hi havia al voltant, i eren flors que no moriran perquè estaven fetes pels mateixos xiquets i xiquetes amb papers de diversos colors. L’AMPA també va participar en l’homenatge aportant un ram de flors naturals.

L’acte va estar presidit per una fotografia de Xelo, però no calia cap imatge per tenir-la present, el seu esperit estava en l’aire i tots la tenien en ment. El silenci, només trencat per la música de fons de Lluis Llach, que era un dels seus cantautors preferits, va servir per a que cadascú segons la seua experiència i tracte, anara rememorant la Xelo amiga, la Xelo companya, la Xelo mestra...tot mirant-ho com en una pel·lícula.

Sé tan a prop el meu partir 

que ni el acords no em posseeixen. 

Mai no me n'he d'anar d'aquí 

si en un racó del teu somriure 

em fas un lloc petit per a mi 

on no d'estorbi el teu viure. 

Ho escoltes bé? Jo sóc així 

i t'encomano el meu pervindre: 

que no me n'he d'anar aquí 

mentre m'alenis molt endintre.

Lluís Llach (cançó Vaig i vinc)

Equip de redacció

“EN PRIMERA PERSONA” de Mariló Sanz Mora

Una novel.la on el poble d'Aielo és protagonista.

Portada de la novel.la i l'autora, Mariló Sanz Mora, el dia de la presentació a Aielo, 4-4-14

“Tots els pobles haurien de tindre una novel•la sobre la seua historia, sobre les seues tradicions i sobre les seues maneres de ser i Aielo de Malferit ja la té”  Són paraules d’un expert en la matèria, Casimir Romero, que sobre Patrimoni cultural de la Vall d’Albaida en sap molt. Casimir va ser l’encarregat de fer la presentació a Aielo, d’esta novel•la escrita per una col•laboradora habitual d’este bloc d’història d’Aielo: Mariló Sanz. L’acte, que va concentrar quasi un centenar de persones, es va celebrar el dia 4 d’abril de 2014, encetant els actes de la XXXV setmana de la lectura, Biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

En la taula, d'esquerra a dreta: Mariló Sanz, Casimir Romero i MJesus Juan, bibliotecària d'Aielo.

Molta gent d'Aielo i de fora acudiren a l'acte
on a més a més es va presentar un vídeo, per tastar un poc de novel.la. 

L'acte es va acompanyar de música en directe interpretada per Guy Fourcaud.

Si voleu veure més fotos de l'acte cliqueu ací.

De què tracta la novel.la? La novel.la és de misteri, amor i desamor, passió i felicitat… i tot en un marc alhora únic i universal, un marc del qual es mostra història i tradicions, fets i personatges reals i inventats ambientat a primeries del segle XX.
Però per explicar-ho, qui millor que l'autora? Agafem fragments d’una ressenya escrita per Marilo Sanz i publicada al periòdic digital VILAWEB

“EN PRIMERA PERSONA” és com un trencaclosques format per moltes peces. Unes peces són tradicions preservades en la memòria oral i altres són història que dorm en silenci als arxius i que en esta novel•la he despertat per poder-la mostrar, unes vegades es mostra fidel a com va succeir, altres amb ingredients adaptats al fil narratiu. El trencaclosques també mostra peces que són persones, algunes han existit realment i són avantpassats de gent d’Aielo i altres són fruit de la imaginació i han estat creats per complementar. Així que pensar quins apartats, de tot el conjunt, són reals o inventats, ja és una tasca que deixe en les vostres mans. 

Tot este entramat està situat al poble que més conec, Aielo, l’entranyable llogaret de la Vall d’Albaida situat “entre Olleria i Ontinyent”, que és el que sempre dic a qui pregunta per on para. I és per això que esta novel•la és el millor suggeriment lector que des de la Biblioteca d’Aielo es pot fer, perquè convida a passejar pels seus carrers i conèixer la seua gent. 

YOUTUBE: En primera persona

BOOK TRAILER de la novel.la "En primera persona"de Mariló Sanz,

 un tast de novel.la i de poble.

Però malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”,(i no vaig a dir més) qualsevol poble s’hi pot veure identificat perquè les tradicions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació. I també les situacions creades són les que poden passar a qualsevol persona perquè formen part del rol de viure.

No vull desvetllar la trama, però us avance que la novel•la comença amb un crim el dia de Reis de 1901, pocs dies després d’encetar un nou segle, i es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que fictíciament encara rondaven per estes terres. I així línia a línia, pàgina a pàgina, anirem coneixent als protagonistes i als secundaris, les seues vides i les dels seus. 

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, les dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és un relat coral, en el que tots són importants.

https://www.facebook.com/enprimerapersonamarilo

Per saber tot al voltant de la novel.la hi ha una pàgina de facebook
on es podeu dirigir per estar en contacte amb l'autora.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha dos narradors, un situat al moment actual, assenyalat en lletra cursiva, i altre del passat, però les seues veus s’intercalen amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant capítols que segueixen la trama i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs, esta novel•la, un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les.

Llegir la ressenya sencera a VILAWEB

Equip de redacció 

Bloc d’història d’Aielo 

FOTOTECA: Oficis

Juanito “Anguerino” o “El de les vaques”, els seus pares tenien un estanc al carrer Sant Llorenç, però Juanito era vaquer d’ocupació, any 1994. 

Així era conegut Juan Martí Sanchis, de 93 anys, que va ser enterrat ahir. Feia anys que no es dedicava a pasturar el ramat de vaques i tampoc el veiem acompanyat pel matxo sempre carregat d’herba per alimentar les vaques, en l’actualitat el veiem reposat a la porta falsa de la seua casa. 

Un bon dia!... a tots els que passaven per davant de la porta, sempre oberta. Tots els dies, un lent passeget fins l’Eixample, de vegades assegut en algun banc, al solet del seu poble, home poc xerrador però carregat de vivències. 

Retrat de l’arxiu de José Ramon Juan Juan. Fons Fotogràfic”Degà Ortiz i Sanz”.

Rafelet de Clara i el quadre de sant Antoni

El plafó ceràmic de sant Antoni que hui en dia es troba al carrer d'aielo que li dona el mateix nom, i on se li fa la festa, no és el mateix que hi havia abans. En temps de la Guerra Civil va ser destruït, com altres conjunts ceràmics que hi havien a Aielo i que, per desgràcia, ja no els podem contemplar.

Rafael Martínez Mira conegut com “Rafelet de Clara” va ser qui desprès de la guerra agafà el quadre del sant Antoni que tenia en sa casa i se’n va anar a València per a que li feren un plafó en ceràmica i reposar el destruït. Així ens ho conta el seu fill, Rafael  Martinez Sanz, en anar recopilant informació per fer la catalogació de ceràmica d’Aielo i que hui es pot veure al llibre Un patrimoni a descobrir: Ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit.

Aquest plafó es diferència d’altres iconografies que hem trobat a Aielo perquè el sant Antoni està dins d’una cova on hi ha una creu i un llibre obert. En ell al sant se’l  representa com un vell amb barba que porta la típica vestimenta dels monjos antonians, dels que se li considera fundador. Es acompanyat, com és habitual en la seua iconografia, del porquet i altres animals domèstics.

Pepa Sanz Martínez ens contà que la gent li tenia molta devoció. Abans, quant algun veí  tenia algun animal malalt, solien passar-lo per baix del sant per a ser curat i li duien una garrafa d’oli a sa mare per a que s’ encarregara de encendre-li el gresolet i que mai li faltara la llumeneta encesa al sant protector. Aquest costum ja no és practica tot i que la gent li segueix tenint molta estima.

Llibre de festes de sant Antoni 2010
Noelia Vidal Belda

CENTENARI de L'HOSPITAL BENEFICIÈNCIA (1913-2013)

" a fin de que vivan con más ilustración 

los párvulos y más comodidad los enfermos".

Hospital Beneficència, encara habitat per les mongeteson acudien alumnes a rebre classes. Dècada 1950.

De sempre es coneguda la caritat i preocupació pels pobres i malalts a Aielo. La Beneficència a Aielo va tindre com predecessor l’asil i refugi de sereno, establert al Fondo, va ser el primer refugi-asil que coneguem i es va fundar l’any 1837 gràcies al matrimoni d’Aielo, Juan Bautista Calabuig i Rita Castelló. 

A l’any 1889 s’estableix a l’hospital un convent de germanes Franciscanes Terciàries de sant Francesc d’Assis. 

Són molts els esdeveniments, persones involucrades en el funcionament, juntes de la beneficència, malats o asilats, els que conformen la història i perfilaren la trajectòria d’este primer asil, nosaltres no anem a parar-nos en esta primera època, directament passem al temps quan s’instal•laren les monges al novençà edifici, construït als afores del poble, actual Eixample, en quedar-se menut l’asil del Fondo.

Les monges es comprometeren a cuidar de pobres i ancians a la Beneficència i organitzar classes per a pàrvuls.

La construcció del nou edifici que anava a ser assistencial i educatiu, no va ser una tasca fàcil. Era un projecte ambiciós i per acabar de finançar-lo, l’ajuntament va haver de demanar ajuda monetària a alguns dels  principals contribuents del poble i veïns residents en diferents poblacions.  I així va ser com les obres es pogueren finalitzar l’any 1913, moment en el qual comença la història de l’edifici de l’Hospital Beneficència que tots coneixem i que continua en peu malgrat el temps passat.

Un dels grans benefactors de l’hospital va ser Batiste Aparici Belda. Batiste va contribuir generosament en tot moment, primer en la construcció de l’edifici i desprès aportant per al manteniment del convent i beneficència, fins i tot després de la guerra, l’Hospital-Beneficència va poder subsistir gràcies al seu patrocini i generositat. També Miguel Ferrándiz va contribuir amb la publicació de treballs i poesies, aportant els beneficis obtinguts de la venda de l’edició.

A més a més, la Beneficència subsistia gràcies a altres aportacions privades, donacions i almoines de molts habitants d’Aielo i també eren moltes les deixes fetes en testaments. 

I arriba el dia...

“Terminadas las obras había que proceder a la bendición de la capilla, antes de su inauguración. El día 13 de enero fueron congregados a la puerta del nuevo hospital, tomando asiento en los bancos previamente colocados las autoridades e invitados y un gran número de vecinos. Se dio principio con la bendición de la campana, fabricada en Adzaneta, apadrinándola doña Clara Sancho Mompó y el señor alcalde; a continuación se bendijo la capilla, terminando estos actos a las cinco de la tarde.

A las ocho de la mañana siguiente la comitiva compuesta por el clero, la Junta de Beneficéncia, el Ayuntamiento y numerosos vecinos se dirigieron desde la parroquia a la capilla de la Beneficencia, donde se formó la procesión para trasladar al Santísimo Sacramento, bajo palio, hasta la nueva casa. La custodia era conducida por el señor cura de Adzaneta, don Juan Bautista Colomer Satorres, natural de la villa, al que seguía el Ayuntamiento, Junta, religiosas y asilados; y por imposibilidad de hacerlo a pie (y aquí viene un detalle conmovedor), los asilados Ramón Jorge Pérez y Bautista Aparici Mompó fueron traslados en el carro del molinero Rafael Soler.

La procesión fue por la plaza del Palacio, calles de la Iglesia, de Enmedio, Mayor, hasta el nuevo hospital. Las calles estaban adornadas con arcos de papel de colores. En la nueva Beneficencia se ofició a continuación una misa cantada acompañada de armónium, que se trajo de Onteniente.

Reunidos a continuación la Junta con la superiora, madre del Corazón de Jesús, se acordó la inauguración de las clases gratuitas para párvulos de tres a siete años para el 26 de enero siguiente. El mueblaje y demás material quedaron de parte de la Junta. Por último, aquel día hubo comida extra para todos los asilados...” (Acta Junta de la Beneficència 14-12-1913).

Ara just fa cent anys, i encarà es conserven molts records, són imatges que van esborronant-se en la ment fins quedar difuminades. Quantes vivències entre els murs d’este emblemàtic monument... Es recorden noms de monges com la hermana Luz, la hermana Carmen, la hermana Asunción, la hermana Herminia... es recorden alguns malaltets i persones amb alguna deficiència mental, “que no estaven bé”, que eren acollits a l’establiment i també com sovint algunes joves d’Aielo acudien a ajudar les monges a tindre cura d’ells perquè elles eren poques i no donaven a bast.

Any 1966. Pàrvuls de l'escola de l'hospital de la Beneficiència.
Primera fila:
Madre Consuelo, Juanito Cebrian, Juan Martinez coca, Eugenio, Paco Andres Penalba, Salvador Juan, Miguel Juan Sanz coll, Ramon locaes, Emili Barber Cebrian, Javier Egea Soler soria, Madre Herminia.
2on fila:
¿?,Reme Castelló Mateu tagano, Carmen Belda Ureña, portala, Tere Aparici, catarra, Amparo xirra, Ana reiet, Lourdes Morant Vidal, Juan Jose porro, ¿?, Juana Juan Colomer, Vicenta Mateu potate, Rafaela Martinez Nadal rana.
3er fila:
Rosa Malchirant cairent, Xelo Vila Requena bota, Mª Carmen Albert,
Mª Jose Palop Barber, Xelo Mira Barber marqueset, Tere bolqui, Dolores Penalba Sanz, Mª Carmen Albert Vicent, Mª Jesus Ferri.

De les classes de pàrvuls, l’escola dels “cagons”, s’hi conserven un grapat de fotografies que demostren que poques són les persones d’Aielo que no anaren a estes classes. Les aules estaven situades a  la part dreta de l’edifici  i xiquets i xiquetes estaven separats. Molts xiquets i xiquetes passaren per les mans d’aquelles mongetes tan estimades, i en cert moments “temudes” perquè en qüestió de disciplina eren estrictes i si el xiquet o xiqueta se n’eixia de la norma sovint era castigat a passar el temps al corredor que hi havia fora de les classes. Així, corredor amunt i corredor avall passaven les hores.

1-11-1956. Col.egia de la Beneficiència, una de les classes de pàrvuls de l'antiga Casa Beneficiència. Arxiu Valencià Diocesà, sig. 134 i lligat 23.

Però malgrat este sistema disciplinari predominant a l’època, les monges demostraven un gran apreci per la menudalla i cada any, en acabar l’etapa de pàrvuls, el fet de l’escolarització dels xiquets que suposava deixar-los en altres mans educatives,  suposava per a elles dies de tristor.

Any 1954. Grup de xiques assistents a les classes de costura, impartides per les monges de la Beneficència.
1er fila: Lola Cano, ¿?, Teresa Batalla, Amparo Bata, Paquita.
2on fila: Hermana Asunción, Pepica Tomaca, Marita Mora, Maria Petita, Amparin Fortuna, Vicentica, Molinera, Nieves Molinera, Pepica Porrona, Maruja D. Leonardo.
3er fila: ¿?, Maria Eliset, Julieta, Rafelita dona de Rana, Maria Carnero, Barrera.
4art fila: Teresita Poldeta, Maruja farmàcia, Isabelin Cebrian llumenera, Consuelo Sanz.

Les classes de costura si que són gratament recordades perquè a més a més, moltes dones d’Aielo mostren a hores d’ara enorgullides les labors fetes baix l’atenta mirada de les mongetes i recorden el temps passat a l’ombra dels pins i la frescor del florit i ben cuidat pati. 

Eren poques les remuneracions que les monges rebien per part de l’ajuntament, una font important d’ingrés eren les classes de labor o costura impartides a les joves. Estos ingressos servien per a pagar gran part de les despeses de la Beneficència i l’asil.

També subsistien gràcies a l’hort que tenien al convent. Molta gent recorda encara aquella bassa rodona que utilitzaven  per a regar les hortalisses cultivades a l’horta, treballada pels asilats. Tota la hortalissa servia per alimentar als habitants de la casa Beneficència i abastia el rebost de la cuina.

Any 1945. Grup de xiques aprenent a brodar en les monges de la Beneficència. Asseguda davant la taula Amparin de Liset, Isabel Cigala, Carmensita Eleneta, Hermana Asunción, Amparin Colomer i Consuelo Sanz.

Però la Beneficència era un gran edifici que calia mantenir i el sostén que rebien per part de l’ajuntament no era suficient, així que regularment, i sovint, visitaven les heretats del terme, demanat i sol•licitant productes i menjar. Un burret les acompanyava i carregava els donatius. També era habitual trobar-les pels carrers d’Aielo demanat almoines per les cases. Tots els veïns donaven, de vegades sense quasi poder, el que tenien per casa, botifarres tretes després de la matança, fruita de temporada, quan replegaven les collites, ous del corral, tal volta alguna gallina... hortalisses de l’horta, oli... les mongetes carregaven  a la sàrria del burret garrafes per omplir-les d’oli.  Les monges recollien totes les donacions i segurament els sobrants els vendrien per aconseguir més diners i poder mantindre tant gran edifici.

Durant la guerra civil, la Beneficència va continuar funcionant, però esta vegada  com a hospital militar, i sense les monges. Les monges hagueren d'abandonar el convent, encara que, segons records de Josefa Colomer, va quedar una mongeta, la hermana Carmen, que va tenir que abandonar el convent i residir en una casa del poble però totes els dies anava l’hospital.

Josefa Colomer, recorda també una anècdota sobre un soldat que mentres estava destinat a Aielo en temps de guerra, va escriure una carta als pares dient que estava al poble d’Aielo de Malferit. Els pares no van entendre que Malferit era part del nom del poble i a corre cuita, va vindre a buscar-lo per veure al seu fill pensant que estava greu i malferit.

Després de la guerra van tornar algunes de les monges i altres noves, i a banda de posar en ordre totes les destrosses que la guerra va ocasionar, van reiniciar les tasques sanitàries, educatives i culturals que desenvolupaven al municipi. 

La destacada existència i activitat de l’edificació de la casa Beneficència, omplia d’alegria i animació l’Eixample.. que en aquells temps era el lloc que concentrava gent de passeig, les monges tenien molt de contacte amb la vida social de la població, hi ha qui les recorda quan, amb els seus catrets, anaven a l’església per escoltar la missa de huit i també són recordades les festes organitzades per honrar el seu patró sant Francesc: missa, sermó, novenes i teatrets a la capella de la Beneficència.

Les mongetes de la Beneficiència i un grup d'alumnes a pati de la Casa poc abans de ser tancat definitivament.
Dècada de 1960-1970

També es recorda el gran betlem que muntaven per Nadal, de visita obligada junt al betlem de la parròquia i les celebracions del mes de Maria a la menuda capella situada a la part central a l ‘esquerra de l’edifici, on acudien tots els xiquets amb safates plenes de pètals de flors per a ofrenar a la Verge Maria. Algunes de les flors ofrenades eren silvestres i replegades pels xiquets per les rodalies del poble.

Va passar el temps i arribà el  moment en que l’Hospital-Beneficència d’Aielo ja no acollia, per inexistents, a pobres, malats o vells desemparats, a la Beneficència, sols funcionava la guarderia. Va ser quan les Germanes Franciscanes, les poques que quedaven, foren traslladades a altres convents de l’ordre.

La guarderia va quedar atesa per l’ajuntament. Durant un temps els alumnes compartiren dependències amb els metges. Després i durant anys, l’Hospital és convertiria en un centre cultural que englobaria al Llar de Jubilats, Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz” i Aula de Cultura. A l’any 2007, la Biblioteca va abandonar l’Hospital i va ser  traslladada a les noves instal•lacions ubicades a les Escoles Velles i la Beneficència va sofrir una nova remodelació. Actualment és seu dels Jubilats i Centre de Dia ”L’Aljar”. 

_____________________________________________________________

*Per a saber tots els obstacles passats fins a la construcció de l’edifici que des de sempre presideix l’Eixample, us recomanem la lectura de l’excel•lent treball de Luis Mira i el d’Angeles Belda.

- Mira Borderia, Lluís. Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, edi: Ajuntament d’Aielo de Malferit, Col. Biblioteca “Degà Ortiz”, núm. 3; 2003.

- Belda Soler, Mª Angeles. Aportación a la historia de Ayelo de Malferit. Edi: Mari Montaña, Valencia, 1982. Pag.72-77.

MªJesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2013