Història d’Aielo de Malferit: QUI VOL HERBAAAAA?

lunes, 27 de octubre de 2014

QUI VOL HERBAAAAA?

Berlandino Martinez

De segur que els més joves no saben a què fa referència aquesta frase. Aquest era el “crit de guerra” del meu avi. Escrit com sonava, seria un: QUIVOLHEEEEEEERBAAAAA???

Així s’anunciava pel carrer quan passava venent herba als veïns del poble. En aquella època en la que la majoria de les famílies tenien conillets a casa, el meu avi, amb la seua corbella i els cabassos plens de manollets d’herba, es dedicava, amb el seu burret, a vendre-la pel poble.

Durant els mesos de bon temps, arrendava bancals a l’horta vella on plantava l’herba. L’herba s’anava segant de manera escalonada, de tal manera que quan es segava l’últim tram, l’herba que s’havia segat ja al primer tram estava bona de nou per a segar. Es venia l’herba tendra, a garbes o manolls, a dos pessetes la garbeta o tres garbes un duro.

Després de vendre pel poble, el sobrant anava cap a casa, al Carrer Sant Antoni. Allí, a l’entrada de la casa tenien les garbes, i qui volia podia acudir directament a casa a comprar. Pareix que fa mil anys de tot açò…però total fa uns 40 anyets…

Aquest va ser un dels seus treballs entre molt d’altres, perquè com sabem, per a aquells que viuen del camp l’època i el temps són els que manen. El barbat, la "vendimia" i fer llenya per als forns de l’Ollería són algunes de les feines que a temporades també feia, però de segur que per la que més se’l recorda és per la de venedor d’herba, potser perquè al poble eren només 3 o 4 persones les que es dedicaven al mateix ofici.

I de segur que si nomene a Enrique Martinez Martinez, pocs també sabran de qui parlem, però si nomene a “Berlandino” el del carrer Sant Antoni, de baix la font, ja no hi ha dubte. Nascut el 12/05/1922 era el quart de 5 germans, tots ells Berlandinos de malnom. No sabem massa bé d’on ve aquest malnom, suposem que algun avantpassat es deia Bernardo…i d’ahí va anar la cosa evol•lucionant, de Bernardo a Bernardino, i de Bernardino a “Berlandino”. Ara mateix, anem per la versió “Berlan” del nom ;)

Berlandino no va viure sempre al carrer Sant Antoni, abans va viure un poc més amunt, al carrer Major, on ara viu Lucas el persianer. Allí van viure els primers anys de casats ell i l’avia Lucia, i allí va nàixer la seua primera filla: Luci.

Anys després van comprar la casa de baix la font, i allí van nàixer els altres dos fills de la parella, Enriqueta i “el xic”: Enric.

Berlandino i Lucia i dos filles

En aquella casa, que tenia com totes per aquells temps la seua quadra al fons, també tenien el burret i els conills, i durant una temporada un poltret (que no es deixava muntar perquè estava un poc "serril") que van comprar per a Enric (avantatges de ser el xiquet de casa…)

El record que jo tinc del meu avi i la festa de Sant Antoni és de quan ens enviava a jugar a les cucanyes i pujàvem carregats amb conillets d’india que soltava el ti Salvador.

Ja a l’època que nosaltres baixàvem a la festa, Berlandino baixava poc. Però molts anys abans, sí que participava d’ella. Segons m’han contat hi havia un joc que es jugava amb el burro, un pal llarg i unes anelles penjades d'un fil de part a part del carrer, i que segons les explicacions que m’han fet, jo m’ imagine els veïns del carrer galopant com cavallers de l’edat mitjana amb la seua llança per a agafar l’anella, però a l’estil de poble, que no té res que desmeréixer. Però sobretot els dies de la festa es pegaven uns bons esmorzars a casa Salvador “La Raba”.

Berlandino a la fresca de casa.

Segur que la gent de la zona el recorda assegut amb la cadireta de boga a la porta del carrer, soltant xarrades a tot el qui passara, i més encara a les “afores”. Sempre estava a les "afores", assegut a una pedra que tenien com a banquet, amb la seua boina i la resta de la quadrilla: el ti Vicent de Campos, Enrique el roig, i el ti Salvador...i allí passaven els dies, xarrant i fumant.

Les vesprades que tornava del cole i anava a ca l'avia Lucia, l’avi podia estar a dos llocs: o veient els bous de la vesprada, o a les "afores". I no exagere, que fins i tot els obrers que van estar fent el muret de pedra van posar el seu nom al mur, per les hores que feia de guàrdia allí!! Allí estava escrit…en lletres grans : BERLANDINO.

El cas es que tothom coneixia Berlandino, i crec que a més de la família, tothom li tenia gran estima.

Justament ara fa uns pocs mesos, la ti Teresa, la més menuda dels germans Berlandinos ens va deixar. Valenta, treballadora i presumida com sempre, amb la resta dels quatre germans, allà on estiguen, estaran ben orgullosos de les grans famílies que han format.

Bones festes a tot el carrer, i a seguir fent gran la festa.