LA GENERACIÓ DE 1921... 79.- Miguel Doménech Espí (13/08/1921 – 10/11/1921).

 Naix al carrer Carmen, 6.

Pares: Miguel Doménech Aparici (1892) i Josefa Rosa Espí Martí (Atzeneta 1893).
Iaios paterns: José Doménech Belda i Mª Teresa Aparici Domènech.
Iaios materns: Juan Ramón Espí Soler Josefa Martí Vila (Atzeneta).

El pare de Miguel, oficialment, era jornaler, però eren incomptables les seues comeses diàries, la més destacada i coneguda era la d’anar per tot el poble amb un carro venent arena. També es dedicava a la compravenda, i treballava al camp. Una altra de les faenes era la d’ordinari, i portava al poble de tot: saquets de tabac, garrofes, peus per als mobles que feia el ti Jaumet, etc.

De menut, va treballar en una fàbrica de licors a Xàtiva, propietat de Ricardo Sanz (oriünd d’Aielo), i pare de Julieta Sanz. La mili la va fer lluny del seu poble, a Ceuta.
Conegut amb el malnom de “Gabira”, li posaren aquest mot perquè acostumava a cantar una cançó que la lletra deia “... gabireta, gabireta...”.

La mare del nostre protagonista Miguel, li deien Josefa Rosa, nascuda a Atzeneta. Era una dona molt valenta i feinera: ajudava al marit en totes les faenes agràries, balladora de les danses al seu poble. Casada i vivint a Aielo, també les ballava ací. Acostumava a posar-se un clavell en el topo, i feia parella amb el Ti Paxoli, del carrer de la presó. Pepica es dedicava a comprar ous per les cases i els venia a les sucreries d’Ontinyent.
El matrimoni va tindre sis fills: Maria, Pepica, Miguel, Angelita, Miguel, i Teresita, tots coneguts com “Els Gabira”.

El nostre protagonista, Miguel, nascut el 13 d’agost, moriria amb tan sols tres mesos, de curtíssima vida, per a ell tocaria la campana dels albaets “... Cel, cel, cel...”, un 10 de novembre de 1921.

Els pares, al següent fill baró li tornarem a posar el nom de Miguel. Era tradició assignar el nom del pare al fill primogènit i si aquest, per desventura, moria, li posaven el nom propi al segon fill que naixia.

Totes les filles ajudaven en la gran quantitat de treballs que hi havia a casa. Totes s’esforçaven moltíssim, venent tot el que és imaginable: sal per a la matança del porc, poals i cadires, segó, aigua....

Miguel, el segon xiquet del matrimoni, quedaria deficient per culpa d'un accident, no estava “massa bé”, deien abans. Un dia, sent Miguel menudet, estava al braç de la germana, que mirava com jugaven les xiquetes en la baraneta del Fondo, i de sobte d’una vencillada li va caure el xiquet de bolquers. El carrer estava empedrat i amb rastells de pedra formant escalons. En caure, es va pegar un fort colp al cap, causant-li un retràs de per vida.

Miguel va anar a l’escola i a la nit a les classes que impartia Vicentico “el coixo”, al seu domicili. Llegia i escrivia, però amb el pas dels anys, el dany cerebral a seqüela del bac anava afectant-lo cada volta més.

Hui, l’albaet Miguel, compliria 100 anys!