EL JOC DEL FLENDIT per Francesc Juan Chàfer.

Xavos per a jugar a flendit

Entre els nombrosos jocs de carrer de la nostra infantesa el joc del flendit era un dels pocs que es jugava al llarg de tot l’any. L’Eixample era el principal punt de trobada de quasi tots els xiquets del poble per a dur a terme la majoria d’estos entreteniments. Hi havien jocs que de sobte apareixien i es posaven de moda i, així com havien vingut, desapareixien sense saber mai a quina llei obeïen. Entre estos últims estava el de l’escampella, joc en el qual sols es necessitava un bastó apropiat i l’escampella, que era fabricada per nosaltres mateixos amb l’ajuda d’un “navaixeta”. Curiosament este mateix joc el trobem nomenat en la novel·la medieval l’Espill de Jaume Roig. L’autor d’esta gran novel·la escriu, que el protagonista...”jugava birla/ sovent ab ella/joc d’escampella”. Amb ella esta referint-se Roig a la dona del protagonista.

Hi havien d’altres jocs que s’adaptaven a unes estacions concretes de l’any. El de guanyar terreny, clavant la navalleta al terra sobre un quadrat dividit en dos i seguin la direcció que ens marcava la fulla de la navalla era un d’estos últims. En este joc necessitàvem per jugar-lo d’una terra humida, molla com la trobem normalment al llarg de l’hivern... joc impossible de dur a terme en el terra dur i sec d’estiu.

Arxiu fotogràfic Biblioteca, anys 60. ( Col.lecció Juanjo Tudela)

Molts altres eren jocs mimètics provocats, a vegades, després de vorer en la sessió infantil dels diumenges, una pel·lícula d’aventures en el Cinema Palacio (el cine d’Adolfo). Les baralles entre indis i vaquers era un d’estos jocs clàssics però... la pel·lícula que va portar cua va ser Robin de los Bosques d’Errol Flynn. A la seua projecció ve seguir una temerària i incontrolada poda infantil. Vam arrancar trencant rames dels escassos arbres que hi havien a l’Eixample. Tallades i pelades vam fabricar amb elles arcs, i ens vam  proveir de suficients fletxes, per enfrontar-nos al sherif de Nottingham.

Després de estos fets el ti Miguel l’aguatzil es va presentar a l’escola amb la llista dels precoços podadors. En veu alta i classe per classe va llegir els noms de tots els membres de la banda de Robins Hood. Vam eixir de l’escola, amb el cap baix, per recórrer el carrers d’Aielo seguint tots nosaltres a un company de la banda i que conduïa un  carretell com el que empraven els obrers per transportar arena. La resta del grup anàvem omplint-lo arreplegant pedres i cantals i que trobàvem pels carrers... activitat extra-escolar no programada i que avui es coneix com servei a la comunitat. Les dones, que escombraven i arruixaven, sobre tot per l’estiu, el tros de carrer de davant de sa casa, aplaudien este tipus de càstig que els estalviava faena.

Tornant al joc del flendit, este joc consistia en traure unes monedes que, prèviament havíem llançat en mig d’un quadrat traçat al terra. L’àrea del quadrat era, més o menys d’un metre. Abans d’iniciar el joc calia saber el torn dels jugadors que podien ser dos o més. El torn (nosaltres diem la mà) s’obtenia traçant una ratlla al terra, a quatre passes del rectangle i, des d’ell, es llençava la moneda intentant apropar-se el màxim a la ratlla. Qui havia guanyat la mà intentava traure del quadrat alguna de les monedes, normalment perretes i xavos, emprant per açò unes monedes republicanes de coure fora de circulació. Els jugadors més avesats podien traure el xavo d’un sol cop. Bocabadats, admiràvem a estos professionals del flendit i, al mateix temps, intentaven evitar el duel personal amb ells per no arriscar-nos a ser escapolits.

Arxiu fotogràfic Biblioteca, anys 50. ( Col.lecció Juanjo Tudela)

Entre les monedes hi havien unes de coure pur que permetien fer-les romes colpejant els seues cantons sense partir-se el metall. A estes monedes especial les anomenaven nosaltres “varbules”. Fer-se’n en una d’estes era prou difícil i els que la tenien podien considerar-se afortunats pues eren les més efectives per traure les monedes d’enlloc... equivalia a tindre en les nostres mans un revòlver colt-43 com acostumava a tindre “Alan Lad” o “Jon Vaine” en els duels de les pel·lícules de l’Oeste. Les xapes dels botellins de cervesa substituïen a les monedes al llarg de la setmana i esta era una altra manera de jugar al flendit. Esta variant era més pròpia dels dies no festius la qual cosa indicava que, després del diumenge, quedàvem la major part de nosaltres més pobres que les rates. Este era el motiu per el qual, al llarg de la setmana, era difícil trobar en les nostres butxaques... una perreta, un xavo o, un miserable gallet.