VOLANTINERS A L’HOSTAL DE LA PLAÇA

Hostelers dels anys 20. El matrimoni format per Concepció Mateu Sanchis, JoséMartínez i el fill José Martínez Mateu.

Sempre era una festa quan arribava al poble un grup de volantiners. Perdura en la memòria de la gent d’Aielo la bona acollida que tenien i  el revol que es formava quan s‘anunciava l‘espectacle. Amb este article, hem volgut rescatar de l’oblit els records d’una manera de viure del passat, un ofici que mostra de quina manera s’ho passaven be els nostres pares i avis quan eren xiquets i joves, i que reflexa alhora com han canviat els temps. 

En un poble sense moltes distraccions, com era l’Aielo del passat, un grup de titellaires, un espectacle, fora bo o sense qualitat, era  una novetat que no calia perdre‘s. No era necessari que foren festes, la festa la portaven ells, en qualsevol moment venia esta gent ambulant i sense destinació fixa que tenia la vida nòmada com part de l’ofici. La seua finalitat era divertir en cada lloc en el que actuaven i amb això viure alguns, o més be, malviure la majoria.

Els primers volantiners, sempre amb vestimentes cridaneres de vius colors i en ocasions estrafolàries per la forma, treballaven de manera familiar. La majoria de les vegades un sol individu amb la dona i els fills. La dona acompanyaria l’actuació fent sonar alguna pandereta o tamboret i els fills passant el plateret demanant una mísera recompensa.

Sempre  es complia el mateix ritual. Primer es demanava permís a les autoritats del poble per a poder fer l’actuació i després vendria el bàndol anunciador. L’agutzil, amb trompeta i bona veu, anava de cantó a canto del poble dient el lloc i l’hora de l’espectacle. No calia més, perquè de segur que des del mateix moment d’arribar, tota la gent ja era sabedora que els volantiners estaven a Aielo. Perquè   en un poble tot se sap i perquè els volantiners es feien de notar. Així que, la gent, amb desig de passar-ho be, oblidar-se per unes hores dels afers quotidians i amb gana de distreure’s, acudia al lloc previst. Després els volantiners actuaven , se n’anaven i volta a començar en altre poble.

I tots anaven a parar a l’hostal. Els hostals complien una important funció en temps, per sort passats, en els que els camins eren quasi intransitables i en els que les distàncies de poble a poble, sent les mateixes que ara, eren eternes. Tractants, venedors, firers, músics en festes... i volantiners... eren els qui anaven. Els animals que arrossegaven els carros feien més del que podien i recorrien molts quilòmetres, tanmateix no podien fer mai el camí d’anada i de tornada un mateix dia. Així els hostals eren els encarregats de donar acollida i pessebre a viatgers i cavalcadors.

En 1844, l’hostal més important d’Aielo estava a la plaça “Meson”, en el nº 5, huí en dia plaça de Sant Engraci. Una plaça que era el centre del poble, una plaça animada i bulliciosa on es discorria gran part de la vida dels aieloners: el mercat setmanal que concentrava totes les dones que anaven a comprar els queviures  de la setmana i centralitzava els entreteniments festius.

I l’hostal, la gran casa hostatge presidia la plaça. L’encarregat, en aquells anys, de donar llit i en molts casos menjar als forasters transeünts que venien per un dia o per molts, era José Biosques. Segons l’índex de Juan Bautista Bataller conservat a l’arxiu parroquial, no era nascut al poble ni tenim constància de que es casara amb alguna dona del poble o que tinguera fills inscrits a Aielo.

Poc se sap més d’esta posada en aquell temps de mitjans del segle XlX, però si podem endevinar l’ambient que es viuria entre les seues parets. Gent variada, diferent, que visitava el poble per motius familiars, festius o de negocis, uns dormint a les màrfegues  dels llits, altres en sacs de pallocs a terra, cadascú tenia el seu lloc, cadascú sabia on pararia a l’arribar al poble. Generalment eren gent assídua, que repetia cada cert temps i l’encarregat de l’hostal ja sabia on volia dormir cadascú. I els animals també tenien una gran quadra on podien descansar i on podien menjar. Podem pensar que es formava com una gran família entre els que es quedaven a dormir i els hostalers.

Per això assegurem, sense por a enganyar - mos, que en l’estiu de 1844 la tristesa va arribar a tots els que s’hi quedaven a l’hostal i va entrebancar la vida entre les seues parets. Al poble eren les festes majors, feia deu anys que es celebraven en honor al Crist de la Pobresa que havia salvat al poble d’Aielo de la malaltia del còlera i quatre anys que, a més a més, es veneraven les relíquies de Sant Engraci. Les festes patronals era una ocasió especial que invitava a deixar de banda les preocupacions i gaudir de les distraccions que la festa oferia.  I una de les diversions que mai faltava era la de  l’espectacle que brindaven els volantiners, que de sobra sabien quan eren les festes en cada poble i  cap allà que acudien, carregats amb tots els atifells necessaris i plens d’il·lusió per no deixar passar la ocasió de divertir a tothom amb el seu vell ofici.  

I és que un fet va enterbolir l’alegria de les festes de 1844 i l’alegria de tothom, sobre tot dels volantiners que aquell any havien vengut al poble. El dia 9 del mes d’agost, passades les festes del Crist de la Pobresa, una família de volantiners perdia la seua filla, entre les quatre parets de la cambra de l’hostal de la plaça. A Manuel Sales, de Castelló de la Plana, i la seua dona Manuela Real, segons consta al registre civil de defuncions de 1844 se’ls moria la seua filla menudeta.

L'equilibrista o volantiner, segons una auca de la primera meitat del segleXIX

....Ha muerto Carmen Sales, natural del Grao de Valencia, 9 meses, enfermedad inflamación, vivia en la posada... Sus padres son Manuel Sales, volantinero, de Castellon de la Plana y Manuela Real de Callosa... 

Tal volta ja estaven fent els preparatius  i embalatges per anar-se’n a altre poble a portar l’espectacle i la festa. Ací ja ho havien fet. Ja havien animat a la gent d’Aielo, i havien  rebut l’entusiasme de tots els que es van concentrar per veure’ls  Encara  quedaria en l’ambient el ressò de l’aplaudiment a la mateixa plaça... encara es podria sentir el riure de la menudalla quan el volantiner deia alguna gràcia... I ara el volantiner i la seua dona ploraven. També  tindrien pesar, els encarregats de l’hostal i els que s’hi quedaven a dormir a la posada en eixa primera setmana d’agost perquè al remat, com ja s’ha dit, tots formaven com una família.
 
Faria al voltant d’una setmana que el volantiner i els seus, havien arribat a Aielo, havien demanat el permís a les autoritats pertinents, com era la seua obligació, i havien muntat l’espectacle.

Al sentir el ban de l’agutzil, les dones d’Aielo agafarien les seues cadires, anirien cap a la plaça l’hostal i formarien un cercle destinat a l’actuació. 

El veïnat de la plaça l’hostal era el públic privilegiat, era el primer en posar la cadira o en tot cas podia veure l’espectacle des del balcó de sa casa. 

Els veïns que hi vivien, segons el padró de riquesa de  1841, eren a més a més de l’hostaler ja anomenat Jose Biosques, Salvador Sanz Pablo que s’hi dedicava a la compra i venda de gra; Florencio Soler, Antonio Martí, la viuda de Manuel Colomer, Josefa Castelló, una viuda molt ben situada amb moltes terres; Joaquin Galiana y Sanz, Francisco Sanz y Perales, la viuda de Salvador Juan, la viuda de Bautista Castelló que s’hi dedicava també a la compra i venda de gra; Francisco Mompó y Mira que segons consta tenia una industria con dos pollinos.
 

També estaven molt prop els veïns del carrer San Roc: Pasqual Ortiz y Vidal, que era tractant de cavalls; Salvador Vicent y Soler que era agrimensor; Rafael Vicent y Faus, Bautista Calabuig y Gironés, Bartolomé Vicent, que s’hi dedicava a la compra i venda de ramat de cabres; Patricio Vicent, que era jornaler; Ermenegildo Ortiz, que tenia una taverna; Rita Mira, que era viuda; Marcos Vicent, jornaler; Rafael Bernabeu, que treballava cobrant les contribucions; Jacinta Sanz, que era viuda i es guanyava el jornal comprant i venent vins; Francisco Nicolau, Vicente Martí, que tenia una industria de brasero segons consta al document consultat i Bautista Sanz y Satorres, que es dedicava a la compra i venda de gra i també tenia moltes terres. 

Tots estaven prop del lloc de l’espectacle i de segur que serien els primers en hi acudir. 

Volantiner pasant la maroma, segons una auca de la primera meitat del segle XIX.

Tal volta l’actuació d’aquell dia va incloure passar per damunt d’una corda enganxada d’un arbre a un altre arbre i alhora fer malabarismes amb una pilota o llençar i arreplegar objectes. Era un art sense camuflar, ensenyat de manera  oral i a base de pràctica i més pràctica, perquè en realitat no era gens fàcil. Es feia de tot, ballar en corda, cabrioles, trucs de màgia, parlar amb certa gràcia per a fer soltar la rialla al públic,... i tot era bo, perquè quan més contenta quedava la gent, més monedes arreplegarien. Encara que en pobles menuts, com Aielo, seria mísera la quantitat resultant. I és que els jocs d’equilibri, els volantins, el passar pel fil...tot, era un espectacle oferit de manera gratuïta, però això si, sempre passant al final, un plateret o un pal llarg amb un pot, un recipient o una coixinera, on anaven a parar les monedes que eren les que necessitaven per a viure els volantiners i la família.

Durant molts anys vingueren a Aielo volantiners, i foren molts més el que seguirien venint. En els anys posteriors a la guerra civil,  un dels que més va actuar a Aielo, va ser el volantiner, fill del poble, Leopoldo Castañeda conegut amb el nom artístic de “Regaera”, i recordat per tot aquell que va gaudir de les seues gràcies. Leopoldo va viure l’ambient dels volantiners des de xicotet, com molt bé podem constatar llegint la seua acta de naixement:

“En la Villa de Ayelo de Malferit siendo las nueve horas del dia cuatro del mes de marzo de mil novecientos siete......compareció Juan Bautista Castañeda Sanchis natural de esta dicha Villa de veintisiete años de edad, casado, bolantinero, ambulante, presentado con objeto de que se inscriba en el Registro Civil un niño y al efecto como padre del mismo declaro:

Que el indicado niño nació a las cuatro horas del dia de hoy en la casa calle de las Pimicias numero tres.

Que es hijo legítimo del declarante y de su mujer Elisa Catala Escaloni de veinte y nueve años de edad, casada,natural de Hiendelaencina provincia de Guadalajara, ambulante, dedicada a bolantinera.

Que es nieto por la línea paterna de Miguel Castañeda Juan difunto en esta repetida Villa, natural de la misma y de Dolores Sanchis Bataller difunta en la Alqueria de la Condesa en esta provincia, natural de esta susodicha Villa y por la línea materna de José Catalá difunto en Benifayó de Espioca en esta provincia natural de Sevilla; y Dolores Escaloni Ferrando, viuda  , natural de Ciudad Rodrigo provincia de Salamanca, bolantinera ambulante....

El volantiner Leopoldo Castañeda "Regaera" per a tothom, i "Rana" per als aieloners.

Els avis de Leopoldo van ser els primers de la saga familiar que s’hi dedicarien a este ofici, i l’acompanyaven en l’espectacle els seus fills, un d’ells era Juan Bautista Castañeda,  el pare de Leopoldo.

Del pare, Juan Bautista Castañeda Sanchis, que va néixer en Aielo segons consta a l’acta del naixement el dia tretze de febrer de 1879 al carrer San Llorenç nº 15, es conta l’anècdota que un dia un carreter el va desafiar a tirar-se d’un pont baix a canvi d’un xavo. “Rana” no ho va dubtar i es va tirar. L’home es quedà espantat de veure com es tirava i anava a matar-se del colp. Però no va ser així, “rana”, va pujar de nou al pont sense més, exigint els diners que li pertocaven del tracte. I és que, el que no sabia el carreter  era la facilitat que tenia per als volantins...i que segurament el menut ja anava amb son pare de poble en poble. Així que de major, a volantiner va continuar dedicant-se seguint les petjades del seu pare. Juan Bautista actuava amb els fills, un d’ells Leopoldo, i es recorda sobre tot a una filla que li deien Iluminada que creava expectació quan actuava sobre cavalls, saltant d’un a l’altre. Leopoldo, heretaria del pare, a més de l’ofici el malnom “rana” amb el que se’ls recorda en Aielo. 

Quan va morir el ja retirat volantiner Juan Bautista, casualment ,“Regaera” tenia actuació al poble. Així que, va enterrar al pare i, com tot artista que li se presenta el mateix cas, va haver de fer riure per la nit. Les despulles del pare van quedar per sempre a Aielo. Molta gent recorda la seua desapareguda tomba en terra, perquè s’identificava fàcilment per estar envoltada d’una reixa de ferro negre.

Leopoldo, va seguir l’ofici amb els germans, fills, nebots i amb Fe, la seua dona. Encara que tenien residència fixa a Corvera de Murcia, van continuar la vida ambulant necessària en este treball. La dona no sols l’ acompanyava amb molta gràcia, destresa i habilitat en el seu espectacle, a més a més era l’encarregada de fer el vestuari. 

Als espectacles, “Rana” o “Regaora feia de tot, passar la corda, volantins, màgia...però el que més li agradava fer era de pallasso, sempre amb la seua disfressa plena de simulats pedaços. Era l’imprescindible personatge que amb els seus disbarats feia riure a tots, i  tenia certa “gràcia natural” que convertia cada paraula en una rialla. ”El que sap sap i el qui no s’ensenya” era la seua frase preferida i repetida alhora que feia un gest mostrant la punta de la gran sabata que portava. Actuava en parella, junt a altre pallasso anomenat Egea. “Rana” i la seua família, venien cada dos o tres anys a actuar a Aielo, i durant tota una setmana es podia gaudir del treball de tots, però el que més agradava, eren les ocurrències tan espontànies que tenia. Quan el  seu espectacle venia al poble, no calia fer bàndol, tothom podia veure pels carrers als artistes i sentir el soroll de la música i el rebombori que armaven. Desprès, generalment anaven a actuar a Olleria. 

"Regaera" i la seua família fent un número d'equilibri.

  Es conta la fatídica anècdota de que un dia mentre actuaven a la plaça l’hostal, va passar un bateig pel carrer de baix, la comitiva anava distreta cantant les cançons típiques de l’ocasió, en un moment donat el padrí va llençar caramels i cèntims, sense adonar-se que anaven cap al cercle que formava el lloc d’actuació i era just en el moment en el que la filla de “rana” realitzava un exercici d’equilibri. Per sort el pare la va arreplegar abans de caure i va evitar la tragèdia. Durant la setmana que Leopoldo es quedava a Aielo, aprofitava per a veure la família. Carmen Soler  recorda quan anava a casa de sa mare, Dolores Egea Castañeda, que era cosina i a la que sovint li deia: fes-me una cassola de naps que estic més desmaiat que un volantiner. 

I va anar treballant portant la diversió allà on anava fins que es va retirar. Tanmateix, quan  tenia 87 anys va retornar amb el circ Austràlia, muntat per la neta Matilde Muñoz, filla de Elisa Castañeda i neta de Leopoldo. Va morir l’any 2000, passats els 90 anys. En els últims temps s’hi dedicava a portar la diversió als menuts en un transport escolar en Corvera.
 

"Regaera" i "Egea" eren en el seu espectacle, la parella de pallassos imprescindibles i esperada en tot el circ.

Alguns dels fills de Leopoldo i Fe també continuaren treballant en diversos circs i recorreguent diversos països d’Europa, i encara en l’actualitat segueixen en l’ofici alguns nets. 

Durant l’estada al poble, Leopoldo amb la dona, els fills i els demés integrants de l’espectacle, es quedaven a dormir a l’hostal que estava situat a la mateixa plaça on actuaven. L’hostal, en eixos moments era propietat, des de 1923, de Concepcion Mateu, i encara huí en dia la seua filla Emiliana Sanchis, hereva de l’hostal i de l’ofici, coneguda per Conxa “la de l’hostal”, no pot oblidar a “rana”, que era parent llunyà seu, i a la seua dona, i recorda el seu espectacle, que era un gran divertiment. De la dona murciana rememora que era una dona molt valenta, polida, guapa i molt organitzada. Tots els atifells els portaven en caixes i baguls, tot ordenat i cada cosa al seu lloc, i a l’hora del muntatge de l’espectacle ho tenia tot a mà. 

La vida dins de l’hostal continuava igual com sempre, obrint les portes als transeünts o gent que no tenia casa en el poble quan venia a passar un temps. Era el cas de l’artista “regaora” i la família, i el cas d’algun metge o mestre, músics en festes, treballadors provisionals en l’ajuntament, compradors, els firers que periòdicament venien o els venedors de sempre:  de teles, de menjar, de gerres... 

 I l’ambient a la plaça de l’hostal continuava igual d’animat que cent anys abans, quan es gaudia de les danses o quan es feia  mercat ininterrompudament setmana rere setmana fins el segle XIX. En la primera meitat del segle XX, la vida a la plaça seguia igual d’entretinguda,  amb cine d’estiu nugant un llençol d’arbre a arbre, les cues per arreplegar aigua a la font o espectacles com el recordat del volantiner d’Aielo i la seua família. Els veïns ja no eren els mateixos que cent anys enrere, en tot cas, estaven molt ben avinguts i eren molt divertits, segons els records de Conxa “ la de l’hostal” remuntant-se a quan ella era menudeta. Era gent que aprofitava qualsevol moment per eixir de dins de casa i muntar la festa a la plaça. 

Amb el temps, l’espectacle del volantiner solitari que fa de tot, va anar desapareixent. Per treure   més rendiment a l’espectacle s’ajuntarien més persones i així donar al públic més varietat. A l’espectacle s’afegirien gimnastes, tragafocs, ballarines damunt de cavalls,  més pallassos, domadors... i músics. La musica és faria imprescindible per a fer rodar els cavalls per la pista, per a sincronitzar els salts, per fer jocs amb  les boles, que van de la ma al cel i del cel a la ma i mai cauen al terra.... ara ja no hi ha prou amb el rudimentari instrument que s’utilitzava en temps passats i llunyans; ara es imprescindible la música de banda. 

Tot molt diferent d’abans. 

La Verdad, domingo 14 de marzo de 1993.

 Així, l’ofici de volantiner ha anat canviant, evolucionat, ha anat ampliant-se. La saga familiar dels Castañeda ha viscut en primera persona l’evolució. Amb l’ampliació de personal i d’animals, es necessita un espai més ampli. En posterioritat a “Regaera”, en temps més recents, a Aielo han vingut  circs. Sempre amb moltes persones i animals. Venien i plantaven les estaques i els grans pals i desprès la vela de lona. En un matí quedava instal·lat el circ. En Aielo, les actuacions passarien de la plaça, dins del poble, a l’era, que estava als afores i on hi havia suficient espai per a tot, carros, animals...caixons de grans dimensions, baguls de vestuari... 

Encara recorda Conxa Sanchis quan, fa anys, va vindre un circ que va fer tot el muntatge a les eres. Però per a sorpresa d’ella els integrants de l’espectacle li van demanar hostatge per als elefants que portaven. Ella va acceptar, a canvi de 700 pessetes. Els elefants, al remat van resultar no ser tan menuts com li havien dit. Van passar per mig de la casa fins al corral on estaven els animals i carros, sobre tot cavalls i matxos dels que es quedaven a dormir. I els elefantets...ho van destrossar tot: pessebre i quadra. I a més a més quasi li se’n van sense pagar, ni l’estada dels elefants ni el malbé que van fer. La guàrdia civil va tindre que prendre part en l’assumpte. 

Perenne queda en la memòria d’alguns esta anècdota inesborrable. Com inesborrables són els moments de felicitat que van aportar  els entranyables volantiners en cada actuació,  exercint este pesat treball de nòmades que  feien de tot, oferint un  espectacle fonamentalment popular, de gent del poble i per al poble, desenvolupant un art que arribava fàcilment a tots,  sempre oferint una actuació entretinguda sense més complicacions, una diversió que a més a més feia participar a la gent.

Emiliana (Concha) Mateu i José Maria (Bienvenido) Ferri Soler.

Amb tot  hem volgut testimoniar la tasca de tots els volantiners que han anat de lloc en lloc i de festa en festa; que han vingut a Aielo any rere any, arrancant un somriure i fent feliços a grans i menuts. Sobre tot el bon ofici de “rana” pare i “rana” fill. Alhora aprofitem per fer un homenatge,  a l’hostal de la placa Sant Engraci i l’ofici d’hostaler, que es mereix un capítol a banda. 

El nostre agraïment a Conxa “la de l’hostal”, hostalera de tota la vida, i a Carmen Soler, familiar de Leopoldo Castañeda, amb el que ha mantingut  contacte en els últims anys fins la seua mort.. A una i altra, gràcies pels records viscuts  a l’hostal i amb el volantiner. També agraïm als fills de Leopoldo tota la informació que ens han enviat des de Murcia.

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

Abril 2003
Programa de Festes