Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


jueves, 30 de noviembre de 2017

ABANS DELS MOROS. ¿més romans que àrabs?



Coves del Barranc de la Fos i la Serratella.
El motiu de unes Festes de Moros i Cristians es la commemoració de la victòria cristiana damunt els invasors àrabs – berbers que des de el 711 havien conquerit aquestes terres. Pot ser que recordar això no agradi a certs sectors de la societat actual, però a la fi això es la Història i no una muntanya de llibres plens de pols.  Per intentar donar resposta a la pregunta de perquè es va produir la invasió musulmana quasi de forma incruenta i amb la rapidesa com es va dur a terme, tractarem de donar respostes recordant alguns episodis històrics que no per recollits en altres treballs i amplament difosos son del tot recordats. Per respondre es fa necessari mirar cap endarrere i ja que ho fem aprofitar per donar unes pinzellades de quin era el dia a dia, la vida quotidiana dels nostres avantpassats anteriors a l'arribada dels anomenats moros i de la arabització del territori, posarem la lupa de la Història damunt el que avui anomenem comarca de la Vall d’Albaida i en alguns exemples, més concretament en el territori de l'actual terme municipal d’Aielo de Malferit i zones d’influència properes ja que sense parlar d’elles seria difícil entendre el que realment passava per ací en els segles anteriors a la esmentada invasió.

 Malauradament no disposem avui per avui de massa documentació escrita al respecte, be per l'escassesa de generació d’aquesta be perquè els esdeveniments de la pròpia Història s’han encarregat de la seva desaparició o també perquè en aquest període la importància del territori fora mínima des de el punt de vista econòmic, polític o administratiu. Però crec que aquesta darrera afirmació no deuria de ser del tot ajustada, ja que disposem d’algunes informacions que encara que generals ens serveixen per interpretar quina era aproximadament la situació o com a mínim exposar una hipòtesi lògica. D'altra banda disposem de documentació arqueològica bastant valuosa, així com d’una toponímia bastant clarificadora del seu origen anterior a la vinguda dels pobles musulmans. Cap d’aquestes afirmacions suposa la renuncia al valor històric dipositat pels àrabs durant el temps que varen regir aquestes terres, bé al contrari.

Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires.
  Sabem que des de la Prehistòria les riberes del riu Clariano, en seguretat des del Eneolìtic varen estar habitades, coves i abrics eren aprofitats per a protegir-les de les inclemències meteorològiques així com utilitzar els cara sols en els bons dies d’hivern, l’interior s’utilitzava com habitat i també per a la conservació d'alguns aliments. L’evolució tècnica i demogràfica d’aquestes poblacions va donar pas a la primera població dels ibers i al desenvolupament de la cultura ibèrica caracteritzada per una subsistència basada en el cultiu de cereals i lleguminoses i una diversa ramaderia. L’augment demogràfic va determinar la construcció del primers assentaments urbans de certa importància com la Bastida de les Alcusses a Moixent (habitada des de el s. IV a.n.e) o més a prop del nostre poble, el Molló de les Mentires[1] (posició fortificada del període Calcolític o Edat del Coure) i altres habitats com el de la Cova de Canet[2] en el actual terme d’Aielo de Malferit. Aquest desenvolupament urbà molt clar en el cas de Moixent, contava en cases alineades formant carrers, tenien en el seu interior un lloc on cuinar, espais per a la vida domèstica, útils de cuina, molins a ma per moldre els cereals i ceràmiques com cassoles, gerres, urnes, etc., tot degudament decorat amb vernís roig amb una antiguitat datada entre finals del segle III a.n.e. i durant tot el II a.n.e.





Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires.
 La vida quotidiana d’aquests poblats es desenvolupava entorn de tasques com la mòlta, assecat de determinats aliments per a la seua conservació i el seu magatzematge, adobat de pells i artesanies diverses. La ceràmica es fabricava a torn i es decorava amb motius geomètrics i de representacions vegetals o animals. Altres activitats eren la fabricació de teixits mitjançant telers en els quals es subjectava la trama i l’ordit es teixia utilitzant peses d’argila cuita de formes cúbiques, els fils de llana o vegetals s’arreplegaven en cabdells mitjançant unes peces amb un orifici central en el qual s’inseria un palet de fusta o branqueta seca. Amb espart es teixien estores, calçat de diversos tipus, cabassos, sacs, etc. Així mateix els metalls eren treballats segons va avençar les tècniques, primer batuts amb maces o martells de pedra com el coure, més tard fonent-los creant el bronze a partir d’aliatges de coure i arsènic primer i de coure i estany més tard. El darrere estadi metal·lífer va ser la producció de ferro tot gràcies a l’evolució dels forns i sobretot dels seus bufadors per augmentar les temperatures que permetien el grau de fusió necessari.



Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires.


   Prop de Aielo en el terme d'Albaida, en 1992, gràcies a les indicacions d'un veí, en la denominada Cova d'Ases va ser trobada una punta de llança ibèrica[3] i en un bancal proper diversos restes de ceràmiques entre els quals val destacar una àmfora per contenir vi probablement de factura ibèric - romana el que ens dóna notícia d'unes activitats pròpies d'assentaments permanents o temporals dels ibers possiblement ja romanitzats en diversos punts de la nostra comarca. En el mateix treball on es publicava la troballa de la punta de llança se feia esment de fins a trenta-nou jaciments ibèrics en la Vall d'Albaida (Agullent, Albaida, Atzeneta d’Albaida, Bèlgida, Bocairent, Castelló de Rugat, l’Ollería, Ontinyent, Salem i d’altres) alguns d'ells en la Serratella. Aquests ibers pertanyien a la tribu dels contestans que utilitzaven l'escriptura jònica per a la llengua ibèrica en aquesta zona, tal com ho acrediten el ploms d'Alcoi (plaques d'aquest metall amb inscripcions) el que prova l'arrelament d'una certa cultura d'influència grega[4].

   Abans de l'arribada definitiva dels romans a la regió amb quasi tota seguretat es van moure pel nostre territori altres pobles antics de l'arc mediterrani, com els cartaginesos, als voltants del 348 a.n.e, se te noticia de la presencia d'Amílcar Barca per la regió alacantina on precisament va morir lluitant contra els oretans, tribu veïna dels contestans en l’espai entre la primera y segona Guerres Púniques entre cartaginesos i romans.

   El procés de romanització desprès de la segona Guerra Púnica, lliurada pel control del territori, va ser relativament ràpid i el poble ibèric va acabar adaptant – se a la nova cultura i desenvolupant un mestissatge cultural caracteritzat pel manteniment de trets de la cultura ibèrica, però  amb l’adopció de la forma de vida dels romans en quasi tots els àmbits de la activitat quotidiana que va donar pas a una nova població evolucionada que coneixem com la societat hispanoromana.

   Aquesta nova societat ens va deixar, tant en la comarca de la Vall d’Albaida com en la veïna de la Costera, importants petjades de tot tipus, moltes de les quals han subsistit fins els nostres dies, tot i el llarg període d’aculturació que va suposar la invasió àrab – berber que no les va fer desaparèixer, ja que inclòs aquestes cultures nord africanes també havien adquirit trets tècnics i culturals propis de la cultura expandida per l’Imperi Romà en el nord del continent Africà, com per exemple les tècniques de regadiu (canals, aqüeductes, sèquies, canats, etc.) o de vida quotidiana domèstica, com les termes (hamman) amb els seus espais de bany, calent (caldarium), tebi (tepidarium) i fred (frigidarium).

   En 1995 amb motiu de les obres de construcció de la nova carretera en la zona anomenada Corba de Bonavista, van donar llum als restes de una vil·la romana abandonada, previsiblement als voltants del segle III de la nostra era probablement en un moment de crisi en el Imperi degut a guerres civils. En els treballs d’excavació[5] es van documentar part de les instal·lacions, fonamentalment un hypocaustum (sistema de calefacció soterrània) que ens dona informació sobre la importància de la vil·la així com diversos materials de ceràmica, vidre i metall. Es també amplament coneguda la vil·la romana de Terrateig dins del territori de la Vall d’Albaida (segle I a.n.e.- segle IV d.n.e.).[6]



Mur antic de la corba de la Bonavista
Els romans van construir importants vies de comunicació utilitzades, primerament, amb finalitats militars pel pas de les legions, i posteriorment com a vies comercials que unien les poblacions principals, totes elles estaven jalonades de vil·les rurals a una certa distància, mesurada en milia passum (milla romana que equivalia aproximadament a 1,5 quilòmetres) normalment eren de propietaris urbans però que controlaven grans extensions de conreus de cereals, llegums, horta, vinyes, oliveres i pastura pel bestiar oví, caprí, boví i cavallar així com altres animals de granja. Aquestes produccions eren comercialitzades a través d’aquestes vies de comunicació.

   Prop de la nostra comarca discorria el tram de la Via Augusta  que unia Valentia (Valencia) amb Seatabis (Xàtiva) i que seguia amb dos ramals cap a Dianium (Dènia) i Ilici (Elx) un tram va ser descobert a Moixent en algunes parts coneguda com “el camí d’Anibal”[7]. Amb tota seguretat un ramal secundari d’aquesta important via que comunicava Roma a traves de la Via Domitia amb Hispania, enllaçava amb la nostra vil·la de la Corba de Bonavista. Durant els segles III i IV la població de l’Imperi va patir importants crisis tant de caire bèl·lic com econòmic i això va determinar l’abandó de moltes d’aquestes vil·les rurals, previsiblement això es el que va succeir a la Bonavista en el moment d’esclatar la primera crisi.

   Com s’ha dit, aquestes explotacions rurals comercialitzaven els seus productes i per demés adquirien altres a través de l’activitat comercial, tot això suposava no tant sols la circulació de productes sinó també la de moneda. La ceca (fàbrica de moneda) que mes a prop del nostre territori se trobava era la de Saiti primer o Seatabis més tard, es a dir, a Xàtiva que era la població hispanoromana que estava més a prop, tenim coneixement de l’encunyació de monedes de plata i bronze tals com didracmes i triobols d’argent amb la llegenda ibèrica Saitabietar i sextants de bronze amb la llegenda Saitabi (des de 210 al 140 a.n.e.), més tard asos, semis i quadrants de bronze també amb llegendes com Saiti, Saitir, Icortas, E Ba i Seatabi (des de 140 al 30 a.n.e.). En èpoques posteriors durant el domini visigot l’encunyació més a prop que se feia era a Sagunt i València on se varen fer monedes d’or (Trientes) entre el 610 i el 702 de la nostra era[8], encara que sabem que fins i tot a principis de la dominació musulmana continuava en circulació la moneda menuda romana. 

   La liquidació de l'Imperi romà durant un període que coneixem com el Baix Imperi, degut a les lluites entre diferents faccions i la ruptura de les seves fronteres (limes) pels anomenats pobles bàrbars, va suposar el inici d'un nou període que coneixem com l'Alta Edat Mitjana. Malgrat que la societat hispanoromana, al principi, es mantinguera al marge del procés, finalment, a partir del segle V, la invasió i l’assentament del poble visigot va canviar la situació política en el territori peninsular. No obstant en aquesta zona la divisió administrativa territorial va seguir pràcticament igual que en el període anterior.

  Prop d'aquestes terres el restes orientals de l'Imperi Romà, l'Imperi Bizantí, entre el segles VI i VII, va establir una de les seues possessions, la província Spania (Província Spaniae) convertir-les en certs moments en terres frontereres amb el Regne Visigot. El poble visigot va exercir el seu domini damunt aquest territori des del darrer terç del segle V amb la fallida definitiva de l'Imperi Romà d'occident, conquerit pel seu rei Euric[9]. La conquesta bizantina de part de les terres més al sud van suposar nous enfrontaments bèl·lics i un període d'anarquia amb l'enfonsament del mon rural de la zona, tal com recull Abel Soler[10], «els supervivents de la crisi s'agrupen en poblats fortificats i uns altres dispersos» (Torró, Josep i Ferrer, Pere). També recull i fa esment del  possible origen llatí dels topònims dels antics nuclis de Purçons (Portiones) i de Cairent[11] (Càrius). Des de el meu punt de vista del tot encertada ja que no seria fins desprès de la conquesta cristiana, als musulmans que no tindríem menció escrita, tal com es recull en el Llibre del Repartiment[12], un altre tant amb el nom d'Aielo (Aggellu) ja que si els topònims que son clarament llatins[13], tenien que tindre el seu origen primigeni, abans de l'ocupació musulmana i no durant aquesta.

   Amb l'Edicte de Milà, dictat pels emperadors en el 313 de la nostra era, s'obrí la porta al cristianisme en l'Imperi Romà

   Nosaltres, els Augusts Constantí i Licini (...) hem jutjat que entre tot el que vèiem convenir al bé universal, devíem ocupar-nos preferentment del que afecta a l'honor diví, i donar als cristians, el mateix que a tots els altres, la lliure facultat de professar la religió que cadascun volgués [14] (Edictum Mediolanense)

 D'entre les mil cinc-centes seus episcopals que havien en tot l'imperi en el moment de aquest edicte, una d'elles era la de Seatabis (Xàtiva), que segons se te constància, ho era des de el 243 de la que va ser Athanasium el seu primer bisbe. Es calcula que, en aquella època, una bona part de la població de tota la zona practicava el cristianisme. Tot i que inicialment el reis visigòtics professaven com a religió la heregía de l'arrianisme. El rei  visigot Recaredo va abraçar el cristianisme ortodox durant el III Concili de Toledo el 589, està documentada la presència del bisbes de Xàtiva en alguns d’aquestos concilis[15]. Amb l'arribada dels musulmans, durant una primera etapa que va durar fins el 826, es va mantenir la seu episcopal xativina[16] amb el seu darrer bisbe Severianus, pagant el jarach[17]. Encara es conserven  columnes i restes en la antiga seu que es trobava en l'actual ermita de Sant Feliu.

  Com a conclusió, la resposta és clara. Si bé la cultura portada pels àrabs va ser importantíssima i summament enriquidora des de tots els punts de vista per al desenvolupament de la societat medieval, açò no es pot considerar com l'element més fonamental ja que amb anterioritat la cultura romana ens va deixar valors inqüestionables tals com els principals fonaments lingüístics, usos i costums, coneixements filosòfics, culturals i religiosos, principis jurídics entre molts altres, en definitiva l'armadura sobre el qual sustenta el dia de la nostra societat actual. No obstant açò, recordar, que sent important la part de les nostres Festes relativa a "Moros i Cristians", l'essència principal de les mateixes, és la celebració del dia del nostre Patró, el Sant Crist de la Pobresa. Pau i alegria. Bones festes.

 Jaume Peralta Aparicio
Programa festes 2016 


[2]       Comarca de la Vall d’Albaida. http://www.tarraconensis.com/cv/valenciacv.html
[3]            RIBERA, AGUSTÍ. La Cova d'Ases i la troballa d'una punta de llança ibèrica, Festes de Moros i Cristians, Aielo de Malferit, 1992. Pp. 77-79
[4]            TOVAR A. y BLAZQUEZ J.M. Historia de la Hispania Romana, Alianza Ed. Madrid, 1997. P.12 (Polibio. II 1, 5, cf. Diodoro XXV 10) 
[5]    RIBERA, AGUSTÍ. Sevei Comarcal d'Arqueologia.
[6]     PÉREZ, JOSEP. La villa romana de Terrateig (Vall d’Albaida). Resultados preliminaresde las prospecciones y del análisis del material. CAESARAUGUSTA 78. Pp.587-600.
[7]     GASCÓ, RICARDO y MORALES, ANA MARÍA.Vía Augusta al sur de Valencia. Investigación sobre el trazado, las mansio, campamentos y entidades de población relacionadas con la misma.
[8]            PETIT, R. I ALEDON, J.Mª. Catálogo de las Monedas Valencianas y medallas... Aledón, Valencia, 1983. Pp. 25-28 i 45-47
[9]            RIERA, Albert V.; ROSSELLÓ, Miquel. «LA FI DEL MÓN ROMÀ I EL PERÍODE VISIGOT (SEGLES IV-VIII)». A: Romans i visigots a les terres valencianes. Museu de prehistòria de València, 2003.
[10]         SOLER, ABEL. Aielo de Malferit. Geografia. Historia. Patrimoni. Ajuntament d'Aielo de Malferit, Canals, 2011. Pp. 114-117
[11]  VENTURA, AGUSTÍ. Alguns topònims històrics de la Governació, terme general i particular de la Ciutat de Xàtiva. Pp. 1199 i 1218. (“ Cairent. Apareix esmentada en el Repartiment 1957, 1958, 2931… Purçons, que es evidentment l’alqueria de Porçons esmentada al Repartiment en els llocs ja esmentat: vindria del llatí “portiones”, les parts o particions.”
[12]         BELDA, ANGELES. Aportación a la Historia de Ayelo de Malferit. Ed. Marí Montañana, Valencia, 1982.
[13]  CASANOVA, EMILI i FERRER, RAMON. Actes du XXVe Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes. INNSBRUCK. Maria Iliescu, Heidi Siller-Runggaldier, Paul Danler.
              De Gruyter, 2010.
[14]          Part del text de l'Edicte de Milà. L'edicte de Milà fou un decret  promulgat  a la ciutat del Milà el 313 pels emperadors Constantí el Gran i Licini I   
[15]    SEATABI AUGUSTUNORUM. http://www.tarraconensis.com/xativa.html
[16]          VENTURA, A. La catedralitat de Xàtiva… Col. Una ullada a la Història.
[17]          Impuesto que se pagaba para practicar otra religión  distinta a la musulmana  en  las zonas que pactaron con los musulmanes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario