Històries
de por i anècdotes referents al món de la mort n’hi ha un grapat que han passat
de pares a fills. Són històries de morts, d’ànimes, de cementeris...
Són
històries que la nit que va de Tot Sants a la nit d’ànimes feien tremolar a més
d’un. Són històries que la xicalla sentia espantada i que abans ni es
qüestionava la seua veracitat. I eren històries que els nostres majors ja
sentien contar al seus majors i que de segur en cada casa coneixen en versions
diferents.
Tan si són mentida com si són veritat ho escrivim així com ens ho han contat.
SOBRE ANIMETES I MORTS APEREGUTS.
Els
mateixos majors que recorden les anècdotes, admiteixen que en aquell temps tot
era obsessió i por; i que molts dels casos eren fruit de la imaginació.
Quan algú
deia que se li havia aparegut un mort, era el mateix remordiment. Tot era
fantasia. Deien que es movia una làmpada i resultava ser un animalet qui ho
feia.
*Es recorda
el cas concret en que en una família s’havia mort l’avia. Quan estaven tots
gitats a les cambres de la part de dalt de casa, es sentien sorolls que
procedien de la part de baix on estava el taüt i tots es pensaven que era la
morta. Al remat, era un gat que s’havia quedat tancat.
Altres
històries no tenen explicació tan clara però han passat de generació en
generació.
*Conten que
hi havia al carrer Sant Llorenç un xicot milhòmens que en el dia de Tot Sants
volia anar a caçar i anava per tot arreu dient que se n’aniria i que no li
passaria res.
I allà que
se’n va anar.
Quan
tornava, pel Calvari, es va veure una ombra darrere d’ell i l’ombra caminava al
mateix pas que el xicot; ell es girava, la veia i poc a poc, comprovant que en
realitat el seguien (no sabia qui) li va agarrar por i va entrar dins de sa
casa.
Una vegada
al lloc, una mà va pegar a la porta un colp i una veu va dir:
“Per a que cregués
més, jo sóc una animeta en pena” i li va deixar els cinc dits marcats en la
porta.
* El dia
d’ànimes era dia de resar. En l’església es resaven les estacions i s’eixia
fora: se’n resava una i s’eixia a descansar...
I diuen que en una d’eixes, una dona va eixir al carrer i una ombra li va dir: “gràcies per resar-me un parenostre, és el que em faltava, te n’has recordat”.
I diuen que en una d’eixes, una dona va eixir al carrer i una ombra li va dir: “gràcies per resar-me un parenostre, és el que em faltava, te n’has recordat”.
Mª Jesús Juan
Marilo Sanz Mora
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2012/11/festes-tradicionals-daielo-de-malferit.html |
No hay comentarios:
Publicar un comentario