Fa 70 anys... Cooperativa Agrícola de San Engracio Mártir

L’any 1954-55 és funda la Cooperativa Agrícola de San Engracio Màrtir. Foren els membres de la primera junta, asseguts a l'esquerra de la foto, Pepe Vicent Juan “justina”, Daniel Bernabeu Nadal “danielet”. Segon línia, Bautista Egea Castelló “judes”, ¿?, Bautista Ferri Soler (Alcalde), D. Juan Sanchis Requena, Salvador Colomer Colomer i Rafael Mollá Mompó. Fotografiats als terrenys on es construiria la Cooperativa, a l’Era.

Amb molt d'esforç i avançats al seu temps construïren primerament l’almàssera, avalats pels "Cintos", la família Ferri originària d'Aielo que vivia a Canals, a canvi del pinyol de les olives. Està junta emprenedora es va esforçar molt, per obtindre una moderna almàssera de fer oli. Eren moltes les que hi havia al poble, però totes en mans privades i amb un cost elevat per als productors. Este conjunt de persones, encapçalats pel seu president Enrique, arribaren a desplaçar-se casa per casa, buscant socis per este projecte cooperativista i innovador per Aielo.

UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chafer (IV part).

Aielo era, en la nostra infantesa, un poble de llauradors, un poble essencialment agrícola. La fàbrica de licors i la nòmina de treballadors que depenien d'ella era considerable però l'excepció que confirma la regla. El panís, en el temps de postguerra, era un dels cultius principals que es plantava en l'horta. A més d'un aliment bàsic pels animals de corral, sobretot per les gallines, formava també part de la dieta alimentària de les persones. A falta de farina de blat la de panís suplia, en moltes cases, a aquella. Era una farina basta que no tenia res a veure en els pans de la farina de blat. Sobre la taula, una vegada obtinguda la pasta, s’estenia està i d'ella s'obtenien rotllos que suplien la manca de farina de blat. Estos eren com una rosquilla d'uns tres pams de llargària que, al juntar els seus extrems es convertia en un rotllo d’estos. Moltes vegades el berenar infantil consistia en un rotllo d'estos i de companatge una taronja de la sang. Féiem un forat a la taronja i anàvem introduint trossos del rotllo en el forat sucant de la taronja. Les dones els portaven al forn en les postetes però a l’anar per arreplegar-los se’ls penjaven del braç com si foren polseres. Era una senzilla manera de no perdre cap rotllo cuit pel camí.

Al voltant del panís, una vegada recol·lectades les panotxes, calia o bé entrellaçar-les al voltant d'un cable de ferro o desgranar- les. Per està última faena es necessitaven mans i els xiquets podíem ajudar en ella. Recorde la colleta d'amics  i amigues anar a casa d'un d'ells per ajudar a pelar les panolles i després desgranar-les. En la primera tasca hi havia un element sorpresa que ens servia d’al·licient. Entre les panolles sense pelar s'havien sembrat unes poques de color roig i, aquell que pelant-les tenia la sort trobar-se amb una d'este color, podia donar-li un  bes a una de les amiguetes. Era un joc innocent una motivació en la monòtona tasca de pelar panís. Una persona adulta amb una gran destresa buidava, de dalt a baix, unes poques fileres de gra de cada panolla servint-se d'un punxó especial destinat per esta tasca més delicada.

Açò ens facilitava, ja en la fase de desgranar el panís, fer-ho més ràpidament al poder rotar la nostra mà sobre la panolla. Els pallocs s'aprofitaven per a encendre el foc i les pellorfes per farcir sacs que, ocasionalment, s'empraven com matalassos en les casetes de labor en les quals, per la distància de les terres, calia fer nit.

Foto de Google

Per assecar el panís sense desgranar no s'arrancaven les pellorfes que servien per a trenar les panolles al voltant d'un cable de ferro. S'obtenien d’esta manera unes grans trenes que es podien penjar de les bigues de la cambra.

He espigolat alguns records infantils del camp de la meua memòria mentre anava seleccionant curioses llegendes al voltant de Sant Llorenç. Els meus records d'infantesa poden ser corregits i amplificats documentant, d'esta manera, vells costums ara desapareguts.

Un estiu més, desitjar unes bones festes a tots els veïns del carrer de sant Llorenç, el carrer més llarg d'Aielo, veïns que no han deixat de mantindre esta festa mostrant una constància digna de lloança en un temps, de grans canvis, i en el qual van desapareixent velles tradicions... velles però belles!

 Programa festes sant Llorenç 2024

Santa Cecília 2024.

 

Moltíssimes felicitacions a totes i tots els músics. 

Antigament, en una festa, en les moltes serenates o combois organitzats al poble, no faltava la música popular d'un acordió, era qui feia la festa. Abans molta gent sabia tocar este popular instrument musical i el feien sonar “d’oït” sense tindre coneixements de solfeig, ens compta Adrián Martínez (a qui vegem de jove en esta foto, tocant el seu primer acordió). 

També posseïm les vivències de Conchin Mira (de la Venta), “el meu pare tocava l’acordió molt abans de la guerra civil, a casa acudien molts xicots a aprendre i ell amb molta paciència els ensenyava, hi havia molta afició”.

Conchin encara recorda una de les cançons que tocava el seu pare, basant-se en la cançó popular de “clavelitos”, havien modificat la lletra original per una altra, dedicada al Crist de la Pobresa, i era tant apassionada esta melodia per a tots els aieloners i aieloneres!.

 Si quieres amigo ser

del Cristo de la Pobreza.

Con ansias has de vivir

y llevar la vida recta

y con ánimos vivir

guardando el respeto humano

llegaremos hasta el fin

junto con nuestros hermanos.

Ayelense Ayelense.

No te olvides que Dios te llamó

y te llama la conquista

para hacer una Aielo mejor.

Si algún día.

Ayelense

en la lucha pudierais caer.

No te olvides

que tienes a Cristo

y que todo lo puedes con él.

ADRIAN MARTINEZ SANCHIS: LA MÚSICA ES LA MEUA VIDA. Per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

  

El meu nom és Adrián Martínez Sanchis, fill del ti Adrian Maquinero i Maria L’enguerina i vaig nàixer a l’any 1949. Va ser mon pare qui em va inculcar les meues inquietuds musicals perquè tocava l’acordió, però d’oïda, com la majoria. Era un acordió de  botons, aleshores no hi havia teclats, un que feia una nota cap a fora i altra cap a dins, el mateix botó feia dos notes per exemple cap a fora feia el do i cap a dins el mi. En no res feien un ball.

El caprici de mon pare era que jo sapiguera solfeig, però no d’oïda com ell, volia que tocara “l’acordió de música”, que era com deia ell al de solfeig. Aleshores va parlar amb la Senyora Maruja Colomer de Santiago per a que m’ensenyara i la dona va acceptar ben encantada. Mon pare em va dir que jo aprenguera i que ell em compraria un acordió quan tinguera diners. Vaig estar des dels 8 anys fins el 14 anys només donant solfeig tots els dies de la setmana després de l’escola,  fins i tot diumenges. Donya Maruja deia que un bon músic es forma a base de solfeig i jo havia d’aprendre’l. I mentrestant mon pare estalviava per poder comprar-me l’acordió que m’havia promès.

Per a que no m’avorrira durant les classes Donya Maruja em deixava tocar el piano que tenia en casa. I em deia: La mano izquierda detrás y la derecha a tocar el piano, primero me lees la lección y luego la tocas con el piano.

 I així va ser com vaig començar a tocar el piano que després em va aprofitar per a l’acordió, perquè el que jo tinc és de piano, era el mateix, l’únic que canviava era la posició: de tocar en horitzontal a tocar en vertical.

 Als 14 anys mon pare ja havia estalviat diners i li va encomanar l’acordió a Rafael Barber Colomer, el segon fill de Donya Maruja, que estava en Alemanya en el negoci que portaven de la fusta y les guitarres. Ens van portar un Hohner, un acordió clàssic que encara el tinc. No té res metàl·lic i pesa 14 quilos, i ho recorde perquè mon pare deia “cada quilo, mil pessetes”. Li va costar 14.000 pessetes que aleshores era una fortuna. La de temps que mon pare va estar arreplegant diners per a que tinguera un acordió! El guarde com una joia.

Des d’aleshores allà on anava, me l’emportava, tan si m’ho demanaven o no. Era la meua il·lusió. Com pesava tant, el recolzava en la taula mentre el tocava. Ja no calia que anara a classe de música tots els dies perquè Donya Maruja em manava lliçons per a que les practicara en casa. I ho feia a gust. Tots els amics després de l’escola, se n’anaven a jugar i jo a casa, a practicar. Mon pare em veia estudiar de valent, però crec que no acabava de creure’s que aprenia tan ràpid.

Un dia estava amb la colla d’amics i amigues a la porta del cine Patronato, xerrant, i fumant, cosa que  teníem prohibida. De sobte em veig vindre mon pare cara a mi i per a que no em veguera el cigarret me’l vaig posar en la mà i l’apretava per a apagar-lo. I jo clar, hi estava, cremant-me… I en arribar mon pare, es posà davant meu, es quedà mirant-me i em va dir: T’has cremat? Ara parlarem. Massa sabia el que estava fent. Mon pare era un home molt recte. Vam anar a casa i em va dir: Mira Adrián si et dic que no fumes és per salut, jo quan tenia la teua edat també volia fumar, i fumava com tu, amagat. Ara bé, si vols fumar-te algun cigarret de tant en tant el pare no va a dir-te res, però hi ha una condició. La condició era saber tocar “Islas Canarias“ a l’acordió.  Només això? I ja em deixava fumar? Ho tenia fet. Vaig demanar  la partitura per correu a una tenda del carrer la Pau de València, Casa Dotesio,  per 10’56 pessetes. I quan va arribar, vaig veure que no tenia cap problema per llegir-la. Als pocs dies vam anar a casa de la Senyora Maruja, mon pare volia comprovar com la tocava. I la senyora Maruja em va dir que molt bé. El diumenge jo estava fumant i fent-me el xulo davant de tots, sense por a que em vegueren.

Per eixa època, un dia estava jo practicant en l’habitació de casa que donava al carrer, de sobte veig que un xic em toca a la finestra i em diu que tocava molt bé, que ell era cantant, i li deien Luis Manuel, Nino Bravo. I jo, que no coneixia Nino Bravo encara li vaig dir que jo cantava també. Al dia següent em va portar unes partitures que havia escrit per a que les tocara... llàstima, ja no sé on estan... Imagineu... de Nino Bravo... lo cotitzades que estarien ara.

 A partir d’ací fins ara, la música formaria part de la meua vida. Ens ajuntàvem amics i formaven grups musicals que ens duraven dos o tres anys. Anàvem desfent uns i fent-ne altres. Començaria sobre l’any 1964 o 1965, jo tenia uns 15 anys. La primera vegada li vam demanar a l’alcalde, Rosendo Sanz, que ens ajudara a pagar l’equipet. Cadascú es comprava el seu instrument. Assajàvem en la Casa dels quatre cantons, al carrer Major. Érem LOS GEIS. El nom té la seua anècdota perquè nosaltres no sabíem què volia dir la paraula, però en eixa època hi havia una sèrie de tebeos fets per l’alemany Peter Gay i quan buscàvem nom per a la banda vam pensar en el creador del còmic que tenia tanta fama. Tocàvem un repertori de 15 o 20 cançons, en festes vam tocar en la comparsa de Mossàrabs, la llimona, en la plaça l’Hostal, en un escenari i llumenetes… desprès ens va contractar l’ajuntament, en l’Eixample. Amb el nom “los GEIS” vam anar a l’Olleria, a Moixent... El ti Felix amb el seu taxi ens duia, s’esperava i ens tornava a casa. I vam buscar un cantant: era Mora, l’home de Lola Castelló, que tenia amistat amb Ximo Porra. Així que érem cinc. Cantàvem en angles sense saber què diem. El ti Félix deia…”Este cantaor canta menys que uns espardenya dins d’una gabieta”. En aquella època un dia vam tocar en Sant Llorenç i va pujar una xica a cantar que era Vicentica la porra... cantant “Juanita banana”... Ho va fer molt bé, però aleshores no volíem xicona en la banda. Quan vam saber què significava el nom Los Geis”, vam canviar a LOS MELODICOS.

 Quan es va desfer, tot seguit creàrem MªAMPARO Y LA ORQUESTA ELECTRONICA MAV (Manolo, Adrián  i Vicent) i després ens ajuntàrem amb altre grup i formàrem GUADALCANAL. Per malaltia, una úlcera, vaig deixar l’orquestra i darrere de mi se’n va eixir els d’Aielo i GUADALCANAL va continuar amb altres.

 Una vegada curat ens ajuntàrem amb uns d’Ontinyent formant RANGO.  I quan es va desfer vaig entrar amb els ELS TEXMONS d’Ontinyent que necessitaven un teclat.

Després començaria l’etapa de tocar en la platja de Gandia, amb Manolo, Salva i jo, vam estar 13 anys. Estiu i hivern. Després amb Barberà i Juan Miguel Boto, vam fer un trio. El trio passà a duo, Juan Miguel i jo que estiguérem uns 20 anys junts, però ja només tocàvem el cap de setmana i professionalment no.

Així que la música és la meua vida. Ara ha canviat tot, ja no queda res d’aquells temps. Abans s’ho fèiem tot nosaltres i empalmaven dia i nit, actuació en actuació. Estàvem dies sense dormir però ho passàvem bé. Les xiques, només per ser del conjunt ens parlaven i els xics ens miraven mal per si els furtaven les xiques.

Vaig fer actuacions per a l’ajuntament, per a les  dames, per a la reina de festes, per a comparses, en guateques, en tot… pubs, restaurants... i encara que tot açò es va acabar,  jo no he parat. Quan es va acabar l’etapa de la platja, vaig muntar una acadèmia d’acordions en Castelló de Rugat i després en Almiserà donant classes. Em vaig cansar d’anar totes les setmanes, i els vaig dir que vingueren a Aielo. Vaig crear una associació d’acordions per poder donar classe, fem els assajos en la Casa del Pobres. Un dia, en la festa de sant Llorenç, ens ajuntàrem molts acordions al sopar del carrer, allò va ser tot un espectacle!.

 Vaig tindre sort amb la meua dona, no em va posar mai cap problema sobre la meua vida tocant l’acordió, sap que lo primer de tot, per a mi, sempre és la música!!!.

 

Mariló Sanz Mora

Mª Jesús Juan Colomer

 Programa festes sant Llorenç 2024

UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chafer (III part).

 

La llegenda d'un Sant Llorenç pescador em porta al rècord infantil dels pregons per part del ti Miguel l'alguatzil i el guirigall de les dones en la pescateria de la plaça, a dos passos de ma casa. Aielo, malgrat ser un poble de l'interior, lluny del mar, mai li va faltar peix fresc. La pescateria estava en un baix de l'ajuntament, donant a la plaça. Angelita la pescatera rebia totes les setmanes l'esperat producte del mar. D'un camionet anaven descarregant les caixes de fusta plenes de peix. Era un peix fresc i variat i, en aquell temps, un aliment més barat que la carn. Una vegada Angelita havia acabat de triar el peix i repartir-lo en caixes anotava el seu preu.

Este era el moment propici per a que el ti Miguel passara per la pescateria i s'apuntara, en un paperet, la classe de peix que havia arribat i el preu de cadascun d'ells. Any darrere any, milers de vegades, el ti Miguel havia fet el mateix itinerari per tots els carrers d'Aielo. En cada encreuament de carrers feia sonar unes quantes vegades la seua trompeteta i les dones anaven assomant-se a les portes a l'escoltar el seu familiar so. Alçant la veu iniciava el "bando". Tots ells tenien un preàmbul oficial que era obligatori i en castellà com Déu mana! El de peix era com segueix: De orden ( pausa ) del señor alcalde ( pausa ) Nasional desta Villa ( pausa) se hase saber que... i tot seguit, en valencià, la llista de peix amb els respectius preus...

Sardines a.... (preu per kg.) Aladroc a.... Lluç a .... Moll a .... Moralla a.... etc.

Les dones que eixien a la porta de casa, per enterar-se del pregó, deixaven la faena, es retiraven el davantal i, agafant el cabàs de comprar, acudien de pressa i corrents a la pescateria. Calia no encantar-se i demanar tanda, com més aviat millor, per no quedar-se sense peix.

Reprenent les llegendes al voltant de Sant Llorenç. Ara són els caçadors els que guarden una certa devoció pel sant fonamentada, en un piadós episodi de la seua vida. Segons la llegenda, això va ocórrer, un dia en què Sant Llorenç celebrava missa en una capella que es trobava en un bosc. Enmig de l'ofici sagrat es va refugiar, en el seu recinte, un porc senglar que fugia d'un rei que el volia caçar. El rei, incapaç de renunciar a la seua presa, va entrar en la capella i va disparar i abatre a l'animal. Sant Llorenç va beneir al porc senglar que va caure mort als seus peus i, de sobte, va recobrar la vida. Tot seguit va castigar a este rei, que no va respectar el lloc sagrat, i el va convertir en un porc senglar.

 Programa festes sant Llorenç 2024

Dia d'Ànimes 2024! Dia de record i memòria de tots els difunts.

 

El nostre Cementeri va ser inaugurat el dia 28 de març de 1913. A les 18 hores, es reuniren en el cementeri les autoritats municipals i religioses, acompanyats pels cantors, acòlits i la gent del poble, col·locaren al centre del cementeri una creu de fusta amb tres fanals encesos i el sacerdoci vestit amb ornament sagrats llegiren un comunicat de l’arquebisbat de València en el que l’arquebisbe autoritzava la benedicció solemne del nou Cementeri. 

Desgraciadament, aquell dia no va ser com s’esperava. Un dels regidors de l’ajuntament, Jacinto Ferri Juan, implicat i encarregat de les obres de la construcció del nou Cementeri va morir aquell mateix matí. Estrenant involuntàriament Jacinto la primera sepultura, primer nínxol entrant a la dreta. A la seua partida de defunció es va anotar:

“enterrado al cementerio católico nuevo de esta población en el cual es el primer cadáver que se ha de verificar la primera sepultura”. 

Jacinto era viudo, i els seus fills ràpidament, el mateix any, un 16 de novembre de 1913, determinaren comprar un tros de terreny a l’ajuntament, per a edificar un simbòlic panteó que recordarà eternament al pare difunt i fora allí soterrada tota la família Ferri. Convertint-se el panteó de l’Àngel Custodi, segurament, en el primer panteó del Cementeri.

Text Mª Jesús Juan i fotos Rafa Ortiz

Tots Sants 2024: Enrique Andrés Cerdá Berbis (1874-1925).

 

El cementeri guarda en cada caseta o nínxol molts secrets i moltes curiositats, entre les seues parets blanques. Enguany comentem  la vida i nínxol d’Enrique Andrés Cerdá Berbis (1874-1925).

Enrique Cerdá es va casar amb Teresa  Sanz l'any 1896, a la capella del Santíssim Crist de la Pobresa. El vicari D. Senén Miñana Vidal els va unir en sant matrimoni.

Enrique tenia 22 anys i era natural de la parròquia de San Andrés de València, fill d’Enrique Cerdà Requena i Carmen Berbis Michavila.

Mª Teresa Pilar, tenia 21 anys, era filla d’Engracio Sanz i Josefa M. Satorres Calabuig. D’esta unió naixeren un fill i quatre filles: Enrique, Carolina, Pilar, Carmen i Josefa.

Els Cerdá en aquells anys de finals del segle XIX eren una de les famílies benestar del poble. Però Enrique es va casar amb una xica de classe social normal “no era del puntet” com es deia en aquells anys. Enrique no era persona per anar a guanyar-se un jornal, s’havia criat com a ric i no era adequat, ni podia treballar pel seu delicat estat de salut... Teresa, molt enamorada i preocupada pel seu marit, li va dir que no s’inquietarà que ella s’esforçaria, i va muntar la primera tenda al poble on es podia comprar de tot, des d’una sedalina de fil, fins a tot allò que pogueres imaginar dins del món de la costura i passamaneria.

La tenda era a la mateixa casa on habitava la família, a la plaça La Font. (El fill Enrique quan va començar a treballar en el negoci del barbat, i li va anar molt bé, es traslladaren tota la família a viure al c/ Major, i la casa la vengueren a Rafael Mora, que obriria allí una verduleria, en actiu fins fa uns anys del segle XX).

Passats els anys de convivència matrimonial, el marit Enrique que ja no es trobava molt bé de salut, i Teresa era l’administradora de l’economia familiar, tots els dies, li donava uns dinerets per a què acudirà a fer-se un aiguardent al casino de Mercedes, prop de casa, com feien tots els senyorets del poble, a una hora determinada del matí, a migdia. L’enviava ben vestit i conjuntat amb el seu barret i un bon puro a la mà, no faltava cap dia, i acudia a la tertúlia al conegut casino, encara recordat entre els més majors.

Enrique moriria a 51 anys, el dia 24 de març de 1925. Al morir-se tant jove, l’esposa Teresa entristida, va pensar fer-li la millor làpida que poguera costejar, en homenatge i record al marit estimat i amb tan poca salut durant la seua vida. La làpida és única al cementeri, té la raresa d'estar gravada al marbre negre el rostre del difunt Enrique.

Teresa va ser una dona molt valerosa i emprenedora, era ella qui administrava casa i va educar a la família sola. Al morir seria enterrada junt amb el seu marit, però d’ella sols podem contemplar la seua fotografia i poc més, no consta el seu nom ni les dades de defunció com és costum.

Curiosament, al seu costat està enterrat el matrimoni que regentava el casino de Mercedes (Joaquin i Mercedes) matrimoni que tots els dies atenia i escoltava els problemes del seu estimat espòs.

Mª Jesús Juan

fotografiés Rafael Morant

Anne Van de Steene

Gracias María Jesús por contarnos la historia. Quiero añadir que la mujer de Enrique era María Pilar fallecida en 1955 y tuvieron 9 hijos

María Pilar 1897-1906

María Carolina 1899-1900

Enrique 1901-?

Joaquín 1903-1922

Carolina (Ferri)1905-1990

Serafín 1908-1910

Pilar (Egea)1910-1965

Carmen 1913-1927

Josefa (Barber)1916-1990

Los que murieron después de 1913 tienen sepultura en el nuevo cementerio.

Joaquín está con su hermana Carolina Ferri, Carmen en el nicho 152. Enrique se fue a Valencia y murió después de su padre y no sabemos dónde está sepultado.

Un abraç pero a tots y hasta pronto

UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chafer (II part).

 

El mal temps obligava que es tancaren els cines d'estiu. El d'Adolfo estava a l’actual “finca del practicant”. El cine d'estiu del Patronat era el mateix trinquet, trinquet per el dia i cine d'estiu per la nit. Les cadires estaven apilades en la seua entrada i cada espectador agafava la corresponent cadira de boga triant el lloc dins del trinquet. Amb la crisi de les sales de cine vam dir adeu al Cine Patronato i al Cinema Palacio junt a les estiuencs cines a l'aire lliure. Era tot un luxe, en les bascoses nits de l'estiu, tenint el cel per sostre, baix les estrelles i “sentadets” a la fresca veure pel·lícules. Des de "La casita de papel" alguns seguien l'argument de la pel·lícula malgrat veure la mitat de la pantalla. Uns llargs i alts canyissos sobre la paret deixaren sense cine a estos espectadors que no pagaven l'entrada.

Estes pluges anunciaven també una bona tardor per anar a fer pebrassos. El refranyer diu: "Pluges fortes per agost, bolets per l'octubre”. Estant a Eivissa en temps de pebrassos vaig evitar nomenar-los així pensant que no ho entendrien. Error, allí també diuen pebrassos i no esclata-sangs, niscals o rovellons. Deixant a banda els pebrassos i les curioses concomitàncies lingüístiques d’este terme tan aieloner cal tornar a parlar del nostre Sant, que segons recull Amades, sant Llorenç era patró dels qui necessiten el foc per dur a terme el seu treball. Entre els oficis que celebraven la festa de Sant Llorenç estaven els de ferrers, vidriers, ceramistes, forners... Darrere de la porta d'entrada al lloc de treball s'acostumava a tindre una estampa del Sant per tal que els protegirà de les cremades i de qualsevol fortuït incendi.

Programa de festes 2024

Discurs lliurament distincions 9 d'octubre 2024

 

Senyor Alcalde, Corporació Municipal, autoritat eclesiàstica, veïns i veïnes.

En sec molt satisfeta en el meu nom i en nom dels premiats d’este any, per este reconeixement i per escollir-me per a dir unes paraules en nom de tots. Agrair als diferents Consells que ens nomenaren i premiaren. Cada persona que estem ací no esperaven este gran honor i és sentim tan humilment agraïts i valorats! Orgullosos i orgulloses de poder aportar un poc de nosaltres per contribuir a millorar un Aielo que tots portem al cor.

Diuen que “D’AIELO AL CIELO Y DEL CIELO HAY UNA VENTANITA QUE SE VE AIELO”. Segur que des d’esta finestra tan singular estan tots els nostres avantpassats mirant-nos, com millorem el poble heretat, que, a poc a poc va engrandint-se, urbanísticament i culturalment... que la nostra joventut ja no té barreres per eixir fora o a l’estranger, i porten el nom d’Aielo de Malferit per tot arreu, i són capaços d’ocupar llocs importants en l’actual societat digital que ens ha tocat viure.

-Juanito Dordà “el sagristà", per la teua saviesa popular i bona memòria, estar a disposició de tothom i mantindré l’essència d’Aielo.

-Joaquín Martí “Ximo torero”, pel teu amor incondicional al camp i els animals, per mantindré la tradició d’un bon llaurador.

-José Luis Sebastian “el ti puro”, per la seua llavor en la docència i especialment la seua dedicació a l’esport aieloner,

Esteu premiats, enhorabona!

Jo, premiada per l’apartat de cultura... vaig tindre una gran mestra, la meua tia Pepica Colomer, a qui sempre li estaré agraïda per haver-me ensellat la professió de bibliotecària, una vocació que disfrute diàriament. Associada a ella he pogut desenvolupar una altra faceta: el coneixement de la història local i oral i tot allò que envolta l’existència d’Aielo que tant m’interessa. I el més important donar-la a conéixer... sempre desitjant que la gent del meu poble siga coneixedora de la seua história,  sempre esperant que aprenguen de la seua terra.

La gent sabedora acostumen a contar-me històries, anècdotes, dites... sempre referent a temps d’abans, moltes vegades amb nostàlgia.

Recorde a tantes persones, i n’oblide el muntó de cròniques comptades amb tant d’estima. Un llarg llistat de gent, que volien explicar-me el seu coneixement amb la finalitat que divulgarà i no perdre allò que sabien... són paraules heretades que no oblidaré.

Hui poc queda ja de tot aquell món rural que en narraren homes i dones, amb la seua saviesa casolana... TOT ES CULTURA POPULAR, CULTURA AIELONERA.

De vegades és difícil parlar amb la gent jove de les seus arrels, i menys posar en practica tradicions perdudes, però antigament i especialment entre la gent major estaven molt presents diàriament, segur que tots els que estem ací recordem algun costum del passat ja desaparegut.

Vos faré memòria en dos anècdotes... recordeu una frase que ara ja no s’escolta AI MARE LA CAMA!!! A quants “aulets” del poble l’heu escoltada està frase?  i ara?...

Una altra expressió que escoltaven molt era... QUÈ EN MUIC!!!... recorde que l’any 1999, al festival de Nino Bravo, va vindre invitat, el màgic Andreu, recordeu la gràcia que li feia esta frase?, es va passar tota la seua actuació repetint-la... I ara l’escoltem?

Estic deixat per escrit les meues investigacions, moltes d’elles les he dut a terme al costat i amb col·laboració d'una gran professional Mariló Sanz a qui li agraïx els anys d’amistat i treball coordinat.

També lluite des del blog Història d’Aielo de Malferit, ferramenta que s’ha convertit en necessària per a treballar la nostra societat als Centres Docents, amb la finalitat de no perdre la nostra cultura, les nostres vivències, les nostres festes, i paraules pròpies, entre altres.

En d'ocupar-se del nostre patrimoni lingüístic, el nostre IOS que ens identifica, i frases o exclamacions ara ja quasi en l’oblit.

Del patrimoni urbanístic i arquitectònic, és el cor d’Aielo, els carrers i carrerons, les cases, els monuments...

Sense oblidar el patrimoni natural, les fontetes, llomes, serres, aiguamolls, paratges naturals, tot el terme...

I el patrimoni cultural i artístic, com la ceràmica devocional... tot és i forma part de la nostra cultura, conservem-lo, i fent-ho per Aielo!!!

I seguim divulgant a les noves generacions. Caldria que des dels Centres Educatius s’educarà en el coneixement del poble...

No abandonem allò que és nostre, lluiten! Cal que la jovenalla siga coneixedora del seu terreny, de les seues tradicions i personatges locals i així més estimarà la seua població. Coneguen el passat coneixeran el present!. Mostrem-los l’estima que tots tenim al nostre Aielo, als que vivint ací, els de fora i als visitants.

I tot açò ens toca dur endavant entre tots... tenim l’obligació moral de narrar,  i estar oberts a escoltar tot allò que configura les nostres arrels, la nostra societat menuda i acollidora, amb els nostres defectes i virtuts, plena de gent emprenedora i treballadora. Són nosaltres, els que hem de defensar i no abandonar, ni deixar morir allò que ens identifica pel pas del temps.

No deixem que Aielo es globalitze, i es transforme en un poble més, sense personalitat pròpia. Guardem com un tresor els nostres cants i balls, costums i gastronomia, literatura i etnologia... tota la cultura que ens rodeja ens fa com som!.

Però també la tradició és mantindré allò que són, però també és canvi, és evolució, i adaptació als nous temps, necessaris i complementaris.

Si en permitiu uns records d’aquells anys, per valorar el passat i la llavor dels que ens precediren.

Jo de menuda recorde al meu pare Juanito al cine patronat, portant la màquina del cinema i passant les pel·lícules d’indis i vaquers, espanyolades i clàssiques americanes... també el recorde tocant les campanes de l’església, jo anava amb ell de menuda al campanar i recorde que en deia “posat en eixe raconet i no et meneges”, i ell amb la cama i les mans movia les cordes i feia sonar aquelles grans campanes amb un soroll que et deixava muda i tremolosa.

El temps avança, agrade més a uns que a altres, cada generació crea les seues pròpies costums, que es mesclen amb el passat suavitzant-les i, es prepara un futur més lleuger i conseqüent amb el pas dels anys... és llei de vida!!!.

I per a finalitzar, diguem tots amb orgull:  JAS, D’AIELO SERÀS I NO T’ENGANYARÀS!

 

Maria Jesús Juan parlarà en nom de tots els guardonats.

Lliurament Distincions 9 d’Octubre – Poble d’Aielo de Malferit. IV Edició. Pel Consell de Joventut i Esport: Jose Luís Sebastià Montañana

 

Un altre dels aspectes que cal destacar, recau en la celebració de la desapareguda “La nit de l’esport”, on aquesta persona premiava als jugadors més destacats de la temporada.
Finalment, com a mestre que era, deixava constància mitjançant butlletins informatius setmanals escrits per ell mateixa dels resultats, anècdotes i notícies de cada jornada, butlletins que hui en dia es poden consultar a l’arxiu municipal i que en aquell moment eren venuts a tota la població per ajudar a l’alumnat d’octau d’EGB a recollir diners per fer el viatge de fi de curs.
En definitiva, una persona que il·lusionava i motivava molt a la gent del seu costat mitjançant l’esport, una persona amb moltes idees per a fomentar la pràctica de l’esport quan els recursos mancaven, i sens dubte, ho va aconseguir, una persona que sempre estarà al record de totes i tots i ha deixat al poble familia i amics.
Així doncs, el Consell de Joventut i Esport ha decidit fer entrega d’aquesta distinció, com a homenatge pòstum, a Jose Luís Sebastià Montañana, més conegut com el “ti Puro”.
Així que demanem la presència de la seua filla, Inma Sebastià Bayarri a l’escenari.