Estiu
1954
(...)
Em vaig presentar a
casa de la Maria a l’hora en punt.
Anava net, ben
vestit, i amb tota la bona predisposició que podia arreplegar la meua voluntat
per mostrar als seus pares que era un jove valent i de bé, sense dubte, el més
adequat per a la seua filla.
A l’entrar a la
casa, la Conxeta i la Maria immediatament van desaparèixer del menjador, i
encara que el sopar el tenien mig
esbrinat, es van retirar a la cuina.
Jo al quedar-me
sols amb el ti Ramon em vaig posar tot tens. No sabia què dir-li, i, malgrat
que penseu que és complicat, quequejava fins i tot en pensaments, però el ti
Ramon que era un bon cap de família, com a home seriós i experimentat va salvar
de seguida la situació, i sense més preàmbuls va iniciar la conversació.
─I Rafel,
digues! Què et porta per ací?
─La
se-u-a fi-lla ti Ra-mon.
─Ja
m’imagine que t’ha portat ella, però torne a repetir-te, i en concret Rafel,
què, i no qui, et porta per ací? ─va insistir el ti Ramon.
─Com li ho di-ri-a
jo! ─vaig seguir contestant─, ací a par-lar amb vostè, em porta el voler tan
gran que estic sen-tint per ella, per---la---Ma-ri-a, a seques, vull dir, per
la seua segona filla i no la María Rosa. En con-cret, les nostres inten-cions
són les de feste-jar i casar-nos amb el temps. I si vostè ens dóna el seu
vist-i-plau i ho auto-ritza, li asse-gure que no se’n penedirà mai ─li vaig
contestar fixant-me molt bé en el què parlava i dient-li expressament que em
referia a la Maria i no a la seua filla major Rosa.
─Ja, i què m’has de dir tu! Però aclariu-m’ho un poc més.
Les teues intencions són bones?
─Les millors, paraula d’honor ─vaig dir jo, i em semblava
que havia estat molt justet contestant. Les paraules m’eixien frenades del cos.
Que poca fluïdesa verbal li estava demostrant. En aquell moment em preguntava
en quin racó del meu cap tenia guardat aquell discurs vital que com a carta de
presentació últimament m’havia parafrasejat tantes vegades. Em donava la
sensació, que no m’estava esforçant el suficient i que m’havia innecessàriament
bloquejat. Què desastre de demanada li estava fent!
─I el teu voler és vertader? ─va preguntar ell novament oferint-me
una altra oportunitat per rectificar.
─Sí, ti Ramon ─i
vaig fer un breu silenci per a agafar impuls i seguir dient amb més
desimboltura ─és més, Senyor Ramon, jo,
si sé què és “voler”, és gràcies a ella. No he fet altra cosa que recordar-la
des de que ha tornat de València. La tinc constantment al meu pensament. Ella
és la meua mitja taronja, i jo, si vostè vol, jo seré l’altra meitat per a
ella.
Que cursi em semblava que havien sonat aquestes últimes
frases, però millor donar-li eixe missatge que comentar-li descaradament que la
seua filla Maria pareixia que havia fet, a València, un pacte amb el diable,
perquè de mitja taronja res, més bé era taronja sencera i molt completa doncs estava més bona que el pa.
─Molt bé xicot, veig que abans de visitar-me has fet ben
rebé els teus deures ─va dir el ti
Ramon.
─Per a mi ─vaig insistir novament ─aquest moment és molt
important. Amb la mà al cor li dic que de veritat desitge festejar amb la
Maria, i quan fassa un poc d’hisenda, casar-me amb ella. Quan més aviat
possible millor! Vostè no es preocupe de res, que jo sóc un jove molt constant
i treballador. Sóc un bon arbre, doncs mon pare, el ti Bernat que vostè coneix,
ha invertit molt d’empeny per adreçar-me des de xicotet.
Oi! Tampoc havia estat molt encertat en aquest últim
comentari, però la pressa i el meu afany de no quedar-me sense paraules, em
feien dir alguna que altra animalada que no havia assajat abans. Aquestes
últimes frases m’havien eixit sobre la marxa de tants consells rebuts al llarg
de la meua vida. I com tocava fer en aquestes ocasions, el ti Ramon, amb molta
autoritat, em va advertir que el nuviatge era una promesa seriosa, i que a la
seua filla, devia respectar-la en tot moment.
─En Rafel, pensa que aquest pas no té volta enrere.
Estaràs tot lligat i de per vida amb la meua Maria. En cas contrari, si no
feres cas i trencares la relació amb ella, jo et persuadiria per a què
rectificares de seguida. I no ho faria sols fent-te l’encendrada pintant
al carrer un rastre de cendra, o millor encara pintant una ratlla roja pel camí
que va de ma casa a ta casa, sinó que faria igual que li vaig fer a la meua
haca Regina, però a tu, tocant-te ben bé les boles.
I com tots sabíem l’home tant brau que era, jo em vaig
xafar la llengua i li vaig contestar educadament segons marcava el protocol de
la ‘Demanada’: ─Ti Ramon, no es preocupe doncs jo tinc bon llinatge i sóc
un home de paraula. Pot estar ben tranquil que no se’n penedirà.
El ti Ramon em va mirar somrient, em va posar la seua mà
damunt del meu muscle com a senyal de què havia autoritzat i beneït la meua
petició, i donant per acabada la demanada de mà de la seua segona filla Maria,
un no-res va tardar en cridar a les dones per a que novament entraren al
menjador.
─Conxeta! Maria! Porteu l’ampolla ben plena que anem a
banyar les nostres goles i a celebrar, que des d’ara, el Rafel és u més de la
família! ─va demanar el ti Ramon al
veure-les entrar al menjador.
Mare i filla es miraren amb complicitat, i moments
després, ja estàvem tots escurant les nostres goles amb un canari d’aigua amb llimonet
batejat amb cassalla. I allò va ser inoblidable, ja que mentre glopet a glopet
assolíem el nou esdeveniment, una immensa alegria va anar envaint tots els
racons d’aquella estància per a instal·lar-se allí per sempre.
(...)
De la narració ‘Una Mirada al Passat’ #UMP,
escrita per Inmaculada Aparici Sancho (@InmaAparici) - Llicenciada en Dret
i Professora de Formació
i Orientació Laboral (FOL) en FP.
A la imatge d’abans, el ‘Botijó i
l’Ampolla’ simbolitza la parella valenciana de la nostra història, i el
‘’llibrell, el recipient que guarda la nostra cultura i tradició.
