ANIVERSARI -HOMENATGE A XELO: 11-6-2014

La inestimable col·laboradora d’este bloc Xelo Mira Barber, i sempre recordada amiga, en complir-se l’any de la seua mort va rebre un emotiu homenatge per part del companys i alumnes del col·legi Rafael Juan Vidal (Ontinyent) on treballava. Va ser el dia 11 de juny i l’acte serà recordat per respectuós, emotiu i sobre tot per senzill, com a ella li agradava.

L’ombra d’un roure, prèviament plantat pels alumnes del col·legi per a celebrar el dia de l’arbre, va ser  el lloc escollit per dedicar-li un espai a Xelo. Dies abans es va construir un monòlit de pedra seca, pedra recollida a la caseta de Xelo al terme d’Aielo de Malferit, el seu poble. I al costat del monòlit es va posar una placa de ceràmica  decorada amb dibuixos al·legòrics de la tasca docent que realitzava: notes musicals, dibuixos infantil i les marietes (el nom de la seua classe) tot acompanyat d’unes boniques paraules escrites:

ENSENYAR, LA SEUA PROFESSIÓ

ESTIMAR, EL SEU ESTIL DE VIDA

MESTRA, COMPANYA I AMIGA

XELO, LLAVOR D’EDUCACIÓ

La placa es va descobrir a l’acte. Alumnat i professorat, tothom emocionat, i amb un silenci respectuós digne de ressaltar per la quantitat de xiquets menuts que hi havia, feren un rotgle al voltant del “monument commemoratiu”. El director del Col·legi en nom de tots, va pronunciar unes sentides paraules i els alumnes llegiren poesies dedicades a la que havia estat la seua mestra. També cada alumne va posar una flor als testos que hi havia al voltant, i eren flors que no moriran perquè estaven fetes pels mateixos xiquets i xiquetes amb papers de diversos colors. L’AMPA també va participar en l’homenatge aportant un ram de flors naturals.

L’acte va estar presidit per una fotografia de Xelo, però no calia cap imatge per tenir-la present, el seu esperit estava en l’aire i tots la tenien en ment. El silenci, només trencat per la música de fons de Lluis Llach, que era un dels seus cantautors preferits, va servir per a que cadascú segons la seua experiència i tracte, anara rememorant la Xelo amiga, la Xelo companya, la Xelo mestra...tot mirant-ho com en una pel·lícula.

Sé tan a prop el meu partir 

que ni el acords no em posseeixen. 

Mai no me n'he d'anar d'aquí 

si en un racó del teu somriure 

em fas un lloc petit per a mi 

on no d'estorbi el teu viure. 

Ho escoltes bé? Jo sóc així 

i t'encomano el meu pervindre: 

que no me n'he d'anar aquí 

mentre m'alenis molt endintre.

Lluís Llach (cançó Vaig i vinc)

Equip de redacció

“EN PRIMERA PERSONA” de Mariló Sanz Mora

Una novel.la on el poble d'Aielo és protagonista.

Portada de la novel.la i l'autora, Mariló Sanz Mora, el dia de la presentació a Aielo, 4-4-14

“Tots els pobles haurien de tindre una novel•la sobre la seua historia, sobre les seues tradicions i sobre les seues maneres de ser i Aielo de Malferit ja la té”  Són paraules d’un expert en la matèria, Casimir Romero, que sobre Patrimoni cultural de la Vall d’Albaida en sap molt. Casimir va ser l’encarregat de fer la presentació a Aielo, d’esta novel•la escrita per una col•laboradora habitual d’este bloc d’història d’Aielo: Mariló Sanz. L’acte, que va concentrar quasi un centenar de persones, es va celebrar el dia 4 d’abril de 2014, encetant els actes de la XXXV setmana de la lectura, Biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

En la taula, d'esquerra a dreta: Mariló Sanz, Casimir Romero i MJesus Juan, bibliotecària d'Aielo.

Molta gent d'Aielo i de fora acudiren a l'acte
on a més a més es va presentar un vídeo, per tastar un poc de novel.la. 

L'acte es va acompanyar de música en directe interpretada per Guy Fourcaud.

Si voleu veure més fotos de l'acte cliqueu ací.

De què tracta la novel.la? La novel.la és de misteri, amor i desamor, passió i felicitat… i tot en un marc alhora únic i universal, un marc del qual es mostra història i tradicions, fets i personatges reals i inventats ambientat a primeries del segle XX.
Però per explicar-ho, qui millor que l'autora? Agafem fragments d’una ressenya escrita per Marilo Sanz i publicada al periòdic digital VILAWEB

“EN PRIMERA PERSONA” és com un trencaclosques format per moltes peces. Unes peces són tradicions preservades en la memòria oral i altres són història que dorm en silenci als arxius i que en esta novel•la he despertat per poder-la mostrar, unes vegades es mostra fidel a com va succeir, altres amb ingredients adaptats al fil narratiu. El trencaclosques també mostra peces que són persones, algunes han existit realment i són avantpassats de gent d’Aielo i altres són fruit de la imaginació i han estat creats per complementar. Així que pensar quins apartats, de tot el conjunt, són reals o inventats, ja és una tasca que deixe en les vostres mans. 

Tot este entramat està situat al poble que més conec, Aielo, l’entranyable llogaret de la Vall d’Albaida situat “entre Olleria i Ontinyent”, que és el que sempre dic a qui pregunta per on para. I és per això que esta novel•la és el millor suggeriment lector que des de la Biblioteca d’Aielo es pot fer, perquè convida a passejar pels seus carrers i conèixer la seua gent. 

YOUTUBE: En primera persona

BOOK TRAILER de la novel.la "En primera persona"de Mariló Sanz,

 un tast de novel.la i de poble.

Però malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”,(i no vaig a dir més) qualsevol poble s’hi pot veure identificat perquè les tradicions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació. I també les situacions creades són les que poden passar a qualsevol persona perquè formen part del rol de viure.

No vull desvetllar la trama, però us avance que la novel•la comença amb un crim el dia de Reis de 1901, pocs dies després d’encetar un nou segle, i es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que fictíciament encara rondaven per estes terres. I així línia a línia, pàgina a pàgina, anirem coneixent als protagonistes i als secundaris, les seues vides i les dels seus. 

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, les dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és un relat coral, en el que tots són importants.

https://www.facebook.com/enprimerapersonamarilo

Per saber tot al voltant de la novel.la hi ha una pàgina de facebook
on es podeu dirigir per estar en contacte amb l'autora.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha dos narradors, un situat al moment actual, assenyalat en lletra cursiva, i altre del passat, però les seues veus s’intercalen amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant capítols que segueixen la trama i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs, esta novel•la, un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les.

Llegir la ressenya sencera a VILAWEB

Equip de redacció 

Bloc d’història d’Aielo 

FOTOTECA: Oficis

Juanito “Anguerino” o “El de les vaques”, els seus pares tenien un estanc al carrer Sant Llorenç, però Juanito era vaquer d’ocupació, any 1994. 

Així era conegut Juan Martí Sanchis, de 93 anys, que va ser enterrat ahir. Feia anys que no es dedicava a pasturar el ramat de vaques i tampoc el veiem acompanyat pel matxo sempre carregat d’herba per alimentar les vaques, en l’actualitat el veiem reposat a la porta falsa de la seua casa. 

Un bon dia!... a tots els que passaven per davant de la porta, sempre oberta. Tots els dies, un lent passeget fins l’Eixample, de vegades assegut en algun banc, al solet del seu poble, home poc xerrador però carregat de vivències. 

Retrat de l’arxiu de José Ramon Juan Juan. Fons Fotogràfic”Degà Ortiz i Sanz”.

Rafelet de Clara i el quadre de sant Antoni

El plafó ceràmic de sant Antoni que hui en dia es troba al carrer d'aielo que li dona el mateix nom, i on se li fa la festa, no és el mateix que hi havia abans. En temps de la Guerra Civil va ser destruït, com altres conjunts ceràmics que hi havien a Aielo i que, per desgràcia, ja no els podem contemplar.

Rafael Martínez Mira conegut com “Rafelet de Clara” va ser qui desprès de la guerra agafà el quadre del sant Antoni que tenia en sa casa i se’n va anar a València per a que li feren un plafó en ceràmica i reposar el destruït. Així ens ho conta el seu fill, Rafael  Martinez Sanz, en anar recopilant informació per fer la catalogació de ceràmica d’Aielo i que hui es pot veure al llibre Un patrimoni a descobrir: Ceràmica devocional, taulells ornamentals i paviment hidràulic d’Aielo de Malferit.

Aquest plafó es diferència d’altres iconografies que hem trobat a Aielo perquè el sant Antoni està dins d’una cova on hi ha una creu i un llibre obert. En ell al sant se’l  representa com un vell amb barba que porta la típica vestimenta dels monjos antonians, dels que se li considera fundador. Es acompanyat, com és habitual en la seua iconografia, del porquet i altres animals domèstics.

Pepa Sanz Martínez ens contà que la gent li tenia molta devoció. Abans, quant algun veí  tenia algun animal malalt, solien passar-lo per baix del sant per a ser curat i li duien una garrafa d’oli a sa mare per a que s’ encarregara de encendre-li el gresolet i que mai li faltara la llumeneta encesa al sant protector. Aquest costum ja no és practica tot i que la gent li segueix tenint molta estima.

Llibre de festes de sant Antoni 2010
Noelia Vidal Belda

CENTENARI de L'HOSPITAL BENEFICIÈNCIA (1913-2013)

" a fin de que vivan con más ilustración 

los párvulos y más comodidad los enfermos".

Hospital Beneficència, encara habitat per les mongeteson acudien alumnes a rebre classes. Dècada 1950.

De sempre es coneguda la caritat i preocupació pels pobres i malalts a Aielo. La Beneficència a Aielo va tindre com predecessor l’asil i refugi de sereno, establert al Fondo, va ser el primer refugi-asil que coneguem i es va fundar l’any 1837 gràcies al matrimoni d’Aielo, Juan Bautista Calabuig i Rita Castelló. 

A l’any 1889 s’estableix a l’hospital un convent de germanes Franciscanes Terciàries de sant Francesc d’Assis. 

Són molts els esdeveniments, persones involucrades en el funcionament, juntes de la beneficència, malats o asilats, els que conformen la història i perfilaren la trajectòria d’este primer asil, nosaltres no anem a parar-nos en esta primera època, directament passem al temps quan s’instal•laren les monges al novençà edifici, construït als afores del poble, actual Eixample, en quedar-se menut l’asil del Fondo.

Les monges es comprometeren a cuidar de pobres i ancians a la Beneficència i organitzar classes per a pàrvuls.

La construcció del nou edifici que anava a ser assistencial i educatiu, no va ser una tasca fàcil. Era un projecte ambiciós i per acabar de finançar-lo, l’ajuntament va haver de demanar ajuda monetària a alguns dels  principals contribuents del poble i veïns residents en diferents poblacions.  I així va ser com les obres es pogueren finalitzar l’any 1913, moment en el qual comença la història de l’edifici de l’Hospital Beneficència que tots coneixem i que continua en peu malgrat el temps passat.

Un dels grans benefactors de l’hospital va ser Batiste Aparici Belda. Batiste va contribuir generosament en tot moment, primer en la construcció de l’edifici i desprès aportant per al manteniment del convent i beneficència, fins i tot després de la guerra, l’Hospital-Beneficència va poder subsistir gràcies al seu patrocini i generositat. També Miguel Ferrándiz va contribuir amb la publicació de treballs i poesies, aportant els beneficis obtinguts de la venda de l’edició.

A més a més, la Beneficència subsistia gràcies a altres aportacions privades, donacions i almoines de molts habitants d’Aielo i també eren moltes les deixes fetes en testaments. 

I arriba el dia...

“Terminadas las obras había que proceder a la bendición de la capilla, antes de su inauguración. El día 13 de enero fueron congregados a la puerta del nuevo hospital, tomando asiento en los bancos previamente colocados las autoridades e invitados y un gran número de vecinos. Se dio principio con la bendición de la campana, fabricada en Adzaneta, apadrinándola doña Clara Sancho Mompó y el señor alcalde; a continuación se bendijo la capilla, terminando estos actos a las cinco de la tarde.

A las ocho de la mañana siguiente la comitiva compuesta por el clero, la Junta de Beneficéncia, el Ayuntamiento y numerosos vecinos se dirigieron desde la parroquia a la capilla de la Beneficencia, donde se formó la procesión para trasladar al Santísimo Sacramento, bajo palio, hasta la nueva casa. La custodia era conducida por el señor cura de Adzaneta, don Juan Bautista Colomer Satorres, natural de la villa, al que seguía el Ayuntamiento, Junta, religiosas y asilados; y por imposibilidad de hacerlo a pie (y aquí viene un detalle conmovedor), los asilados Ramón Jorge Pérez y Bautista Aparici Mompó fueron traslados en el carro del molinero Rafael Soler.

La procesión fue por la plaza del Palacio, calles de la Iglesia, de Enmedio, Mayor, hasta el nuevo hospital. Las calles estaban adornadas con arcos de papel de colores. En la nueva Beneficencia se ofició a continuación una misa cantada acompañada de armónium, que se trajo de Onteniente.

Reunidos a continuación la Junta con la superiora, madre del Corazón de Jesús, se acordó la inauguración de las clases gratuitas para párvulos de tres a siete años para el 26 de enero siguiente. El mueblaje y demás material quedaron de parte de la Junta. Por último, aquel día hubo comida extra para todos los asilados...” (Acta Junta de la Beneficència 14-12-1913).

Ara just fa cent anys, i encarà es conserven molts records, són imatges que van esborronant-se en la ment fins quedar difuminades. Quantes vivències entre els murs d’este emblemàtic monument... Es recorden noms de monges com la hermana Luz, la hermana Carmen, la hermana Asunción, la hermana Herminia... es recorden alguns malaltets i persones amb alguna deficiència mental, “que no estaven bé”, que eren acollits a l’establiment i també com sovint algunes joves d’Aielo acudien a ajudar les monges a tindre cura d’ells perquè elles eren poques i no donaven a bast.

Any 1966. Pàrvuls de l'escola de l'hospital de la Beneficiència.
Primera fila:
Madre Consuelo, Juanito Cebrian, Juan Martinez coca, Eugenio, Paco Andres Penalba, Salvador Juan, Miguel Juan Sanz coll, Ramon locaes, Emili Barber Cebrian, Javier Egea Soler soria, Madre Herminia.
2on fila:
¿?,Reme Castelló Mateu tagano, Carmen Belda Ureña, portala, Tere Aparici, catarra, Amparo xirra, Ana reiet, Lourdes Morant Vidal, Juan Jose porro, ¿?, Juana Juan Colomer, Vicenta Mateu potate, Rafaela Martinez Nadal rana.
3er fila:
Rosa Malchirant cairent, Xelo Vila Requena bota, Mª Carmen Albert,
Mª Jose Palop Barber, Xelo Mira Barber marqueset, Tere bolqui, Dolores Penalba Sanz, Mª Carmen Albert Vicent, Mª Jesus Ferri.

De les classes de pàrvuls, l’escola dels “cagons”, s’hi conserven un grapat de fotografies que demostren que poques són les persones d’Aielo que no anaren a estes classes. Les aules estaven situades a  la part dreta de l’edifici  i xiquets i xiquetes estaven separats. Molts xiquets i xiquetes passaren per les mans d’aquelles mongetes tan estimades, i en cert moments “temudes” perquè en qüestió de disciplina eren estrictes i si el xiquet o xiqueta se n’eixia de la norma sovint era castigat a passar el temps al corredor que hi havia fora de les classes. Així, corredor amunt i corredor avall passaven les hores.

1-11-1956. Col.egia de la Beneficiència, una de les classes de pàrvuls de l'antiga Casa Beneficiència. Arxiu Valencià Diocesà, sig. 134 i lligat 23.

Però malgrat este sistema disciplinari predominant a l’època, les monges demostraven un gran apreci per la menudalla i cada any, en acabar l’etapa de pàrvuls, el fet de l’escolarització dels xiquets que suposava deixar-los en altres mans educatives,  suposava per a elles dies de tristor.

Any 1954. Grup de xiques assistents a les classes de costura, impartides per les monges de la Beneficència.
1er fila: Lola Cano, ¿?, Teresa Batalla, Amparo Bata, Paquita.
2on fila: Hermana Asunción, Pepica Tomaca, Marita Mora, Maria Petita, Amparin Fortuna, Vicentica, Molinera, Nieves Molinera, Pepica Porrona, Maruja D. Leonardo.
3er fila: ¿?, Maria Eliset, Julieta, Rafelita dona de Rana, Maria Carnero, Barrera.
4art fila: Teresita Poldeta, Maruja farmàcia, Isabelin Cebrian llumenera, Consuelo Sanz.

Les classes de costura si que són gratament recordades perquè a més a més, moltes dones d’Aielo mostren a hores d’ara enorgullides les labors fetes baix l’atenta mirada de les mongetes i recorden el temps passat a l’ombra dels pins i la frescor del florit i ben cuidat pati. 

Eren poques les remuneracions que les monges rebien per part de l’ajuntament, una font important d’ingrés eren les classes de labor o costura impartides a les joves. Estos ingressos servien per a pagar gran part de les despeses de la Beneficència i l’asil.

També subsistien gràcies a l’hort que tenien al convent. Molta gent recorda encara aquella bassa rodona que utilitzaven  per a regar les hortalisses cultivades a l’horta, treballada pels asilats. Tota la hortalissa servia per alimentar als habitants de la casa Beneficència i abastia el rebost de la cuina.

Any 1945. Grup de xiques aprenent a brodar en les monges de la Beneficència. Asseguda davant la taula Amparin de Liset, Isabel Cigala, Carmensita Eleneta, Hermana Asunción, Amparin Colomer i Consuelo Sanz.

Però la Beneficència era un gran edifici que calia mantenir i el sostén que rebien per part de l’ajuntament no era suficient, així que regularment, i sovint, visitaven les heretats del terme, demanat i sol•licitant productes i menjar. Un burret les acompanyava i carregava els donatius. També era habitual trobar-les pels carrers d’Aielo demanat almoines per les cases. Tots els veïns donaven, de vegades sense quasi poder, el que tenien per casa, botifarres tretes després de la matança, fruita de temporada, quan replegaven les collites, ous del corral, tal volta alguna gallina... hortalisses de l’horta, oli... les mongetes carregaven  a la sàrria del burret garrafes per omplir-les d’oli.  Les monges recollien totes les donacions i segurament els sobrants els vendrien per aconseguir més diners i poder mantindre tant gran edifici.

Durant la guerra civil, la Beneficència va continuar funcionant, però esta vegada  com a hospital militar, i sense les monges. Les monges hagueren d'abandonar el convent, encara que, segons records de Josefa Colomer, va quedar una mongeta, la hermana Carmen, que va tenir que abandonar el convent i residir en una casa del poble però totes els dies anava l’hospital.

Josefa Colomer, recorda també una anècdota sobre un soldat que mentres estava destinat a Aielo en temps de guerra, va escriure una carta als pares dient que estava al poble d’Aielo de Malferit. Els pares no van entendre que Malferit era part del nom del poble i a corre cuita, va vindre a buscar-lo per veure al seu fill pensant que estava greu i malferit.

Després de la guerra van tornar algunes de les monges i altres noves, i a banda de posar en ordre totes les destrosses que la guerra va ocasionar, van reiniciar les tasques sanitàries, educatives i culturals que desenvolupaven al municipi. 

La destacada existència i activitat de l’edificació de la casa Beneficència, omplia d’alegria i animació l’Eixample.. que en aquells temps era el lloc que concentrava gent de passeig, les monges tenien molt de contacte amb la vida social de la població, hi ha qui les recorda quan, amb els seus catrets, anaven a l’església per escoltar la missa de huit i també són recordades les festes organitzades per honrar el seu patró sant Francesc: missa, sermó, novenes i teatrets a la capella de la Beneficència.

Les mongetes de la Beneficiència i un grup d'alumnes a pati de la Casa poc abans de ser tancat definitivament.
Dècada de 1960-1970

També es recorda el gran betlem que muntaven per Nadal, de visita obligada junt al betlem de la parròquia i les celebracions del mes de Maria a la menuda capella situada a la part central a l ‘esquerra de l’edifici, on acudien tots els xiquets amb safates plenes de pètals de flors per a ofrenar a la Verge Maria. Algunes de les flors ofrenades eren silvestres i replegades pels xiquets per les rodalies del poble.

Va passar el temps i arribà el  moment en que l’Hospital-Beneficència d’Aielo ja no acollia, per inexistents, a pobres, malats o vells desemparats, a la Beneficència, sols funcionava la guarderia. Va ser quan les Germanes Franciscanes, les poques que quedaven, foren traslladades a altres convents de l’ordre.

La guarderia va quedar atesa per l’ajuntament. Durant un temps els alumnes compartiren dependències amb els metges. Després i durant anys, l’Hospital és convertiria en un centre cultural que englobaria al Llar de Jubilats, Biblioteca Municipal “Degà Ortiz i Sanz” i Aula de Cultura. A l’any 2007, la Biblioteca va abandonar l’Hospital i va ser  traslladada a les noves instal•lacions ubicades a les Escoles Velles i la Beneficència va sofrir una nova remodelació. Actualment és seu dels Jubilats i Centre de Dia ”L’Aljar”. 

_____________________________________________________________

*Per a saber tots els obstacles passats fins a la construcció de l’edifici que des de sempre presideix l’Eixample, us recomanem la lectura de l’excel•lent treball de Luis Mira i el d’Angeles Belda.

- Mira Borderia, Lluís. Arquitectura i assistència hospitalària al segle XIX. L’Hospital-Beneficència d’Aielo de Malferit, edi: Ajuntament d’Aielo de Malferit, Col. Biblioteca “Degà Ortiz”, núm. 3; 2003.

- Belda Soler, Mª Angeles. Aportación a la historia de Ayelo de Malferit. Edi: Mari Montaña, Valencia, 1982. Pag.72-77.

MªJesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2013

FOTOTECA: Oficis

Dionisio Pastor a lloms del ruc carregat d’herba i canyots de panís, camí del corral que tenia a l’Era. 

Esta fotografia pertany a l’arxiu fotogràfic de Jose Ramon Juan Juan, i va ser presa a l’avinguda Alfredo Castelló, a primeries d’agost de l’any 1997, durant les festes del Stm. Crist de la Pobresa.

 Fons fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit.

REBOST DE MARUJA: LES BAJOQUETES adobades

Per als dies de festa major i també tot l’any...

Ja estan ací les festes patronals i de moros i cristians,  cal preparar la despensa de bons i refrescants menjars casolans... és molta gent la que arriba a casa, entre familiars i amics, i hem de tenir a punt begudes, refrigeris típics i aperitius. 

Enguany el rebost de Maruja vol felicitar les festes amb un aperitiu característic i conegut a Aielo: els tradicionals adobats de vinagre amb verdures i hortalisses cultivades a les hortes i regades amb la fresca aigua del riu Clariano que roda per tot un entramat de sèquies, filloles i regadores traçades pels moriscs que habitaven estes terres. 

Són moltes les verdures i hortalisses cultivades i moltes les maneres que hem après per a conservar-les. I una de les més habituals, antiga tradició culinària heretada i que seguim mantenint a la nostra taula és l’adobat. Anys enrere era habitual anar a la taberna i prendré un gotet de vi acompanyat d’adobats de vinagre de ceba, taperes, safanòries... i a hores d’ara encara hi ha bars que en demanar per esmorzar, trauen directament el platet amb olives i cebetes envinagrades.

No cal anar al bar per menjar-ne, és fàcil fer-ho en casa i és un bon acompanyant de l’amanida refrescant que ens fem diària. Hi va la recepta. Maruja era una experta en adobats, però on veritablement tenia mà, era fent les bajoquetes adobades, era un gran especialista en preparar este tipus d’aliment. 

Se’ns fa la boca aigua nomes pensar-hi... i ens venen al cap records d’infantesa al voltant d’una tauleta al costat de la llar de sa casa. Hi estàvem la colla d’amigues, els gats que ocupaven les cadires com amos que eren de la casa i dels seients, i Maruja, que no parava anant d’una part a altra de la casa i  sempre ens preguntava com estaven les seues bajoquetes en vinagre. En este moment ens retorna l’olor i el sabor de les bajoquetes... que estaven molt bones i que no menjàvem d’altra manera que no foren en vinagre. Així que les nostres mares podien estar contentes perquè Maruja aconseguia que en menjarem amb la seua recepta.

Us mostrem la recepta general que val no solament per a les bajoquetes, qualsevol hortalissa o verdura que preferiu pot fer-se.

-Agafeu els aliments que voleu adobar i els renteu amb aigua.

-Tallar-los com indiquem:

         
           -Ceba menuda tallada a trossos

           -Pebrot “Pimento verd”, amb un tall vertical o en creu en la punta del pebrot. També hi ha persones que els trossegen. 

          -Tomaca verd  tallada per la meitat sense partir-la o partida en quatre trossos.

          -Bajoquetes, tallades a trossos no molt grans

           -Olives trencades, s’adoben ara però han estat collides verdes a  l’octubre i conservades en aigua i sal.

-Posar-ho tot dins d’un pot o orseta de vidre

-Desfeu a una safata l’aigua amb un pessic de sal i un poc de vinagre, reompliu tot el pot fins dalt i damunt poseu pebrella. 

-Deixeu els pots adobats ben tapats al rebost i després d’unes dies ja estan bons per a menjar.

Per a fer l’adoba’t no indiquem les proporcions, per que cadascú les sol fer al seu gust i paladar, així que en este cas és “a ull”. Hi ha qui li agrada més vinagre i altre menys, també el temps fa que s’agafe més sabor o no.

I tal volta algú es pregunte sobre el color rogenc de les cebes i safanòries. Doncs antigament a la botiga de casa d’Honorio (c/ Sants de la Pedra), venien grams de pols que donava color, era el que usava Maruja amb els seus adobats tan saborosos. 

I amb tot, bones festes...

I bon profit tingueu tots!

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

A Xelo

No és un somni,

malgrat voler que ho siga.

Malauradament ja no estàs.

Però al nostre cor sempre estaràs.

Dediquem este post a Xelo Mira Barber, amiga nostra i de molts. Als  només 49 anys ha fet el gran viatge que no té bitllet de tornada. Ella ja sap el què hi ha una vegada traspassada eixa frontera que cap persona vol passar.

i així va ser... te n’anares un dia clar i nét.

Este bloc d’història d’Aielo, com tots els blocs, es nodreix per les col•laboracions escrites que s’aporten i també pels lectors. Sense uns i sense altres no existiríem i no tindríem raó de ser. Per això quan “se’n va” una persona lectora i col•laboradora que estimem i que ha estat al nostre costat aportant idees, escoltant les nostres, animant-nos a seguir i llegint sempre cada una de les línies escrites, no podem més que sentir tristor.

Xelo era mestra, va ser regidora, membre de la junta de la Biblioteca, i voluntària treballadora durant les setmanes de la lectura. Quan se la necessitava...ella hi estava a punt, sempre a punt.

Més endavant eixirà en este bloc un treball inèdit que estava destinat a formar part d’un llibre de fotografies, Xelo va escriure la part dedicada al temps lliure. Però serà en altra ocasió, hui volem mostrar fotos seues, tal com era, natural, rient, parlant...junt als amics o la família...és una manera de mantenir-la viva.

Perquè  Xelo, sobre tot era una persona de les que s’estima i mai s’oblida.

S’hi veu al vídeo que era una persona senzilla,  agradable, col•laboradora, que sabia escoltar i comprendre a les persones i amics. Transmetia tranquil•litat i alegria. Quants bons ratos  hem passat junts, Xelo!

Equip de redacció i amics.

L'ANTIGA CREU DE LA SERRATELLA

Des de fa unes setmanes Aielo té una creu col•locada al cim de la Serratella ocupant el lloc d’aquella que va ser col•locada just ara fa 50 anys i que era punt de referència, aquella que tothom veia en alçar el cap i mirar cap a la muntanya.

La primera Creu feta de pi a la carena de la Serratella, any 1963

D’aquella creu, la que es va fer amb motiu de la Santa Missió  “Cruzada de la bondat” fa 50 anys, ja hem parlat en este bloc  i també hem mostrat les fotos, però ara sabem un poc més i a més a més, tenim un relat escrit a un quadernet per Josefa Colomer Sanchis . Hi conta el que passà aquell dia. 

Josefa Colomer Sanchis.

Transcrivim les seues paraules, mirada directa de l’esdeveniment. Pepica aleshores era catequista i va participar intensament en tots els actes, era una de les principals organitzadores. El seu caràcter inquiet sempre han fet que fóra una dona disposada a ajudar i col•laborar en la vida social i cultural d’Aielo

Llibreta on Pepica anava apuntant , entre altres coses, el que passava de rellevant al poble, iniciada el dia 1 de febrer de 1941.

CRÓNICA HISTÓRICA REDACTADA

PER JOSEFA COLOMER SANCHIS (1963).

El día 23 de marzo de 1963, año del Concilio y estando en Santa Misión, a las 4 de la tarde  se bendijo la Cruz que hay en el monte de la Serratella. 

Subiéndola los hombres a hombros, con toda la ilusión y las mujeres con pozales de agua para amasar el yeso.

La Cruz pesa más de 2.000 k. y mide 11 metros de alta. Fue una cosa grandísima la subida y la bajada con faroles encendidos y cantando el Ave María, subiendo a la montaña la mayoría del pueblo.

Ayelo de Malferit, 14 al 24 de marzo 1963

Josefa Colomer

Text escrit per Josefa Colomer.

A més a més hem sabut més coses. Parlant amb gent de més de 50 anys hi ha alguns que recorden aquells dies, uns sent xiquets i amb mirada expectant i juganera i altres més adults que d’una manera o altra participaren en la “festa”. Perquè realment allò va ser una festa plena d’actes organitzats pels pares franciscans d’Ontinyent Salvador Perona i el pare Jose Aparicio. 

Diuen que el pare Perona tenia molta facilitat de paraula i aconseguia que als seus sermons, assistiren molta gent. L’església estava abarrotada de fidels que arribaven  fins al carrer, traspassant les portes del cancell i fins i tot omplint la placeta davant de l’Església.

Remedios Mateu,  Pepica Sanz,  pare Salvador Perona, Josefa Barber, Josefa Colomer i un grup de xiquets i xiquetes vestits per a un dels molts actes organitzats en la Santa Misión, a l'entrada de l'Hospital Beneficiència, d'esquerra a dreta Carmen Vicent, Marisa Sanchis, Flora Egea,  Carlos Colomer, Pepe Ortiz, Juana Penalba, Consuelo Mateu i ¿....?

Per a confeccionar la gran Creu, triaren dos pins entre els arbres més grans del terme d’Aielo. Ens conten que els pins seleccionats foren tallats de la pinada de Bataller al Campello, a la part de darrere de la caseta de Santiago. Era un lloc on hi havien molts pins d’una grandària apreciable.

En principi, i com s’hi feia en aquells anys, els animals de tir pujaren al Campello per baixar els grans pins, perquè l’esforç dels matxos no era suficient per a tan gran pes.

En aquell temps a Aielo sols hi havien tres tractors. Emilio Castelló Silvestre, en tenia un, el tractor de la vareta. Enganxaren els pins al tractor amb cordes  però en entropessar  amb les pedres i l’herba no podia avançar, així que van haver de demanar l’ajuda i col•laboració d’un altre tractor, el de José Asins Mayo.

I així va ser com van baixar els pins al poble, nugats amb maromes i controlats per grups d’homes. Era dia 23 de març de 1963 i la creu havia de ser col•locada al cim de la Serratella. 

Foren moltes les persones, que aquell dissabte, es reuniren a les 4 de la vesprada a la pl. Sant Engraci. Hi ha qui diu que tot el poble estava present i així deuria ser pensant que Aielo aleshores, com tots els menuts pobles, no tenia moltes distraccions i este era tot un esdeveniment.  Hi havia molts homes per pujar la Creu, dones per portar poals d’aigua necessària per poder obrar els algeps  i xiquets per escodrinyar i jugar al voltant d’aquell rebombori general de poble que s’havia armat.

A l’hora prevista la creu estava a punt i va ser transportada a muscles pels homes d’Aielo cap al final del c/ Església. Diuen que la Creu era tant gran que entropessava amb les cases del carrer Església. Quasi no cabia pels carrers del poble.

Després la pujaren damunt la caixa del camió d’Eliseo Belda “Tabaquera”. Tothom anava espai camí del Moli Paperer, on els homes la recuperaren de nou i a muscles, en un tres i no res, la pujaren al cim de la serra. 

Una vegada a la carena de la serra, el Pare Perona va dirigir els treballs d’instal•lació de la Creu. Conten que estigueren al voltant de tres hores per a col•locar-la. Així que s’hi va fer de nit. 

La baixada es va fer per la cara de la serra més propera al poble i no donaren la volta com a l’anada; i ho feren  resant càntics de l’Avé Maria i il•luminant-se amb torxes. Aquella nit, recorden el mes majors anecdòticament, va fer molt de fred, va caure una gelada que va cremar fins i tot els garrofers.

El que passà després, ja se sap, ja ho hem contat. El temps la va corcar  i després un incendi a la serra va cremar el que quedava d’ella. 

Gràcies  a la iniciativa de Rafael Egea Bataller “Pigat” i un grup de gent que el recolza, 50 anys després tenim nova Creu però esta vegada de ferro per a que dure més. 

La Creu corona la Serratella. Era i és, punt de referència i destí preferent d’excursionistes, caminants i veïns, que recorren l’estimat paratge natural. 

Aielo enorgullit, la mirava abans i la mirarà a partir d’ara. A més amés el paratge que l’envolta ho val, com deia el mestre poeta Miguel Ferrandiz, mirant a un costat i altre trobem la serreta silvestre passejada i treballada per totes les generacions d’aieloners amb timons i baladre, trobem el pont de l’Arcà, les aigües del riu i la sèquia ampla, la sènia o les coves. 

Actual Creu de la serratella col.locada dissabte el  dia 16 de març del 2013.
A la seua falda, el poble d'Aielo i a l'esquena la serra d'Agullent i la Mariola.

AL POBLE D’AIELO

“El riu i l’Arcà,

l’horta nova i vella;

els barrancs, joncars,

baladres, la sèquia;

les cases de camp

 i entre elles la Sènia;

vinyes, garrofers

i tanta olivera...

formen un conjunt

 de tan gran bellesa,

que em fa perdre el sentit i me posa

en el Cel i de Déu en presencia.”

“Oh que bell que és el poble on vaig nàixer!”

Miguel Ferrándiz Bataller 

(1877-1962)

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

II PART: MARIA INES RIBES CASTELLÓ, PERSONATGE D’AIELO ANÒNIM I OBLIDAT

I PART: MªINES I L’ENTORN FAMILIAR A AIELO

II PART: MARIA INES I EL MON RELIGIÓS QUE LA VA ENVOLTAR

A la sepultura de MºInes hi ha escrits uns termes que cal explicar per poder conèixer-la millor: hermana i beata professa.

El fet d’anomenar a Mª Ines hermana, pot induir a pensar que pertanyia a una  ordre religiosa. Tot apunta a que no. El titol de” hermana” o “sor “era prou comú en aquell temps per anomenar a les beates terciàries d’alguna ordre, així que no era necessari ser monja i estar dins d’un convent*13 . En tot cas creguem que no importa si va viure o no en un convent el que importa és mostrar la seua manera de viure fins la seua mort en 1821, quan tenia 61 anys.

En general les beates solien dur hàbit i vel, per la qual cosa s’anomenaven també professes. No té este terme el sentit de professió solemne religiosa, sinó més be de presa d’hàbit ja que no seguien els estatuts o regles fixes d’un ordre religiós. No obstant això, sembla que es realitzava una certa professió però que no suposava vots perpetus, en el cas de Mª Ines el vincle era amb l’ordre del Carme*14 . 

El món de les dones beates resulta huí enigmàtic i poc conegut. És poc el que s’ha escrit al voltant del tema. Moltes d’estes beates permaneixen en l’anonimat de les cròniques religioses, en papers manuscrits; altres tingueren més sort i els seus noms foren coneguts. També estaven els casos de les dones que renunciaven al mon exterior i es dedicaven  exclusivament a l’oració intima sense necessitat de contacte amb l’exterior i sense mostrar a ningú la seua obra.

Amb tot, algunes s’ajuntaven i formaven beateries davant la impossibilitat d’entrar en un convent, altres vivien adossades a la parròquia i també estaven les que solitàries vivien la seua espiritualitat. El que és evident és que les beates demostraren amb la seua forma de vida que podien ser exemple per als demés  i el que és més important desenvolupar la seua pròpia individualitat de dona al marge de les rígides normes religioses.

Les causes que portaven a moltes dones a optar per una vida religiosa de beata són moltes i variades, segons cada persona. De tots és sabuda la influència dels rectors en les poblacions en aquells temps on la religió estava present en tots els aspectes de la vida, i les dones dins de cada població eren les que més contacte directe tenien amb els cures.

Si analitzem les característiques comuns i més aparents de les beates importants, perquè són de les que queda constància escrita, trobem que per a poder ser beates havien de tindre una edat mínima, ja madura. 

...30 años de edad  cumplidos para tomar el hábito y 35 para profesar y han de ser novicias por lo menos tres años cumplidos...

També havien de demostrar virtut i s’exigia dels pares que no hayan tenido nota de infámia.*15

Moltes tenien estret contacte amb un confessor o mestre que és el que les guiava i assessorava pel camí de la vida espiritual. També es troba com nota comú en algunes de les beates, la vida plena de penitències i mortificacions corporals. En línies generals les beates eren gent del poble, gent corrent i senzilla, algunes sense nivell cultural que van viure la seua espiritualitat de forma intima.

No sabem res del cas de Maria Ines, tot el que puguem dir sobre la seua vida no deixen de ser especulacions, són molts els anys passats i ninguna l’empremta deixada per esta dona en Aielo. ¿Qui seria el seu confessor o guia?... es fàcil pensar que la beata Ines Ribes Castelló estaria dirigida espiritualment per un confessor que no deuria estar lluny d’Aielo, o inclòs podria ser de la família. Prop del poble hi havia dos convents de l’ordre del Carme: un de carmelites calçats a Xàtiva i altre de carmelites descalces a Ontinyent ¿Quines causes la portarien a portar una vida de devoció ?...Res sabem. Potser simplement era una simple dona senzilla, que passaria desapercebuda en els anys en els que va viure, sols preocupada de la vida contemplativa.

El que si és cert és que el paper de l’església ha estat influent  des del inicis del cristianisme i concretament en els segles XVIII i XIX , en els que la família Ribes Castelló va viure. La religió impregnava totes les facetes de la vida i és de suposar  l’ambient familiar religiós en el que seria educada Maria Ines i els seus germans. Ambient religiós que no sols la va portar a ella a un vida d’oració sinó també va formar nebots religiosos.

El perquè Maria Ines va ser soterrada a l’ermita és un més dels dubtes a aclarir. Algunes persones eren soterrades en les ermites a canvi de la donació de terrenys a l’església. No és el cas. Quan va néixer Maria Ines, l’ermita de San Joaquim ja estava construïda, com queda constància en el document de possessió del marques D.Salvador Roca i Pertusa de 1760.

“En el término de la Varonia de Ayelo de Malferit y en partida conmunmente nombrada de Pursons(...) se constituyó en la Hermita llamada comunmente de San Joaquín sita en esta partida al lado del calbario, la qual linda por una parte con tierras de Thomas Juan camino en medio, y siendo en ella se paseó por la misma, abrió y cerró las puertas de la propia mandó salir a los que estaban dentro y á poco rato les hizo volver a entrar y practico..” *16 . 

L’ermita està situada junt a la carretera de Moixent a l’entrada del poble per l’oest. Es una sòbria i modesta construcció feta amb una nau única rectangular amb contraforts a l’exterior en la meitat dels murs laterals . En el lateral dret s’adossa una construcció auxiliar que altera la regular silueta del conjunt. 

L’enterrament de Mª Ines en una ermita, no és un cas aïllat ni estrany; és fàcil trobar-ne soterrades a les esglésies. Per posar un exemple de prop, al convent de Sant Agustí de Xàtiva van ser enterrades en el segle XVII una desena de beates del tercer ordre de Sant Agustí, que tenien allí la sepultura. *17. 

¿Però què vol dir “bienhechora de esta capilla”? ¿Va fer alguna donació a l’església? La hipòtesi més gastada és que contribuiria econòmicament a l’església, siga en reformes, siga en alguna compra per a l’ermita... però no ho sabem cert. Altra possibilitat és que l’ermita fora el lloc de recolliment per a l’oració preferit per Maria Ines i per això la família decidira enterrarla a l’atri. També cal la probabilitat de que s’encarregara de guardar-la i es fera mereixedora de ser hi soterrada. Tot són especulacions i dubtes que queden en l’aire.

Per acabar este apartat, cal dir que en la Biblioteca valenciana de Fuster (1830) hi ha  referències a alguns manuscrits sobre beates terciàries del Carme, i en els títols hi ha similitud respecte a la inscripció de la sepultura de Mª Ines Ribes*18. Per exemple:

-Fr. Gerónimo D. Tuesta (carmelita): “breve relación de la vida de la Venerable Teresa de S. Joseph, en el siglo: Francisca Caset, beata profesa de la Tercera Orden del Carmen de Onda (1674, aprox.)

-Fr Francisco Pastor(carmelita d’Ontinyent +1746): “relación de las virtudes, vida y muerte de la V. Hermana Francisca Caset, Beata profesa de la Orden del Carmen...” y “Relación de las virtudes y maravillas de la venerable Hermana Serafina Alcacer, Beata profesa del Carmen deOnda”  

      ***********OOOOOOOOOOOOO*******************OOOOOOOOOOOOOOO********

I algun dia, algú tornarà a mirar darrere la porta enreixada de l’ermita i llegirà:

“Aquí descansa la hermana Maria Ines Ribes y Castelló, beata Profesa del Carmen, bienhechora de esta capilla...murió en 9 de Mayo del año 1821, a los 61 años de edad.”   

I de nou es preguntarà ¿qui serà esta dona que va ser enterrada en esta solitud del calvari?.         

 Ara ja sabem alguna cosa més.

         *********OOOOOOOOOOOOOO******************OOOOOOOOOOOOOOO********

                                      

*1 Index Bautista bataller llibre 3p 187. La família Castelló es mereix un estudi a banda: En 1800 en esta família hi ha presbíters, un frare de l’ordre de Montesa, un advocat...i tots ells disposen d’una almassera al carrer Sant Roc.

*2 Segons consta al Índex de Juan Bautista Bataller que es conserva a l’arxiu parroquial

*3 Tots estan inscrits als llibres 3i4, llibres que per desgràcia desaparegueren i no tenim la sort de conservar-los.  A l’índex també consten les defuncions de dues de les filles: Maria magdalena i Maria Ines. La mort d’esta ultima esta llistada al llibre 7 foli 8, este llibre no es conserva però si el que inscriu la defunció de la germana Maria Magdalena al llibre 8 pag 74.

*4 Acta 9-2-1896 de ple d’ajuntament.

*5 Acta de ple d’ajuntament 24-9-1899. 

*6 Fernando Governa té molts articles al respecte que es poden consultar a la biblioteca Degà Ortiz i Sanz.

*7 Llibre de festes de 1994, EL AYELO DE 1760 de Fernando Governa : relata  la presa de possessió del marques en 1760,  fent una transcripció abreviada del document protocolar conservat als fondos notarials del “Real Colegio Seminario Corpus Christi” deValencia.

*8 Fernando Goberna: Abolició de règim senyorial en Aielo de Malferit (1792-1858) y “ Lucha antiseñorial en Ayelo de Malferit”. Llibre de festes 1985. Text que pertany a l’enciclopèdia Nuestra Historia. Mª Jesús Juan Colomer.

*9 La renda senyorial en l’etapa final de la transició al capitalisme: El marques de Bèlgida. David Mahiques. Alba nº7. Any 1992

*10 Protocols notarials de: Francisco Martinez , Manuel Martinez i Manuel Valls. Arxiu municipal d’Ontinyent.

*11 llibre de les matrícules parroquials, any 1817,1818 i 1820, conservats a la col•legiata de Xàtiva

*12 Arxiu municipal d’Aielo.

*13 Orellana en el seu tractat de las “Mujeres emparedadas” (1801) diu referint-se a estes: Pero por lo venerable de aquel estado, solian añadirles los dictados de Ancillas, Sorores, Beatas, Madres, Hermanas, etc...” afegint que aquelles dones retirades, tot i que la reclusió no fos rigorosa o solemne, “las calificaba cada uno con el dictado que mejor le parecia” .Apunts facilitats per J Vicente Ferre de Bocairent, teòleg i estudiós del tema.

*14 Apunts facilitats per  J.Vicente Ferre Domínguez, *15 Misticos, Beatas y Alumbrados. Francisco Pons. Edicions Alfons el magnànim.

*15 ALCOI, Sociedad, fiestas, devociones iconografia (S Xlll-XlX). Jose Lluís Santonja. Edita Llorens.

*16  Transcripció  abreviada del document protocolar de 1760 pel qual el marqués pren possessió de l’ermita en la que dos anys més tard seria enterrada Mari Ines. Llibre de festes any 1994. Fernando Goberna.

*17 Apunts facilitats per Vicente Ferre.

*18 Apunts facilitats per Vicente Ferre

MARILÓ SANZ MORA

Mª JESÚS JUAN COLOMER

 Llibre de festes d'Aielo de Malferit, any 2OO2