Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


miércoles, 24 de octubre de 2012

DIA DE LA BIBLIOTECA


“La saviesa com la riquesa,
es fecunda quan està al servei de l’home” 



AL VOLTANT D’UNA FOTOGRAFIA : 
DUES BIBLIOTEQUES I UNA VIDA DEDICADA A ELLES: 
JOSEFA COLOMER SANCHIS

Passem de pressa per la vida, el treball, els maldecaps de casa, els estudis, els amics.. tot ocupa moltes hores dia rere dia. És la realitat quotidiana que ens envolta d’alegries o preocupacions i que no ens deixa observar altres coses o persones que tenim al costat i que ens passen desapercebudes.

 Ens referim a la tasca que molta gent ha fet i fa de manera desinteressada pel bé del poble, parlem de les persones a les quals no les importa cedir hores del temps propi per fer treballs que la majoria només faria a canvi d’un sou o altre tipus de recompensa. En l’actualitat hi ha un grapat de  persones que es mereixen un reconeixement per eixe treball constant, callat, anònim, fet per altruisme, per entusiasme  i per estima al poble. Nosaltres volem ressaltar la tasca minuciosa i voluntària que anys enrere va fer a Aielo, envoltada de novel•les, contes infantils i enciclopèdies a les quals no els faltava pols ni humitat, Josefa Colomer Sanchis, coneguda per tothom per Pepica.


Josefa Colomer Sanchis en l'actualitat

Pepica ha viscut envoltada de llibres que amb cura ha custodiat i vigilat durant molts anys, fent de fidel i entusiasta bibliotecària tan en el Patronato com en la Biblioteca Pública. Tota una vida unida a una gran passió. Va deixar de ser l’encarregada de la Biblioteca Pública Municipal d’Aielo l’any 1978, però mai s’ha deslligat dels llibres, és impossible. Periòdicament visita la Biblioteca per empassar-se una vegada més de l’ambient que s’hi respira, ambient que ja no és humit ni polsós i que hui en dia va acompanyat del soroll del teclat de l’ordinador dels internautes. 

 A Pepica li agradava l’educació del menuts, volia dedicar-se a l’ensenyament però la guerra civil va alterar el seu rumb i la seua vida. Els somnis d’adolescent es quedaren truncats però el seu caràcter i constància per allò que volia, la portà a organitzar classes de repàs  a sa casa, i fins i tot, la portà a l’escola a substituir algun mestre i a fer-se càrrec  de la guarderia quan se’n van anar les monges del poble.

La seua vida va unida a la historia de la fotografia que encapçala este article. Han endevinat ja de quin edifici es tracta?, saben en quin carrer està? Potser és difícil reconèixer-lo. L’edifici es va fer en varies fases i al moment de la fotografia encara no està en la seua totalitat construït. Però mirant mirant... a que ja saben quin edifici és?. Si, és el Patronato,  clarament ho posa al cartell de la façana. I de segur que ara els ve al cap el pensament de com ha canviat el poble. És cert que el poble s’ha fet gran i s’ha transformat, ja quedaran poques persones que recorden este part del poble com es veu a la foto.

La construcció de l’edifici del Patronato es va fer en varies fases. Al capdavant i com promotor de la iniciativa estava el rector d’Aielo Juan Sanchis Requena. Completar esta obra de tanta envergadura va suposar un gran esforç per part del poble. El Rvd Juan Sanchis era un rector preocupat per impulsar la cultura i l’educació entre els xiquets del poble i veia que Aielo necessitava escoles i també una biblioteca, el Patronato que pretenia construir era el lloc que anava a albergar estes anhelades pretensions.


Probablement poca gent recorde i a molta li resulte estrany, el fet que la Biblioteca, abans de ser instal•lada al Patronato fóra provisionalment col•locada a la sagristia de la Parròquia. Pepica, només per devoció als llibres i de manera totalment voluntària, puntualment la  obria al públic cada diumenge a l’hora de missa. Els lectors devien recórrer tota l’església des de l’entrada fins la sagristia i això era un inconvenient. Com també ho era el fet de compartir les dependències de l’església amb els rectors mentre estos es vestien per celebrar la missa setmanal. Estes inconveniències portaren la decisió de traslladar esta Biblioteca provisional a altra part de l’església, la capella de la Mare de Deu dels Dolors. Però no va durar res de temps hi allotjada perquè  al poc s’adonaren que tampoc era l’indret més adient per als llibres. Urgia un nou emplaçament.


Als anys 50 el rector Rvd Juan Sanchis Requena, va poder fundar la Biblioteca que desitjava, instal•lant-la en una de les parts que ja estaven construïdes de l’edifici. Encara faltarien anys per veure la totalitat d’edificació acabada. Només donant una ullada a la fotografia ens podem adonar que la part contigua on estava emplaçada la biblioteca encara està per iniciar-se. També s’adonem que la part construïda no només es feia servir de biblioteca, també  de Centre Parroquial i cine d’estiu, com diu al cartell de l’entrada.


La biblioteca impulsada pel rector necessitava d’una persona que s’hi dedicara. Pepica, amant dels llibres sempre  predisposada a ajudar tothom, no va dubtar en fer-se càrrec d’ella altruistament, més si no en una tasca que l’omplia de tanta satisfacció. Des d’aleshores la seua vida quedava encarrilada definitivament, començant així una nova faceta de treball. Pepica sempre ha estat una persona àvida de saber i va trobar la dedicació que millor se li ajustava.

Pepica Colomer es va preparar per ser encarregada de la Biblioteca; l’any 1970 el centre coordinador de biblioteques va començar a organitzar cursets de formació per als bibliotecaris.  Pepica Colomer Sanchis va participar hi en tots els cursos que que es feien a València. Així va aconseguir una bona formació, també va rebre classes, ajuda i consells dels bibliotecaris de Xàtiva i Ontinyent.



Estes fotos i l'anterior, corresponen a un curs de bibliotecaris a la diputació de València, l'any 1974, al qual va assistir Pepica Colomer junt a l'actual bibliotecària i neboda de Pepica, Mª Jesús Juan Colomer, que aleshores iniciava la seua formació.



Malauradament poc coneguem  sobre  esta  Biblioteca  administrada  per  la  Parròquia.  Desconeguem el nombre total de llibres que hi havia,  però si se sap que la biblioteca comptava amb un fons bibliogràfic prou variat i sortit amb lectures de l’època. No sabem res al voltant de llistats existents ni pressupostos, no sabem de les despeses que s’hi feien. No ha quedat  constància de cap enquesta  de  lectors,  ni  hi  ha  llibre  de registre. No sabem res de tot allò que envolta l’organització i manteniment de la Biblioteca. Però a falta de documentació oficial, podem conèixer un poc de la  trajectòria  de  la  Biblioteca  del  Patronato,  del  seu funcionament i de l’ambient que s’hi vivia, gràcies al nítids records de Pepica Colomer Sanchis, que va ser durant tant de temps, la seua encarregada.

Durant un període hi va estar instal•lada i hi acudien els lectors que volien, anys en els quals els xiquets del poble gaudiren de les aventures que les prestatgeries amagaven, i els adults podien consultar els llibres que obrien les portes al món. Però la biblioteca necessitava inversió per renovar els fons o material, per millorar instal•lacions..., no disposava de pressupost i això repercutiria en que  l’interès dels primers anys anara decaient amb el pas del temps. Els lectors d’Aielo preferien acudir més a la Biblioteca Pública que a la del Patronato, perquè esta, cada vegada estava més descuidada. I era el mateix rector impulsor de la idea, qui veient la dificultat econòmica costant que cada dia se li presentava,  manifestava poc interès en mantenir-la. La Biblioteca del Patronato començaria a sofrir una progressiva degradació i quedà ben prompte sense ús. 
A la fi el desinterès del rector va ser tan gran que va arribar el dia en què va llogar com a cotxera el local que havia custodiat llibres plens de vides reals i somnis.

Pepica actualment  acudeix sovint a la Biblioteca, continua  envoltant-se de xiquets.
Pepica veient la precària situació en la que es trobava la Biblioteca, el perill que corria el fons que hi guardava i esperant nous temps i millor lloc per als llibres, els va guardar en caixes esperant que algun dia es pogueren col•locar altra vegada en unes  prestatgeries per poder ser llegits. Va ser una bona decisió la de prendre part en l’assumpte veient la segura degradació que sofririen els llibres. La decisió va ser salvar-ne uns quants, tots era impossible. De la totalitat encaixada una part es va quedar i l’altra se la va endur per ser integrada el fons de la Biblioteca Municipal, de la qual era encarregada. Pepica va classificar i anotar cada volum procedent del Patronato al llibre de registre. Els llibres de la part bibliogràfica que s’hi va quedar, així com els que formaven l’altra part que va romandre a la Parròquia malauradament acabarien estropellant-se i van desaparèixer, com era previsible, per conseqüència dels ratolins es i la mala ventilació.  Pepica des del principi fins el final hi va estar, en tot moment.

La Biblioteca Pública va començar a obrir al públic l’any 1953, després d’haver superat una sèrie de problemes. A la fi va quedar instal•la a la part central de les Escoles Velles. Prèviament mentre es solucionaven els entrebancs es va condicionar un local cedit per l’església  per donar el servei compartint espai en eixe moment amb la Biblioteca del Patronato.

Pepica recorda quan va participar arreplegant llibres per les cases sota les directrius de Mª Angeles Belda per tal d’incrementar el reduït fons amb el que es comptava. Així en van demanar a aieloners que vivien fora del poble com els de la Casa Troya de Madrid i guarda a la memòria que una de les famílies d’Aielo que van donar més  llibres va ser la de ca l’organista. A la fi el que més hi havia eren novel•les d’aventures, fet que era comú en totes les biblioteques. També recorda que quan anaren a col•locar els llibres als armaris, hi estava l’enciclopèdia Espasa-Calpe, procedent d’una  Biblioteca popular que s’havia creat en Aielo l’any 1927. L’ajuntament havia donant estos volums en dipòsit al mestre Leonardo Carreres. Va ser una sorpresa trobar tots els volums ja col•locats i a punt per ser consultats.



 L’horari establert per obrir era diumenges desprès de missa 11. Eixe dia de festa les activitats de la gent es tornaven quasi en un ritual. Després d’escoltar el precepte religiós cada diumenge, s’anava a passejar pel jardí de l’Eixample, era el moment de lluir les vestimentes de mudar i de trobar-se amb els amics. I també era moment d’entrar a la Biblioteca que tenien al mateix Eixample. Pepica Colomer i Maruja Aparicio,  aconsellaven llibres, parlaven de lectures...i els lectors se n’anaven amb una novel•la de Verne, Salgari o Pérez i Pérez sota el braç. Pepica va estar oficialment al front de la Biblioteca Pública Municipal durant 18 anys des de 1962 fins 1978, però realment era ella qui estava en primera fila ja des de 1953, i sempre de manera desinteressada de la mateixa manera com havia treballat per a la Biblioteca del Patronato.

Aquella imatge setmanal era la d’un jardí ple de gent, xiquets jugant i rialles de tothom, era una estampa bonica. Actualment continua la mateixa estampa, tal volta altres distraccions fan que l’Eixample no siga tan passejat com abans, tal volta algunes construccions han canviat la façana i també l’interior, però els edificis que configuren i donen personalitat al passeig, l’Hospital Beneficència i les Escoles Velles, hi continuen. Pepica sempre sol.licita obria la Biblioteca malgrat estar fora d’horari a tots aquells lectors que anaven a buscar-la on vivia perquè li obrira la Biblioteca i poder agafar el llibre desitjat. 

Molts són els records que guarda  a la  memòria Pepica dels anys passats en aquells magatzems de llibres com serien catalogats aleshores les biblioteques, el que més la transporta als anys passats és quan pensa en l’olor a paper humit, ara substituït pel de tinta d’impressora. També veu contrast de les biblioteques d’abans a les d’ara quan veu com els llibres d’ara es desfullen amb molta facilitat no com els d’abans tan ben cosits... també han canviat les obsessions que s’hi deriven quan s’està al càrrec, abans era primordial aconseguir fons econòmics per comprar algun llibre nou o  reparar alguna prestatgeria desconjuntada, ara l’obsessió es per aconseguir un increment de les estadístiques de lectors. Abans, quan només hi havia llibres, la gent entrava a la biblioteca, agafava el que volia i se n’anava, ara no. Actualment es navega per internet, es llig, s’estudia, es fan els deures d’escola i també es juga, les iaies i pares acompanyen els fills o néts i alhora descobreixen algun llibre per llegir, és un lloc agradable per hi estar on sortosament ja no s’escolta els soroll de rata famolenca de llibres. 

Enguany la Biblioteca Pública Municipal Degà Ortiz i Sanz ha estrenat un nou local. L’anomenem nou perquè les instal•lacions condicionades són noves i modernes, però en realitat el lloc on està instal•lada no és nou. Curiosament  desprès de més de 50 anys la Biblioteca Municipal ha tornat altra volta a l’emplaçament inicial. Les maletes del trasllat han estat plenes dels llibres que han anat a parar a les nombroses prestatgeries que arriben fins el sostre, també  d’il•lusions per la nova etapa encetada, però sobre tot han estat carregades d’històries anònimes com la que acabem de contar, amb episodis que  han donat vida a la biblioteca els anys anteriors i ha configurat la seua pròpia història. 



-Una persona anònima va dir:  
“Mentre existeixen persones que estimen els llibres com nosaltres, estos no es perdran...
quin plaer que se sent quan s’obri un llibre nou i es fica el nas amb ansietat, com si s’esperara empassar-se  de la història amb eixe gest”.
 Esta cita no l’ha dita Pepica, però molt bé podria ser d'ella.


Mª Jesus Juan colomer
Mariló Sanz Mora
Primavera 2007

* Article publicat al llibre de festes d'Aielo de Malferit l'any 2007


viernes, 19 de octubre de 2012

LA TRAÍDA DE LA RELIQUIA POR FRAY JOSÉ SOLER A VALENCIA EN 1840 Y EL TRASLADO DE LA MISMA A AYELO EN DICHO AÑO. II PARTE



Catacumbas de Priscila. foto procedente. Foto procedente del sitio web Catacombe di Priscila.
Fray José Soler Silvestre, según los datos contenidos en un testamento suyo que luego comentaré, había nacido en Ontinyent en 1797; sus padres eran Domingo Soler Soriano y Josefa Silvestre Sarrió, y tuvo al menos dos hermanas llamadas Margarita y Josefa, y un hermano de nombre Antonio. Debió de cursar estudios en el seminario de Valencia ya que era presbítero, y quizá allí coincidió con el que luego sería párroco de Ayelo Juan Bautista Bataller pues no tenía mucha edad de diferencia. Luego ingresó en la orden alcantarina (orden franciscana observante fundada por el santo extremeño San Pedro de Alcántara en el siglo XV, también conocida con el nombre de franciscanos descalzos), y estuvo en el convento que esta orden tenía en Valencia, que era el de San Juan Bautista y estaba situado en terrenos de los que hoy es la plaza del Ayuntamiento de aquella ciudad.

Durante el reinado de Isabel II (regencia de su madre María Cristina por no tener la reina Isabel II la mayoría de edad) tiene lugar en España la llamada desamortización eclesiástica, es decir que por los decretos de 25 de julio, 3 de septiembre y 11 de octubre de 1835, 19 de febrero y 8 de marzo de 1836 y la ley de 29 de julio de 1837, se declararon extinguidos los monasterios, conventos, colegios, congregaciones,
y demás casas de religiosos de ambos sexos, adjudicándose al Estado sus bienes y ordenándose la venta de ellos y la aplicación de su precio para pago de la deuda pública. Cuando ocurrió esto, fray José Soler que entonces tenía treinta y seis años, debió de ir a Roma para residir en el convento que su orden tenia allí.

Este convento, llamado de Santi Quoranta pasó a ser, como consecuencia de la desamortización, un convento hospicio para los franciscanos españoles, y así lo declararía en 1841 el Papa Gregorio XVI. Además, a este convento, situado en el barrio romano del transtevere, llegaron por entonces muchos jóvenes religiosos con el fin de concluir allí su carrera eclesiástica.


Reproducción de un grabado de Giussepe Vasi
que representa una vista del convento de Santi Quoranta en Roma en el siglo XVIII


El edificio del convento había terminado de construirse hacia el año 1739, y ocupaba el lugar en donde había estado la capilla de los llamados cuarenta santos mártires (el Papa Clemente XII había otorgado el decreto para la construcción del mismo en este lugar). Los cuarenta santos mártires hacia referencia a los soldados romanos, pertenecientes a la Legión XII, la llamada fulmínea por su experiencia militar, que fueron martirizados, como consecuencia de su fe cristiana, por mandato del emperador Licinio en el año 320, año el que decretó una persecución religiosa.

Era también un convento de patronato del rey de España, pues el rey Felipe Y por cédula real fechada en el Buen Retiro el 13 de diciembre de 1738, había acogido a este convento bajo su real protección y patronato, de la misma manera que lo era el Real Hospital e Iglesia de Santiago, llamada de los españoles, en la misma Roma. El convento, antes de la llegada de fray José Soler, había padecido Ios efectos de la inundación, por desbordamiento del río Tiber, del año1805 y también el saqueo de las tropas napoleónicas cuando estas ocuparon la ciudad de Roma en 1808  (durante. este tiempo de ocupación de la ciudad los franciscanos del convento fueron deportados a la ciudad de Parma).

Otro hecho cierto es que fray José Soler fue guardián del convento entre los años 1836 y 1839 ya que el cargo de guardián, en la orden franciscana, equivalía al de superior del convento, duraba tres años, y era elegido por los mismos religiosos del convento; transcurrido este tiempo presentaban su resignación al capítulo provincial de la orden, pudiendo ser elegidos o no para otra guardianía; los padres guardianes tenían voto para la elección del provincial.

Según el testamento del propio fray José Soler que ye he mencionado, cuando regresó a España en 1840 llevó consigo varias reliquias santas, entre estas la de San Engracio. Pare conseguir su traída tuvo que hacer las oportunas gestiones en la cita Congregacione delle Indulgenze e delle Reliquie. A propósito de esto, por lo que luego diré, debió de existir correspondencia epistolar entre el párroco Juan Bautista Bataller y fray José Soler,ya que la auténtica, o certificación de la reliquia de San Engracio indicaba ya que era para ser entregada al párroco Juan Bautista Bataller para ser venerada en la parroquia de Ayelo de Malferit diócesis de Valencia. Dicho certificado de entrega llevaba la fecha del 29 de diciembre de 1839; el viaje de regreso de fray José Soler fue entre finales de febrero y principios de marzo de 1840, así que durante este tiempo de preparación de su regreso, la reliquia debió de ser sacada del depósito de sagradas reliquias en donde estaba y colocada en una en una caja de madera, o arca la cual llevaría alrededor una cinta y un sello lacrado en su cierre. 

Documento del archivo parroquial de Ayelo:
concesión de indulgencias, por devoción a San Engracio,
por mandato del arzobispo de Sevilla Francisco Xavier Cienfuegos en 1840.

El viaje de regreso a España, casi seguro, que fue en barco, con llegada al puerto de Barcelona, Alicante o al de la propia Valencia. Nada más llegar a esta última ciudad, fray José Soler depósito la reliquia en el arzobispado y escribió a Juan Bautista Bataller avisándoles de su llegada. Esto ocurrió en los primeros días del mes de marzo de 1840, pues el párroco de Ayelo, el mismo día que recibió el aviso de fray José Soler, seguramente por correo, tenía que bautizar a un niño, así en el quinque libri correspondiente a los bautizados de ese día, que era siete de marzo anotó, al margen de la inscripción de bautismo del niño que había bautizado, lo siguiente: Este día, siete de Marzo, se recibió la noticia del Santo cuyo Cuerpo Santo se esperaba de Roma en cuya memoria se le puso el mismo nombre al primer niño que se bautizó; este niño en cuestión fue Engracio Belda Vidal.


Grabado de la antigua imagen sepulcral
que contenia la reliquia de San Engracio en la Iglesia de Ayelo de Malferit.


De esta nota de Juan Bautista Bataller se puede deducir también, como ya he dicho, que había habido intercambio de cartas entre fray José Soler y él mismo durante la estancia del primero en Roma, y que, por este motivo estaba esperando su llegada de aquella ciudad con la reliquia aunque hasta ese momento, desconocía el nombre del Santo a la cual pertenecía. 

Reproducción de una fotografía antigua de la imagen sepulcral que contenía la reliquia de San Engracio (propiedad particular). Se pueden ver algunas diferencias respecto al grabado.


En el arzobispado procedía instruir un expediente para verificar que la reliquia traída por fray José Soler era la misma que estaba descrita en la auténtica que también había traído. En este año de 1840 la sede arzobispal de Valencia, estaba a cargo, provisionalmente, del gobernador eclesiástico que era el canónigo don Joaquín Ferraz Cornel, mientras se esperaba la toma de posesión del nuevo arzobispo que finalmente sería el excelentísimo e ilustrísimo doctor D. Pablo García Abella (tomó posesión en el año 1848). 

Detalle de la anterior fotografía en donde se puede ver mejor el lugar del pecho
en donde estaba la concavidad con la reliquia,

La comisión encargada de estudiar y formar el expediente sobre la reliquia debió de estar presidida, como era preceptivo, por el citado gobernador eclesiástico; y en la misma debió de estar, seguramente, aparte de otros eclesiásticos y facultativos, el propio párroco de Ayelo, el cual viajaría a Valencia tras conocer la anterior carta de fray José Soler. Por 1o que dice Juan Bautista Bataller en sus notas manuscritas la reunión de la comisión, para la apertura del arca, debió de tener lugar durante el mismo mes de marzo. Entre los comisionados debía de estar presente, como he dicho, algún facultativo experto en la anatomía humana ya que había que examinar los restos óseos.



Cuando lo mandó el gobernador eclesiástico, reunida toda la comisión, fue quitada la cinta y rotos los sellos lacrados que había en su cierre. Abierta así el arca, se vio que contenían algunos restos óseos y el vas sanguinis tal y como decía la auténtica; los huesos fueron examinados por los facultativos que dictaminaron, probablemente por algunos huesos largos que allí había, que habían pertenecido a un varón de entre 20 a 24 años. Finalmente la comisión firmó que la reliquia, traída por fray José Soler, era la misma que había estado en el depósito de las santas reliquias en Roma, en la cual constaba, además, que tenía que ser entregada a R. D. Juan Baptae. Bataller Parocho Eclessiae oppidi de Ayelo de Malferit in Diocesi Valentina in Hispania.

Juan Bautista Bataller debió de permanecer aún unos días en Valencia, tiempo en el cual encargó, a algún taller de imaginería de la ciudad, que hicieran un busto del Santo para vestirlo a la romana antigua, en cuyo pecho dejarían una concavidad en la cual depositaría la arquilla, que también había mandado hacer, en cuyo interior estaba la referida reliquia. Cuando regresó al pueblo, mandó preparar un sepulcro en el altar de San José del templo parroquial, para allí depositar el cuerpo del Santo con su reliquia. 

En el archivo parroquial existe un escrito, con el sello del Gobierno Eclesiástico del Arzobispado de Valencia, dirigido al propio Juan Bautista Bataller; iba firmado por el citado D. Joaquín Ferraz con la fecha del 31 de julio de 1840. Dicho escrito es muy importante para establecer el día en el cual llegó al pueblo el busto con la reliquia; decía lo siguiente:

Sr D. Juan Bta. Bataller Pbro Cura Párroco de Ayelo de Malferit:

Comisionamos á V. Para la traslación á Ayelo de Malferit y colocación en su iglesia, del Cuerpo de San Engracio Mártir, y del vaso manchado en sangre de que hace mención la auténtica, debiendo proceder con el mayor cuidado y escrupulosidad en su trasporte y colocación, dándonos aviso de haberse así verificado para unir la contestación al expediente que se ha formado sobre este
particular.

Dios que á V m’.a.' Valencia y Julio 3l de 1840.

Joaquin Ferraz.
(Gobierno Eclesiástico del Arzobispado de Valencia)

Al final de la carta, de puño y letra de Juan Bautista Bataller escribió 1o que sigue:


Se entró en esta el Domingo 2 de Agosto y se colocó en su sepulcro ó urna el 17 por la tarde. Con fecha del 18 del mismo cumplo lo que se me previene en este oficio y letra de comisión.


El domingo día 2 de agosto de 1840 fue pues, el llevó la reliquia desde Valencia a Ayelo; probablemente sería en un carro preparado al efecto por Juan Bautista Bataller, el cual debió de viajar a Valencia para 1os preparativos del traslado. El camino desde Valencia era de tierra y piedras por entonces según los testimonios de la época; así se salía de Valencia por la puerta de san Vicente, lo seguía el camino de la Alcudia o carretera de Madrid, infernal por los baches que tenia según estos mismos testimonios, luego se pasaba en la barca el rio Júcar, y se continuaba hasta llegar a Játiva, desde allí, por un camino todavía peor, se ascendía hasta las alturas del puerto de la Ollería. Y desde allí por el camino real hasta Ayelo. Es casi seguro que en el carruaje, acompañando a la reliquia durante el viaje, iba el propio Juan Bautista Bataller en cumplimiento de lo mandado por el gobernador eclesiástico.

Reproducción de la portada de la Novena Al glorioso mártir Romano San Engracio
(el autor de la misma es el propioJuan Bautista Bataller)

En sus notas también dice que había logrado de la Santa Sede, y con las debidas formalidades,  la autorización para celebrarle fiesta y cantarle Misa de Común el día 7 de agosto de cada año. Estas gestiones debió de hacerlas a través del Arzobispado de Valencia. También había conseguido con anterioridad, con fecha de 22 de marzo de 1840, es decir pocos días después de saber la llegada del padre  Soler con la reliquia, que el cardenal arzobispo de Sevilla, Francisco Xavier Cienfuegos, que a la sazón se encontraba en Alicante, firmara la concesión de cien días de indulgencia a los que, devotamente, rezasen un Padre Nuestro y Ave María ante las sagradas reliquias del Cuerpo de San Engracio Mártir, que, según dice este documento, se conservaban en la parroquia de Ayelo de Malferit, con su correspondiente  auténtica, custodiaba el presbítero D. Juan Bautista Bataller cura de aquella parroquia, y otros ciento a los que asistiesen a cualquier acto religioso que se practicase en honor del Sto. Mártir; una vez que fuera expuesto su Cuerpo a la veneración pública en la debida forma, ya que, como he dicho, en esta fecha la  reliquia todavía no estaba en el templo de Ayelo. 

El jueves 17 de agosto de 1840, según la anotación de Juan Bautista Bataller, fue el día que colocaron dicho Cuerpo del Sto. Mártir en el sepulcro preparado en el altar de San José. De cómo quedó finalmente este altar para la veneración de la reliquia es fiel testimonio lo que se encuentra escrito en  el célebre diccionario Madoz, publicado pocos años después de dicha colocación, información ésta que, casi con toda seguridad, fue proporcionada a los autores de este diccionario por el propio Juan BautistaI Bataller:

Dicha iglesia construida cien años há, es espaciosa, con una nave, varias capillas, un gran crucero y media naranja pintada al fresco: los altares que la adornan son de bastante gusto, pero el más notable es el dedicado a S. José, que existe a la derecha del espresado crucero: se halla embellecido :con cuatro lienzos de mérito, y sobre su mesa está el sepulcro de San Engracio Màrtir, con un hermoso busto ricamente vestido, dentro del cual se encuentran los restos mortales de dicho Santo, estraidos deI cementerio de Sta. Príscola de Roma en 1804.

Es de notar, en este escrito, el error de llamar al cementerio de Priscila con el nombre de Sta. Príscola, seguramente un error debido a la transcripción del escrito de Juan Bautista Bataller por parte de los redactores de este diccionario.

Añade, por último, el párroco de Ayelo en las notas manuscritas que estoy comentando, que mucho había manifestado ya el Santo, desde el día 2 de agosto de 1840 en el cual llegó al pueblo su reliquia y fue entrada en la iglesia con toda pompa y solemnidad, respecto a favor y patrocinio de sus devotos: beneficios que les había dispensado y, aún,  los que se podrían calificar de milagros, aunque aquí, el párroco es prudente, pues deja esto al juicio de la Iglesia. Juan Bautista Bataller, como él  mismo dice, es el autor también de la letra de los gozos al Santo los cuales, afortunadamente, se han conservado
hasta nuestros días. 

Imagen de San Engracio según el grabado de la Novena (ver fotografía anterior)

Cada 7 de agosto, pues, desde ese año 1840 se celebró misa cantada a san Engracio Mártir en la parroquia de Ayelo de Malferit; ]uan Bautista, al predicar en la misa, en estos primeros años, comentaría la fortaleza de la fe en estos primeros cristianos que. Les hizo aceptar el martirio. En 1846 mandó imprimir, en la célebre imprenta de D. Benito Monfort en la ciudad de Valencia, la novena que había compuesto a san Engracio, cuyo título era: Novena al Glorioso Mártir Romano san Engracio, cuyo sagrado cuerpo se venerara en la Parroquial iglesia de la villa de Ayelo de Malferit. La escribe y dedica al santo D.J.B.B. En el año l845. El modo de hacer la novena, según lo que él escribió, era el siguiente:

Puestos ante una imagen del santo, ó si puede ser ante su sepulcro, hecha la señal de la cruz y el acto de contrición, con toda la devoción y atención posible, avivando la fe y confianza en el patrocinio de san Engracio, se dirá primeramente la primera oración puesta para todos los días: luego se dirá la que corresponde ancada dia en particular, en la que se pondera una de las virtudes del Santo: síguese tres Padres nuestros y Ave Marías, y después de la oración del santo para todos los días  que  empieza:¡ Oh ilustre Confesor! Etc.; concluida esta  oración se hará la petición al Santo para el logro del beneficio ó virtud que se desee alcanzar por su mediación, y finalmente se dirá también al Santo la última oración para todos los días.

Durante las décadas siguientes a las de la llegada de la reliquia a Ayelo nada indica que se hiciera la procesión el día siete de agosto de todos los años y así  tan solo se hacía la del Cristo el día 6, pues la imagen procesional de san Engracio, aunque sin datos concretos que yo conozca, parece que es de finales del siglo XIX, o quizá de alrededor del año del centenario del hallazgo de dicha reliquia. Existe una fotografía, que reproduzco, que tiene un gran valor ya que es la única que existe de esta imagen la cual, como es bien sabido, fue destruida a comienzos de la guerra civil del año 36.

Juan Bautista Bataller murió en Ayelo nueve años después de la llegada de la reliquia, es decir en 1849, mientras que fray Jose Soler, que residió sus últimos años también en nuestro pueblo, murió en 1856. Fui afortunado, en encontrar en el archivo de la colegiata de Xátiva (sig. caja I4), la copia de su testamento, documento clave para conocer algo más sobre este fraile alcantarino nacido en Ontinyent que tuvo la misión de traer desde Roma la reliquia de nuestro patrono.

Aparte de la copia de este testamento también se encuentra en dicha caja de documentos, una certificación firmada por el ecónomo de la parroquia de Ayelo, Rafael Ureña, de fecha de 29 de mayo este año de 1856; según esta certificación, que era una copia de la inscripción que se encontraba en el quinque libri correspondiente a ese año, folio 197, fray José Soler murió el 18 de mayo de este año, ya que la copia decía lo siguiente:

Como Ecónomo que soy de esta parroquia, el 19 de mayo de l856 mandé dar sepultura eclesiástica, pasadas 24 horas, en el cementerio de la misma,  el cadáver del padre Fray José Soler, religioso descalzo, natural de Onteniente y vecino de ésta, 'de edad de 69 años, hijo legítimo Domingo y de Josef Silvestre. Murió el día anterior de un ataque de gangrena y recibió los Stos. Sacramentos Hizo testamento imperativo ante Francisco Valls y los testigos .... por el bien de su alma 100 libras, con entierro general.

Antes de morir dictó, pues, dicho testamento imperativo, es decir ante un funcionario, Francisco Valls, que lo redactó y unos testigos que lo firmaron, ya que en ese momento no había en Ayelo ningún escribano público; estos testigos fueron el médico D. Mariano Ferrer, el secretario del ayuntamiento Rafael Vicent, los propietarios labradores Miguel Belda y Bernabeu, Adriano Mompó, José Sanz y Perales, y el albéitar D. Vicente Valiente. 

Fueron sus últimas voluntades el nombrar albaceas al presbítero D. Pedro Grimal, vecino de Xátiva, al cual se refiere como su discípulo, y al labrador de Ayelo, y uno de los testigos, José Sanz y Perales. Su voluntad fue así mismo que fuera amortajado con el hábito religioso y se le celebrara entierro general con asistencia del cura ecónomo, vicarios cantores y demás sacerdotes que hubiera en el pueblo; aparte de dejar unas cantidades para los gastos de su entierro, dejaba limosnas para el Sto. Hospital de Ayelo, el Hospital General de Valencia y la Casa Santa de Jerusalén.

Por otro lado, al excelentísimo e ilustrísimo arzobispo de Valencia, el citado D. Pablo  García y Abella, le legaba sus breviarios; a las religiosas del Real Monasterio de Sta. Clara de la ciudad de Xátiva la grande reliquia de todo el año con sus respectivas auténticas, para que se les tributara el culto y la veneración debidos, así como la cómoda, dos casullas en buen uso y cuatro más usadas de varios colores, hijuelas, palios, tres o cuatro cíngulos, dos albas y tres cumitos, un misal, un cáliz de plata con su patera y cucharita, y todas las obras y libros de mi librería para que dichas religiosas lo tuvieran en depósito, con la obligación de entregarlo todo, al que había sido su convento de alcantarinos de San Juan Bautista en la ciudad de Valencia, en caso de volver los religiosos de su orden a dicho convento, y si esto no ocurriera, como en efecto no ocurrió, y pasado el tiempo la Nación, es decir el estado español, hubiera querido también apropiarse de las propiedades de estas religiosas, era su deseo que, en ese caso, sus pertenencias pasaran al referido, su discípulo, el presbítero D.Pedro Grimal, como esto tampoco ocurrió cabe suponer que hoy en día estas pertenencias de fray José Soler estén en el convento de las clarisas en Canals ya que a este último, pasaron las religiosas del monasterio de Xátiva hace unos años.

Al citado presbítero D. Pedro Grimal, por su parte, le legó todos los manuscritos, sermones y demás que tenía en un cartapacio, para que, a estos escritos, les diera el uso que creyera conveniente.

Reproducción de una fotografía antigua (finales del siglo XIX o principios del XX) con la imagen procesional de San Engracio (puede apreciarse también la P y la X, monograma de Cristo y símbolo de los mártires cristianos.

A sus albaceas pide que subasten la casa en donde vivía en Ayelo, calle de la Virgen de los Desamparados, y les dona los muebles y ropas que en la misma había. Del importe de la venta de la casa era su deseo que se pagasen algunas deudas que tenía contraídas, como cierta cantidad que debía al sacerdote carmelita D. José Mosquera, del cual ignoraba su residencia en aquellos momentos. Menciona asimismo, y les hace legación económica, a su sirvienta Rita Alemany y Ortiz, soltera mayor de edad, y a Vicente Alemany y Ortiz, seguramente hermano de la anterior, viudo de Lucia ]uan. De lo que quedara de la venta de la casa quería que se hicieran tres partes iguales, una para su hermano Antonio, otra para los hijos de su difunta hermana Josefa y otra para los de su difunta hermana Margarita, menciona, así mismo, a su hermano político, viudo de alguna de ellas dos, Mariano Revert, el cual era vecino de Fontanares.

A fray José Soler la Nación le debía cierta cantidad en concepto de atrasos por su exclaustración; casi con toda seguridad sus albaceas nunca llegaron a cobrar estas cantidades que menciona en su testamento.Fue enterrado en el antiguo cementerio general de Ayelo, hoy inexistente, en donde también estaba enterrado Juan Bautista Bataller; en el traslado de las tumbas al cementerio nuevo en el año 1913, las lápidas debieron de ser perdidas ya que hoy no existen.

Fernando Goberna Ortiz.

II PARTE del articulo
 publicado en el libro de fiestas, 2004

viernes, 12 de octubre de 2012

12 d’Octubre: Dia de la PILARICA




La Verge del Pilar és la patrona de la Guardia Civil i per tant la festivitat se celebra, amb tots els honors, en els pobles i ciutats on el cos de Guàrdia Civil està present. 

Antigament hi havia més casernes de la Guardia Civil escampades per menudes poblacions. L’estil i condicions de vida, més rural que l’actual, ho feia necessari. 

A Aielo, fins fa uns anys, teníem l’edifici per recordar-nos que en este poble també vam tindre la presència de la Guàrdia Civil. Les noves generacions no ho han conegut perquè va ser enderrocat l’any 1992 i al seu lloc l’Ajuntament va construir un modern edifici per a diferents usos del poble. Però els qui no som tan joves i hem vist l’edifici en peu, siga ple de vida, siga buit servint de magatzem, sempre hem sabut amb quina finalitat es va construir.

Amb el temps, dins d’unes quantes generacions, tal volta ja poca gent recorde esta part de la història d’Aielo, senzillament perquè les històries posteriors fan que s’oblide la més antiga. Però hui per hui, encara podem tirar la mirada enrere i recordar la façana del Quartell que ens porta a imaginar la vida dins de l’edifici, i encara molta gent, els que tenen més anys i experiència de vida, recordaran alguns dels Guàrdies Civils que passaren per Aielo.



Vista de la façana del desaparegut  quartell, al costat s'hi veu part de les escoles Velles i en un primer pla, l'emblemàtica font de l'Eixample amb gent.


I precisament és gràcies als records d’esta gent que han contat el que van veure i viure, que sabem que al nostre poble també s’hi va fer festa cada 12 d’octubre durant els 54 anys que a Aielo estava el Quartell en actiu.

La Guàrdia Civil va arribar al nostre poble l’any 1914, sol•licitada per l’ajuntament d’aquells anys. Es va instal•lar a l’antiga casa de la Beneficència al c/ Hospital (Fondo). Era la casa asil que havia quedat buida l’any 1913, quan les monges que la regentaven es traslladaren a un nou Hospital.

Mes tard el quartell va canviar de lloc i passaria a ocupar una casa del c/ del Mig (propietat dels hereus del metge José Juan Requena).  Este nou emplaçament va ser transitori i va durar fins la inauguració de la nova caserna l’any 1925 situada a l’Eixample.

La memòria de la gent gran recorda que era costum celebrar el dia del Pilar amb una Missa i després al pati de la caserna de l’Eixample es feia una gran paella de germanor. Conten, que sent el dia 12 d’octubre el primer dia oficial de cacera a tota la Comunitat Valenciana, era com una “tradició” entre els caçadors del poble portar al quartell algunes de les peces caçades, bé conills o llebres de serra, que formaven part dels ingredients de la  paella de celebració de la festivitat.

I així va anar fent-se fins l’any 1968. Quan el Cos de la Guàrdia Civil se’n va anar del poble la celebració del Pilar va acabar.


Celebració de la festa del Pilar al quartell d'Aielo de Malferit durant la dècada de 1950: civils, convidats i autoritats municipalts fan un dinar de germanor.


La imatge de la Pilarica la van deixar a la Parròquia Sant Pere Apòstol, concretament a l’altar de la Verge dels Desamparats, només entrar  a l’esquerra.

Des d’aleshores hi està, esperant tranquil•lament el dia de la seua festa... esperant que devotes de la Verge del Pilar s’apropen i fervorosament ofrenen un ramillet de flors acompanyat d’una pregària.


MªJesús Juan
Mariló Sanz






martes, 25 de septiembre de 2012

Porta de ferro de les Escoles Velles.

 


L’esvelta porta de ferro forjat d’accés a les Escoles Velles (actual museu Nino Bravo i Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”) compleix 80 anys!. 

La porta i reixat que rodeja l’edifici va ser confeccionat pel ferrer d’Aielo de Malferit Vicente Ferri Martí, a l’any 1932, amb un cost de 720 pesetes.

miércoles, 12 de septiembre de 2012

50 ANIVERSARIO DE LA COMPARSA BARBARABES




Año1962

En el año 1962 un grupo de amigos, ALFREDO CASTELLO SILVESTRE, RAFAEL BELDA UREÑA, JORGE BENEITO REVERT, SALVADOR CASTELLO BERNABEU, ENRIQUE MARTINEZ  MOMPO, VICTOR REIG JUAN, JOAQUIN JUAN MOMPO, JUAN ANTONIO JUAN SANCHO y RAMON BORDERIA SOLER, fundaron una comparsa mora a la que dieron el nombre de “COMPARSA DE BARBARABES”. El nombre se debe a que la mayoría eran viveristas de vides americanas, productores de “barbats”.

A partir de este año se fueron sumando socios de diferente procedencia como la familia Bataller y la familia Fernández venidos de Madrid, gente de Aielo como Pepe “el Xato”, José Martinez Mateu “Mague”, Miguel Mateu “Potate”, Roberto Pinter, de Valencia Luiset “el Cartero”, Miguel Belda, José Ferrer Camarena,…



El primer local donde se ubicó la Comparsa era el antiguo casino de Mestret o Bar de Marina en la calle del Mig, en el que se estuvo hasta el año 1980. En el patio de este local se hacían bailes con orquesta, siendo “LOS ELITES” los más asiduos.


El día de la Entrada los hombres se vestían y se pintaban de negro en el  Palacio. Eran años en que las mujeres no llevaban chilaba ni salían a la Entrada aunque participaban en los demás actos. Se celebraba el 1 de agosto el “Dia de la Comparsa” con actos como Misa a las 9,30 h, comida de Hermandad y Baile por la tarde. A estos actos eran invitadas todas las familias de los comparsistas. Posteriormente se cambió al dia 9 de agosto  que iban a comer y pasar el día al Pi de Cairent. 
  
Se organizaban juergas como el año que Alfredo Castelló, Luiset “el Cartero”, Pepe “el Xato” y Alfonso Fernández se vistieron  de “vedettes”. Esto se repitió en el año 1973 siendo las “vedettes” Salvador Castelló Bernabéu, Alfonso Fernández Pérez, Alfonso Fernández Ferrándiz y Francisco Olcina (Paco Nevera), que vino de Gandía para quedarse con su familia durante varios años en la Comparsa. 

Año 1966

En el año 1966 la Comparsa nombró a Alfonso Fernández Pérez como “Presidente Honorario a Perpetuidad”. Fueron presidentes de este periodo, según nos consta, Ramón Bordería, Francisco Olcina,  Rafael Belda y Enrique Castelló Mira. 

Las damas de la Comparsa que eran comparsistas fueron MARIA DOLORES BORDERIA MARTI (1963), MARIA LUISA MARTINEZ MATEU (1967), LOLITA MARTINEZ MATEU (1969), AMPARIN CASTELLO COLOMER (1970), CONSUELO MATEU CALABUIG (1971), MARI CARMEN MATEU CALABUIG (1973), ELENA BELDA JUAN (1978) y MARIA DEL MAR BATALLER BARROSO (1979). Como Reinas comparsistas tuvimos a MARIA LUISA MARTINEZ MATEU (1968), CONSUELO MATEU CALABUIG (1972), RAFAELA CASTELLO MIRA (1973) y MARA JUAN  CASTELLO (1980).

Año 1967
Desde el año 1981 hasta 1983 estuvimos en la calle Santos de la Piedra, en el local de Félix. Fue dama de la comparsa en el 82, JOSEFA MARIA BATALLER BARROSO, y en el 83 fue reina de fiestas EVA PATRICIA JUAN CASTELLO. Fue presidente JUAN ANTONIO JUAN SANCHO.
En 1984 nos fuimos a la calle Oriente al antiguo Bar de Soca, en el que permanecimos hasta el año 1997. 

En las fiestas de 1985, la comparsa no salió a la Entrada ni a ningún acto oficial, estábamos de luto porque nos dejó Eva Patricia. En 1985 la comparsa se deshizo.

Año 1962
En 1986 un grupo de jóvenes comparsistas capitaneados por Juan Rafael Belda Juan volvimos a refundar la comparsa, ese año en los alardos salimos disfrazados de  fantasmas y no teníamos banda de música. A partir de este año se apuntaron muchos jóvenes, la mayoría de ellos descendientes de antiguos comparsistas y llegamos a ser la comparsa más numerosa de las fiestas (120 socios). Se montaban muchas juergas, los chicos hacían desfiles de modelos, algún amago de “striptease”, etc… 

En este periodo fueron damas comparsistas: EVA MARIA CASTELLO LOPEZ (1990), MARIA PILAR BATALLER JUAN (1992), SILVIA CASTELLO BARBER (1993), MARIA CASTELLO BLANES (1994), PAULA MORA BELDA (1995), OLGA PONS MARTI (1997). Y Reina de Fiestas comparsista ALMUDENA FERNANDEZ CASTELLO (1996). Era la época en la que se instauran las capitanías tal como son actualmente. En 1991 fueron Capitán Moro y Favorita, ALFONSO FERNANDEZ PEREZ Y ANA MERCEDES FERNANDEZ FERRANDIZ. En 1997 fueron Capitán Moro y Favorita RAFAEL BELDA UREÑA Y ELENA BELDA JUAN. Los presidentes de este periodo, fueron: JUAN RAFAEL BELDA JUAN, ANA SANZ, VICENTE SANZ VIDAL, BEGOÑA BARBER CORTES, JUAN ANTONIO JUAN CASTELLO, RAFAEL FERNANDEZ FERRANDIZ y SANTI BELDA JUAN.


Desde 1998 hasta la fecha, la comparsa tiene su local en la calle Canónigo Ortiz, antigua exposición de Muebles Castelló. Ha sido dama comparsista FATIMA PARACUELLOS MEDINA (2002). Los presidentes han sido SANTI BELDA JUAN, RAFAEL BIOSCA, VICENTA MATEU, FRANCISCO MARTINEZ ANDREU, JAVIER SANZ, CARLOS RUIZ, ENRIQUE MATEU, MARILOLI ALVAREZ y nuestro actual Presidente ALFREDO CASTELLO BLANES. En 2003 fueron Capitán Moro y Favorita, IÑAKI BELDA ALVAREZ y CARMEN MARIA CASTILLA BOLEA y en 2009 ENRIQUE BATALLER FERRANDIZ y PEPA y MARIA DEL MAR  BATALLER BARROSO. 

En este local también hemos organizado divertidas juergas como desfiles de modelos, bodas, feria de abril, día del pijama, la fiesta de la “bateta”, hemos salido con el tractor de Petit por el pueblo, Tomás con su “veriflai”,… 

Año 1964
Ahora seguimos celebrando, el día de la Comparsa el 9 de agosto, en la caseta de Isabel Martínez. Actualmente somos sobre 60 socios. La mayoría de los cuales somos descendientes de los primeros comparsistas, habiendo hijos, nietos e incluso bisnietos de alguno de ellos. También somos una comparsa internacional, entre sus socios ha habido gente de Francia, Bélgica y de la mayoría de las  autonomías (Andalucía, Cataluña, Madrid, Mallorca) pero todos tienen la característica de descender de ayelenses y tener casa familiar en Aielo, y sobre todo con muchas ganas de que llegue el mes de agosto para venir a participar en las fiestas.

Queremos felicitar a la COMPARSA GARBELLARABES y a la COMPARSA CANIBALES por cumplir también sus primeros 50 años en las Fiestas. 

Felices Fiestas para todos.

Ana Mercedes Fernández Ferrándiz y Juan José Tudela Mompó. Publicado en el Libro de Fiestas de 2012.



sábado, 25 de agosto de 2012

Sembra, sega i trilla del blat a Aielo de Malferit.




Per a inaugurar esta etiqueta “La Cambra de Romualdo”, vull començar amb una de les tasques que sovint es feien en esta època de l’any, la sega i trilla del blat.

No hi ha sega sense sembra i és per això que he fet més extens este treball per tal d’arrodonir el procés del blat, unes tasques interessants i molt laborioses les quals no cal oblidar i per les que han passat molts dels nostres majors o avantpassats.

L’objectiu d’esta etiqueta és mostrar ferramentes o estris del passat hui en dia en desús o modernitzats, i ho farem de manera més o menys extensa segons la importància o l’ interès que puga despertar el tema en qüestió.



Per al cultiu del blat la terra es llaurava amb l’aladre de parell arrossegat per matxos, abans de la sembra era necessari fer quatre o cinc passades, així la terra quedava tova, tenia bon guaret i conservava millor la humitat.

Jose Mª Mira "Eixemenes" llaurant a la partida de la "Bassa la Cava", foto arxiu Juan José Tudela.

“No busques matxo vell,
que per molt que apretes la rella
no podràs fer bon guaret.”

La sembra transcorria des de la segona quinzena de novembre fins Nadal. Ací al poble se sembraven dos varietats per excel•lència, el roget i el fartó, ja que eren dos varietats que rendien molt al bancal i la farina que resultava de la molta era d’extrema qualitat.

La forma més antiga  per a sembrar es deia “a volei” i “a manta” i es podia fer de dues maneres: tirant la llavor abans de passar la rella, o després. En els dos casos s’utilitzava com a recipient per a portar la llavor un cabàs o un sac fet a posta (talega), que té en una ansa, una corretja,  corda d’espart o cànem, subjecta, formant una anella que al moment de barrejar es passava al voltant del coll, sostenint-la amb una mà de l’altra ansa, i amb la ma lliure s’agarra la llavor. Per a escampar uniformement la llavor, es marcava amb estaques, el recorregut era recte. En llançar la llavor el braç descrivia un arc a l’altura del pit.

Esta tècnica de sembra va ser reemplaçada per la sembra en solc. La sembra en solc, es realitzava amb l’aladre, mentre un llaurador conduïa i obria el solc, altre proveït d’un cabàs deixava caure la llavor a raig (en “xorret”) i un altre anava repartint un poc d’adob (super, amoniaco, potasa). Després es passava una post de taular (peça de fusta plana rectangular, molt més llarga que ampla i més ampla que gruixuda) per a tapar els solcs oberts amb la llavor i l'adob, i al mateix temps per a deixar el terreny pla i anivellat.  En terreny de secà se solien sembrar dos solcs si, dos no. D’esta forma els clars que es formaven permetien passar una rella de tant en tant i així és mantenia millor la humitat, en terreny de regadiu es sembraven tots els solcs.

Quan les plantes havien crescut  més o menys un pam es començava una sèrie de birbades periòdiques per a tallar i llevar les males herbes amb la mà o mitjançant una aixadeta; i que a més de tallar i llevar la mala herba és removia la terra per afavorir el creixement. 

Durant el seguiment del creixement del blat, s’usen diferents noms per a designar els problemes més comuns; així que es diu: blat fallat quan l’espiga està buida, blat rebolcat o gitat quan té les espigues tombades per debilitat de les canyes. Quan deu madurar l’espiga, un enemic perillós és la boira del matí i el sol següent; aleshores, el blat “s’espanta”, és a dir, que si les messes estan verdes, en dos dies es posen blanques i no granen correctament.

Un bon senyal per a segar el blat, era quan el gra estava dur i no es deixava aixafar amb els dits. Una vegada seca la mata i espiga no calia esperar-se molt a segar, perquè l’espiga anava obrint-se i deixava caure els grans al terra. 


“Sembraràs quan voldràs,
però per Sant Joan segaràs”
---
“Pel Juny, la falç al puny”


Juny i Juliol són els mesos per excel•lència per a la sega dels cereals, amb les espigues ben granades i seques ja estan llestes per a la recol•lecció.

Falç, corbelles de tallant o dents i soqueta.


Els segadors amb grans barrets de palla i armats amb falç (eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la seua part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l’altre amb un mànec de fusta, (el mànec i la fulla es troben en el mateix pla) o corbella (més curta, més corbada i més prima que la falç, la fulla a l’extrem del mànec té una segona corba, que es desvia del pla normal fent un colze perquè es puga segar ben arran de terra i que al mateix temps fa de protecció a la mà) i a la mà contrària amb la soqueta (estoig de madera d’una sola peça acabat en punta, en el dorç de la punta hi ha un forat oblong per el qual no arriben a assomar-se els dits però que servix per a ventilar-los. Per la ranura quadrada de la base s’introduïen els dits menovell, anular i major deixant lliures el dit polze i el index per a subjectar els brins necessaris fins completar el puny. La soqueta se subjectava a la monyica amb una corda o corretja per tal de protegir la mà de qualsevol fricció amb la falç i també de les pedres quan es sega ben arran del sòl, estaven preparats per a segar els camps de Sol a Sol: des de l’eixida a la posta del Sol.

Vull recalcar que a Aielo s’anomena corbella a les dos modalitats i que a Ontinyent fan el contrari, anomenant-les falç, però dir que ací diferenciem una de l’altra, amb el nom de corbella terrera. Durant la sega s’amuntegaven manolls de brins fins completar la garba, les garbes o gavelles se solien lligar amb uns quants brins del mateix blat que es divideix en dues 

parts i que van unides pel costat de les espigues per mitjà de retorçons i doblant-les en una espècie de nus. Estos costals eren transportats a l’era amb cavalleries que portaven arguens de ferro o fusta, altres els carregaven en carros. Tot el blat sembrat a l’horta s’havia de carrejar amb cavalleries perquè els camins eren de ferradura. Ximo “boina”, Carlos “petit”, el tio “bala” i el tio “peret” eren uns dels que és dedicaven a carrejar amb arguens o sàrries, tan les collites cap a casa com el fem per al bancal. Després de la sega a l’horta eren molts els que sembraven dacsa i així en un any arreplegaven dos collites.  

A Aielo la majoria dels que plantaven blat ho feien per al consum de casa, és per aixó que a l’hora de la sega i trilla els membres adults d’una família s’associaven per a fer en comú la tasca, “hui per tu, demà per mi”, era poc freqüent contractar jornalers per les reduïdes extensions.

Vista d'Aielo feta per l'aviador Abel Mas Juan en 1945. En esta foto s'aprecien els cercles de les eres. Foto del fons local de la B.P.M. Degà Ortiz i Sanz.
  
Després de les agotadores jornades de la sega s’iniciava la trilla a les eres. Les eres eren xicotetes explanades circulars situades en un alt on pega el vent, és a dir en les zones mes altes i airejades, per a facilitar l’aventat. Les eres que hi havia ací al poble eren totes per l’estil, tenien un diàmetre de 7 o 8 metres. Les eres comprenien des de hui en dia l’encreuament carrer del Mig - avinguda Diputació fins passades les cases anomenades “dels xurros” que estaven situades a meitat avinguda Alfredo Castelló. 

Cada era pertanyia a distints propietaris, estes havien passat de generació en generació i de pares a fills, ja ningú recorda com es van repartir entre la gent, però en elles es seguien uns torns i unes regles de dret establits per tradició. El que si recorden distintes persones es que a les cases “dels Xurros” hi havia una era enrajolada amb rajoles de fang, que pertanyia a una família adinerada del poble.

Abans de la trilla l’era s’havia d’amolonar aprofitant la terra molla d’alguna tronada per tal que el terra quedara dur, llis i consistent ja que així s’impedia que els grans quedassen incrustats durant la batuda. La forma cònica de la pedra facilitava el treball en sentit circular.

Una vegada els feixos a l’era es procedia a escampar les messes amb la forca. Totes les messes esteses al terra s’anomenava parva, cada parva depenia del número de cavalleries i de la seua força en el treball de la trilla. A les cavalleries se’ls tenien que tapar els ulls amb ulleres d’espart per a què rodaren i rodaren sense arribar a marejar-se.



Abans de passar el trill se solia passar un rutló amb forma troncocònica de pedra, este s’utilitzava per a deixar a mig fer la feina i facilitar la trilla al trill. El trill estava compost per uns gruixuts taulons d’uns 2 metres de llarg i 1.5 metres d’amplària amb la davantera corbada cap a munt per a no amuntonar les messes i amb xicotetes pedres d’agusat tall incrustades en la part inferior, altres les pedres estaven substituïdes per tallants de ferro o altres amb tallants de ferro en forma de serra amb dents grans i amples.


   

                      

La trilla consistia en passar sobre les messes una i altra vegada pegant voltes amb el trill, arrossegat per burros o asses per tal de seccionar les tiges i desposseir de les seues cobertes el cereal per a deixar net el gra. De tant en tant amb la forca es feia girar la parva per tal de que totes les messes anaren trillant-se uniformement.

Al seu no poc pes se li anyadia alguna pedra a més del pes de la persona que guiara els animals, este podia anar dret o assegut en una cadira. Altres trilladors guiaven les cavalleries des de el centre de la parva amb un ramal. També em diuen que de tant en tant el trillador deia en veu alta “llarga, llarga eixa forana, ale, ale eixe matxet” animant a l’animal  i guiant-lo cap a la vora de la parva.

Les eres en eixa època s’omplien de vida, amb famílies senceres tractant d’acabar el quefer el més aviat possible per por a possibles tronades. 

El trillador rebia molta pols provinent de les messes, açò anyadit al calor que feia a les hores centrals del dia ja que eren les millors, feien que este afer no resultara gens agradable i produïa molta set i cansament en el trillador. Per a mitigar el calor tenien les típiques botelles de l’ou plenes de cassalla i les botijes amb aigua fresca.


      
Per als xiquets era una autèntica festa i a tots els atreia muntar al trill i pegar voltes i voltes, com si d’una atracció de fira es tractara, a canvi de pegar voltes en els trills els xiquets no deixaven buidar les botiges i sovint, sovint feien carreres fins la font de l’eixample.



Després de la trilla era necessari separar el gra de la palla; l’aventat. Esta labor se solia fer tot seguit, tirant la mescla a l’aire, que seria el que portaria més lluny la palla que el gra, esta labor també era molt cansada i obligava a la presencia de vent. Primer s’aventava amb la forca per tal de llevar les tiges mes grans i després amb una pala de fusta es feia un aventat més selectiu.

Tant el trillador com l’aventador rebia al damunt gran quantitat de pols i es per això la dita coneguda per tots “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

   

Després de l’aventat calia netejar el gra i s’utilitzava el garbell (estri que té la vora de fusta fina, doblegada fins unir-se els dos extrems i el fons ple de forats iguals fets de filferro). Primer s’emprava un garbell gros anomenat “colador”, que deixava passar el gra i retenia els totxos, pallús i pedretes, i després un garbell més fi que retenia el gra i el lliurava de pols, deixant-lo llest per a ensacar amb sacs de jute.

Eres d'Aielo a principi del segle XX.

El treball complet de cada parva des que s’escampaven les messes a l’era fins que s’ensacava el gra, perfectament podia durar una jornada i mitja i es per aixó que molts passaven la nit al ras guardant la parva per por a possibles roders d’este tant apreciat cereal.   
El gra era destinat als molins en part per a fer farina i l’altra es guardava en la cambra de casa per tal d’anar molent-lo segons les necessitats.


Emilio Egea Vidal assegut damunt d'un aixabegó, 1952. Fons biblioteca municipal Degà Ortiz i Sanz.


Quasi igual d’important era el gra com la palla ja que esta s’utilitzava per alimentar el bestiar, amb aixavegons (xarxa de cordes a manera de sac) es carrejava la palla fins a casa i s’emmagatzemava a la pallissa, normalment dalt de la quadra i des d’on era distribuïda per als animals en el pessebre.

Pessebre que es conserva a una casa del carrer Sants de la Pedra.


De la mòlta del blat també resultava el segó (pells que se separen dels grans) que s’utilitzava per a fer beuratges per a tot tipus d’animals. També per als animals se sembrava avena i ordi (cebada) els quals portaven el mateix procés que el blat.

Eren molts els que sembraven avena per al bestiar i esta es segava abans que granara, s’hi feien garbes es deixaven secar al bancal i una vegada seques s’almacenaven a les cambres de casa.

Per a què els cavalls tingueren brillantor de pell se’ls solien fer beuratges d’herba tendra dos grapats de farina d’avena i dos de farina d’ordi i si a més a més menjaven garrofes de tan en tant estos lluïen una fatxa d’immillorable salut. 

A finals dels anys 40 del segle passat les maquinàries per a trillar anaven obrint-se pas, i a Aielo no seria una excepció. Paco Vidal “xena” i Batiste Egea “galiana” en varen comprar una i Vicente Tarrazo “tarrassó” una altra per a donar servici als llauradors del poble. Estes màquines a l’hora de la trilla les traslladaven a les mateixes eres i allí les feien treballar fins que acabava la temporada.
De la que varen comprar Paco “xena” i Batiste “galiana” s’encarregava del seu muntatge i manteniment el tio Julià ja que tenia nocions de mecànica, allí passava les jornades senceres per si era necessari arreglar alguna avaria.

Màquina de trillar de finals de la dècada de 1940. Google imatges.


Les Eres van quedar en desús i abandonades i és per això que calia buscar utilitat per a este terreny, terreny de molts propietaris i alhora de cap per no tindre cap document que ho justificara.

A Aielo el camp d’esports estava situat al solar on pocs anys després es construiria el Patronato i es per això que des de l’ajuntament es va decidir construir-ne un, amb el terreny que ocupaven certes eres i el terreny privat colindant necessari, el qual va ser cedit per la família Ortiz de manera desinteressada.

El camp de futbol “Les Eres” es va fer realitat i l’inauguraren l’estiu de 1952. I la resta de les eres van passar a formar part de l’actual Avinguda Alfredo Castelló Silvestre.

Inauguració del camp de futbol "les Eres", any 1952. L'alcalde Vicente Juan amb, entre altres,  la seua filla Josefa Juan "sarroneta" i  Josefa Calabuig "comadrona". Foto procedent del fons local de la biblioteca Degà Ortiz i  Sanz


En els últims 100 anys la tecnològia que s’aplica a l’agricultura ha evolucionat considerablement, però el que si és cert, és que, qualsevol manera d’arreplegar el fruit, des de la més elemental a la més sofisticada, el cereal seguix sent en la cultura occidental la base de l’alimentació.
                                   
   
 Rafael Morant Requena
 Juliol de 2012