Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 6 de octubre de 2024

UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chàfer

 

Entre tots els mesos de l'any el mes d'agost és considerat el de més calor de tot l'any i, en concret, el dia 10 festivitat de Sant Llorenç el més calorós de tots ells. Hi ha la creença que això és degut al martiri del sant rememorant, d'esta manera, el seu sofriment en el foc. Passada la festivitat de sant Llorenç sol produir-se un canvi d'oratge. Les tempestes a partir de la segona quinzena del mes ens anuncien que la tardor està a les seues portes. Existix la convicció que si de les dos llunes d'este mes una és humida, aleshores, hi haurà pluges al llarg de l'any, però estes faltaran si la lluna és seca. És clar que està molt més assegurat un any de temporals de pluges si la lluna nova així com la vella són, totes dos, humides.

Moltes d'estes borrasques d'agost solien vindre acompanyades de llamps, trons i pedregades. De vegades el dia es convertia en nit, al cobrir-se el cel del poble, dels negres núvols que s'ajuntaven a estes temudes tronades. Si no era prou, la llum elèctrica deixava de funcionar molt sovint i, no venia, fins que no passara el temporal.

Escapolint-me d'una d'estes tempestes em vaig refugiar en casa de ma tia Carolina. Veig encara a la meua tia, enmig de la foscor, encendre una "animeta" que surava en l'oli que hi havia en un got de vidre reservat, per al dia de difunts, i per a estes ocasions. Mentre encenia està llumeneta anava recitant la següent oració: " Santa Bárbara va pel camp, buscant a l’Espirit Sant, el Espirit Sant no pot vindre, tres núvols s'acosten, uno de foc, uno de pedra i un altre que rellampega. Amén Jesús, amén Jesús, amén Jesús.

Sempre m'ha fascinat la pertorbant i màgica imatge dels tres amenaçadors núvols apropant-se, a poc a poc, cap a nosaltres i, al mateix temps, aclamar-se a Santa Bàrbara com l'única protectora nostra al no trobar a l'Espirit Sant.

 

El mal temps obligava que es tancaren els cines d'estiu. El d'Adolfo estava a l’actual “finca del practicant”. El cine d'estiu del Patronat era el mateix trinquet, trinquet per el dia i cine d'estiu per la nit. Les cadires estaven apilades en la seua entrada i cada espectador agafava la corresponent cadira de boga triant el lloc dins del trinquet. Amb la crisi de les sales de cine vam dir adeu al Cine Patronato i al Cinema Palacio junt a les estiuencs cines a l'aire lliure. Era tot un luxe, en les bascoses nits de l'estiu, tenint el cel per sostre, baix les estrelles i “sentadets” a la fresca veure pel·lícules. Des de "La casita de papel" alguns seguien l'argument de la pel·lícula malgrat veure la mitat de la pantalla. Uns llargs i alts canyissos sobre la paret deixaren sense cine a estos espectadors que no pagaven l'entrada.

Estes pluges anunciaven també una bona tardor per anar a fer pebrassos. El refranyer diu: "Pluges fortes per agost, bolets per l'octubre”. Estant a Eivissa en temps de pebrassos vaig evitar nomenar-los així pensant que no ho entendrien. Error, allí també diuen pebrassos i no esclata-sangs, niscals o rovellons. Deixant a banda els pebrassos i les curioses concomitàncies lingüístiques d’este terme tan aieloner cal tornar a parlar del nostre Sant, que segons recull Amades, sant Llorenç era patró dels qui necessiten el foc per dur a terme el seu treball. Entre els oficis que celebraven la festa de Sant Llorenç estaven els de ferrers, vidriers, ceramistes, forners... Darrere de la porta d'entrada al lloc de treball s'acostumava a tindre una estampa del Sant per tal que els protegira de les cremades i de qualsevol fortuït incendi.

Segons recull Amades en el seu Costumari, hi havia també, una altra vella tradició, segons la qual sant Llorenç va ser pescador. Esta curiosa notícia en la biografia del sant no l'he vista arreplegada en un llarg sermó que Sant Vicent Ferrer li dedica al nostre sant ni tampoc per Voràgine en la seua Llegenda Daurada.

Anem, aleshores, a consignar esta història de caràcter popular. Segons està, era tant la virtut, el poder que posseïa el Sant que sempre que llançava la seua xarxa a l'aigua l’extreia repleta de peix. Una palaia es va assabentar del martiri i mort del Sant i, sense dissimular la seua alegria, va estendre la notícia a tota classe de peixos. La palaia va proposar, a tots els que s'havien congregat, commemorar festivament cada any el 10 d'agost perquè este dia s'havien lliurat del seu gran enemic. Sols les palaies, i cap altra classe de peix, van seguir esta proposta. Jesús, en defensa del qui va donar la vida per Ell, va condemnar a totes les palaies dient: "Palaia maleïda, com sant Llorenç, moriràs rostida". Segons la llegenda este és el motiu que explica, la preferència de cuinar a la brasa està classe de peix, per part de tots els pescadors.

La llegenda d'un Sant Llorenç pescador em porta al rècord infantil dels pregons per part del ti Miguel l'alguatzil i el guirigall de les dones en la pescateria de la plaça, a dos passos de ma casa. Aielo, malgrat ser un poble de l'interior, lluny del mar, mai li va faltar peix fresc. La pescateria estava en un baix de l'ajuntament, donant a la plaça. Angelita la pescatera rebia totes les setmanes l'esperat producte del mar. D'un camionet anaven descarregant les caixes de fusta plenes de peix. Era un peix fresc i variat i, en aquell temps, un aliment més barat que la carn. Una vegada Angelita havia acabat de triar el peix i repartir-lo en caixes anotava el seu preu.

 

Este era el moment propici per a que el ti Miguel passara per la pescateria i s'apuntara, en un paperet, la classe de peix que havia arribat i el preu de cadascun d'ells. Any darrere any, milers de vegades, el ti Miguel havia fet el mateix itinerari per tots els carrers d'Aielo. En cada encreuament de carrers feia sonar unes quantes vegades la seua trompeteta i les dones anaven assomant-se a les portes a l'escoltar el seu familiar so. Alçant la veu iniciava el "bando". Tots ells tenien un preàmbul oficial que era obligatori i en castellà com Déu mana! El de peix era com segueix: De orden ( pausa ) del señor alcalde ( pausa ) Nasional desta Villa ( pausa) se hase saber que... i tot seguit, en valencià, la llista de peix amb els respectius preus...

Sardines a....(preu per kg.)

Aladroc a..... Lluç a ...........

Moll a .........

Moralla a....etc.

Les dones que eixien a la porta de casa, per enterar-se del pregó, deixaven la faena, es retiraven el davantal i, agafant el cabàs de comprar, acudien de pressa i corrents a la pescateria. Calia no encantar-se i demanar tanda, com més aviat millor, per no quedar-se sense peix.

Reprenent les llegendes al voltant de Sant Llorenç. Ara són els caçadors els que guarden una certa devoció pel sant fonamentada, en un piadós episodi de la seua vida. Segons la llegenda, això va ocórrer, un dia en què Sant Llorenç celebrava missa en una capella que es trobava en un bosc. Enmig de l'ofici sagrat es va refugiar, en el seu recinte, un porc senglar que fugia d'un rei que el volia caçar. El rei, incapaç de renunciar a la seua presa, va entrar en la capella i va disparar i abatre a l'animal. Sant Llorenç va beneir al porc senglar que va caure mort als seus peus i, de sobte, va recobrar la vida. Tot seguit va castigar a este rei, que no va respectar el lloc sagrat, i el va convertir en un porc senglar.

I després d'este piadós relat reprenc els meus records de xiquet.

Aielo era, en la nostra infantesa, un poble de llauradors, un poble essencialment agrícola. La fàbrica de licors i la nòmina de treballadors que depenien d'ella era considerable però l'excepció que confirma la regla. El panís, en el temps de postguerra, era un dels cultius principals que es plantava en l'horta. A més d'un aliment bàsic pels animals de corral, sobretot per les gallines, formava també part de la dieta alimentària de les persones. A falta de farina de blat la de panís suplia, en moltes cases, a aquella. Era una farina basta que no tenia res a veure en els pans de la farina de blat. Sobre la taula, una vegada obtinguda la pasta, s’estenia està i d'ella s'obtenien rotllos que suplien la manca de farina de blat. Estos eren com una rosquilla d'uns tres pams de llargària que, al juntar els seus extrems es convertia en un rotllo d’estos. Moltes vegades el berenar infantil consistia en un rotllo d'estos i de companatge una taronja de la sang. Féiem un forat a la taronja i anàvem introduint trossos del rotllo en el forat sucant de la taronja. Les dones els portaven al forn en les postetes però a l’anar per arreplegar-los se’ls penjaven del braç com si foren polseres. Era una senzilla manera de no perdre cap rotllo cuit pel camí. 


 Al voltant del panís, una vegada recol·lectades les panotxes, calia o bé entrellaçar-les al voltant d'un cable de ferro o desgranar- les. Per està última faena es necessitaven mans i els xiquets podíem ajudar en ella. Recorde la colleta d'amics  i amigues anar a casa d'un d'ells per ajudar a pelar les panolles i després desgranar-les. En la primera tasca hi havia un element sorpresa que ens servia d’al·licient. Entre les panolles sense pelar s'havien sembrat unes poques de color roig i, aquell que pelant-les tenia la sort trobar-se amb una d'este color, podia donar-li un  bes a una de les amiguetes. Era un joc innocent una motivació en la monòtona tasca de pelar panís. Una persona adulta amb una gran destresa buidava, de dalt a baix, unes poques fileres de gra de cada panolla servint-se d'un punxó especial destinat per esta tasca més delicada.

Açò ens facilitava, ja en la fase de desgranar el panís, fer-ho més ràpidament al poder rotar la nostra mà sobre la panolla. Els pallocs s'aprofitaven per a encendre el foc i les pellorfes per farcir sacs que, ocasionalment, s'empraven com matalassos en les casetes de labor en les quals, per la distància de les terres, calia fer nit.


 

Per assecar el panís sense desgranar no s'arrancaven les pellorfes que servien per a trenar les panolles al voltant d'un cable de ferro. S'obtenien d’esta manera unes grans trenes que es podien penjar de les bigues de la cambra.

He espigolat alguns records infantils del camp de la meua memòria mentre anava seleccionant curioses llegendes al voltant de Sant Llorenç. Els meus records d'infantesa poden ser corregits i amplificats documentant, d'esta manera, vells costums ara desapareguts.

Un estiu més, desitjar unes bones festes a tots els veïns del carrer de sant Llorenç, el carrer més llarg d'Aielo, veïns que no han deixat de mantindre esta festa mostrant una constància digna de lloança en un temps, de grans canvis, i en el qual van desapareixent velles tradicions... velles però belles!

Francesc Juan Cháfer.
Programa Sant Llorenç 2024

 

 

 

 

 

 


1 comentario: