EL BARQUERO (Malnoms d'Aielo): Memòries de Francesc Juan Cháfer.

La seua família si no en falla la memòria, procedia del poble veí de Moixent. No faltaven mai a la cita de les nostres festes majors, les d’agost dedicades al St. Crist de la Pobresa i a sant Engraci Màrtir... “també patró” com diu una de les estrofes del seu himne.

Les seues atraccions constaven d’una norià no massa gran, unes barques tipus columpio i un barracó de tir amb els seus corresponents rifles de perdigons. Tant la norià com les barques funcionaven per pulsió humana, sense electricitat. El barquero amb els seus braços li donava voltes a la norià, esforç gran a l’inici fins a que la norià prenia velocitat i rodava, casi per si mateixa, gracies al seu eix engreixinat.

Les barques eren més bé una mena columpis que tenien la forma de barca amb dos seient. Estaven sostingudes no per cordes ni cadenes sinó per dos pals. El barquer iniciava i ajudava a rodar l’artefacte de moviment i nosaltres, posats de peu i amb les nostres mans agarrant els rígids pals, intentaven ... cada vegada mes alt. Una palanca alçava unes fustes del terra que feien de fre i marcaven final del nostre viatge en barca... taulons de fusta molt gastats i que ens permetien, fent més força, obtindré uns segons de regal.

Del barracó de tir recorde sobretot una rampa xicoteta de fusta que arribava fins a la barra i que partia d’unes portetes tancades. Calia afinar sobre un punt d’elles i si açò ocorria s’obrien automàticament. Del seu interior eixia un cambrer amb una copeta de vermut i una oliva i que rellisca  per la rampa li la oferia al afortunat tirador.