EL GARROFER. Per Mª Jesús Juan Colomer

Vicente Ortiz expolsant garrofes a la cova de Purçons

Un dels arbres autòctons junt amb les oliveres, de més tradició i complet arrelament al paisatge d’Aielo, que vindria de la mà dels àrabs, de gran rellevància per a l’economia aielonera d’abans. Ens contaven persones enteses que era impressionant veure tot el poble rodejat de grans garrofers, fins a les mateixes portes del poble i cases, fins dins del municipi hi havia! Recordeu el garrofer de l’Era?, el garrofer del ti Pedro que tenia a la porta de casa?, i els  garrofers que rodejaven les casetes dels xurros o els de l’Era?, els xiquets jugaven a tula per dalt del garrofer, fins que venia l’amo i tots els xiquets pegaven a fugir esbalaïts... tants i tants exemplars que podrien rememorar, tots desapareguts actualment. Fins a les cadenetes de les serres estaven plantades d’aquest cultiu mediterrani, i era tan abundant la collita recollida que solien pujar molts compradors de la Costera i la Ribera per adquirir-les com nutrient pels animals.

Si passegem pel terme i contemplem l’entorn, encara podem mirar bocabadats els grans i immensos garrofers que persisteixen, testimoni d’un temps passat encara no molt llunyà, i patrimoni natural que hauríem de protegir i cuidar. Els exemplars més vells solen tindre un tronc retorçat i buit a l'interior i una gran altura, són extremadament resistents.

Vicente Ortiz recollint garrofes de Porçons

Algunes persones de certa edat segur que encara recordareu, a l’estiu temps de recollir les garrofes, als homes que passaven amb els seus matxets o haques carregades amb sacs plens de garrofes. Al bancal, anava la família al complet, amb els carros, carregats amb llargues canyes per espolsar les garrofes, i després ja totes a terra es feia rogle al voltant del garrofer i es recollia la garrofa als cabassets d’espart i al sac, que sacsaven amb força per a aconseguir més cabuda i poder-lo lligar amb un cordellet.

A les cases hi havia una estança al terrat dedicat exclusivament per a guardar les garrofes, la garrofera, era una habitació fosca amb una xicoteta finestreta a la part alta de la paret, una habitació impregnada de l’olor dolç d’aquest fruit. Allí emmagatzemàvem les garrofes per a tot l’any. Si la collida era abundant, podien vendre alguns sacs als compradors que venien.

Era exclusivament per a consum animal, però en temps de fam moltes persones també s’hi alimentaren d’elles. Qui no ha tastat la goteta de mel de les garrofes? Calia guanyar-se les garrofes!

De l’arrelament del garrofer tenim constància a la nostra toponímia local, el troben a una partida d’horta coneguda com el garrofer (entre el Divendres i el camí Moli), i la partida de secà, el Xopero (era una classe de garrofes conegudes com les xoperes), actualment polígon industrial el Serrans.

També ha quedat refredada als malnoms, qui no coneix a la família garrofa?, desconeguem l’origen del malnom.

Garrofer de Belitroies

Les dones sabies totes elles, també coneixíem com utilitzar els beneficis del garrofer per als usos alimentaris i culinaris. Per adobar verdures i hortalisses i olives sempre s’ha tapat la garrafa en pebrella, sajolida, fulles de llimà o fulles de garrofer, el que tenien més a mà.

A les soques i tronc de certs garrofers, de manera natural, es crien i afloraven uns bolets grans com a plats d’un color rosat, bolets de garrofer els deien. Elles sabien guisar-los per l’arròs caldos, aquests bolets érem molt buscats com que sols es crien en certs garrofers i són molt escassos. Actualment és un aliment, quasi desconegut a la nostra gastronomia.

Les dones també tenien el costum d’agafar la terra negra de les soques perquè deien que era molt bona, tenia moltes propietats per a les plantes d’interior de casa.

A les soques dels garrofers també es criaven unes molt apreciades aixonetes o xonetes, que es replegaven després d’una pluja d’estiu, boníssimes per a tota mena d’arrossos i caragolades.

Al voltant d’aquest arbre s’ha format molta cultura popular: els homes solien parar baix d’un garrofer per menjar la berena, i estenien la sàrria per poder descansar i fer la migdiada a la seua ombra. Es contava que allí es refugiaven els “sarvatxos”, grans amics dels homes, perquè quan dormisquejaven els protegien d’alguna serp o sacre.

Dos imatges del mateix garrofer, plantat a una caseta de Porçons. La primera foto en blanc i negre són dos amigues Vicenta Colomer i Josefa Liñana retratades amb ell, a primeries del segle XX, i la segona a color és de l'any 2018.

Colles d’amics i amigues han desfruitat de bones paelles a la frescor de les seues elevades branques, engrunçadora als cimals pels xiquets, jocs infantils a la soca, són tan acollidors en la seua copa redona!... Molts exemplars han servit per a construir grans paranys, recordeu el parany del ti Bobi? , o el de Fulgencio a la Cria Vella? O el de Paco Mas i el d’Engracio al Carrascal?,

I és molt destacada la relació del garrofer amb la festa de sant Antoni, la foguera sempre a estat preparada amb grans soques d’aquest arbre. Sempre s’han repartit garrofes beneïdes entre els animals que passaven per baix de sant Antoni durant la seua festa.

Garrofer del Carrascal

Són moltes les rondalles, refranys i dites relacionades: “guanyar-se les garrofes,” “que no tens garrofes?”, “En juliol, la garrofa es posa de dol”, “A setembre la garrofa és la més tendra”, “Val més un garrofer que un garroferal”...

 

 Vivències i garrofers del poble. 

Garrofer de la penya Mira propietat de Purin, te una escala per a pujar dalt d'ell.

Maruja la Fornilla amb el seu garrofer més que centenari, en la partida de la Cascarra.

 

 Bancal de garrofers de davant del Cementeri

Garrofer del ti Bobi al terme de l’Olleria, un gran exemplar convertit en parany... 

 

 I tu?, quin és el teu garrofer?