ELS ULTIMS TRACTANTS D'AIELO DE MALFERIT: Salvador i Pere Colomer Sanz, coneguts com “Botja”

Pere i Salvador Colomer Sanz, Botja,

 i el seu fill Salvador Colomer Sanchis, anys 30.

             Els tractants eren comerciants de bestiar cavallí, es dedicaven a  la compra –venda de cavalls, eugues, ases, matxos, haques, mules i poltres, tots per a explotar-los com animals de tir.

          Salvador Colomer Sanz va nàixer a Aielo de Malferit el dia 5 d’agost de 1883 i el seu germà Pere el dia 16 d’abril de 1887, el seu pare Salvador Colomer Martínez ja es dedicava a la compra i la venda d’animals, va arribar, fins i tot, a vendre burros en França.

         Entre els dos germans duien el negoci. Salvador acompanyat del seu home de confiança Ramonet de Vallada, recorrien totes les fires d’Espanya per a comprar els millors animals. Per saber les dates de les principals fires consultaven el calendari saragossà.

Andalusia en general era un bon mercat, Còrdova i Sevilla ho eren en particular, però era esta última província la preferida i la més estimada per Salvador. Per la Puríssima solien anar a comprar poltres de Lleida, de Pamplona compraven les haques pamploneses, espècie molt valorada, i d’Albacete compraven matxos catalans.

Una vegada tancat el tracte, carregaven els animals en els vagons del tren cap a l’estació. Salvador anava en un altre tren davant per preparar l’arribada dels animals. Solien descarregar les “peaes” d’animals a l’estació de l’Alcúdia i des d’allí fins Aielo els portaven a peu, travessant les serres del port de l’Olleria buscant els camins més curts. També hi havia viatges que  descarregaven els animals en l’estació d’Agullent o en la de Moixent.

            El trasllat no era fàcil, bé cap a una o cap a altra estació, sovint perdien algun animal despistat perquè solien quedar-se ressagats pasturant, al dia següent tornaven a buscar-lo.

           Quan el tren amb la carrega adquirida arribava al final del trajecte previst, Salvador telefonava al germà Pere avisant de la seua vinguda, i acudia a Alcúdia o Agullent el grup d’homes per arreplegar les noves “peaes” d’animals.

I ja en Aielo calia preparar-los, arreglant-los per a la futura venda. 

Primer es cridava l’esquilador que venia de l’Olleria i es dedicava a esquilar l’animal. Era sobre tot necessari quan procedien d’Andalusia perquè el bestiar jove d’esta part d’Espanya estava en estat salvatge, portaven molt de pèl a les cues i en general tots ells necessitaven el treball de l’esquilador que solia tardar un dia o dos en deixar-los a punt.

Després era el torn del ferrer. Portaven els animals a ferrar o anaven ells mateixos a la quadra per observar si estaven ben ferrats. Els ferrers eren Vicentico i Julio, el ferrer.

El sanador acudia per capar els animals. La castració era obligada per aplacar els instints agressius, també per evitar que els matxos que estaven junt a les mules en el pessebre estigueren en tot moment muntant-les. Per capar l’animal se li tapava els ulls, se li nugaven les cames per a tirar-lo a terra i se li posava un sac al cap. Una persona havia de seure damunt per immobilitzar-lo mentre el sanador treballava per a capar-lo.

Mentre l’animal es curava rebia una sèrie d’atencions especials, disposava d’una manta per tapar-se quan el treien tots els dies a passejar. Durant les tres dies que tardava en curar-se no li donaven de menjar, generalment estava a la mateixa quadra amb els altres animals però separat, solt en un racó on posaven una biga que feia de separació. Una vegada l’animal es recuperava tornava a ser tractat com un més d’entre tots.

        Dos homes estaven encarregats de treure tots els dies els animals per donar-los de beure a l’abeurador de l’Eixample. De vegades els duien a pasturar al riu, a la font d’Alla Baix i la fonteta Eixea.

Quan un animal estava pasturant per a que no fugirà els feien una trava, lligant una corda a les dues potes de l’animal per impedir així que fugira.

Quan acudia un comprador el primer que es feia era obrir la boca de l’animal que interessava comprar per tal de veure la dentadura i així saber l’edat. També s’inspeccionaven amb atenció les potes per observar les condicions de la ferradura.

 Després tocava provar la força de l’animal. El treien al carrer, feien una cantona d’homes, una colla es posava al canto del carrer sants de la Pedra, a l’altura dels Sants, i altra colla al canto del carrer Cairent, aleshores un home amb una vara el feia córrer d’un cantó a l’altre.

Els fills Salvador i Isabel Colomer Sanchis, Botja,
al pati de la casa dels tractants, anys 30

Fet el tracte de venda tots els interessats anaven al despatx de Salvador a firmar l’acord. Com anècdota el nét de Salvador, Emilio Castelló Colomer, recorda que per aquells anys era un xiquet que sempre estava a casa de l’agüelo, i sovint deia “QUE SANT ANTONI LI’L GUARDE”, esta ocurrència agradava als compradors i li donaven una propina.

        Però la majoria de les ocasions s’havia d’eixir pels voltants per poder vendre. Els germans Colomer Sanz recorrien la comarca, la Costera i la Ribera on eren molt coneguts a les masies, heretats o a les fires. Una de les fires més apreciades era la de Cocentaina. Quan s’hi anava no es feia nit, el mateix dia  tornaven a casa junt als animals.

Anar a la fira de Xàtiva era diferent, constituïa tota una festa que començava preparant un carro ple d’herba seca, bales de palla i garrofes. Portaven una pea composta de 10 o 12 animals de crins amb cura pentinades per donar brillo i així tenir més bona presencia de cara al comprador. En esta fira, a diferència de la de Cocentaina, si solien quedar-se alguns dies. Generalment passaven les nits en casa d’uns coneguts o al mateix recinte de la fira del bestiar. Altra opció era  l’hostal, on solien tancar els animals a la nit.

         També era una festa anar a la fira d’Ontinyent, on se’n duien coques de bambolles, plats d’olives i aladroc i en això passaven el dia. Salvador i el seu germà Pere, preparaven els millors animals, una bona reata,  per exposar i vendre al recinte de la fira.
      

Els llauradors d’Aielo preferien per als treballs agrícoles matxos, burros i mules, tanmateix  a la Ribera demanaven rossís. Així que s’havia de tenir cavalleria variada per poder satisfer la demanda de qualsevol comprador. Portaven, fins i tot, uns burros grans que eren venuts expressament als carboners de Vallada i Montesa.
   

A casa de Salvador i Pere treballaven molts jornalers d’Aielo que es feien càrrec tan dels animals com de les terres. Només per a que en la quadra no faltarà mai herba o avena, es necessitava el treball constant d’un serrador, sempre serrant herba o avena.

Les tasques a les quals s’hi dedicaven els jornalers eren des de netejar el pati retirant el fem, a donar de menjar als animals traient-los a beure i pasturar, traslladar els animals venuts i tot allò que es presentava.

           Els diumenges els treien al carrer, fent-los caminar i trotar, així donaven a conèixer els animals als possibles compradors.

El veterinari anava quan el cridaven o feia la visita al poble, era d’Ontinyent. Altre veterinari que acudia era D. Leonardo, procedent de Xàtiva i casat amb l’aielonera Pepiqueta Mas. Al veterinari li pagaven una espècie d’iguala. Solien cridar-lo prou sovint degut a la nombrosa quantitat d’animals que sempre tenien a la quadra.

          Maruja Colomer, recorda curiositats, algunes gracioses supersticions, que es tenien en compte per al tracte dels animals, com l’estesa creença que quan se’n constipava un i arreplegava una pulmonia, calia posar-li el davantal d’una dona amb el nom de Teresa. Salvador sempre acudia a casa de Teresa, la Catarra, a demanar-li’n un, li’l penjaven al coll de l’animal malalt durant dos dies i en un tres i no res ja estava bo.

            També es feia un remei casolà per curar els animals amb la pell seca de serp,  la solien donar de menjar combinada amb trossos de pa. Segons conten era un remei molt efectiu. Per a que els animals respiraren millor el vapor de les malves bullint era eficaç. Solien anar a demanar-ne a casa de Pepica, Barra, perquè en tenia moltes plantades a l’hort del seu pati. Si l’animal es trencava una pota immediatament es cridava al veterinari. Li posaven dos bigues i una manta més forta, el  penjaven durant dies immobilitzant-lo fins que es curarà.

Tots els dies donaven menjar als animals de la quadra una mescla d’herba i avena tendra mesclada amb herba seca o palla i garrofes seques. En setembre les garrofes estaven tendres i les trencaven a trossos. Podia passar, i suposava un disgust i espant per als amos, que l’animal no s’empassava el menjar per la gola i s’atragantara.  Si passava, calia traure l’animal a l’Eixample per fer-lo córrer fins traure la garrofa que s’havia embarrerat.

El fem dels animals també era remei per a les persones, segons l’anècdota que li passà a un treballador anomenat Pedro de Sellent que venia cap a Aielo, un dia que començà a nevar. Pel que sembla el fred el va pillar desprevingut i quan va arribar al poble el van trobar quasi congelat damunt del seu cavall. Cridaren al metge i el portaren a la quadra on  feren un clot al fem, posaren l’home dins  del clot i cobriren i taparen de fem, i així el van deixar fins que va retornar en si.

Salvador Colomer amb el seu estimat cavall de muntar, anys 30.

Maria també recorda un fet curiós què passà durant un hivern molt gelat i dur de nevades a Aielo, quan van vendre una burra en els Campellets. En arribar la primavera, Salvador va anar a cobrar els diners de l’animal i es va sorprendre perquè  els habitants de l’heretat se l’havien menjada davant de la impossibilitat de poder eixir a buscar altre aliment.

A casa dels Colomer, Botja, solien preparar un abeuratge amb palla, herba seca, un poc d’aigua i farina de panís per donar brillo a la pell dels cavalls. Però només ho gastaven amb el millor animal que tenien, el que muntava el fill Salvador. A Aielo eren pocs els que tenien cavall per a muntar i passejar.

 A començament i mitjans del segle XX eren varies les famílies aieloneres dedicades al comerç del bestiar: El ti Barranet, el ti Penalba, Enrique Cantares o els de Villena que portaven Tabaquera i Joaquin Jesinta.

          L’ofici de tractant amb el temps va anar desapareixent degut al canvi social i econòmic de l’agricultura. Un canvi que evolucionà mecanitzant a poc a poc les feines del camp i conseqüentment retirant l’ús del bestiar en les tasques agrícoles diàries.

           Desaparèixer este ofici suposà desaparèixer alhora una manera d’entendre la vida assortida de tradicions, de costums, de curiositats i d’anècdotes, una vida plena de viatges de fira a fira, d’uns llocs a altres venent o comprant, regatejant tractes...i sobre tot  una vida on els tractants sabien molt al voltant dels animals que aleshores els eren tan imprescindibles.

Salvador i Pere, Botja, mantingueren el seu negoci de comerç d’animals fins l’any 1951,  quasi tota una vida. Salvador va morir a l’any 1951 i Pere  l’any 1958.

           

Així com vàreu viure

Així ho hem contat

Maruja Colomer i la seua tia Vicenta Colomer (germana de Salvador i Pere),
 al pati de la casa quan ja no existia el negoci de tractants, anys 50.

Este treball li’l dediquem a Maria Colomer Sanchis, coneguda com Maruja la Botja, que va viure l’ofici de ben a prop i recorda en primera persona quan  moltes vegades agafava una vara per ajudar a controlar les peaes d’animals, escoltava els tractes i els regatejos, observava el treball dels homes ....

Persones com Maruja amb tantes vivències, records, memòria i ganes de contar a qui té ganes d’escoltar, deurien d’estar sempre amb nosaltres.

Esperem estar durant molt de temps escrivint el fruit de la seua saviesa.

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Llibre de Festes de sant Antoni 2010.