Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 28 de marzo de 2010

"Fulles al vent" de Luis Laporta Bort


.



"Teuladí soc de l'horta que no sap més cantúria
que la pobra que canta amb estil camperol ..."
Luis Laporta Bort


El passat 24 d'abril vam editar en el blog un articul de Mª Carmen Martínez de Pablos amb el títol "Dos personajes de la época de Carles Salvador" on ens descobria la figura de D. Luis Laporta Bort, prestigiós cirurgià i un gran poeta que, per desgràcia, resta desconegut i oblidat per a tots.

D. Luis Laporta va publicar dos llibres de poesia: "Flor humils del meu jardí" (1948) i"Fulles al vent" (1951) que, donat les escasses tirades dels llibres de poesia i el que no s'hagen tornat a editar, són de molt difícil accés en l'actualitat. Afortunadament, Mª C. Martínez acompanya el seu article de unes pàgines facsímils de "Fulles al vent", on podem llegir alguns dels poemes de Laporta i sentir-nos transportats per "les imatges poètiques clares i fresques com l'aigua d'un ullal que aflora a les vessants de la Mariola", segons diu Carles Salvador en les seues "Paraules Proemials".



Paraules proemials. Proleg de C. Salvador al llibre
"Fulles al Vent". Per a llegir-lo feu clic sobre la foto


En este pròleg C. Salvador ens conta que Laporta va ser deixeble seu durant els dos anys que va estar de mestre al nostre poble (al respecte podeu llegir "Carles Salvador als Quatre Cantons") i el qualifica com un xiquet intel·ligent, viu i bondadós. Dels set als nou anys el futur doctor i poeta va rebre les ensenyances del seu mestre Carles i és ben segur que les va aprofitar. Podem pensar que l'amor i el respecte per la nostra llengua que trobem en els escrits de L. Laporta van nàixer en la antiga escola de la plaça del Palau, on aquell mestre novençà (tenia 19 anys) va plantar una llavor que fructificaria en el futur i que quaranta anys després tornaria a unir els seus destins en les pàgines de "Fulles al Vent".


Degué ser una gran satisfacció per a C. Salvador prologar este llibre, no tan sols per retrobar al antic deixeble d'Aielo com un "... distingit metge, notable cirurgià, escriptor d'obres mèdiques, llorejat poeta i autor d'un volum de poesies valencianes ...", sinó també perquè "sembla haver escoltat el meu crit renovellador llançat als quatre punts cardinals de les lletres valencianes de la post guerra: ¡Retornem a Llorente!". Després de alguns anys participant amb èxit en nombrosos Jocs Florals i d'haver publicat "Flors humils del meu jardí", Laporta era un destacat seguidor dels postulats de C. Salvador: "un retorn al sentiment fugint de la poesia freda i decadent, carregada de cerebrals universalismes i de forçada imatgeria ja tòpica".

També seria un orgull per a L. Laporta llegir estes paraules proemials que li va dedicar el seu mestre d'Aielo, on no s' escatimen elogis sincers per a la seua poesia..."imatges que apaguen la set poètica sense pesantor ni estragament perquè són fines, transparents i suaus, ben lluny de la disfressa del vers"..."Senzillesa, emoció i musicalitat, claredat d'expressió i veu abaritonada, veu d'home quallat, sabedor de tots els registres tonals amb què el cor humà pot cantar els afectes ".

El destí capritxós que els va unir en 1951, es va tornar cruel quan se'ls va emportar al dos 4 anys després, en 1955, amb pocs mesos de diferència (Luis Laporta va morir el 13 de març i Carles Salvador el 7 de juliol). Dos vides trencades prematurament, però que ens han deixat un llegat que perdurarà per sempre. En el cas de Carles Salvador, la seua obra està amplament divulgada i té una Fundació en Benassal (Castelló) amb el seu fons documental i bibliogràfic. Però si parlem de Luis Laporta trobarem un autor que va publicar dos llibres de escassa tirada fa seixanta anys i que no trobem ni en la Red de Biblioteques Públiques ni en les llibreries especialitzades. Trist destí el de alguns poetes.

Es per això que voldríem fer servir esta tribuna per a pal·liar en part este injust oblit i llençar al vent de la xarxa algunes de les seues "Fulles"; son dos poesies amb una mètrica molt cuidada i que mostren clarament la musicalitat de unes imatges fines, transparents i suaus, tal com diu C. Salvador en les seues Paraules Proemials.

És la poesia d'un humil poeta nostre, Luis Laporta, aquell que cantava com un pobre i senzill teuladí

Calabuig





Anys 1912-14. Carles Salvador amb 58 alumnes, un dels quals era Luis Laporta. La foto procedeix de la seua filla Sofia. "Tindria molt de goig si encara puguera conéixer deixebles de mon pare o que ells es reconegueren en aquesta fotografia". Sofia Salvador, 17 desembre de 1993 en la intervenció que va fer en l'Aula de Cultura amb motiu de l'homenatge fet en Aielo a Carles Salvador conmemorant el centenari del seu naixement








........ oooOooo ........



¡Anhel!

¡Volar! ¡Sempre volar! ¡Volar com raig de llum!
¡Ser portat pel fort vent com una ploma!
¡Confondre's entre els núvols en la broma!
¡Desfer-se, en fi, com espiral de fum!

¡Anar! ¡I sempre anar! Deixar-se arrossegar
com fulla seca que en lo riu caiguera
i que es troba a la fi de sa carrera
perduda al mig de l'infinit del mar!

¡Dormir! ¡Sempre dormir! ¡Deixar que el cansat pit
es recolze en un son sens despertar!
¡Entre la boira a cegues caminar
en braços de la Pau i de l'Oblit!

¡Ser com volva de neu que al vent viatja
i després de volar, per fi, es soterra!
¡Ser granet cristal·lí d'humida terra
ignorat en l'inmens de la Gran Platja!






Teodoro Llorente (1836-1911)






Al poeta Llorente
(Amb motiu d'una visita a l'hort de Museros)*

Com qui entra a deshora, descobert, en un temple,
i el silenci no gosa, temerós, a trencar,
en trobar-me a esta casa, tan pauruc me contemple
que no encerte a altra cosa que amb veu baixa cantar.

Teuladí soc de l'horta, que no sap més cantúria
que la pobra que canta amb estil camperol.
¿Com cantar d'altre modo, quan els marges del Túria
ja han deprés el cant màgic del cabdal rossinyol?

Mes encara que pobra, ma cançó en este dia,
amb la veu ben baixeta, humilment cantaré
Perdoneu que no tinga d'altres aus l'harmonia
...¡Són cançons casolanes les que jo cantar sé!

Quan l'albada el cel pinta amb clarors delicades,
quan el dia desperta de l'aurora al conjur,
tota l'horta s'encisa escoltant les tonades
de l'ocell que li ofrena el seu himne més pur.

El bell himne ressona ¡pregoner de València!
despertant ressonàncies com campana d'or fi.
i per sempre el bell càntic d'harmoniosa cadència
fa reviure la glòria de l'ocell cantarí.

Les virtuts d'un gran poble que treballa i que resa,
que somnia i que canta, que sap riure i plorar,
la barraca voltada d'hortolana bellesa,
la remor de la brisa, la cantúria del mar,

el perfum del gesmil, del clavell i la rosa,
la claror del blau cel, la foguera del sol,
l'amor pur a València, la sultana formosa,
...¡tot s'escolta als arpegis del florit rossinyol!

Passa el temps implacable colpejant amb sa maça
que tants noms, brava, enfonsa sota el pes de l'Oblit.
Mes son nom s'ageganta, i a mesura que ell passa,
ses cançons van més dolces a flairar nostre pit.

* Teodoro Llorente solia estiuejar en un xalet en Museros amb un hort-jardí que es conserva encara i pot visitar-se. Així ho va fer Laporta i fruit d'esta visita seria este poema dedicat al poeta de la Renaixança Valenciana. Laporta es veu com un humil teuladí que amb veu baixeta demana perdó per no poder cantar amb les harmonies dignes del florit rossinyol que es T. Llorente.

No hay comentarios:

Publicar un comentario