 |
| Enrique Barber Martinez (1877-1937), Perolero. |
A ballar les danses
al carrer Major
eixirà mai Teresa
en el seu mocador.
Mocador de seda
sabatilles de xarol
calces blanques calades
per a fer el farol.
A ballar les danses...
Mocador de seda
i vestit de paper
tot això qui ho paga
el senyor Peroler.
El senyor Peroler
es un home molt gros
que va per les teulades
rosegat un os.
 |
| Maria Requena Arabi, la Comadrona |
“El ti Perolero”
era en realitat el senyor Peroler??. Enrique Barber
sabem que era un gran cap de dansa, i els familiars i alguns veïns afirmen que
es ell. I la dona, mai Teresa? Qui era?, també són molts els comentaris que
apunten a Maria Requena, la comadrona, parella de Perolero, una de les
parelles més admirades de les danses i just els dos vivien el carrer Major!!. Són
ells els protagonistes de la cançó?. Perfectament podrien ser ells!! o estén fabricant
una llegenda??.
Per a saber de
tot açò anàrem a parlar amb Elvira Juan i ella com sempre molt atenta, ens va
comentar sobre algunes parelles i dansadores d’abans recordades per el seu
estil:
El ti Pregoner i
la Petita,.... el ti Peladilla i Dolores cabota.
Dª. Catalina
LLabres (filla del secretari) que feia Cap
de Dansa.
Maria Requena
Arabi, la comadrona, Cap de Dansa.
Carmen Sanz,
venia tots els anys des de Xàtiva a on vivia per ballar les danses en festes, també era una
magnifica Cap de dansa.
Maria Requena
Juan (Esplugues), la Paxolia també era balladora i bona.
I també
comentava algunes curiositats per compondre les parelles per a ballar.
“...Solien posar junts a un ballador i una senyora de
fora, o una dona major del poble... o al revés....”, “...I també un senyor, ben plantat d’estudis,
amb una xica del poble...”
“...Les edats per a fer parelles no es tenien en conte, igual es ballava en un home major con un altre de menys
edat....”
“...Les
parelles es formaven de famílies diferents i distintes categories socials, tots
mesclats!..”
Elvira ens conta que ella solia ballar amb el ti Parotet,
que vivia al carrer del Mig, o en el ti Paxoli, en qui fora...”
 |
| Balladores anys 50, (Col. Vicenta Vidal, cuernà) |
I continua
amb els records de jove i es conta que també va ballar amb Rafael de Santiago
que era un any menor que ella.
“..Els
caps de dansa eren persones de més edat, i anaven situats de més a menys edat...”
“...L’home anava a per la dona a la seua casa i la
portava a la plaça Palau per a ballar, anys desprès, traslladaren les danses a
l’Eixample...”
Elvira continua la
xerrada i ens parla d’alguns cants i ens explica que la folklorista Teresa
Oller, al seu llibre “Contar i Cantar”
arreplega el conte de la farina d’Aielo. “...Este succeït sempre l’han contant com a cosa natural d’Aielo....”
I quan rememora a
L’U d’Aielo o jota de quintos, ens
anomena que solia ballar-lo la ti l’Ermitana, dona que vivia al c/ Canonge
Ortiz. La ti Ermitana el ballava quan Elvira era una xiqueta menudeta.
De la Jota Aragonesa, ens diu “...era molt famosa, un ball típic d’Aielo, en
les festes es reunia la gent en les cases amb guitarrons i guitarres i es
posaven a ballar-la. O sense cap motiu la gent treia guitarres i guitarrons i a
ballar l’aragonesa!. Era una jota tranquil·la assossegat no tenia molt de
“meneo”, però tots la coneixien... i ja estava liada la festa!!”.
 |
| El ti Peladilla, (col. Ximo). |
Dels instruments, ens parla del ti Peladilla, gran i
recordat cap de dansa, tenia una gran destresa manual en fer sonar les culleres
de fusta, era acompanyat per un tabal, que tocava un home del Fondo, i el ti
Batiste cabota que tocava la guitarra.
les
danses, tan serióses, tan miráes,
en
que feia de cap “El Pablanquer”
amb
bronxa de gesmil en la solapa
i el
compás de ses cames tan atens;
(M. Ferràndiz)
Els vestits, el pentinat l’ornamentaven posant
flors al costat del topo, de gesmil i molt abundant, una brotxà al pit i al
costat de la orella, i si no tenien es posaven gerani o rosa, úniques flors
d’abans o lo que tingueren de flor a casa... els pomells al pit de brotxetes de
gesmiler, era flors arreplegades quasi tancades als patis de les cases i que
esclataven poc a poc formant una original flor a la sina de les balladores.
Ens
conta Elvira sobre els pentinats “... que
era un monyo o topo darrere, però en temps més antics la seua mare li contava
que es feien d’un a tres topos. Els tres topos era costum portar-los diàriament
com ha cosa normal...”
I segueix explicant Elvira, “...Les danses es ballaven tres dies després del dia del Stm. Crist, en
el mes d’agost època de molta calor, per este motiu les faldes eren de teixits
fresquets. A Aielo a totes les cases tenien canyís on feien els cucs de seda, activitat
molt arrelat a Aielo al segle XIX, i per aquest motiu estaven molt relacionats amb
la llonja de la seda de València, i tenim fàcil accés a les teles de seda
valenciana.
Aquelles teles emprades per a ballar eren teixits de color verd
foscos o granat, i a floretes xicotetes, de tacte sedós. Les iaies treien dels
baguls i caixes, corpinyos, faldes i bruses blanques, mantonet de manila que es
posaven creuat per davant i nugat darrere, i davantal negre.
De les cortines de
les cases es feien les faldes i si algú tenia vestit valència també es vestia
amb ell, però sols eren 3 o 4 persones del poble les propietàries d’estos
vestits tradicionals.
Els homes feien servir un pantaló negre de vestir, jupetí,
faixa negra i una camisa blanca i les espardenyes de careta i talo en la veta
negra.”
 |
| Ballant al carrer sant Pere, anys 60. (Col. Lola Domingo Sanz) |
Elvira Juan
recull al seu llibre “Musica y tradición en Ayelo de Malferit”, el Conte de la
farina: és una anècdota que es remunta quan antigament es ballaven les danses a
la Plaça Palau. La “copla” va sorgir, segons conta la història, d’una forma
espontània, quan un home va haver d’amassar el pa mentre la dona complia amb el
compromís de ballar les danses, i com no sabia amassar, se li quedà caldosa la
pasta. Va anar a dir-li-ho a la dona a la plaça, i com estava ballant li ho va
dir cantant. Ella sense deixar de ballar, li va cantar com ho havia de fer.
Cos de podadora
manegues d’astral
això que tu saps
l’aigua li ha fet mal
posa-li farina
i te s’endurirà,
la ra la la ra la
la la la la la
I per a
finalitzar esta xicoteta aportació nostra a les danses, comentar que el nostre
mestre, Miguel Ferrándiz (1877-1962), també t’escrit el conte NIT DE DANSES. La
història tracta sobre una nit de danses en la que passa un succeït que trastoca
la festa.
 |
| Ballant les danses al Cine Patronat, anys 50, (Col. Marife Sancho). |
Són molts els
balladors i balladores, moltes les histories i anècdotes... poc a poc es faran
visibles, des d’ací molts ànims per a la nova Associació de danses!!
Mª Jesús Juan
Alicia
Martí
Publicat programa de sant Llorenç 2017
(II part)
Publicat programa de sant Llorenç 2017
(II part)
No hay comentarios:
Publicar un comentario