Pepica Colomer a l’any 1969, junt al matxo “Careto”, propietat del seu cunyat Juan Juan Martí. (Col·lecció Josefa Colomer Sanchis ). |
Per al vocabulari
relacionat amb el joc i el món infantil, vaig tindre la sort d’entrevistar
Josefa Colomer Sanchis. A través de les seues converses vaig gaudir de la seua
saviesa i vaig eixir carregada amb una fotracada de paraules que desitgen
seguir ben vives al nostre poble.
Tot seguit, relatem la
informació que vam arreplegar dividida en dues parts: les diferents edats i els
jocs. Trobareu en negreta les paraules més interessants i en cursiva aquelles
que no apareixen als diccionaris normatius.
A Aielo les persones més joves es diuen xiquets, monyicots o monyacos. Sabeu que la paraula xiquet arriba fins a Lleida i també s’usa per Tortosa? Quan és molt xicotet, es tracta d'un xiquet de bolquerets i els portem al braç o al be fins que comencen a caminar a la gatamieu. El xiquet que moria xicotet era un albadet. Quan li queien les dents de llet, la gent major deia que li havia furtat el formatge al rector.
Alumnes de l’escola a l’any 1934. Pepica està senyalitzada amb una fletxa (Col•lecció Josefa Colomer). |
Si són pillets i fan moltes entrastades, els anomenem bords, rebolicats o esquifets. Estos xiquets de vegades punxen els altres, és a dir, els fan l'enguisna. Alguns estan molt enjugassats, i d'altres conten moltes mentires, boles o troles (d'una mentira fan un sopar agre). A l'escola anaven poc, perquè començaven a treballar prompte; a més, moltes vegades no entraven i feien fugina.
A mesura que les xiquetes i els xiquets creixen, es transformen en xiques i xics o xicones i xicons fins arribar a l'edat adulta. Poden festejar i casar-se. Llavors, al principi l'home i la dona s'anomenen novençans. Si no es casen i es queden solters, la gent els categoritza com a fadrins o pejorativament com a matxutxos. De la dona que esperava un fill, antigament es deia que estava partera.
Quant als jocs, com es divertien? Hi havia pocs joguets, així que
s'entretenien amb altres coses. Jugaven a
amagar-se, a xurro («Xurro
mitja manga mangotero»), al xavet, a la gallineta cega,
al mocadoret, a xives («Xiva, tute i viscute» deien per a tirar),
a flèndit, a pessiguet roget i feien ballar la trompa.
Botaven la corda o el ramal. Pujaven a l'engrunçadora o s'esgolaven per una rampa o pels màrgens. També
dibuixaven el sambori, coix-caix o coix-cans amb un clarion
o una pedra que pintava i llançaven una tella abans de començar
a botar. Hi havia jocs de rogle. Corrien com una fona i feien volantins;
de tant en tant queien de morros, de tos o espatarrats.
Amb un canutet, es tiraven llidons o didons. Dels jocs de
cartes, podem destacar el truc, la brisca, el cinquet, el set i mig, el bac
(“Bac, rebac i sant Vicent”), el tute i l'amor (“A l'amor, a l'amor, tres
cartes d'un color i m'amague la millor”).
1922, Primera Comunió dels germans Salvador e Isabel Colomer Sanchis, entre els dos, la resta de germanes més menudes Vicenta, Pepica. (Col•lecció Josefa Colomer). |
Teresa Belda Vicent
Programa de festes 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario