De xicoteta anava a comprar el pa al forn de l' Ereta de Penya, (el dels Borderies). Tots el dies escoltava :”mante, quants en vols?”. Eixa paraula, a la que no donava importància, es va anar quedant gravada al meu subconscient. Anys després, una bona amiga i coautora d’este treball, Mª Jesús Juan Colomer, en va fer arribar un llibre que duia per títol: Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante... i tu di qui eres?[1]. Així vaig descobrir moltes coses. Una era que “mante” es una expressió típica d’Aielo de Malferit, el poble de procedència de la família Borderia, que allí encara són forners. Altra, que els sardines i els estirlaus eren els malnoms de les famílies paterna i materna respectivament de Vicente Juan Castelló, més conegut al nostre poble com Visantico el Llumener. I es que en Bocairent, al igual que Aielo i la majoria dels pobles, anomenem i coneixem a la gent pels malnoms, que solen vindre donats per fet concrets de la vida d’un avantpassat, per l’ofici, per una degeneració del nom….
Tots
açò ens porta a tindre que reconèixer la quantitat de vincles que el nostre
poble te en Aielo de Malferit: forners (Borderia), llauradors (Sanz), notaris
(Colomer)… i llumeners, que son els que hui ens ocupen.
 |
| Hidro-Eléctrica Ayelense 1898 (Col. Juanjo Tudela) |
LA GRAN FÀBRICA DE LLUM
La
majoria de les centrals elèctriques valencianes són de les anomenades hidroelèctriques. Ès a dir, les
que generen electricitat a partir d'energia
hidràulica. Estes instal·lacions conten a més de la pròpia central elèctrica,
una presa que reté l'aigua i la deriva per al seu aprofitament per mig d'un
canal cap a una càmera d'aigua. A través d'un tub de pressió, l'aigua arriba a
la central, on les turbines transmeten la força necessària als alternadors, que
són els que produeixen l'energia
elèctrica.
Anem
a retrocedir fins la segona mitat del segle XIX, quan Thomas Alva Edison va
aconseguir un dels major avanços de la història, produir electricitat. Poc a poc, els ciris, les llànties d’oli, de petroli....
anirien passant a la història per donar pas a esta nova energia. El naixement
de l’electricitat va ser decisiva per anar solucionant els problemes
d’il·luminació, tant de l’interior de les cases com de les vies públiques. A
més oferia possibilitats il·limitades per a la industria.
Per
tot arreu, va haver persones que van
prendre iniciatives, i aprofitant salts d’aigua van posar en marxa xicotetes
centrals hidroelèctriques per anar abastint pobles i ciutats. Una d'eixes centrals pioneres va ser la Sociedad
Hidro-Eléctrica Ayelense, que va
nàixer al 1894.
En
1907 es crea Hidroelèctrica Española, per subministrar energia a Madrid, València
i Alcoi. Un any després València compta amb la seu pròpia central i en 1910
s'establia a Alcoi, que ja disposava de La Eléctrica Alcoiana. Altres
proveïdors van ser L.U.T.E., Volta,
S.A.F.E., Electra Valenciana i Energia Eléctrica de Mijares. Però tots els
xicotets van anar desapareixent. En 1965 Hidroeléctrica Española va aconseguir
el monopoli a les terres valencianes. [2]
A
la vall d'Albaida, en la que hi havia moltes fàbriques, va haver uns primerencs en mamprendre estos
reptes: la Societat Bonet Hermanos,
que proporcionava llum a la ciutat d’Albaida. Això va fer que altres ajuntament
es plantejaren esta qüestió. Aielo va ser el següent en oferir al poble els
nous avanços. Però, primer de tot, calia
crear una comissió per estudiar les depeses que ocasionaria. Al llarg de
l’any 1894 es van establir contactes amb l’empresa Bonet Hermanos i van començar els treballs d’instal·lació. Però, tot va quedar paralitzat quan es va
constituir, a finals d’aquell any, la Sociedad
Hidro-Eléctrica Ayelense. Esta
nova societat es va comprometre a acabar els treballs i donar servici gratuït
d’enllumenat públic, fins que es construirà l’edifici central i les noves
instal·lacions. Era els primers passos per establir la Fàbrica de la Llum.
Aielo
de Malferit era un poble en el que predominava la agricultura. Però els seus
habitants no es conformaven en dependre soles de la terra, del vaivé de les
collites o del Marqués. Lo que va
conduir a que anaren creixen nous projectes com
la licorera i la central. Homes influents del poble, encapçalats per
Baptiste Aparici Belda[3],
es van llançar a la gran aventura: construir una sòlida estació central on
poder instal·lar grans motors. Aixina es
com va nàixer la Sociedad Hidro-Eléctrica
Ayelense. Les seues intencions eren
produir energia elèctrica a partir de l'aigua del riu Clariano. Primer per mig de
dinamos prou primitives i més endavant amb una gran fàbrica de llum ubicada als
voltants del poble.
El
projecte va ser elaborat per l’enginyer Julián
López Chavarri[4].
Aprofitant la caiguda de l’aigua en la confluència del riu Clariano amb el
barranc de la Barceloneta, per produir energia i convertir-la en electricitat.
Un salt de més de 20 metres d’alçada que alimentava les dos turbines
instal·lades. Uns engranatges cònics, de fusta i ferro, accionaven una sèrie de
pòlies i embragues, les quals posaven en funcionament dos alternadors d'eix horitzontal, que produïen corrent continua.
Des d’eixe punt es distribuïa per les línies de transport establides. Això va
donar pas a un paisatge ple de cables i postes. Alguns d’ells encara perduren.
En
Baptiste Aparici fou el primer president de la societat. Entre les seues
comeses estava la d’establir contactes en els ajuntaments dels pobles més
pròxims, com Ontinyent, Bocairent i l’Olleria, per abastir-los en un futur.
 |
| Hidro-Eléctria Ayelense 1898 (Col. Juanjo Tudela) |
El
23 de gener de 1895, la Sociedad
Hidro-Eléctrica Ayelense començava les obres per donar enllumenat
elèctric públic i privat al seu poble.
El 24 de desembre de dit any, Nit de Nadal, una gran festa donava per
inaugurada la xarxa elèctrica que va transformar per complet el paisatge urbà.
Totes
estes obres van ser complicades i no van estar excloses de plets entre els
llauradors, que tenien por de perdre l’aigua, l'ajuntament i la societat. La
resolució d’estos conflictes queden reflectits en les actes del notari Juan
Castelló Requena, a la ciutat de Lucena[5]. Poc a
poc van anar solucionant-se les dificultats i calia estendre els ramals de
distribució a altres pobles. Però, el camí continuava sense ser de “roses”. El
primer obstacle el proporcionava el cabdal d’aigua. La seua irregularitat, els
períodes de sequera, la prioritat de regar el camps, la major demanda de
llum... Per dur a terme tots els projectes, es va haver de fer moltes obres, en
la séquia, a l’arcà, i especialment la impressionant nau que constituïa la Gran
Fàbrica de Llum, a les afores del poble. Tot un repte i un orgull per als
aieloners.
Els arxius són els tresors de la memòria. De vegades no disposem
d’ells i hem de recórrer als testimonis orals, un altre tipus d’arxiu. En este
cas, no es conserven arxius de la
societat, ni tan sols fotos de l'interior de la fàbrica. Però hem trobat a una
persona, Maria Pinter[6],
que superada la barrera dels 90 anys, conserva una ment molt clara i ens
desgrana els seus records. Son pare, Rafael Pinter Castelló[7], era dels pocs en aquells
temps que sabia llegir i escriure. Empleat en la central, com a cap de
màquines, treballa per la nit, que era quant obrien les comportes per fer anar les turbines. Encara que era
molt menuda, recorda acompanyar a son pare a l’hora de sopar, en un quartet de
fusta i vidre, que hi havia al centre de la nau i que també servia de despatx.
Allí hi havia col·locada una estufa per poder-se calfar quant apretaba el fred.
El jardí de l’edifici forma part de la seu memòria d’aquelles dies.
Al 1933, Hidroeléctrica
Española va comprar la central aielense. Poc temps després la van tancar
pel seu baix rendiment. Es va
desmantellar tota la maquinaria i els més majors del poble recorden
l’espectacular que va resultar el seu trasllat. La nau va ser venuda a un
particular. Després d’anys d’abandonament, la va adquirir l’ajuntament per
restaurar-la i donar-li una utilitat cultural.
LA LLUM ARRIBA A BOCAIRENT
Bocairent
no volia quedar darrere en els avanços que anaven produint-se en les últimes
dècades del segle XIX. Per això, tan sols un anys després de la posada en marxa
de la central aielense, ja va començar a utilitzar esta nova font d’energia.[8] No hem
trobat constància de cap crònica on parlen d’actes tan lluïts com la
inauguració duta a terme en Aielo de Malferit. Tan sols tenim per a corroborar
estos fets els llibres d’Actes dels Plens de l’Ajuntament[9], dels
anys 1897 al 1900 (no es conserven els de 1901 fins 1923) i els llibres de
comptabilitat. Als primers sols fa
menció dels problemes que ocasiona l’enramat de cables per tot arreu del poble
(llum, telèfon... tant privat com
públic), que produïa interferències i deficiències en els servicis. Als llibres
d’intervenció i caixa[10]
s’anotava cada una de les pessetes que es destinaven al enllumenament públic i
al manteniment del telèfon, que ja s’havia convertit en imprescindible per a
les gestió municipal.
Els
fanals de petroli eren les que omplien els carrers de Bocairent fins novembre
de 1896. En eixe mes consta l’última compra feta per l’ajuntament de dit
combustible, que amés, era en lots de 10 caixes. A partir d’aquella data, totes
les anotacions de pagos van referides a material i fluid elèctric, per a
l’enllumenament. Les quantitats son irregulars i es dedueix que unes són relatives als elements utilitzats i
altres al consum. Un any més tard, des de novembre de 1897, van cobrant certa regularitat, sent al
voltant de 250 pessetes mensuals. Cal destacar que tan sols un més després d’arribar la llum al
poble, en gener de 1897, el consistori va invertir 371, 64 pts. en material per
instal·lar electricitat al campanar, tal
vegada per la proximitat de les festes a San Blai. En febrer, es va proveir de llum a l’Església
Parroquial i el Convent de les
Agustines.
Primer
els carrers, després els edificis principals, algunes empreses, i els
particulars que s’ho podien permetre. A més, la línia telefònica. Així va anar configurant-se un paisatge que
tant bé coneixem: postes i cables per damunt de les teulades i als cantons dels
carrers. Eixes primeres xarxes presentaven moltes deficiències. Estos fets
repercutien en els resultats dels dos subministrament i per això van haver
moltes queixes del consistori, especialment a l’any 1899. Va ser la corporació
presidida per Martín M. Calabuig la que
va demanar revisar el plec de condicions
establides amb la Sociedad
Hidro-Eléctrica Ayelense, per
exigir un major i millor compliment.
Els
muntatges, les reparacions, el cobro de l'abastiment...
la central cada vegada tenia més faena i per poder millorar el servici, van
enviar a Bocairent, a principis del segle XX, un dels seus treballadors. Tot un
cúmul de circumstancies van ser les que van dur al nostre poble a Vicente Juan Vidal. Ell va
arrelar tant a ací, que la seua empremta, no sols ha perdurat, sinó que ha quedat perpetuada per mig dels
seus descendents.
I,
què pinta el telèfon en tot açò?. Per als llumeners era una eina més de faena.
Entre altres servia per a comunicar problemes, per connectar-se amb la central,
per donar ordre de tallar la llum a l’hora de reparar averies, etc... A més, la
societat posseïa la infraestructura necessària per poder donar també esta
prestació. Per això al Ple de 14 de gener de 1897, l’alcalde Martín Belda Belda, planteja la proposta feta
per la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense
en la que per estalviar despeses al consistori, ells podrien donar el
servici telefònic, reformant-lo i canviant-lo pel sistema Magneto. Es
comprometien a cobrir els costs de col·locació dels postes, i a sufragar la
mitat de l’import dels aparells. Els va parèixer bona la proposició i la van
acceptar per un període de 10 anys. La societat tenia la central telefònica a
Ontinyent i dos estaciones, una a Aielo i l’altra a Bocairent.
Com
ja hem mencionat, davant la creixent
demanda tant de llum com de telèfon, per part de particulars i empreses, es va
produir una enramada de cables i postes per tot el poble i, com no, va eixir la
picaresca: hi havia qui aprofitava per connectar-se a la de l’ajuntament. Això
va propiciar un toc d’atenció per part del consistori i una regulació en la
utilització de la xarxa.
Possiblement
a finals del segle XIX el cabdal d’aigua del riu Clariano fora més abundant que
ara. Hi ha constància de riuades que van fer molt de mal a les fàbriques
ubicades als barrancs en el seu camí cap a Ontinyent. Així i tot resulta difícil imaginar que el salt
d’Aielo fora suficient per abastir la demanda, el que va propiciar altres
accions.
Vicente
Juliá Pascual es un personatge bocairentí al que no se li ha reconegut la seu
tasca en be del poble. Va estar al consistori com alcalde i regidor en les darreries del segle XIX i
principis del XX. Va viure de primera ma l’arribada del telèfon i de la llum.
Encara que és mereixedor d’un estudi més detallat, ara sols mencionarem unes
pinzellades. La seu preocupació pel
benestar dels treballadors es palpable no sols en el reglament de l’empresa,
també en la ubicació de l’indústria dins del poble, al carrer Perales (actual
Sant Agustí), als locals que coneixem con la fàbrica de Mestre. Per això, va
construir una central al barranc, poc abans d’arribar al pou clar, per al propi
subministrament. Quant no hi havia prou aigua per posar-la en funcionament,
s’utilitzava una caldera de gas pobre
(preferentment corfa d’ametla) per fer anar les màquines.
Esta
lluita pel progrés, va canviar la configuració fabril de Bocairent. I la rutina
de moltes famílies. Ara ja calia anar deixant de banda el fet d'agafar la berena per a tota la setmana i anar-se'n a
treballar a les fàbriques del barranc. Poc a poc anaven construint-se noves als
voltants del casc urbà i la gent podia anar a dormir a casa.
 |
| Treballadores de la fàbrica de Julià (Bocairent) |
ELS SARDINES I ELS ESTIRLAUS D’AIELO
El
dia 24 de novembre de 1911, a la Capella del Sant Crist de la Pobresa d'Aielo es van casar, després de
sortejar molts inconvenients, Vicente
Aurio Adolfo Juan Vidal y Vicenta Castelló Castelló. El principal era la
frontal oposició de la família de la
novia. Però, qui eren estos jóvens?.
Vicente Juan Vidal era un dels tres fills de
Vicente Juan Molla i Salvadora Vidal. Son pare era un llaurador que de molt
jove va començar a treballar per a la Marquesa de Malferit, Dolores Tudela
Gallinas[11]. Dels
beneficis que obtenia de la faena va anar comprant bancals. A la mort de la
Marquesa va heretar unes terres. Però era una herència enverinada: no podia
casar-se. Encara que ja tenia una certa edat, es va enamorar de la jove Salvadora Vidal Sanz, es varen casar i van
tindre tres xiquets: Vicente, Emilio i Enrique. Tot açò va dur com a
conseqüència plets per part del nou marques, que va recuperar les terres
donades. Malauradament en poc temps van morir els dos, deixant als tres xiquets
orfes. Una tia, Vicenta Vidal Nacher es va fer càrrec d’ells i van anar
sobrevivint de les terres que havia comprat son pare. Dels tres sardines, que era el malnom familiar,
tan sols Enrique va continuar a Aielo. Emilio va emigrar a l’Argentina i
Vicente va acabar a Bocairent.
Per poder casar-se, Vicente Juan va tindre que
deixar el seu ofici de tractant d’animals, donat que els sogres no el
consideraven adequat per al marit d’una de les seues filles, reciclar-se a
llumener i vindre a Bocairent a fer-se càrrec dels negocis de la Sociedad Hidro-Eléctrica Ayelense, des de fer les instal·lacions i reparacions
pertinents, cobrar rebuts, etc....
Vicenta Castelló Castelló pertanyia una de les
famílies benestants del poble, els estirlau,
de la que formaven part notaris, apotecaris i propietaris, a més eren
accionistes de la Sociedad
Hidro-Eléctrica Ayelense.
Estanislao
Castelló Sancho i Teresa Castelló Juan
van tindre una nombrosa família: Joaquín Rafael, Juan, Estanislao, Julia,
Josefa, Francisca i Vicenta. Eren molt selectius a la hora de donar el vist i
plau a les seues parelles, especialment als
pretendents de les filles, el que va fer que protagonitzaren històries
molt singular. Julia va acabar optant
per la solteria[12].
 |
| Vicenta Castelló Castelló |
Francisca
es va enamorar d'un guàrdia civil, Benjamín Giner Argente, natural de Navarrés,
destinat a Aielo. Davant la negativa dels pares va optar per anar-se'n en les
monges Franciscanes que hi havia a la Beneficència del poble. Benjamín es va
casar amb una cosina, Clara Pinter Castelló[13], van
tindre un fill, també anomenat Benjamin. El guàrdia va ser traslladat a la Caserna de la nostra
població, on va residir més de deu anys, al carrer Batlle, 17, a la casa que
coneixem com Cuartel Vell. Clara va morir sent encara xicotet el xiquet.
Va ser soterrada al cementeri de Bocairent[14] Després de quedar viudo, aconsegueix que
Francisca deixe les monges i siga la seu muller. Junts van tindre dos fills:
Estanislao i Francisca. El següent destí de Benjamín va ser la capital, València.
No van perdre el contacte dels parent
bocairentins, de fet Vicente Juan Castelló (Visantico el llumener), considerava
a Benjamín més que un cosí.
 |
| Vicente Juan Castelló |
El
dia del bateig d’altra germana, Josefa, l'apotecari José Castelló, que a més
era tio de la xiqueta, va comentar que
es casaria en ella. La diferència d’edat i que estava compromès, va fer
que ningú li fera molt de cas. Díhuit anys més tard, després de haver tingut un
fill i haver enviudat, l'apotecari va contraure matrimoni amb Josefa (Pepa),
quasi de la mateixa edat que el seu fill Juan. Este xiquet, Juan Castelló
Requena, que ja hem mencionat per la seu intervenció als plets per
l’aigua, va estudiar farmàcia i dret, convertint-se en el notari
més jove d’Espanya. Un defecte físic que li ocasionava una coixera ha fet que
passarà a la posteritat com el coixo
calores. Va ser notari de Lucena
(Sevilla), Còrdova, Melilla, i finalment Moncloa (Madrid) en 1949. La parella
formada per José i Josefa van tindre
tres filles i un fill.
LA FAMILIA JUAN CASTELLÓ: ELS
LLUMENERS
 |
| Melilla: Emilio, Estanislao, Teresa i Salvador Juan Castelló |
Els
nostres protagonistes, Vicente Juan Vidal i Vicenta Castelló Castelló van
començar la seu vida matrimonial al nostre poble. Els recents casats es van
establir a la Plaçeta de Joan de Joanes, 9. Allí van viure els primers anys,
fins que van canviar el domicili al carrer Perales (actual carrer Sant Agustí),
a la casa que tots coneixem com de la Hidro.
Tots el seus fills van nàixer a
Bocairent: Vicente, Emilio, Teresa, Estanislao i Salvador.
 |
| Vicenta Pérez Molina i Vicente Juan Castelló |
Als
53 anys, com a conseqüència d'una greu malaltia, va morir el pare. Per aquell
temps, Vicente, el fill major, ja havia
aprés l’ofici de llumener. Emilio havia estudiat magisteri i es va col·locar a
l'ajuntament de Valencia. Al quedar viuda, Vicenta va decidir agafar al tres
fills menuts i anar a viure a la capital a casa d'Emilio. Això no va
durar molt, per què poc temps després, un familiar anomenat més amunt,
el notari Juan Castelló Requena, que tenia negocis a Melilla (salines de Nador,
el Zoco d’Arbaha d’Arkeman de Marruecos, els cines de Melilla i una fàbrica de
xocolate), es van proposar anar a viure allí.[15] Així es van establir vincles entre la
ciutat autònoma i Bocairent. Estos fets van constituir un tràfec de viatges
familiars en els dos sentits. De fet, i atès que la iaia Vicenta estava a
Melilla, les filles de Visantico el llumener van passar part de
la seua infantesa i joventut a cavall entre les dos poblacions.
 | ||
|
Vicente Juan Castelló va continuar residint i
treballant a Bocairent. Es va casar en
Vicenta Pérez Molina i van tindre dos filles: Vicenta i Teresa. La seu
descendència s’allarga fins i tot a sis nets i huit rebesnéts. Ells ja formen
parts de la nostra història recent i actual.
Vicente
va treballar de llumener i reparant electrodomèstics fins que va emprendre un
nou projecte: una xicoteta industria tèxtil. Va posar uns telerets, com solien
dir, fins que es va jubilar. Ell, son pare, les filles i part dels nets i rebesnéts han segut i son membres de
la Fila de Contrabandistes[16].
Treball, festa, família... tot ja pertany a Bocairent, sense oblidar les seus
arrels d’Aielo, perquè encara que el cognom Juan ha passat a segon lloc, el nom
de Vicent encara es manté inclús en els rebesnéts.
 |
| Abre genealògic dels Juan Castelló |
Un
fet tan determinant com l’arribada de la llum elèctrica al nostre poble i tots
els canvis que es van produir han passat prou desapercebut per a les noves
generacions de bocairentins.
Ara
quan un simple tall de llum de menys d'un hora pareix que siga una catàstrofe
sens fa difícil imaginar que seria per aquelles
persones, de fa més de 100 anys, de sobte poder arribar a casa, donar-li
a l'interruptor i tindre claror. O per als empresaris, poder moure les màquines en eixe nova energia
més neta, i oblidar-se del carbó, del gas pobre, etc...
 |
| Comparsa Contrabandistes: Vicente Juan Vidal i Vicente Juan Castelló. |
Que
sentiria la gent del poble, a les festes de 1897,
quan varen vorer il·luminat el campanar?
Una
ullada a les condicions de vida dels nostres avantpassat pot ser en faja
reflexionar i valorar el que tenim. Tal vegada ens desperte una consciència
sostenible.
Sols
queda agrair a totes les persones que han col·laborar amb les dos arxiveres
municipals (Mª Jesús i Pepa) per a dur a
terme este treball. A les germanes Vicenta i Teresa Juan Pérez (les filles de Visantico el llumenero), a María Pinter,
Neri Arques, Rafael Ortíz, i a tota la gent anònima d'Aielo de Malferit i Bocairent que ens han ajudat a aconseguir
informació i ens han proporcionat testimonis orals. També a la Biblioteca
Municipal “Degà Ortiz i Sanz” d’Aielo de Malferit que ens ha cedit les
fotografies del fons Juanjo Tudela.
Mª Jesús Juan Colomer
Arxivera i bibliotecària municipal d’Aielo de Malferit
Mª Josefa Sempere Doménech
Arxivera i bibliotecària municipal de Bocairent
Cronista Oficial
Publicat Programa:
Festes d'estiu a Sant Agustí 2017.
Bocairent 22/28 d'Agost
BIBLIOGRAFÍA
SANZ MORA, Mariló JUAN COLOMER, Mª
Jesús. Malnoms d’Aielo de Malferit.
Mante...i tu de qui eres?. Aielo de Malferit: Ajuntament, 2005.
SOLER, Abel. Aielo de Malferit:
geografia, història i patrimoni. Aielo de Malferit: Ajuntament, 2011.
FERRERO TEROL, Rafael. La
Hidro-Electrica Ayelense. Orígenes y nacimiento. Ayelo de Malferit: Associació
de Festes de Moros i Cristians, 1990.
FERRERO TEROL, Rafael. La
construcción de la Gran Fábrica de Luz. Ayelo de Malferit: Associació de Festes
de Moros i Cristians, 1992.
FERRERO TEROL, Rafael. La Sociedad
Anónima y Estatutos. Ayelo de Malferit: Associació de Festes de Moros i
Cristians, 1993.
[1] SANZ MORA, Mariló JUAN COLOMER, Mª Jesús. Malnoms d’Aielo de Malferit. Mante...i tu de qui eres?. Aielo de
Malferit: Ajuntament, 2005.
[2] Enciclopedia Valenciana de
Arqueología. Valencia: Edicions Alfons el Magnànim, 1995. Pag.197-198
[3] Baptista Aparici Belda
(1854-1942). Emprendedor local. Impulsor de la central i soci de la licorera.
[4] Julián era pare del
compositor valencià Eduardo López-Chavarri i tenien vicles familiars al poble d’Aielo
[5] La seu biografia va ser publicada en un programa
fet per les Confraries d’Aielo en
2012, amb motiu de la XXVI Processó
Diocesana de Setmana Santa a Aielo de Malferit.
[6] El seu iaio va arribar a
Aielo de menut, acompanyant a una germana mestra
Balbina Pinter Albert, des del poble veí d’Agullent. Els dos van acabar
casant-se i establint-se al poble.
[7] Rafael era cosí germà de
Vicenta Castelló Castelló
[8] FERRE VAÑÓ, Juan Bautista. Apuntes
textiles. Bocairent: Programa de Festes a Sant Blai, 2001. Pag.159
[9] Cuadernos de Actas del Pleno
Municipal de Bocairent. Anys
1986-1899. Arxiu Municipal Bocairent. Caixa 60. Sig. 60/04 i 60/06
[10] Arxiu Municipal de
Bocairent. Serie Comptabilitat Caixes 232 i 233.
[11] Al blog de història d’Aielo
podem llegir les vinculacions dels Marquesos dels últims 200 anys al poble.. http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2012/03/mite-i-realitat-al-voltant-dels-xiquets.html. En este cas, a més, el jove va ser
alguna cosa més que jornaler de la marquesa viuda.
[12] Julia, ja de major, va
tindre un pretendent bocairent, però no va voler canviar la seu soltería.
[13] Clara era germana de Rafael
Pinter Castelló i per tant tia de Maria Pinter, que ja hem nomenat.
[14] Anys després, per desitg del
seu fill Benjamín, va ser soterrat , en la mateixa, tomba Vicente Juan Vidal.
[15] Van obrir nous negocis,
pinsos a base de farina i oli de peix i conserves Rusadir. Esta familia també
van ser un llar acollidor per al soldats del poble destinat a Melilla a fer la
mili.
[16] FERRE DOMÍNGUEZ, Josep Vicent. Diuen que vinc del maset...Bocairent:
Filà de Contrabandiste, 2007.
No hay comentarios:
Publicar un comentario