Desafortunadament al nostre Sant Llorenç no li van donar altra opció. La seua tria no va ser fruit de cap benvolent joc d’atzar, tirant a l’aire una moneda i prenent com a bona la seua cara o creu vista a terra, sinó més bé tot el contrari. Desgraciadament, a ell (que era més bo que el pa), sols se li van oferir ambdues injustes opcions, i irremeiablement va haver de convertir-se en màrtir.
Tot va començar l’any 258 dC, quan les autoritats romanes van fer un assalt a mà armada al nostre religiós servidor, o millor dit, li van fer un assalt amb parrella ferrada.
–Dona’m totes les riqueses de l’Església! –O les riqueses, o seràs jutjat! –li va dir el prefecte romà.
Però l’assaltat ja feia temps que havia pres la religiosa decisió. I així, fent honor al càrrec de diaca de l’Església de Roma, amb moltíssima fe i total determinació, de seguida els la va vociferar.
–Heu-les ací davant dels vostres ulls. Ací tenen vostés als nostres pobres, malalts i marginats, perquè ells són el veritable tresor de la casa del Senyor! –va contestar l’intimidat religiós impedint que l’emperador Valerià s’enriquira apropiant-se dels béns de la casa de Déu.
Segons la tradició cristiana, Llorenç era un ministre enfocat a ajudar als necessitats. En la seua tasca diària sempre guardava, degudament custodiats, tots els béns de l’Església per a repartir-los entre els pobres. I encara que les sol·licituds d’aquest cruel emperador romà portaren greu amenaça inclosa (com sempre la portava), mai li va nàixer lliurar a eixa indesitjable autoritat, ni un dels menys valuosos.
Per contextualitzar aquests fets, hem de tenir en compte que Llorenç sempre actuava en nom de Crist Servent. I atés que era de fortíssimes creences, ni una sola vegada va poder renunciar a la seua convicció religiosa i a les seues tasques de caritat. No va poder-ho fer per res del món. I en conseqüència, i sense pensar-s’ho, va preferir la seua mort testimoniant-li a eixe ambiciós poder romà tota la fe suprema que practicava, abans de donar-li (encara que fora en pensaments) ni un sol bé eclesiàstic per xicotet que fora i tinguera al seu abast.
En escoltar aquest malvat emperador la contundent resposta de Llorenç, de seguida va interpretar que el religiós estava desafiant-lo, i sense contemplacions, va incoar gestions per poder-lo sacrificar amb una de les pitjors formes possibles que existeixen de torturar fins a perdre la vida.
–Com que l’acusat persisteix en la seua negativa d’obeir, es decreta la seua condemna! –i malauradament, Llorenç va ser executat.
Al llarg de la nostra història moltíssims han sigut els màrtirs i les formes de morir. El llistat és ben gran. És fàcil imaginar que una persona puga morir per accident, per malaltia, per avaria d’alguna part del cos, per suïcidi, per homicidi o assassinat i, entre altres possibles més, per insuportables tortures.
De totes les dites, al nostre generós sant, immerescudament, se li va imposar l’últim tipus de ‘modus moriendi’ dels acabats de llistar. I amb aquesta salvatge modalitat va ser sacrificat en compliment del que va ser sentenciat.
Llorenç va morir el 10 d’agost d’eixe any 258 dC a Roma, prop del ‘Campo di Verano’, amb una de les pitjors maneres de morir, ja que va ser cremat viu amb una gran parrella o graella de ferro.
Els escrits històrics que descriuen aquesta mort, relaten que els seus botxins van haver d’utilitzar un gran llit de ferro amb barres com a instrument de tortura. Damunt d’aquests ferros van gitar a la víctima i la van socarrar. I encara que els valuosos tresors de Sant Llorenç eren altres, és per això que aquesta indesitjable parrella o graella (tant s’hi val com es diga) apareix com el principal atribut per a representar aquest màrtir en l’art.
Continuem escorcollant amb les llegendes d’aquella època, i en elles llegim (encara que per als no canonitzats és impensable), que durant el seu sacrifici, serenament de la seua boca va eixir la famosa frase: "Assum est, inqüit, versa et manduca" (ja està rostit, dóna-li la volta i menja).
Ens costa imaginar l’insuportable dolor que aniria sofrint Llorenç al llarg de la comissió del seu brutal sacrifici. Des de l’inici del martiri, i més enllà de l’extensió o profunditat de les cremades, Llorenç patiria un sac de greus lesions que sense demora afectarien les seues mans, peus, cara, ulls i genitals. Eixes cremades esdevindrien mortals en superar el 50% de l’extensió del seu cos. A més, per la gran quantitat de fums i gasos tòxics que aquest sant màrtir involuntàriament estaria inhalant, qualsevol víctima no candidata a santificar es trobaria tan asfixiada que ni la lletra ‘A’ podria articular, però Llorenç era una altra història; ell era un religiós al qual estaven martiritzant.
Amb tot el contat fins ara, ens dona tristor pensar, que la comissió d’aquest greu delicte amb eixe llit de metall no va comportar instantània severa sanció penal per al seu maquiavèl·lic executor. Malgrat això (i gràcies a Déu mai millor dit ací) tot no va ser en va i, almenys, va poder ser l’origen de la seua festivitat santoral, perquè siga (com ara ho estem fent ací) per sempre recordat.
Al cap de poc temps després, i com a un càstig diví per les seues accions, l’assassí emperador Valerià va morir en captivitat.
Per finalitzar, és d’obligat compliment tornar a rememorar, que l’elecció del nostre Sant Llorenç no va ser producte de cap joc de sort, sinó tot el contrari. La seua decisió va ser presa, amb tanta convicció i fermesa, que la mateixa ha propiciat que el puguem mantindre viu, fins ara, en la nostra memòria. Però avui són altres temps, i ens trobem amb un ventall d’infinites possibilitats obert perquè els nostres ulls dibuixen els seus records; immortalitzant-lo amb boniques imatges i sense cap maleïda ferramenta executora.
Ara, molts de nosaltres volem recordar-lo com a un ben coronat i acompanyat màrtir. Ben coronat amb llorer, com a símbol de la seua santedat i del seu nom. Amb la seua mà dreta agafant ben forta la palma de màrtir, com a símbol de la seua victòria sobre la mort i la seua fidelitat fins al final. I sempre ben rodejat dels seus tresors, ara nostres també; que no són altres que els pobres, malalts i marginats, perquè, tal com deia el nostre Sant Llorenç (i nosaltres en aquest relat recordem també), ells, i no altres, són el veritable tresor de la casa del Senyor!
Inma Aparici Sancho
Programa de festes de sant Llorenç
Aielo de Malferit, 2026.
‘En record dels tresors del nostre Sant Llorenç, de tota la gent d’Aielo de Malferit, de la gent que viu i ha viscut al carrer Sant Llorenç del nostre poble, especialment de les famílies Martí, Penalba, Malchirant i Vidal, i amb molta estima, en record de dos molt bones dones que ja no hi són entre nosaltres i que sempre han estat participant en aquesta festa del carrer; la meua sogra Joaquina Vidal Malchirant, i sa mare, l’àvia Joaquina Malchirant Nadal’.
No hay comentarios:
Publicar un comentario