Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 3 de julio de 2011

Les campanes d'Aielo de Malferit. (1ª part)





Al programa de festes d’Aielo de Malferit de l’any 1989, Mariló Sanz i Mª Jesús Juan publicaren l’article “Las campanas de Aielo de Malferit”. Hui, quan ja han passat 22 anys des de la publicació i després que les autores han traduït, revisat i actualitzat amb noves dades aquell treball a traves del qual no només varem poder conèixer el conjunt de campanes que posseeix Aielo, sinó també saber el procés de fabricació i descobrir el seu peculiar llenguatge ja desaparegut, comença, dins d’este blog d’història, el primer capítol d’una sèrie de diferents apartats en els quals es donarà a conèixer una part de  l’important patrimoni que Aielo conserva.


Les campanes d'Aielo de Malferit


Tenen la seua història, tenen la seua importància, són les campanes, les nostres campanes.

Acollides en un campanar del segle XVIII, proveït de torre amb coberta de teulada àrab en forma de piràmide corbada, hi ha setanta graons fins arribar a elles, 27 dels quals es fan entre estretes parets i pujant escala de caragol. És un camí sobri, camí només il•luminat per unes sageteres estretes i allargades.




Salvador Juan Vila, el Campaner. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

Salvador Juan Vila* conegut a Aielo com Salvador de Bollo, Bollet, El Regaor de l’horta Vella i sobre tot com El Campaner, pertanyia a una família de tradició campanera. L’ascendent més allunyat que ell recordava ja exercint l’ofici de campaner, fou el seu oncle Miquel, (oncle de son pare, germà de l’avi). Anecdòticament contà que la primera vegada, sent xiquet, que va intentar pujar al campanar fou amb l’oncle, però en arribar a l’escala de caragol li entrà por i va escampar a córrer. Al dia següent es va decidir i pujà; fins i tot tocà ell mateix la campana xicoteta. A partir d’eixe moment i fins la mecanització de les campanes, hi pujaria tots els dies. Primer com ajudant de son pare, junt al seu germà i de vegades la mare; i més endavant rebent ajuda de molta xicalla que voltejaven amb ell les campanes: Juanito Sacristà, Juanito El fill del Sigle, Vicent Calavera, Rafael l’Acolic...entre altres.


L’estreta escala de caragol d’accés a la torre del campanar vista des de dalt.


A més pujaven altre xiquets amb ulls plens de curiositat, estos havien d’ocupar un lloc molt reduït davall la campana menuda. En posar-se en marxa totes les campanes juntes, resultava molt perillós no ocupar el limitat i concret espai que cada persona tenia adjudicat en el campanar. D’esta manera els 3 o 4 campaners que hi s’hi concentraven no havien de moure’s del lloc exacte on estaven situats, amb el perill de rebre un colp de campana quan donaven voltes.


A les parets de l'escala es poden veure alguns forats on antigament s’hi col·locaven els ciris que es necessitaven per il·luminar el camí. 

Hi ha un document arxivat a l’ajuntament d’Aielo datat en 1922, d’ingressos i despeses de l’església, en el qual estan els honoraris dels campaners que en aquells temps era de 2 pessetes al mes. Eixa és la quantitat que cobraria el pare de  Salvador Juan. Este recordava  haver cobrat d’un enterro de primera de  100 a 150 pessetes i d’un enterro de segona 60 pessetes, inclòs enterrament i missa. Es cobrava mensualment i depenent del treball realitzat.

Després de la guerra, dos vegades es trencà el batall, el qual anava unit a la campana per mig de trossos de  pell de bou, prèviament posats a remull i cordes de primera, segona i tercera. Els encarregats d’acudir a restaurar les cordes o el cuir en cas de deteriorament eren el campaner principal i el sagristà de l’església de sant Carles d’Ontinyent de vegades també hi acudia el campaner de la Vila.


Una de les sageteres que donen llum natural a la pujada a la torre.


La primera vegada que es trencà va ser un vespre de Nadal. Salvador i son pare pujaren a tocar, es partí el batall per la meitat i va caure davant la casa de L’Ouera, on hi havia xiquets jugant i sortosament no els va passar res. Inevitablement anys després de ser reparat tornà a caure.

Antigament els campaners s’il·luminaven posant ciris en els forats de la paret  fins que Salvador va aconseguir que els retors d’Aielo, coneguts com els retors de Gata, instal·laren llum al campanar i a meitat de l’escala.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz. Fotos: Noelia Vidal i Rafa Morant. Publicat al Llibre de Festes de 1989.

*Salvador Juan Vila va nàixer l’any 1914 i va morir l’any 1999, deu anys després de fer este article. Il·lusionat en cada moment de l’entrevista per explicar amb detall cada aspecte sobre l’ofici de campaner, va pujar i baixar, aquell any de 1989 amb 75 anys, per l’estreta escaleta amb el mateix ànim com de jove ho havia fet tantes vegades. Traure a la llum este article és un homenatge que li fem a Salvador i a tots aquells com Juan Juan Martí que feren de campaners després d’ell.


9 comentarios:

  1. No hi ha possibilitat de fer el campanar visitable, com el campanar de la Vila d’Ontinyent?...

    ResponderEliminar
  2. Em pareix una bona idea. S'hauria de parlar en el sr. retor i vore si ell està conforme. Això ajudaria a potenciar la imatge turística del nostre poble.

    ResponderEliminar
  3. Seria un atractiu més però ni punt de comparació en el campanar de Santa Maria d'Ontinyent.
    Fa uns anys vaig tindre la sort d'assistir a una visita guiada i vaig quedar bocabadat de tota la història que amagen les seues parets i murs de pedra. Varem visitar les catatumbes, l'església en si els amagatalls damunt les bòvedes i el seu campanar monumental el qual és el més alt de la comunitat.

    ResponderEliminar
  4. Si!, sembla que el nostre campanar es menut i perillós per a ser visitat, però te tanta historia con el d’Ontinyent o creus tu que eixirà com un fong... en aquells temps eren pocs aieloners els que habitaven el poble i amb pocs estalvis, a banda de tenir sobre nosaltres el pes del marquesat... no t’has parat a pensar com farien una obra tant gran? qui la costejaria o qui seria el promotor?, Qui seria l’obrer?... per on estaria la línea de cases i un llarg grapat de preguntes.
    A vorer si des de ací doneu resposta, amics.

    ResponderEliminar
  5. Que poc trellat pensar que per comparar el nostre campanar amb el de Santa Maria d'Ontinyent poses en dubte que no crega en la història del nostre.
    Espere que algú done resposta a totes les teues preguntes i moltes més, per a què tots pugam enriquir-se més.
    Torne a dir-ho que poc trellat dir que el nostre campanar haja eixit com un fong.

    ResponderEliminar
  6. A la resposta del quart comentari. Hi ha escrits al llibre de festes, no recorde l'any, que es parla de la construcció del temple. Crec que el seu autor es Fernando Goberna.
    Si mes no, l'antic temple, anterior al que veiem, está documentat dos cases mes amunt. I per la gent que no s'ho crega, esta corroborat en documents notarials.

    ResponderEliminar
  7. Ja que parlem de campanes no oblidem les que toca Llorenç Barber, conegudes arreu del mon i que des de fa 4 anys ja no se senten pel poble.

    ResponderEliminar
  8. Gracies anònim desconegut, he estat buscant el treball de Fernando hi esta publicat al programa de festes de l’any 2008 baix el títol “ Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de Malferit (1732-1744). Molt interessant com tots els treballs de Fernando Goberna.
    Administrador un suggeriment per la meua part, m’agradaria que penjares este treball per el seu destacat interès per a conèixer un des mes destacats monuments que tenim a Aielo.

    ResponderEliminar
  9. Gràcies pel teu suggeriment, anònim de dalt. El treball del que parles el tenim al calaix dels treballs pendents de publicar i prompte eixirà a la llum de nou en este blog.

    ResponderEliminar