Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 26 de abril de 2011

Una història de la Botelleria d'Aielo de Malferit (I)



SOBRE LA FUNDACIÓ DE LA FÀBRICA DE XAROPS I DESTIL·LERIA D'AIGUARDENTS I LICORS D'AIELO DE MALFERIT
per
 Joaquín Juan Mompó Mompó 

La fàbrica de xarops i destil·leria d'aiguardents i licors d'Aielo de Malferit va començar a elaborar productes cap a l'any 1880, però va ser constituïda oficialment pels senyors Bautista Aparici, Ricardo Sanz i Enrique Ortiz el 2 d'abril de 1895, davant del notari Francisco Maylín Galbis, de l'Il·lustre Col·legi de València, que era veí i residia en la vila d'Aielo. La raó social era "Aparici, Sanz y Ortiz", establida a "Ayelo Malferit". Cada soci féu un lliurament de 5.000 pessetes, de manera que sumaren per a iniciar un capital de 15.000 pessetes. Consta que el 1899 s'anunciaren en premsa, possiblement en el diari "Las Provincias". Aquesta fàbrica va ser la primera o segona inscrita en la província i destacava per la cura en l'elaboració dels seus productes i el reconeixement que aconseguí en tot el mercat espanyol.

Sabem que començà a confeccionar productes perquè quan concorregué aquesta companyia a l'Exposició Regional de València el 1906 publicà una comunicació que afirmava que "Esta casa, que cuenta con una existencia de veintiséis años, es una de las que gozan de más sólida reputación de ámbito nacional." D'això es dedueix que la fàbrica va començar a treballar el 1880, és a dir, quinze anys abans del seu registre en notaria.


Enrique Ortiz Garrigós, propietari de la fàbrica entre els anys 1880 i 1913.

Els tres socis es repartiren la faena dins de la fàbrica: el senyor Aparici es dedicava a la venda fora de la fàbrica, i pareix que en algun viatge a l'estranger, possiblement a Amèrica, aconseguí una quantitat de nous de kola i fulles de coca, que els natius menjaven, i les portà a Aielo. En la fàbrica feren assaigs i composicions fins que obtingueren un licor que, mesclat amb canella perquè no resultara tan sec, es denominà amb el nom deis components: "Nuez de Kola Coca". Podria ser que algun frare caputxí de l'Olleria els donara la idea, com ocorregué després amb el licor "Noyo" que, al no agradar, passà a ser un licor més de repertori. El "Potosí", nom que probablement suggerí el frare caputxí, també va sofrir la mateixa sort i deixà de fabricar-se. No obstant això, la "Nuez de Kola Coca" la continuaren fabricant i tingué prou acceptació, per la qual cosa la registraren aproximadament dos anys després de vendre-la, com a beguda i reconstituent, el 17 d'octubre de 1903. Aquesta propietat saludable la certificaren els doctors Vicente Peset, Vicente Guillem i Agustín Trigo, amb un segell del "Instituto Médico Valenciano ", en què recomanaven aquesta beguda com a higiènica i tònica per a les persones delicades: "Tómese una copita después de cada comida". També meresqué aquest licor en 1904 un pergamí certificat que admetia la seua exquisitat, amb reconeixement oficial del " Colegio Oficial de Médicos de Madrid". Els sistemes d'elaboració dels productes eren la maceració, la destil·lació i el bany de Maria. Situant-ne la fundació de facto el 1880, és factible que durant aquells anys de finals del segle XIX es donaren a conèixer els productes de la destil·leria d'Aielo i que s'iniciaren les presentacions en concursos i exposicions.


Batiste Aparici, un dels tres socis fundadors de la Botelleria, en una foto de la dècada de 1920

El senyor Aparici visitava les províncies d'Albacete i Ciudad Real. Durant els seus viatges nomenava agents comercials i obtenia bones vendes, sobretot en xarops. Aquest producte era el més important en un principi, ja que, abans de l'aparició dels refrescs embotellats, era el que més se servia en els bars.

Per llavors, la zona vitivinícola espanyola sofrí l'atac de la fil·loxera, declarada el 1888 "plaga nacional", per culpa de la qual el sector de Castella-La Manxa s'havia arruïnat. Això motivà que el senyor Aparici eixira a l'estranger, i en una estada que realitzà a França a fi d'adquirir cultius de vinya immunitzats, entaulà amistat amb el viticultor senyor Richter, que li donà a conèixer, amb gran interés de l'empresari valencià, les varietats de cep 99/R, 110/R i 67/R. D'ací sorgí una amistat que portaria el viticultor francés a Aielo, i també el gran negoci del "barbat".


Amb la idea d'expansió comercial concorrien a totes les fires, gràcies a la qual cosa obtingueren els següents premis, que ordenem per anys: 1883, medalla de plata de la " Exposición Regional Valenciana (Amigos del País)"; 1889, medalla de plata de la "Exposition Universalle" de París; 1889, medalla d'or del "Institut Scientifique Européen. Fondeé a Smyrne 1849"; 1889, medalla d'or i diploma del III Saló Culinaire" de París; 1889, medalla d'or i diploma de la "Exposition Universalle du Mérit de París i Musee de Jeanne d'Arc. Miembros de Honor del Jurado de Jerusalem"; 1889, gran creu i diploma "d'Honeur de París" (Madrid); 1890, medalla d'or i diploma de la "Exposition Culinaire et Grand Concours d'Alimentation Genérale" de la vila de Burdeus ; 1891, diploma de la "Exposition Concours International de la vila de Brussel·les; 1892, el 29 de novembre, se li concedeix l'autorització per a poder utilitzar l'escut reial i el títol de " Proveedores de la Real Casa " en les cartes, etiquetes i factures, per la reina regent, la senyora Maria Cristina d'Austria; 1901, medalla d'or de la "Exposizione Campionaria Mondiale" de Roma; 1901, medalla d'or i diploma d'honor del "Concours Egyptien de Produits Espagnols" d'Alexandria; 1903, la creu de la "Exposition Internationale de París"; 1905, diploma de la "Exposition International du Travail de París;  1908, medalla d'or de la "Exposición Hispano-Francesa" de Saragossa; 1909, diploma del " Concurso de Industria y Comercio" de Barcelona; 1909, diploma de la "Exposición Regional Valenciana" de València; i 1910, medalla d'or de la "Exposición Nacional de València.


En l'any 2008 l'oficina encara conservava molts elements de la de principis del segle XX. Foto: Noelia Vidal.

Hem vist, doncs, que la destil·leria concorria a nombrosos concursos i exposicions, tant espanyols com estrangers, i així va anar guanyant-se el reconeixement dels seus productes, com ho certifiquen els guardons enumerats adés.

Al desembre de 1897 se separaren els senyors Aparici i Sanz, i s'instal·laren al número 2 del carrer de Sant Francesc d'Aielo en un primer moment. Donaren d'alta una nova societat el 18 de setembre de 1899, i manifestaren que estaven establits allí des de gener de 1898. Més tard, el 1900, es van traslladar a Xàtiva i donaren de baixa la fàbrica i destil·leria que tenien a Aielo. Allí s'allotjaren en un sòlid edifici de nova construcció, conegut com la casa Sanz, en els baixos de la qual instal·laren la fàbrica de xarops Aparici i Sanz. Aquesta fàbrica es mantingué en funcionament durant diversos anys, fins que el senyor Aparici arreplegà la seua part de capital i tornà a Aielo, on es dedicà a les vinyes americanes.

Mentrestant, Enrique Ortiz havia adquirit les participacions dels altres dos ex-socis. Les causes de la separació no són ben conegudes, però pareix que com que guanyaven molts diners i Ortiz n'estalviava més, sorgí alguna enveja entre ells. Però els senyors Aparici i Sanz, després de la separació, es veren amb la dificultat de no poder comercialitzar els seus productes per problemes de marca. En separar-se, Ortiz fundà, al voltant de 1900, una societat en què els nous socis haurien de proporcionar els mateixos cognoms que tenien els anteriors, però sense aportar-hi capital; els socis van ser Carlampio Sanz i Bautista Aparici Gascó. Figuraven comercialment com "Ortiz, Aparici y Sanz", no com "Aparici, Sanz y Ortiz", que era el nom tradicional de la botelleria. Els socis inicials, en una publicitat de 1900, avisaven així als clients: "No confundir esta casa con la que ha constituido el que antes fue nuestro socio con un albañil y un trabajador del campo, los dos últimos desconocedores por completo de este oficio.".

El 1909 Enrique Ortiz oferí al seu amic Joaquín Juan Mompó, propietari d'una destil·leria d'alcohol vínic que li subministrava la matèria bàsica per a la fabricació dels seus productes, que considerara si li interessava fer societat amb ell. Per a això, si hi estava d'acord, crearien una nova societat que es diria "Ortiz y Juan Mompó", prèvia dissolució de l'altra. Ho portaren a terme el 1910: crearen la "Fábrica de Licores y Jarabes de Ortiz y Juan Mompó", domiciliada a la plaça de Sant Joaquim d'Aielo o plaça del Palau, amb aportació al 50 % del capital. La fabricació i venda l'assumiria el senyor Ortiz, i l'administració i direcció aniria a càrrec de J. Juan Mompó. Decidiren respectar la mateixa plantilla, si bé s'ampliaria el personal d'oficines i viatjants, que hauria d'anar formant-se. Nomenaren, com a encarregat d'alambí, Rafael Ortiz Sanz, "el ratllat", més quatre germans seues. Pareix que a Aparici i Sanz li degueren fer una oferta de millor sou des de Xàtiva, i Rafael Ortiz se n'anà amb ells, fins que aquesta empresa va fer fallida i aquest es trasllad a Castelló de Xàtiva i en terrenys propis construí una nau i muntà allí la seua pròpia fàbrica de licors i aiguardents, amb la denominació de "Destilería Colón", empresa que desaparegué.


Joaquín Juan Mompó, propietari de la fàbrica durant el període entre 1913 i 1922.

Des de llavors i fins a 1913 formaren societat Enrique Ortiz i Joaquín Juan Mompó. Acordaren contractar, cada un, un empleat de confiança. Aquest nomenà el 1912 com a oficinista i viatjant a José Llovet Monzó, de València, que havia treballat de caixista en Las Províncias, conegut per un amic franciscà d'Ontinyent. De 35 anys, era una persona de certs coneixements com a escrivent. Posteriorment va eixir de viatge per oferir els licors que portava detallats en un full de ruta en les províncies d'Albacete i Múrcia, acompanyat per un conductor. L'altre empleat que entrà en l'oficina era José Ortiz Pinter, fill d'Enrique Ortiz. Hi havia altres dos escrivents, i fora, en la fàbrica, treballaven dos operaris i huit dones, governades per una de més edat o encarregada.

Aprofitant la relació de Joaquín Juan Mompó amb l'administrador o procurador del marqués de Malferit, es desplaçaren un dia de 1911 a València i intercanviaren impressions. La finalitat del desplaçament era sol·licitar que els arrendara, per a ampliar el negoci, una casa contigua a la que ja tenien arrendada. El marqués els digué que els faria saber la sena decisió per mitjà del procurador, atés que la quantitat de garrofes que allí emmagatzemava era elevada i hauria d'aconseguir un altre local per a emmagatzemar-les, i això suposaria una despesa que caldria calcular. També els explicà que la segona casa estava trenta-cinc centímetres més alta, així com la porta que dóna a la plaça de Sant Joaquim. I que davall existia una cova. Per a condicionar-la com a celler la buidaren des de la plaça i alçaren el pis i el reforçaren amb arcs de mig punt i amb pilars. També col·locaren unes gerres de fang cuit soterrades sobre una mitat, amb una capacitat de 500-550 litres cadascuna (o quaranta-sis arroves valencianes cadascuna: 9.300 litres o 782 arroves en dèsset gerres) i feren respiradors i un corredor lateral per a eixir al pati de la nova casa llogada. El pati comunicava amb l'almàssera. Tot el bloc que ocupava, i ocupa, la fàbrica tenia, per tant, un mateix amo: el marqués de Malferit.

Passat un temps, l'administrador o procurador els féu saber que era intenció del marqués que l'any 1913 disposaren del local, i així es féu en el mes de gener d'eixe any. Coincidí açó amb la proposta que realitzá el senyor Ortiz al seu soci Joaquín Juan Mompó perquè es quedara la seua part del negoci, perquè estava molt cansat i no veia continuïtat familiar en la fàbrica. No obstant això, el nomenava tutor del seu fill Pepe Ortiz Pinter, i li pregava que el mantinguera com a oficinista i que, quan el jovençà volguera unir-se, li lliurara una quantitat en efectiu que li deixà. Durant l'any 1913 es féu la cessió de tota l'empresa al senyor Joaquín Juan Mompó, qui quedà com a amo.


Un dels antics llibres de comptabilitat. Foto:Noelia Vidal.

El senyor Juan Mompó, per a quedar-se la part del senyor Ortiz, hagué de recórrer al seu oncle Juan Bautista, que va ser qui li deixà el capital necessari. El senyor Ortiz posà al corrent el seu soci i únic propietari a partir de Ilavors, J. Juan Mompó, en la fabricació i formulari dels diferents productes que s'elaboraven.

Alhora, en assabentar-se el senyor Sanz des de Xàtiva que aquell s'havia quedat la fàbrica, s'oferí a ajudar-lo si tenia algun dubte, perquè el considerava un bon amic. Arran de la creació de la societat "Ortiz y Juan Mompó" (1910), s'havien revisat totes les patents per mediació de la casa Hongria de Madrid. Es posaren totes al dia incloent-hi la "Kola" i l"Anís Ayelo", que passà a ser la marca principal de la fàbrica, encara que amb un altre tipus d'etiqueta, que és el mateix que s'empra en l'actualitat. També cal recordar que desaparegué la referència als tres socis fundadors de sobres, cartes, rebuts i etiquetes, i que es deixà d'utilitzar com a insígnia de l'empresa l'"Anís Celestial", que en l'exposició de 1890 celebrada a Madrid, en què obtingueren la medalla d'or, havia rebut un especial reconeixement, plasmat amb la següent inscripció que es llig en el revers del diploma: "Elaboración especial del exquisito Anís Celeste. No habréis probado cosa mejor". A pesar d'això, els dos fabricants mai no utilitzaren la denominació "Anís Celeste", perquè sempre l'anomenaren "Anís Celestial". A més, el producte estrella passà a ser l' "Anís Ayelo", el nom del qual apareixia en les etiquetes sobre un dibuix de la destil-leria d'alcohol que, després de 1915, es donà de baixa i es desmantellà.

Joaquín Juan Mompó Mompó. Publicat en la revista Almaig de l'any 2003.

2 comentarios:

  1. Vos pase este enllaç sobre la coca cola i la nuez de cola cola, sembla un tema interessant qui va ser el primer. http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2011/05/110509_cola_coca_espana_valencia_invento_pea.shtml

    ResponderEliminar
  2. Crec que conté unes cuantes errades, apart de que parla repetint el que ja se sap i s'ha escrit en molts llocs d'internet (aplicant el copia-pega).

    Tracta el tema com si havera fet el descobriment del segle i no fa altra cosa que arreplegar les dades que figuren al llibre d'Abel Soler, però fent un treball-resumen de xiquet de l'ESO, i dubte de que el reporter haja entrevistat J.J. i al Bobo.
    M'agradaria que algú que puga els ho pregunte i ens ho faça saver.

    De tota manera crec que al poble li beneficia este tipus de notícies, i fa sentir interés a gent que d'altra manera no sabria res del nostre poble.

    ResponderEliminar