Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

viernes, 22 de abril de 2011

Preparatius de la Processó de Divendres Sant





Divendres Sant ha arribat desprès d’una setmana de passió. És el dia d’una de les processons més importants. Portem uns dies amb núvols negres i  el primer que es fa es mirar el cel. Ho fan sobre tot els confrares, en Aielo els de la confraria de Jesus Nazareno i Nuestra Señora de los Dolores, i els de la confraria del Sant Sepulcre, tots ells encarregats de les imatges que han de desfilar.

Dies abans és un no parar. Tot acte necessita d’unes faenes prèvies que passen desapercebudes per a la majoria i que són necessàries, estes festes de Setmana Santa i tots els actes que es fan, no són una excepció.

Les andes s’han de traslladar, passen tot l’any guardades a una cotxera i ara s’han de utilitzar, es traslladen a l’església i es lleva la pols de tot un any, cal deixar-les ben netes per poder fer l’honor, amb dignitat, de portar al Crist i a la Verge.

Els confrares revisen les vestimentes que es posaran en la processó, tal volta cal repassar els botons o renovar cordons, són detalls que no es veuen fins l’últim moment, quan es trau de l’armari la túnica i la capa que lluiran. A les clavariesses, les vorem elegantment vestides de negre amb mantellines acompanyant a la Dolorosa.




I ja afrontant les darreres hores, divendres matí, cal fer els preparatius finals i enllestir els últims detalls. A l’església hi ha nervi, confrares d’una i d’altra germandat van d’un costat a altre, adornat les imatges com cal,  netejant de nou les andes perquè no s’ha de deixar ni una busqueta de pols.

Arriben les floristes amb precioses composicions florals. Quina meravella de flors, quin art per engalanar les imatges!. Este és un aspecte en el que es veu l’evolució en el temps, cada any es fan rams més bonics, més assortits... quina varietat, si mirem enrere fa uns trenta anys s’adornava amb clavells i poc més. També el pas del temps ha fet que les imatges desfilen portades pels membres de la Confraria, des de l’any de la seua constitució en la dècada dels anys 1980, abans feien de costalers devots i voluntaris que portaven la imatge a muscles. Altre canvi evident és la manera d’enllumenar-ho. En l’actualitat s’usen bateries que donen llum i així augmentar la seua grandiositat, abans era habitual vorer davant les andes un home carregat amb fil de la llum que anava connectant als endolls del carrer.




Una vegada les flors al seu lloc, les imatges pareixen altres, es mira de nou tot, si les flors estan col·locades com deuen, si les teles que cobreixen les andes estan posades correctament... En eixe moment uns confrares s’adonen que una de les teles no està com toca estar, s’ha de llevar tota i col·locar-la altra vegada i no és fàcil, la tela està massa ajustada.

I parlant de teles... de nou els confrares miren cap al cel i malgrat haver eixit el dia amb un sol radiant veuen apropar-se per l’estret d’Aielo uns núvols negres amenaçadors. I com val més prevenir que curar es veu com, per si de cas, preparen uns plàstics per tapar les imatges si apareix la pluja sobtadament a meitat de la volta de la processó. Tampoc seria res estrany, el pronòstic de l’oratge ho prediu i a més estem a la primavera i al mes d’abril, és el temps de ploure i  bé que s’agraeix eixa aigua per al camp.




Quin goig vore este moviment, esta devoció demostrada amb treball desinteressat!. I quin goig vore alhora com entre tant de rebombori i soroll, controlat i vigilat pel senyor retor que no perd detall, es manifesta la devoció d’altra manera, la més privada i personal. Hi ha dones que sense fer cas del soroll provocat entre tantes anades i tornades d’un costat a l’altre de l’església, resen silenciosament a la capella, al monument adornat amb les palmes del diumenge de Rams. Abans ja han visitat el monument instal·lat a l’ermita del Calvari on es troba altra imatge del Crist Jacent, els devots li han resat i l’han acompanyat un ratet.

En un lloc i en l’altre s’abstrauen de la realitat més mundana que els envolta per capficar-se en  el seu diàleg personal amb Déu i compleixen amb els precs, perquè a la fi, no s’ha d’oblidar que hui és Divendres Sant, i és jornada de dol.



I al final el temps va escampar i la processó d’este any 2011, va començar i va poder acabar.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan. Fotografies de Noelia Vidal.

2 comentarios:

  1. Gràcies per un muntatge tant commovedor, gràcies per parlar d’una celebració tant important per al nostre poble, i sobretot mai deixeu de parlar d’Aielo.
    Felicitacions i avant.

    ResponderEliminar
  2. Una presentació del divendres sant feta amb elegància i bon gust, esplendorosa.
    Per als propers anys jo proposaria que continuareu parlant d’alló que no es popular, però si de gran transcendència per als catòlics: els resos al Monument de l’Eucaristia, la matraca, la desapareguda processó de l’Encontre el dissabte sant i després la festa profana dels coes borratxos.
    I també dels actes multitudinaris: La mona, cants i jocs de pasqua, i el conegut pasocarat de casa Paquita, de tantíssima fama a la Vall d’Albaida, venen d’Ontinyent ha propòsit per a comprar-los.

    ResponderEliminar