Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 12 de abril de 2011

Sobre el gentilici "Aieloner"



La avda. Santíssim Crist des de l'Eixample. Quadre de Adrián Momparlet. XI Edició Pintura al Aire Lliure d'Aielo de Malferit.2010.


Hem de dir, d’entrada, que l’ús dels gentilicis no és tradicionalment popular, especialment en el cas dels pobles. L’ús col·loquial ha recorregut a sintagmes preposicionals introduïts per de: Eixos són de Cocentaina, Uns senyors de Xàtiva i no Eixos són contestans, Uns senyors xativins. Però posteriorment, a causa de l’existència de gentilicis molt coneguts (valencià, alacantí etc.), s’ha imposat la formació exhaustiva de gentilicis en tots els pobles, com una necessitat de la varietat estàndard, que ha irromput amb decisió en la col·loquial.

En valencià, els gentilicis s’obtenen per sufixació. Basant-nos en els publicats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Gramàtica normativa valenciana, 2006, ps. 376-389), hem extret la següent ordenació de sufixos, de més a menys freqüents:

1. Sufix -er, del llatí -ARIU; apareix en uns 191 gentilicis (des d’ademusser fins a xover). El Corpus toponímic valencià de l’AVL (2009, p. 28) explica que s’ha adoptat la variant -er i no -ero perquè aquella és més general, en qualsevol adjectiu i també en els gentilicis.

2. Sufix -í, del llatí -INU; apareix en uns 145 gentilicis (des d’agullentí fins a xivertí).

3. Sufix , del llatí -ANU, apareix en uns 103 gentilicis (des d’agresà fins a xulillà).

4. Sufix -enc, del germànic -ING; apareix en uns 96 gentilicis (des d’aïnenc a xodenc).

5. Sufix -és, del llatí -ENSIS; apareix només en un gentilici (daianovés).

6. I sufix -eny, del llatí -IGNU; apareix en nou gentilicis (des d’alberiqueny a senyerut; el cor-responent a Alberic és l’únic que admet la doble possibilitat: també alberiquer).

Segons això, són d’origen llatí -er, -í, -à (els tres més freqüents), -és i -eny; però és d’origen germànic -enc. Els primers, doncs, sumen 449 gentilicis (el 82 %) i el segon 96 (el 18 %).

Respecte a aieloner i aielenc, les obres consultades sempre proposen el primer gentilici, sense constància del segon; això succeïx des del famós Diccionari català, valencià, balear de mossén Antoni M. Alcover. És clar que el primer gentilici entra dins del grup nombrosíssim dels formats per sufixació amb -er, però el segon entraria en un grup que no és tampoc menor. Ignorem en quines bases documentals (si n’hi ha) pot haver-se fonamentat la tria en favor del sufix -er; també hem de tindre en compte que la familiaritat que s’atorga a la terminació -enc (aielenc) podria deure’s a la influència del gentilici castellà ayelense, molt divulgat en l’últim segle, però que no és gens popular, sinó de formació erudita castellana.

Ximo Juan-Mompó Rovira



No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada