El cementeri guarda en cada caseta o nínxol molts secrets i moltes curiositats, entre les seues parets blanques. Enguany comentem la vida i nínxol d’Enrique Andrés Cerdá Berbis (1874-1925).
Enrique Cerdá es va casar amb Teresa Sanz l'any 1896, a la capella del Santíssim Crist de la Pobresa. El vicari D. Senén Miñana Vidal els va unir en sant matrimoni.
Enrique tenia 22 anys i era natural de la parròquia de San Andrés de València, fill d’Enrique Cerdà Requena i Carmen Berbis Michavila.
Mª Teresa Pilar, tenia 21 anys, era filla d’Engracio Sanz i Josefa M. Satorres Calabuig. D’esta unió naixeren un fill i quatre filles: Enrique, Carolina, Pilar, Carmen i Josefa.
Els Cerdá en aquells anys de finals del segle XIX eren una de les famílies benestar del poble. Però Enrique es va casar amb una xica de classe social normal “no era del puntet” com es deia en aquells anys. Enrique no era persona per anar a guanyar-se un jornal, s’havia criat com a ric i no era adequat, ni podia treballar pel seu delicat estat de salut... Teresa, molt enamorada i preocupada pel seu marit, li va dir que no s’inquietarà que ella s’esforçaria, i va muntar la primera tenda al poble on es podia comprar de tot, des d’una sedalina de fil, fins a tot allò que pogueres imaginar dins del món de la costura i passamaneria.
La tenda era a la mateixa casa on habitava la família, a la plaça La Font. (El fill Enrique quan va començar a treballar en el negoci del barbat, i li va anar molt bé, es traslladaren tota la família a viure al c/ Major, i la casa la vengueren a Rafael Mora, que obriria allí una verduleria, en actiu fins fa uns anys del segle XX).
Passats els anys de convivència matrimonial, el marit Enrique que ja no es trobava molt bé de salut, i Teresa era l’administradora de l’economia familiar, tots els dies, li donava uns dinerets per a què acudirà a fer-se un aiguardent al casino de Mercedes, prop de casa, com feien tots els senyorets del poble, a una hora determinada del matí, a migdia. L’enviava ben vestit i conjuntat amb el seu barret i un bon puro a la mà, no faltava cap dia, i acudia a la tertúlia al conegut casino, encara recordat entre els més majors.
Enrique moriria a 51 anys, el dia 24 de març de 1925. Al morir-se tant jove, l’esposa Teresa entristida, va pensar fer-li la millor làpida que poguera costejar, en homenatge i record al marit estimat i amb tan poca salut durant la seua vida. La làpida és única al cementeri, té la raresa d'estar gravada al marbre negre el rostre del difunt Enrique.
Teresa va ser una dona molt valerosa i emprenedora, era ella qui administrava casa i va educar a la família sola. Al morir seria enterrada junt amb el seu marit, però d’ella sols podem contemplar la seua fotografia i poc més, no consta el seu nom ni les dades de defunció com és costum.
No hay comentarios:
Publicar un comentario