UNES LLEGENDES SOBRE SANT LLORENÇ I UNS RECORDS D'INFANTESA. Per Francesc Juan Chafer (IV part).

Aielo era, en la nostra infantesa, un poble de llauradors, un poble essencialment agrícola. La fàbrica de licors i la nòmina de treballadors que depenien d'ella era considerable però l'excepció que confirma la regla. El panís, en el temps de postguerra, era un dels cultius principals que es plantava en l'horta. A més d'un aliment bàsic pels animals de corral, sobretot per les gallines, formava també part de la dieta alimentària de les persones. A falta de farina de blat la de panís suplia, en moltes cases, a aquella. Era una farina basta que no tenia res a veure en els pans de la farina de blat. Sobre la taula, una vegada obtinguda la pasta, s’estenia està i d'ella s'obtenien rotllos que suplien la manca de farina de blat. Estos eren com una rosquilla d'uns tres pams de llargària que, al juntar els seus extrems es convertia en un rotllo d’estos. Moltes vegades el berenar infantil consistia en un rotllo d'estos i de companatge una taronja de la sang. Féiem un forat a la taronja i anàvem introduint trossos del rotllo en el forat sucant de la taronja. Les dones els portaven al forn en les postetes però a l’anar per arreplegar-los se’ls penjaven del braç com si foren polseres. Era una senzilla manera de no perdre cap rotllo cuit pel camí.

Al voltant del panís, una vegada recol·lectades les panotxes, calia o bé entrellaçar-les al voltant d'un cable de ferro o desgranar- les. Per està última faena es necessitaven mans i els xiquets podíem ajudar en ella. Recorde la colleta d'amics  i amigues anar a casa d'un d'ells per ajudar a pelar les panolles i després desgranar-les. En la primera tasca hi havia un element sorpresa que ens servia d’al·licient. Entre les panolles sense pelar s'havien sembrat unes poques de color roig i, aquell que pelant-les tenia la sort trobar-se amb una d'este color, podia donar-li un  bes a una de les amiguetes. Era un joc innocent una motivació en la monòtona tasca de pelar panís. Una persona adulta amb una gran destresa buidava, de dalt a baix, unes poques fileres de gra de cada panolla servint-se d'un punxó especial destinat per esta tasca més delicada.

Açò ens facilitava, ja en la fase de desgranar el panís, fer-ho més ràpidament al poder rotar la nostra mà sobre la panolla. Els pallocs s'aprofitaven per a encendre el foc i les pellorfes per farcir sacs que, ocasionalment, s'empraven com matalassos en les casetes de labor en les quals, per la distància de les terres, calia fer nit.

Foto de Google

Per assecar el panís sense desgranar no s'arrancaven les pellorfes que servien per a trenar les panolles al voltant d'un cable de ferro. S'obtenien d’esta manera unes grans trenes que es podien penjar de les bigues de la cambra.

He espigolat alguns records infantils del camp de la meua memòria mentre anava seleccionant curioses llegendes al voltant de Sant Llorenç. Els meus records d'infantesa poden ser corregits i amplificats documentant, d'esta manera, vells costums ara desapareguts.

Un estiu més, desitjar unes bones festes a tots els veïns del carrer de sant Llorenç, el carrer més llarg d'Aielo, veïns que no han deixat de mantindre esta festa mostrant una constància digna de lloança en un temps, de grans canvis, i en el qual van desapareixent velles tradicions... velles però belles!

 Programa festes sant Llorenç 2024