Va nàixer l'1 de Març de 1876, fill de Domingo ("Mingo") i de Gertrudis. Tingué dos germans més. Vicente anà a Cuba als 19 anys i reenganxà fins estar quatre anys. La família va passar tot aquest temps sense saber res d'ell, per on parava o si vivia o no. Es conserva un escrit que detalla les batalles i els enfrontaments pels que va haver de passar any a any. Este document, la llicencia absoluta, és una copia de l'original extraviat, que data de 1947. El transcrivim per la seua importància com a document històric, model i eixample de tot el que hi van passar els soldats: continues lluites, continus trasllats i a tothora exposats al perill. Al final, Vicente Juan Soler va ser condecorat amb la medalla al mèrit, La Creu de plata al Mèrit Militar amb distintiu Roig, en recompensa al seu distingit comportament en el combat de Santa Rosa, el dia 17 de juny de 1898.
Una vegada acabada la guerra, Vicente va tornar a
Aielo Tot el poble va anar a rebre-lo amb entusiasme, alegria i heroi de guerra. Va ser una festa.
En eixe moment es va fixar en la que seria després la seua dona. Teresa Juan
Belda, una "joveneta moreneta"
que també va anar a veure-lo. Tingueren nou fills set xiques i dos xics.
Vicente treballava de regador i anava a cobrar el reg casa per casa. Tot el món
l'estimava i en totes les cases l’invitaven a un vinet. Tant d'anar a cobrar,
tanta casa i tant de vinet, al final moltes vegades acabava marejat. En eixos
moments tenia el costum de dir en veu forta: "Descarguen la bateria"!
recordant els moments de Cuba en que disparaven al contrari. I tantes vegades
repetia la frase que al final li van traure de malnom "Bateria".
Anava en una colla d'amics (en la que també estava
Rafael Pastor) que anava pel poble fent serenates, uns cantant i altres amb
guitarres. Vicente recordava, sovint, coses de Cuba: les 24 dies de viatge
d'anada i 24 dies de tornada veient sols aigua i cel, les malalties de les que
molts coneguts no pogueren lliurar-se, el fet de trobar-se un dia al mig d'una
muntanya un soldat d'Aielo (Rafael Egea Tormo), els balls d’allà, el clima, el
sucre de canya, les fruites tan dolces, el monyo rull de les dones i homes, la impressió
primera de lo gran que era Espanya, perquè abarcava més enllà del mar i la sensació
de pensar que no anaven a tornar mai més a casa. I també, com no, recordava una
novia que va tindre durant els quatre anys que va estar en Cuba: Mercedes, nom
que li va posar la seua primera filla en el seu honor. Vicente va morir en
1949.
Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer
(Col.lecció Lolin Insa)
Programa festes 1998
No hay comentarios:
Publicar un comentario