ELS PARDALETS. Una destresa de cacera ja desapareguda. Records i vivències de Tere Vicent Morant, La Barrera. Per Mª Jesús Juan i Mariló Sanz.

 

Enguany parem atenció en una activitat que actualment està prohibida, parlem de caçar pardalets. Pensem que cal explicar sobre el tema perquè forma part de la manera de viure d’abans i és interessant que els joves actuals la coneguen per a entendre com vivien els avantpassats. I és que, caçar pardalets era una activitat comú perquè a més a més donava de menjar a molta gent. Ja ho diu la dita popular “Animal que vola, a la cassola”.

 Teresa Vicent Morant, La Barrera, la filla d’un dels caçadors de pardalets aieloners ens conta sobre el seu pare.

“El meu pare era José María Vicent Vidal, Barrera i era jornaler. I la meua mare Joaquina Mora Nadal,  coneguda com a Bleda,  treballava a la temporada de la vara.  Nosaltres som dos germans, Pepe i jo, Tere, coneguts els dos com a Barreres. Sóc nascuda l’any 1956.

 Recorde amb pesar quan la meua mare va caure malalta i el pare va anar a la verema a França per a  guanyar diners, aleshores a mi em deixaren en Ontinyent, en casa d'una germana de la meua mare, i al meu germà el deixaren a l’Olleria, en la casa d’una germana del meu pare. Jo no volia estar en Ontinyent perquè les meues cosines eren majors i totes festejaven. Jo no feia res allí. Així que em portaren a casa d’un cosí del meu pare que tenia una filla de la meua edat i vaig estar millor. La filla i jo ens férem com a germanes, allí vaig estar sis mesos, el temps que el meu pare va estar a França. En tornar de veremar el pare ens va dur a casa i ja no eixiren més a cap altra. La meua mare va faltar amb 42 anys,  l’any 1964. A França, el pare, no va voler tornar però si anava a la temporada de la Ribera, la temporada de l’arròs, 15 dies per març i 15 dies per setembre però nosaltres ens quedàvem en casa i algun familiar ens ajudava.

 A partir de 1965, cada mes d’octubre, com  el pare no tenia feina, es dedicava a  caçar pardalets. Era la temporada del pardalet d’os i xicotet. El pare, el meu germà i jo pujàvem al Campello als terrenys de la Casa del Botecari. Jo tenia 10 anys i era una xiqueta en edat escolar, però el meu pare parlava amb Dª Adelita i en tot el mes no anava a l’escola. Per a mi començaria una nova vida de la que tinc molts records, entre l’absència materna i moltes necessitats, el millor que recorde és l’estima i l’apreci  que em demostraren tots quan era xiqueta.

 I és que mon pare era molt aficionat a la cacera, també tenia molts gossos. En la nostra casa per tot arreu hi havia gamellons, una espècie de fusta amb un pal que posaven baix de les gàbies dels pardalets  per a evitar que caiguera l’alpiste a terra. I les gabietes estaven plenes dels pardalets que el pare criava i feia servir en les parades de caçar. 

 Al Campello, durant tot el mes ens quedàvem, mon pare, el meu germà i jo,  a viure en un piset d’una caseta que hi havia al costat de la casa dels amos, la ti Teresa i Rafael, El Botecari, que ens deixaven sense pagar perquè teníem molta amistat.  El pare era per al Botecari un home de confiança. Del pis recorde tota la distribució i que comunicava amb la casa principal. Tenia un forn que nosaltres no gastàvem i recorde que escoltàvem  un transistor.  Els amos ens estimaven i ens donaven de tot,  com pomes. L’ama de la casa, la ti Teresa, ens feia un xocolate calentet molt bo.  El pare de Rafael, el Botecari major, quan venia, em donava un bitllet de 5 pessetes. La bona relació venia de molt abans, la germana de Rafael va ser padrina del meu germà, Pepa, i Pepe Maricruz el padrí. El meu pare era molt senzill, però tenia amistat amb gent important del poble.

 Ja instal·lats al pis, el pare recorria els bancals observant els arbres i les oliveres que prèviament havia cuidat i podat adequadament formant “el parany, per a posar l’envisc que li preparava tots els anys el ti Tarugo. L’envisc estava fet amb trementina i altres productes, formant un pegament consistent que feia difícil als pardalets fugir de l’enviscà.  El pare distribuïa les rametes d’espart untades d’envisc pels diferents arbres, després posava les gabietes amb els pardalets per baix dels arbres per a que amb el seu cant cridaren altres pardalets. Feien de reclam.  Quan atrets pel cant acudien els pardalets al parany queien en l’envisc, enganxats i sense possibilitat d’escapar.

 Al dia caçava més de 100 pardalets: paixarells, canaris, niurellets...que eren molt xicotets... Tenia una espècie de caseta amb un mirador prop de l’arbre, des d'on amagat observava com queien en la trampa les bandades de pardalets, i si feia falta eixien a recollir els pardalets i reforçaven l’esvisc. 

 Una vegada caçats els portaven al poble col·locats en una mola gran. Era com una roda gran on penjaven els pardalets del bec. Baixaven amb el camió del ti Solera, altres vegades baixaven en el cotxe de Pitxi o amb Paco Mas.  Quan arribaven els pardalets al poble ja estaven nets sense plomes, a punt per a vendre’ls al bar Bigot. El meu germà tenia molta gràcia per a pelar-los... Al bar els fregien sequets, i la gent se’ls menjava com aperitiu.  No tots els venien, alguns pardalets els deixaven a casa per a fer arròs caldos, putxero...

Son molts bons records... El meu oncle també es dedicava a caçar però  torts i  tenia un xiulet. Pel Campello també venia a caçar el ti Bellotet, un home major que vivia a soles al carrer sant Antoni. Pujava a la Casa de Santiago, que estava envoltada de bancals cultivats.  Al costat de la Casa del Botecari, estava la casa coneguda com dels mitgers, allí pujaven a fer fruita i de tot, pomeres, cacau, cigrons... El ti Bellotet també anava, com nosaltres en octubre.

 El meu germà anava amb el pare a caçar i jo em quedava en  casa i preparava el dinar i després anava a fer visites a les altres casetes. Anava a la Caseta dels Santiagos, on pujava a caçar Paco Mas, que tenia un xiquet de tres mesos. Férem molta amistat que encara conservem. També anava a  la caseta de  la senyo Carmencita i la de José Ramon, on recorde que em feia gelat i altres cosetes i xarrava amb mi. També pujaven els de la Casa dels Aparicio, on jo també anava de tant en tant de visita.  

Al Campello hi havia cases on  es vivia tot l’any com la Casa  dels de Loreto. Recorde a  Glòria que tenia un xiquet malaltet i vingueren al poble a veure si el podien salvar, però va morir. També estaven els dels Campellets, però estaven més lluny. El ti Pitxi pujava a caçar, encara no tenia la caseta construïda, pujava en el seu cotxe i comentava on construiria la seua caseta al racó de Sarró. Quan Rafael Pitxi pujava amb la família, el seu pare feia una paella gran per a tots.

  I és que la gent de les cases del  Campello solia ajuntar-se sovint, hi havia molta amistat entre tots, sempre ajudant-se uns a altres. Jo guarde bons records d’aquelles persones, tant dels amos de les cases, com dels treballadors perquè em cuidaven. Jo era una xiqueta que anava sola pel camp trotant pels camins i terrenys, corria totes les cases, itota la gent em rebia amb estima. Recorde amb nostàlgia aquell comboi, aquelles xerrades amb tota la gent... No tenia gens de por, em sentia molt acompanyada... tot el Campello era una gran família!!!

 Quan el pare va deixar de pujar al Campello en la dècada de 1970, sobre els 52 anys, va seguir caçant per afició amb garrot i escopeta, i com era  molt bon pebrasser, també seguia anant a la temporada del pebràs, com sempre havia fet. Feia pebrassos en la serra i jo, ja més majoreta,  anava amb l’autobús al mercat de l’Olleria a vendre’ls. Anava amb la mare de Vicenta La sardina. Tan punt arribaven les dos carregades de pebrassos en les cistelles ens els compraven de seguida, el pescater i altres venedors dels mercat estaven esperant-los.

 Mon pare va morir l’any 1998, quan tenia 75 anys a punt de fer el 76 i pensant amb ell i en la vida que hem dut estic contenta perquè tota la gent ens ha volgut molt, i ens hem ajudat entre nosaltres”. 

 

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Programa Sant Llorenç 2025