Sant Antoni Abat. Imatges mítiques d’un sant cristià.

En els meus periples per diferents llocs de la Mediterrània i fins tot, en els nombrosos canvis de domicili que els meus ossos, que encara vius, han fet, sempre m’he donat de front amb Sant Antoni, el porquet i la campaneta. En la Comunitat Valenciana i com no ací en Aielo amb la tradició molt arrelada de fer gran celebració, tant en el carrer dedicat al sant davant de la seva capelleta com desfilades i professo pels principals carrers, missa solemne, fogueró la revetlla de la nit anterior amb menjar i beure i el dia del sant la benedicció de tot tipus d’animals, amb gran participació de persones: veïnes, veïns i visitants. 

Es per això que la meua advocació per Sant Antoni ha anat creixent i creixent any darrere any. En altres llocs, com per exemple a Ciutadella i a tota l’illa de Menorca, molts pobles de Mallorca com Sa Pobla entre d’altres, a Catalunya en molts llocs, a Itàlia, on celebren grans festes i focs d’artifici sobretot en l’illa de Sicília, en Aragó en llocs tant dels Pirineus d’Osca com de les províncies de Saragossa i de Teruel on canten “Para la hoguerica de San Antón, el que no traiga leña, no comerá turrón”, Ui, vos vull parlar dels foguerons de Sant Antoni i del seu perquè, des de el meu modest coneixement. Llegenda, història i creences religioses convergeixen en la vida i miracles d’un sant mític, Sant Antoni Abat.

Fou Sant Antoni un personatge de llegenda, de llarga vida segons ens conten, va viure fins els cent cinc anys, una vida plena de vicissituds, de dificultats i sobre tot el que quasi més coneixem per a la seva divulgació popular, de temptacions carnals de tot tipus. Un home que sent fill d’una família acomodada amb medis econòmics importants, com a més de 300 faneques de terra fèrtil i altres propietats, se va desfer de totes elles i de les seves pertinences per dedicar-se a la vida eremítica fundant una corrent de monjos solitaris dedicats a ajudar a d’altres persones, les més desheretades que patien fam i les malalties pròpies de aquells temps, entre la segona meitat del segle III i la del IV. Havia nascut Antoni, a Egipte en 251, faltant d’aquest mon i traspassant a la vida eterna en 356, també en el antic país que banyen les aigües del riu Nil junt a la muntanya de Colzim.       

Sant Antoni quasi sempre es representat acompanyat d’un porquet, per que, segons conta la tradició, en la grassa d’aquests animals als que ell tant estimava, feia una pomada per donar alleujament a les nafres provocades per una malaltia molt comuna en la antiguitat i l’Edat mitjana coneguda com a “foc de Sant Antoni” provocada per menjar aliments contaminats per un fong tòxic conegut com a cornezuelo del sègol que es trobava habitualment en el pa negre que menjaven les persones pobres. Durant l’Edat mitjana, els seguidors de les ensenyances de Sant Antoni Abat van obrir hospitals pels caminants i peregrins malalts d’aquesta anomenada en termes mèdics com ergotisme, donant-les de menjar pa blanc de blat, el que feia que desapareguessin els símptomes de ella en poques setmanes.

Son molts els relats antics que parlen de l’amor de Sant Antoni cap els animals curant fins i tot als més salvatges, quan estaven ferits o malats. En molts llocs també es representat acompanyat d’un gos o un llop i de vegades d’un gall. Però on m’agradaria fer més esment es en els aspectes de les festes que se celebren commemorant el dia en que el sant va faltar de la vida terrena, el desset de gener. Foguerons, benedicció d’animals i d’altres costums, així també de l’extensió geogràfica per on es celebren aquestes.

Hem parlat de l’amor de Sant Antoni cap els animals, l’amor al porquet així com cap a les persones més necessitades i malaltes, per això el perquè de la benedicció per a protegir-los, any darrere any. La tradició dels foguerons molt estesa en els països riberencs de la Mediterrània està relacionada bàsicament en element purificador del foc i per ser un dels elements fonamentals des de l’antiguitat més remota junt amb l’aigua, la terra i l’aire. El foc associat al plasma es un dels quatre estats d’agregació de la matèria, el més abundant en el Univers. La simbologia del foc també pot associar-se en el cas de Sant Antoni als dimonis, que vinguts des del infern temptaven al sant en els seus períodes d’abstinència i penitència en el desert egipci vivint com anacoreta i alimentant-se solament d’allò que l’àrida terra li donava, plantes i arrels com dàtils i garballons. 

Entorn a 561 les seves despulles van ser portades a  la ciutat d’Alexandria, on van ser venerades fins el segle XII, per més tard ser traslladades a la capital de Bizanci. L'ordre religiosa i militar dels Cavallers de l'Hospital de Sant Antoni, coneguts com Hospitalaris, es va posar sota la seva advocació. En la iconografia es representa a Sant Antoni amb la túnica negre d’aquesta ordre amb la tau o creu egípcia que n’era el seu emblema.

En 1453, amb la caiguda de Constantinoble, les relíquies del Sant van ser traslladades a França per Jocelin de Châteauneuf, en 1070 al poble de La Motte-aux-Bois, i dipositades en l’abadia  de Saint-Antoine-en-Viennois coneguda actualment com Saint Antoine l'Abbaye, situada en el Camí de Santiago cap a Compostela. La devoció per aquest sant va arribar a València en el segle XIV gràcies al bisbe de Tortosa Berenguer de Prat i el rei d’Aragó Joan I l'Indolent. Son més de tres cents els pobles de la Comunitat Valenciana que celebren festes en honor a Sant Antoni Abat, entre d’ells, el nostre, Aielo de Malferit.

L'ordre dels antonians que te com casa mare Saint Antoine l'Abbaye (Saint-Antoine-en-Viennois) ha basat sempre la seva activitat, des dels seus inicis, en atendre i curar els malalts que pateixen malalties contagioses: pesta, lepra, sarna, malalties venèries i sobretot l'ergotisme (foc de Sant Antoni del que hem parlat anteriorment) conegut també com a “culebrilla” o foc sacre. Al llarg del Camí de Santiago es van construir o habilitar nombrosos hospitals amb aquesta funció. Tenien molts porcs que durant l’Edat mitjana els deixaven solts pels carrers, per a que la gent els hi donés de menjar, i així poder-los utilitzar com aliment dels pobres i fer les pomades medicinals en la seva grassa. Va existir una altra ordre, coneguda com de sant Pau i Sant Antoni Abat, funcionant com a tal fins la dècada de 1940, amb algunes pràctiques d’anacoretisme, més tard formarien part dels carmelites descalços i altres dels seus membres, dels fossers de la Misericòrdia que fan la seva labor en alguns cementeris.

Amb aquest breu resum de les costums i tradicions que perduren en el temps, entorn a la vida i miracles de Sant Antoni Abat, he volgut recordar-les, pel valor que tenen encara a dia d’avui dins de la cultura popular del nostre poble. Visqué per molts d’anys el record i les celebracions entorn a la Festa de Sant Antoni Abat.

 Jaume Peralta.
Programa Sant Antoni 20017