Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

domingo, 8 de enero de 2017

El TI LINDRANGO I LA FIGUERA EMBRUIXADA


Aielo de Malferit, anys 80. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Francisco Juan Chàfer).
Aixó va anar i era... un captaire que anava cantant pels carrers i que assomant-se a les portes de les cases, demanava una almoina. Este “pobret” era conegut per tots com el “ti Lindrango”. En el seu famolenc itinerari per els pobles de la Vall d’Albaida, visitava el nostre poble per la tardor, ací es quedava unes dies. Acostumava aprofitar per construir el seu refugi unes cavitats que existien en una part del marge, pegat a la carretera de Moixent, a l’altura de l’actual plaça D. Manuel Castelló Quilis. Al llarg de generacions, les dones del poble grataven la terra en este lloc, terra què empraven per escurar i fregar. Eixa era la formació d’esta mena de coves. El ti Lindrango escollia el seu habitacle en una d’elles. Hàbilment, trencant canyots de panís, tancava el coverol, i d’esta manera es resguardava del mal temps i del fred de la nit.

Tots els dies recorria el poble demanant  almoina, i anunciava la seua presencia, cantant pel carrer, i acompanyat pel so estrident d’un gran pandero entonava la següent  cançoneta:

Lindrango, Lindrango
Lindrango i olé
Lindrango, Lindrango
Lindrango i olà...

              La lletra era de la seua pròpia collita, però amb la melodia de la nadalenca “venid pastorcillos, venid a Belen”. Quan s’assomava a les portes de les cases per demanar, els veïns del poble ja sabien que era el ti Lindrango. En aquell temps les portes de les cases o bé estaven obertes o bé tenien la clau al pany. El ti Lindango des del llindar de la porta demanava...  “una limosnita por el amor de Dios”. En ocasions podíem vorer al ti Lindango baixar al riu, a l’altura de la cascada que es formava al obrir les comportes de la sèquia del llavador. En este indret, els veïns del poble  es desfeien dels animals de corral que trobàvem inesperadament morts, llançant-los a este terrer. Allí baix, amb el seu bastó, el ti Lindrango es disputava amb els corbs qualsevol gallina o conill mort. Si el ti Lindrango tenia la sort de trobar algun d’estos animals eixe dia podia preparar-se un arròs més substanciós de la habitual. 
 

Teresin la Mora i Juan Carlos Colomer Vila, al camp on estaven les coves de l’Era, a l’any 1964.
 (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col·lecció Amparin Vila).
              A  deu passos de la coveta en la que s’instal·lava el ti Lindrango hi havia una figuera. Els seus fruits completaven a diari la única dieta del vell captaire. Ell, la vigilava, però no podia evitar que en qualsevol dels seus descuits, que alguns xiquets del poble pogueren acostar-se a l’arbre i sense fer soroll, furtar-li unes poques figues. Quan ell s’adonava d’això, eixia del seu refugi escridassant i enarbrant el seu garrot. Esta era una guerra continua que mantenia amb molts dels xiquets d’Aielo.

              Un dia que plovia a cànters, el ti Lindrango no va poder eixir a demanar pel poble. Va tirar mà d’un tros de cansalada que es reservava per a escasses ocasions i d’un rosegó  de pa dur com un cantal. Davant la seua cova va aparèixer un vell  que li demanava per caritat poder refugiar-se de la pluja. El va acollir i va compartir amb el desconegut pa i companatge i el seu pobre alberg.

              A l’eixida del sol, el vell es va acomiadar del ti Lindrango i li va dir: “Sóc Sant Antoni”... Lindrango es va quedar bocabadat, sense saber que dir, perquè no podia creure’s que el Sant de qui  era molt devot havia estat amb ell tota una nit. Sant Antoni, en agraïment per haver compartit tot el poc que tenia amb ell,  va concedir que li demanara un desig. La ment del ti Lindrango atrotinada per la inesperada oferta no sabia que demanar i de sobte clavant la seua mirada en la figuera va dir...

- Qui puje a la figuera que es quede dalt, sense poder baixar, mentre jo no diga que baixe!!.

Quan Lindango es va girar cap on estava el Sant va vorer que este havia desaparegut.
 
Juan Carlos i Maria Colomer Egea, punxo, Maria Orquin, Rosario Calatayud, la cana i Vicente Colomer Egea, punxo, a l’any 1980. Al terreny on estaven les coves de l’Era, actual plaça Manuel Castelló Quilis. (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Amparin Vila).
              Un parell de xiquets del poble van ser els primers en quedar atrapats en la figuera. Allí dalt es van quedar sense poder baixar, semblaven pardalets enviscats en una parada de garrofer. Els pares dels xiquets assabentats del que havia passat van pregar al ti Lindrango que desfera l’encanteri amb els seus fills. El ti Lindrango va accedir, però a partir d’aquell dia, tots els xiquets d’Aielo sabien allò al que s’arriscaven si pujaven a la figuera del ti Lindrango. Més d’un dissentit va caure encara en este parany màgic, havent de ser alliberat pel vell, però sense poder evitar ser “marmolats” pels seus pares i tirar cap a casa amb el cul calent.

              Quan semblava que el greu problema dels qui furtaven fiques estava solucionat, es va presentar un dia de manera inesperada una velleta molt demacrada,  i li va dir al ti Lindrango que era la Mort i que venia a per ell. La vida no havia segut fàcil per al pobre captaire, vida mísera, però malgrat tot, vida. El ti Lindrango va baixar el cap i amb la veueta llastimosa amb la que acostumava a demanar per les cases almoina li va pregar a la Mort un últim desig, poder menjar un parell de figues servides per ella. La Mort va accedir i va pujar a la figuera quedant atrapada en ella com va ocórrer amb els xiquets.

              El ti Lindrango  va continuar demanant pel poble. Tot semblava normal. Passaren els dies i les campanes del poble no tocaven a morts. Els malats que tenien un peu més allà que ací i que patien molt, demanaven al nostre Senyor poder abandonar este món en pau, però ningú d’ells moria i semblava que Deu no escoltava les seues pregaries.

              Un dia, el metge del poble, preocupat per tot el que estava succeint, va descobrir la Mort atrapada en la figuera del ti Lindrango, i va pujar a l’arbre per a lliurar-la. Eixa era la causa, aleshores, de que cap veí del poble morira, però el metge va quedar també dalt de l’arbre sense poder davallar d’ell.

              La gent d’Aielo, va trobar a faltar al metge i van eixir a buscar-lo pensant en el pitjor, que en les seues llargues passejades per les afores del poble haguera caigut per un marge i que es trobara invàlid o inconscient. Finalment el van localitzar dalt de la figuera. Els que pujaven a l’arbre per rescatar-lo quedaven immediatament enxampats en ell. En assabentar-se del que passava, van pregar al ti Lindrango que desfera l’encanteri, però això suposava alliberar la Mort i acceptar per a ell les funestes conseqüències d’esta decisió personal. El ti Lindrango, finalment, va pactar amb la Mort que l’alliberaria si el deixava viure. La Mort es va vorer obligada a perdonar-li la vida al vell.
 

Església d’Aielo de Malferit, darrere de la Capella, anys 80.
 (AF Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz”. Col•lecció Francisco Juan Chàfer).
              Els dies es succeïren seguint el seu curs habitual. El volteig de campanes en els dies de festa i els tocs de mort tornen a sonar des de dalt del campanar d’Aielo. De nou la normalitat recuperada, però el ti Lindrango, vell, malat i cansat de viure no pot fer l’últim viatge de qualsevol mortal. Diuen que l’han vist en l’ermita d’Agres demanant a la Mare de Deu i a Sant Antoni que intercedeixen per ell per obtindre el descans etern.

              En els dies ventolers de la tardor, alguns veïns d’Aielo, asseguren que han escoltat, barrejat amb el remor de les fulles que dansen per les ratxades de vent, les notes dèbils i llunyanes d’una vella cançó...

                            Lindrango, Lindrango
                            Lindrango i olè
                            Lindrango, Lindrango
                            Lindrango i olà...

Francisco Juan Chàfer
Publicat Llibre Festes sant Antoni 2017

Conte: AINA DAVALL DE LA PERERA EMBRUIXADA.
Publicat per el periòdic Levante en llegendes i contes valencians. Aneto Publicacions, 2015.

Versió lliure de Francisco Juan Chàfer. El personatge literari de Misèria substituït per el personatge real del ti LINDRANGO, i el poble d’Altea per el poble d’Aielo de Malferit. Finalment la perera per la figuera. L’ultima vegada que vaig vore al ti Lindrango va ser en una excursió escolar a l’ermita d’Agres, allí en una cova que hi ha abans de la costera que condueix al santuari, estava el ti Lindrango, incapaç ja de fer el seu personal pelegrinatge pels pobles de la d’Albaida.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada