Recordant al mestre D. Leonardo

Fent de mestre, a les escoles velles, a les vespres de jubilar-se, allà pel 1950

RECORDANT AL MESTRE “DON LEONARDO”

per

Maruja Carreres (sa filla)

En juny ha fet 40 anys que va faltar a València Don Leonardo. De qui parlem? Qui era aquest senyor? Per a nosaltres, el pare i "l'abuelito" i per a un grapat d' aieloners, tot i ser moixentí de naixement, "el mestre", perquè ho va ser per quasi mig segle, fins l'any 1951 quan a l'edat de 70 es va jubilar.

Per tant, han passat 60 anys des que va deixar les aules de "Les Escoles Velles", eixe símbol de la dignitat i la modernitat de l'educació escolar d'Aielo que ara, justetament, celebra el 80 aniversari de la seua inauguració. Una obra magnífica que li va compensar esforços i patiments, amb el privilegi d'estrenar-la i dirigir el centre fins acabar el seu llarg magisteri.

Si tenim en compte que els xiquets començaven l'escola amb sis anyets i que, en el sistema graduat, Don Leonardo s'encarregava dels més majors, els seus antics alumnes "més joves" tindran avui, tirant per baix, l’edat que ell tenia al jubilar-se. Aixó no nega que, a través de germans i pares, o per la vinculació aielonera i familiar del personatge i la seua llarga vida -morí per un error mèdic als 90 anys-, siga conegut i recordat per moltes més persones. Però, en tot cas, el pas del temps va passant pàgines i si jo, Maruja, la seua filla, ja he complit la vuitantena, està clar que el coneixement social de Don Leonardo està reduint-se, limitat, pot ser, al nom d'un carrer de l'Eixample les plaques del qual necessiten afegir al seu rètol, cada vegada amb major urgència, un aclariment en forma de recordatori: “Mestre d'Aielo entre 1904 i 1951”.

D. Leonardo amb un grup d'alumnes en l'any 1931.

És per això que aprofitant  la coincidència de xifres tan "rodones", m'haja semblat una bona ocasió de reviure’l, no amb noves paraules, ni tampoc amb les molt encertades dels reculls històrics dels que pot presumir Aielo a les pàgines d'Internet, sinó amb les mateixes que ell va escollir per acomiadar-se del "seu" poble. Em referisc a les dos últimes col·laboracions que va fer ací, al Programa de Festes de Moros i Cristians, en 1967 i 1968. El primer article es titulava, precisament "Despedida" i el segon "Ayelo de Malferit", tres anys abans del seu traspàs.

Reproduiré part d'eixos textos, literalment, fent-ne mínims comentaris, demanant-vos comprensió i respecte, vista l’època en què es van publicar i l'edat, religiositat i conservadorisme de bona fe que definia al seu autor. En ells destaquen l'estima per Aielo, on es va sentir ben acollit, dedicant- s'hi en cos i ànima i l’agraïment a les seues gents.

De l'últim article sols prendré la introducció i el final, per tal d'emmarcar el que ara vos convide a recordar. Començava amb aquestes paraules:

"Pecaría de ingrato si, antes de emprender mi viaje de ida sin vuelta, ya próximo, no dedicara una loa al pueblo que me acogió en mi juventud, me estrechó en sus brazos y me apretó tanto que me hizo suyo, que me convirtió EN UN AYELENSE  MAS TAN PERFECTO COMO SI HUBIERA NACIDO EN ESTE BENDITO PUEBLO. Yo en cambio, le di mi juventud, mi vida, mi carrera, mi saber, mi voluntad y mi amor.

Lo que voy a decir de Ayelo unos lo saben, otros lo ignoran y los forasteros lo desconocen. Para que UNOS lo recuerden, esos OTROS lo aprendan y los FORASTEROS lo conozcan, admiren las bellezas de Ayelo y nos visiten, lo repetiremos una vez mas..."

I així donava pas als continguts, un breu resum descriptiu i històric sobre Aielo, com un capítol més d'aquells "llibres d'escola" que semblaven enciclopèdies adobades d'anècdotes i curiositats a la fi de captar la difícil atenció dels xiquillos. 

Leonardo Carreres en 1906, tenia 25 anys.

I de la mateixa manera done pas jo a les seues paraules, per no pecar d’ingratitud i per al record d'uns, la curiositat d'altres i el coneixement de tots, reproduint la seua sentida i sincera "Despedida", publicada l’any anterior:

"Mis queridos ayelenses: Mi edad y los achaques que la rodean no me permite dialogar con vosotros. Esta es mi última lección una más de las muchas que os he dado.  He gastado lo mejor de mi vida en vosotros, trabajando para haceros hombres dignos de Dios y de España, aptos para la vida y para desempeñar cargos que la sociedad había de exigir de vosotros. No estoy arrepentido, estoy contento y orgulloso de haber sido maestro de Ayelo de Malferit, de haber dedicado mi vida a vosotros que tan bien me habéis correspondido. Azares de la vida me han separado de vosotros cuando yo esperaba descansar de mis afanes en vuestra compañía y a la sombra del Santísimo Cristo de la Pobreza. ¡No Hay remedio! Estoy separado de vosotros pero os tengo en mi corazón, sois mis hijos y os amo de verdad; os he formado, os he dirigido y me habéis correspondido.

En cambio, ahí os dejo mi herencia; una escuela que yo inicié, que se realizó por noble desprendimiento de aquel gran patricio llamado don Bautista Aparici. Y por el tesón de otro patricio, entonces alcalde, Miguel Colomer, dotada de un pequeño museo biblioteca infantil y repleta de material escolar. En colaboración con una insigne ayelense, la señorita doña Ángeles Belda, fundamos la Biblioteca Municipal en la misma escuela."

Estava queixant-se Don Leonardo d'haver de viure lluny d’Aielo, a València. a casa la filla i sols retrobar-se amb el poble en els períodes vacacionals segons el calendari escolar que marcava el compàs de la família ja que el meu marit, José Sancho, també era mestre en aquest cas de Massanassa. 

Amb la seua esposa Pepita Liñana, uns anys després de jubilar-se. Aspecte que pràcticament mantindria invariable al llarg de l'última etapa de la seua vida.

Després manifestava, amb un to paternalista que també haureu de disculpar en la resta del text, l'orgull i satisfacció per la millora educativa de la població que ell havia empentat. S’ha de comprendre de qui fou l’últim mestre"únic", d'escola unitària, que els xiquets i xicons d’Aielo van tindre fins que, amb la inauguració en 1931 de les escoles a l’Eixample, es dividirien en graus amb tres mestres per cada sexe. Prosseguia fent memòria de les seues aportacions pedagògiques i socials:

"¿Recordáis las excursiones que hicimos a los conventos de Onteniente, Olleria, Feria de Muestras, Cova la  Fosc y la plantación de pinos en la Serratella y otras actividades mías? ¿Os acordáis de aquellas  conferencias que organicé en la escuela y que por insuficiencia del local las tuve que trasladar al cine? Allí dieron lecciones provechosas los sacerdotes, médicos, veterinario y otras personalidades del pueblo y otros señores tan distinguidos como don Enrique Alberola, el P. Fernando Alsina, O.F.M., inspector de primera enseñanza y otras personalidades que ahora no recuerdo. Pero lo que más me honra, lo que más me llena el corazón, es la pléyade de hombres de carrera, industriales, comerciantes, empleados de categoría, simples labradores y jornaleros e hijos de familias humildes que por su aprovechamiento hoy ocupan un puesto destacado en la sociedad. Diréis que eso lo han hecho ellos con su esfuerzo y estudio. Así es; pero para que un edificio sea sólido y esbelto ha de tener buen fundamento. Pues bien: ese fundamento lo rellené yo. Una piedra se saca de la cantera para hacer una obra de arte, y antes de entregarla al artista se desbasta. Eso he hecho yo: desbastar vuestras facultades para que el estudio, el tesón y los profesores superiores hicieran de vosotros acabadas obras de arte.

Y  nada mas, mis queridos ayelenses. Cultivad mis enseñanzas, trasmitidlas a vuestros hijos, honrad a vuestros maestros como a mí me habéis honrado, y así enalteceréis a vuestro pueblo y con él a la madre España, y, cuando os digan que vuestro maestro ha muerto, rogad al Santísimo Cristo de la Pobreza por mi pobre alma."

I concloïa amb un afectuós adéu que m'estime més substituir per les últimes lletres del seu segon article, on 1'amor per Aielo i les seues gents s'expressen amb la ingenuïtat, proximitat, bonhomia i sentit de l'humor que el caracteritzaven:

Muchas, muchísimas y buenas cosas podría decir de mi querido Ayelo pero no quiero acaparar el programa y que me tratéis de latoso. Termino dándoos un abrazo y cantando:

Desde Ayelo

Voy al Cielo,

Y en el cielo

Un agujerito

Para ver Ayelo

Des d'eixe foradet, entre les coses bones que Don Leonardo estarà satisfet de veure, segur que comptarà el progrés de les infraestructures d'ensenyament, amb l’institut i les "novíssimes escoles" que han fet velles a les "noves" i "vellíssimes", a aquelles "velles" que tan noves foren fa "només" vuitanta anys; veurà amb goig la Biblioteca Municipal que ell va cofundar i que segueix assentada en la "seua" escola; i per últim, segur que n'estará agradablement sorprès de veure com s'ha habilitat un Casal de la Joventut, que té entrada pel carrer en què des de 1969, Aielo honra la seua memòria i on els xavals que desconeixen qui era eixe Leonardo Carreres que li dóna nom, tenen un espai d’encontre, diversió, estudi i oportunitats nascut de la mateixa filosofia que en 1908 li feia reclamar:

"Edificios-escuelas grandes, higiénicos, con luz y aire, patios, jardines y agua abundante; pedagógicos, con material suficiente, nuevo y variado; estéticos, bellos, hermosos... es lo que hace falta en todas partes. Así es como el niño tomaría gusto a la Escuela y acudiría a ella con placer. Entonces no sería ya la Escuela calabozo y lugar de tormento para los niños, sino todo lo contrario: libertad, aire, luz, vida, todo lo encontraría allí su tierna naturaleza".

Les persones passen i es fan desconegudes per a les noves generacions, però no hem d'oblidar mai que les seues ànsies, errors i voluntats, tot i semblar històries de l’antigor, són la base d'una herència sense la qual difícilment podria veure's, des de cap foradet possible, tant i bo que l'Aielo d’avui posa a la seua disposició.

Un record, doncs, a Don Leonardo: el pare, l'avi i, per al poble, el mestre.

Maruja Carreres Liñana. Publicat al Llibre de Festes de 2011.