Zaratustra

per Josep Valor i Gadea

M'ho va contar l'obrer de vila en Gaya, un tipus humà, llebrenc, fort i equilibrat. L'home no té cap motiu especial per a sentir la soletat i agradar-se de la serra aspra i dels animals salvatges. Una dona de cara esblaimada, dòcil i de segur obedient i amable; i un parell de fills, mascle i femella, amb dos bons xicots, que se'l deuen estimar, això em sembla, garantitzen l'esmentat equilibri... Precisament per eixa circumstància em va sorprendre el relat, la confidència que em va fer sense parar-se a pensar com m'havia de deixar de borrat...

Treballador de mena, Vicent passa els diumenges a la caseta, com tants d'altres aielencs. L'heretat gaudeix de bona vista, pau i un airet fi aromat per les essències d'una extensa varietat de plantes. Matina perquè hi està acostumat i l'activitat és el llevat de la seu vida. En fer-se de dia no pot aguantar al llit per tal com ell compleix la llei eterna de l'home: treballar de dia i descansar de nit.

No s'ha fet ric en Gaya perquè és un honre honrat, però així mateix n'ha fet alguns, d'estalvis, que ha invertit en terres, bancalets guanyats a la serra que compra, de tant en tant, per tal d'arredonir la propietat. Poca cosa: llastres, secanets erms que va transformant a poc a poc a forja de braços i que li serveixen de distracció.

Com un secret pujava cada diumenge serra amunt i s'aqueferava en la darrera adquisició: un bancalusseu guanyat a un barranquet que acabava en un marge gran de pedres negres com el temps passat... I ara ve la sorpresa: Vicent es va fer una amiga!... Durant un grapat de mesos va ser el seu secret, quelcom que li trencava la rutina i de la qual cosa no va parlar a ningú...

La primera vegada, en arribar al bancal es van ataüllar tots dos i ella va fogir... Ell no li va fer cas i es dedicà al treball, que n'havia per a donar i vendre, tot ple de xara i brostes, un terrús que havia oblidat el que era una rella.

El segon diumenge, l'animal - que d'això es tractava - no va sentir massa recel de l'home i es va quedar quiet una bona estona abans de fugir per un badall entre les pedres...

A poc a poc es va establir certa mutua confiança i la serp va deixar de considerar l'home com un perill en potència i es va convertir en un testic mut de l'activitat d'aquell. Es fitavent tafaners els dos i ningú no es clavava en l'altre. Així un dia, i un altre, durant mesos...

Sols una tant estranya amistat ja em va admirar, l'home i la bèstia en aparent harmonia... Però va ser el desenllaç de la historia el que la féu més curiosa i em va fer recordar el personatge nietzschià.

Un dia m'explica en Gaya la dona es va dessonillar, i en alçar-me del llit, com de costum en rompre el sol, ella ho féu també i em va sorprende tot i dient-me: "Saps que he pensat Vicent? Avui vaig a acompanyar-te..." I vols dir que no et sentarà mal la matinada, jo que li dic. Pero ella s'entestà: "Res!, que me'n vaig amb tu..."

Total, que els dos plegats arriben al bancalet. Vicent no se'n recordava de la seua singular amistat que com era de consuetud l'esperava tota enrotllada en una branca seca de garrofer.

La dona que es veu el serpot comença vinga a escridassar com una boja: "Una serp, una serp..." Quin escàndol!... De res no va valdre que el marit intentàs tranquil·litzar-la: "No et desbarates dona, deixa l'animal tranquil. No veus que no es clava amb nosaltres ... Au!, no xiscles tant...

Però que! Mare de Déu i quin desori: els crits es sentien a l'altra banda del pic d'Egea, i potser fins en el mateix Campello...

"Una serp, una serp..." La dona estava a punt de l'atac de nervis...

Al remat l'animalet va haver de fugir i es va amargar en aquell badall del marge, fondo, que li assegurara la impunitat...

Vicent, tolerant, es va mirar la muller compungit i sols se li va ocórrer de dir:

- M'has fotut mamà, d'ara en avant ja estaré sempre sol...

Josep Valor i Gadea. Publicat en el Llibre de Festes de l'any 1990.