Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

miércoles, 26 de enero de 2011

L'any 10 a Aielo de Malferit








L’ANY DEU:
1910 A AIELO DE MALFERIT


Encetem un nou any 2011 i deixem arrere el centenari del que sempre serà recordat per tot arreu com el fatídic ANY DEU.

Potser hi ha alguna persona gran a Aielo que en llegir estes línies li vinga a la memòria aquella dita de “Açó és pitjor que l’any deu” referint-se a les penúries passades en aquella època. També és cert que en zones menudes, eminentment agrícoles i allunyades de les capitals com era Aielo, l’ombra de la pobresa sempre estava present i n’eren molts els anys que es passava mal. Però és que eixe any va ser especial. Fins i tot va aparèixer pel cel d’Aielo el cometa Halley augurant desgràcies. Va ser a l’abril. La gent del poble de més edat encara recorda les contalles dels iaios relatant com els aieloners pujaren a l’Era a vore eixa bola de foc que venia des del Campello arrossegant i destrossant tot allò que trobava al seu pas. Els garrofers eren arrancats de soca i envoltats de foc. Tots al poble espantats, veien l’evolució del foc, els xiquets “feien creuetes” amb els dits, com havien vist fer en ocasions als majors quan volien espantar els mals. Els majors decidiren traure la imatge del Stm. Crist de la Pobresa en processó des de l’església fins l’Era i la situaren mirant el Campello. I els mateixos relats conten, que la bola de foc va passar fregant la població cap a Canals sense produir més danys.

A banda d’estos records, hem trobat un descendent d’una senyora d’Alcoi que ens relata un exemple de com va afectar l’ANY DEU en molts àmbits i per tot arreu. La dona d’Alcoi, nascuda a finals del segle XIX, va viure la misèria d’aquell any en primera persona i sovint recitava uns versos descriptius dels fets. I ho va fer de manera reiterada fins la vellesa. Volia que no s’oblidara aquell any i amb la seua poesia, primer als fills i després insistentment als néts, va contribuir a la transmissió d’un document oral i popular que ens il·lustra perfectament l’article que ens ocupa. És un exemple que demostra com no es vol oblidar els moments roïns. Tal volta recordar el que ha estat negatiu fa apreciar millor els temps bons.



Fa uns anys, un dels néts de la iaia d’Alcoi, Ernesto Llorens, que segurament està seguint la tasca transmissora del poema als seus descendents, ens va repetir sense perdre detall, els versos que tantes vegades quan era menut va escoltar. Són versos que ell mateix va voler comprendre anys més tard indagant sobre l’ANY DEU, arribant a entendre així, com la poesia era exemple de la situació viscuda per estes terres, perquè encara que el context no es centra en la nostra zona, és reflex de la situació general que es vivia.

L’ANY 10

El 8 ja pintava mal,
el 9 per consegüent
i el 10 obrant malament
va donar el seu final.

El dia de San Silvestre
a les 12 de la nit
es va sentir un bramit
per tot el terreny este.

Era l’any 10 que es despedia
en campanillos de bronze,
per rebre l’any 11
i fer-li la cortesia.

Però com es va despedir
d’una manera tan lletja
amb un assot de corretja
la cara li va esclafir,
i al pobre se’l va deixar
més negre que una paella.

Diuen els de Torrevella
que si tornara l’any 10,
el colgarien al peu
del castellet de Penella.

I una volta allí difunt
per a no veure’l més,
2000 arroves de pes
li posaren damunt.

Si el riu Xuquer isquera
cada 10 anys rebutllent,
ja quedaria content
tot el clot de la Ribera:
cacaus colliria Senyera,
figues i melons Torrent,
taronges en Carcaixent
i pardals en l’albufera,
que són de molt d’aliment.

Desapareix traïdor
ves-te’n a un altre terreno
tirat de cap dins del seno
d’on pugues eixir vestit.

No tornes a eixir de nit
incomodant al sereno
que el barranc de Malafí
se l’enduga amb ràbia i fúria
i que fins l’altra centúria
ja no el vesgam per aquí.

Nosaltres ja no ho veurem
perquè estarem podrint terra
i si vols fer-nos la guerra
lluitar amb tu no podrem.

El contingut del text relata clarament la situació. Explica com ja farts de suportar tantes incomoditats i desgràcies s’acomiaden de l’any amb alegria pensant que amb un nou 1911, la situació va a canviar. I resulta premonitori com s’envia l’any al barranc, metafòricament parlant, per a que no torne a aparèixer, especificant que se’n vaja ja “fins la centúria següent”, que casualment és just este moment actual quan ho recordem i que també és just l’any que s’ha caracteritzat per una greu crisis general que ens ha afectat a la majoria: que el barranc de Malafí/ se l’enduga amb ràbia i fúria/ i que fins l’altra centúria/ ja no el vegem per aquí.

Com es veu, este document oral expressa la magnitud dels desastres, però trobem altres exemples escrits que demostren fins quin extrem es va necessitar ajuda.




Consultant l’hemeroteca nacional, podem llegir com al periòdic estatal LA EPOCA de Madrid, s’ocupen de la penúria patida en la nostra zona. Com a mostra transcrivim la noticia que apareix el dia 30 de juny de 1910, en la secció dedicada al senat, just al final quan tracten altres assumptes diu :


“......Así mismo se ocupa de la triste situación en que se encuentran los distritos de Albaida y Onteniente, por efecto de la sequía y de la filoxera. Reclama algunas obras para aliviar la situación de los pueblos de aquellos distritos...... El señor ministro de FOMENTO ofrece atender este deseo.....”.

El dia 15 de juliol, des del mateix periòdic, es tornen a reiterar les demandes:


“....El Sr. Polo y Peyrolon ruega al ministro de fomento que se ocupe en remediar la tristísima situación en que se hayan los distritos de Albaida y Onteniente (Valencia, pide que se realicen obras públicas, que proporcionen trabajo a aquellos obreros que a causa de las plagas de la langosta, filoxera y pertinaz sequía, se ven obligados a emigrar, ahuyentados por la miseria...”

Igualment el senyor ministre acaba prometent “ remedios positivos y eficaces”

Encara que a les demandes exposades al senat de Madrid no especifica directament el nom d’Aielo, està clar que el nostre poble també estava afectat. Així que queda per indagar què passava a Aielo en eixe any, ara fa cent anys. I ho fem estudiant les actes de l’Ajuntament de 1910, per tal de rescatar informació que poguera desvetllar la influència directa de la crisi patida.
De l’anàlisi de les actes que mostren el dia a dia quotidià, es dedueix que en general el poble va seguir les activitats rutinàries: formació de llistes dels jòvens per a reclutament de l’exercit, subhastes per a la venda de pins, plantació d’arbres als carrers, acords sobre sanitat, manteniment de carrers i voreres ... I cal ressaltar que molts dels acords presos foren només per aportar treball als jornalers que era la capa social que veritablement estava patint la mala situació.



En alguna ocasió es parla de la necessitat de mantenir i revisar les fonts públiques per fer més suportable el problema de la sequera. I també s’acorda ajustar un pressupost per refer el mal estat dels camins veïnals i que l’encarregada de fer-ho siga la població jornalera. És a partir de març quan apareixen, ressenyes més concretes que donen a entendre les greus circumstàncies que s’estaven vivint. Així en la sessió de 6 de març de 1910, queda patent l’alarmant crisis que patien els camps degut a la malaltia que afectava les vinyes: la fil·loxera.


“ El sr. Presidente manifesto que en vista de la funesta crisis que atraviesa la agricultura y en especial la clase jornalera, y que el ayuntamiento tiene casi agotadas todas las consignaciones tanto para la reparación de calles y caminos como otros poder dar algun trabajo, era de proceder [...] alguna determinación para arrinconar en lo posible tan triste situación”.
Amb les arques municipals buides, l’Ajuntament adoptà una important decisió: una vegada reunits els majors contribuents acordaren que anaven a repartir-se el conjunt de jornalers necessitats del poble entre tots ells. Així serien els propietaris i llauradors rics, els encarregats d’aportar llocs de treball als jornalers.

L’agricultura era, en aquells temps, quasi l’únic fons d’ingressos existent a Aielo, a banda de la Central de la Llum, la botelleria i altres economies familiars més menudes. Per este motiu, des de la Corporació Municipal, es pren l’acord de nomenar a Rafael Egea Tormo sequier auxiliar durant el temps que fóra convenient amb un sou d’una pesseta i cinquanta cèntims diaris, degut a la persistent sequera i amb la finalitat de no malgastar les escasses aigües que discorrien per la sèquia de rec de les hortes.

Malgrat la crisis la vida continuava com sempre i fins i tot les festes d’aquell any es celebraren igual que altres anys. Trobem en acta del 3 de juliol que acordaren celebrar el dia 6 i 7 d’agost les festes dedicades al Stm, Crist i Sant Engraci Màrtir amb càrrec del fon que tenien destinat prèviament per a este apartat i s’autoritzà al Sr. President per a contractar, la música, donçaina i els focs artificials i altres festejos que es consideraren convenients.

Estes són les poques ressenyes que trobem a les actes en un any tan funest. Estranya que en cap moment es mencione el pas del cometa Halley pel poble o que en cap acta es diga com la crisi obligava a emigrar a molts jòvens en busca de treball. Així i tot, sense especificar molt, les actes de l’Ajuntament testimonien un poc la mala situació que s’estava passant.




Este era l’Aielo que l’any 1910 comptava amb 2894 habitants, dels quals va haver 18 matrimonis que es casaren a la capella del Stm. Crist de la Pobresa i de matinada, a hora molt discreta i reservada, com era costum en aquella època. Un Aielo que va enterrar a 54 persones, una d’elles, la d’un xiquet en estranyes circumstàncies el primer dia de l’any i altra la d’un cap d’estació de tren que no sabem què feia a Aielo. I un Aielo que va celebrar 109 naixements; i ressaltem com anècdota que foren 109, faltant-ne un per arrodonir la quantitat amb l’any.

Este era l’Aielo que miraria de lluny les revoltes socials i conflictes polítics de la resta del món perquè el que més interessava era lluitar per no deixar colar en casa la pobresa i la misèria que tenien tan a prop, la derivada de la sequera, altres plagues al camp i la que arribà amb la invasió del diminut insecte de la fil·loxera sobre les vinyes.
Va ser un mal any, no hi ha dubte però a la llarga a Aielo, la plaga de l’insecte va portar beneficis. Com diu el refrany “no hi ha mal que per bé no vinga”. L’empenta d’un aieloner buscant solució contra la fil·loxera que estava fent malbé als camps, va portar anys després molta riquesa al poble amb el barbat. El seu nom ja el sabeu: Batiste Aparici...però açò és altra història, la influència i treball d’esta important persona pel poble és mereix un apartat sencer.

Marilo Sanz i Mª Jesús Juan

*Fotos: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

2 comentarios:

  1. Simplement, m'encanta... escrit que pot donar a peu a mes coses.

    ResponderEliminar
  2. Estimats lletgidors. Pareix que axó de la crisis, no son gaire inventades. Com veguem es una cosa que sen va i torna. Ens toca viure una situació en la que no es ni de llunt la que es vegueren els pobres aieloners. Una salutaçió

    ResponderEliminar