El Regaera, un volantiner d'Aielo de Malferit

EL REGAERA

per

Mariló Sanz Mora

Sóc Leopoldo Castañeda, d’ofici volantiner i de nom artístic Regaera.

En este any 1997, restant un no res per acabar el segle, me n’adone que també s’acaba el temps per a mi. He viscut molt i si poguera demanar em quedaria una década més. Sé que tant no pot ser, sé que ja he complit amb el destí preparat. Un destí que ha estat ple de misèria i de malviure, el que per tot arreu envoltava. Però també ha estat ple de rialles i de felicitat, perquè el meu ofici ha estat, és i serà, fins que m’acomiade definitivament d’este món, el de portador d’alegries i distracció anant pels pobles. Durant tota la vida m’he dedicat a l’únic treball que he conegut, el que vaig heretar i que he fet sempre, el que vaig dependre mirant els meus pares quan deambulàvem de poble en poble i vaig començar a fer sent només un xiquet.

Encara que no sóc un home de lletra perquè malauradament la meua escola va ser el carrer, compte amb la instruïda ajuda dels meus fills i néts per deixar constància del que vull dir. Escric perquè, ja prop dels noranta anys i a Déu gràcies encara amb empenta per escorcollar al passat, hi ha records del meu poble natal que no vull que obliden els que m’envolten, ni tampoc els seus successors. Vull que quede constància de com era una professió que ja no es fa, al menys com jo la feia, que ja no es viu com jo la vivia, simplement perquè els temps l’han canviada.

Vaig nàixer a Aielo de Malferit, un menudet poble situat en una vall envoltada d’unes muntanyes captadores que durant la meua existència errant sempre he tingut present. Malgrat la vida ambulant que la família portava, el meu pare va voler que el meu naixement fóra al poble on ell havia nascut i d’on era també el seu pare. Hi va ser on em va inscriure en nàixer el dia quatre de març de mil nou-cents set.

Entre les mans tinc la partida de naixement on diu ben clar, com per remarcar el meu destí predeterminat i arrelat, que el meu pare Juan Bautista amb vint-i-set anys el dia que vaig arribar a este món, i ma mare Elisa que en tenia aleshores vint-i-nou i era nascuda a un poble de Guadalajara, s’hi dedicaven a l’ofici de volantiners. Des d’aquell dia de març les meues passes estaven dirigides i ja se sabia què anava a ser de major. El que no m’esperava era, que allò de fer-se adult no tardaria molt en arribar. Saltant-me la innocència i les joguines de la infantesa vaig créixer a la força, no tenia més remei, i ho vaig fer a corre-cuita de la mateixa manera que els meus germans i la majoria dels xiquets de la meua època. Ho portava la societat, la misèria i la pobresa. La necessitat imperava i totes les mans eren bones per ajudar a portar el menjar a casa. En el meu cas, encara era un mocós que no alçava dos pams de terra i ja tenia el meu paper en l’espectacle.

Són tants els records que em venen al cap...són tantes les coses que vull contar... Tenir la partida de naixement a la mà em transporta directament al poble de naixença i em fa ser conscient de com vaig tenir el destí marcat de la mateixa manera que el tingueren els meus pares també. Llegir este paper groguenc i arrugat em fa pensar-hi, com tots a la meua família, ens deixàrem portar per les petjades dels antecessors.

Dels iaios poc sé, poc recorde perquè poc em van contar. Només vaig conèixer una iaia, Dolores, la mare de ma mare que em contava coses del seu poble de Salamanca i de quan anava de volantinera per tot arreu. Del seu marit, el iaio José, que ja havia mort quan jo vaig nàixer, em contava que tenia la gràcia pròpia dels andalusos. Ma mare va nàixer en una família de volantiners i continuà les passes de l’ofici. També el iaio Miguel d’Aielo i la iaia Dolores, que només vaig conèixer de referència i que havia nascut a l’Alqueria de la Condesa, portaren la vida deambulant que comporta el ser volantiner. I així intentant guanyar-se el pa de cada dia, ensenyaren mon pare com se’l podria guanyar ell des de ben xicotet.

Mon pare era conegut a Aielo per Rana. Mil vegades ha contat l’anècdota de l’origen del malnom, malnom que he heretat i amb el qual em coneix la gent d’Aielo. Un dia un carreter el va desafiar a tirar-se d’un pont baix a canvi d’un xavo. Mon pare no ho va dubtar i es va tirar. L’home es quedà espantat en veure com anava a matar-se del colp. Però no va ser així, mon pare va pujar de nou al pont sense més, donant un bot com si fos una granota i exigint els diners que li pertocaven del tracte. El que no sabia el carreter era que havia desafiat a un xiquet que ja havia demostrat, en més d’una ocasió, que en allò de fer cabrioles era un expert.

A penes recorde amb nitidesa els meus començaments, només que era l’encarregat de posar careta de llàstima per aconseguir més guanys quan passava per davant dels espectadors demanat la recompensa després del treball fet per tots. Cadascú sabia quina era la seua funció. Jo aleshores em limitava, a més a més d’arreplegar els guanys del dia, a mirar i dependre. Creava expectació l’actuació sobre cavalls, quan els meus germans saltaven d’un a altre fent uns bots que jo veia impossibles de poder fer algun dia. Generalment la gent quedava meravellada amb este espectacle i es notava perquè el plateret que passava s’omplia més. Unes vegades era un plateret altres un pal llarg amb un pot, altres una coixinera; qualsevol cosa era valida per arreplegar el grapat de monedes que necessitàvem per viure.

Quan actuàvem a Aielo ho fèiem durant una setmana, solia ser cada any, o cada dos, segons el treball de la temporada. Primer ho vaig fer acompanyant els pares, després amb la meua pròpia família, la meua dona i els nostres fills. Cert és que desprès de tants anys i tanta vida viscuda, els records se me barregen al cap i no sé si el que conte és de quan formava part de l’espectacle com a fill, actuant amb mon pare, o com a pare, amb els meus fills.

El que tinc clar és que les actuacions a Aielo eren especials. Quan hi arribàvem, després d’haver demanat els permisos pertinents a les autoritats locals, no calia fer ban, tothom eixia a la porta del carrer en sentir el soroll de la música i el rebombori que armàvem. Portàvem vestimentes de colors cridaners per crear més expectació i era cert que la creàvem, era fàcil amb tant de rebombori. En altres pobles l’agutzil anunciava de cantó en cantó les actuacions, però a Aielo no calia, els nostres familiars s’encarregaven de fer córrer la veu que anàvem a actuar i tothom ens esperava impacient. No calia que foren festes, la festa la portàvem nosaltres. Érem una novetat que trencava la rutina diària en un poble amb poques distraccions i amb gana d’oblidar-se per moments de les preocupacions. Volíem divertir i ho aconseguíem, encara que preteníem viure amb els guanys i només aconseguíem sobreviure.

Durant la setmana que ens quedàvem a Aielo aprofitàvem per veure la família. Un any era una tia i altre era altra, però sempre un dia, ens convidaven a menjar cassola d’arròs amb naps. Era una cassola res a veure amb qualsevol altra feta en altre poble. Passats els anys recorde amb un somriure com desitjàvem actuar al poble pensant en l’arròs que alguna de les ties ens cuinaria. I ara puc dir ben clar que l’alegria per anar al poble no era només enyor per veure la família, era la cassola que ens esperava la què exercia sobre nosaltres el seu poder d’atracció. Els cosins deien que eren els naps d’Aielo els que la feien millor que cap altra. I seria cert perquè gustosos com eixos no n’he trobat enlloc. Sovint ens preguntàvem com sense ser la temporada les ties tenien sempre naps a punt per a la cassola i elles mai volgueren contestar el dubte, només es limitaven a manar que menjàrem i callàrem. Elles mai ho contaren però jo sé que el secret era conservar-los en arena, així duraven uns quants mesos més.

Durant l’estada al poble, la meua dona, els meus fills i la resta d’integrants de l’espectacle ens quedàvem a dormir a l’hostal situat a la mateixa plaça on tenia lloc l’actuació. Ja hi anàvem a quedar-se quan actuava amb mon pare. Recorde l’ama de l’hostal i la cara que posava cada vegada en veure’ns arribar amb tant d’atifell, caixes i baguls on ordenadament guardàvem tot el necessari per a l’actuació. I és que la meua dona era molt organitzada la qual cosa era necessari perquè a l’hora del muntatge de l’espectacle es tenia tot a mà.

I quants amics vam fer a l’hostal!. Hi anava a parar gent de pas, com nosaltres, que vivia lluny i no podia fer el camí de tornada a casa el mateix dia. Sovint coincidírem amb tractants de porcs, la majoria murcians, i amb venedors de teles, menjar o gerres que arribaven de tot arreu, també amb firers i músics. Tots s’hi quedàvem i s’ho passàvem d’allò més bé perquè, a la fi, érem com una família.

Com generalment anàvem durant les festes majors, sovint coincidíem els mateixos, tothom ens coneixíem i si venien nous clients a passar una o varies nits, aviat els consideràvem com integrants d’eixa colla transeünt que formàvem dins l’hostal. I amb açò puc assegurar que les coses no van canviar res des que era menut i hi anava amb els meus pares, fins l’ultima estada al poble abans de retirar-me del món de l’espectacle.

Tal volta els únics canvis que van haver foren les condicions de l’hostal que amb el temps, sortosament, anaren millorant. Em contava mon pare que de menudet dormia sobre sacs de pallús. Anys desprès ja li adjudicaren una màrfega en un llit. Això si, sempre, l’ama de l’hostal procurava que fóra a la mateixa habitació. Com dona previsora que era, tenia adjudicada una estança a cadascú dels que hi anàvem periòdicament. Era d’agrair perquè era com anar a dormir a la pròpia casa. I eixe tracte amb cura arribava també als animals que portàvem, els quals tenien una gran quadra on podien descansar i menjar.

I este hostal, gran casa hostatge que ens donava sostre, presidia una plaça que era el centre del poble, estava sempre animada i era on es discorria gran part de la vida dels aieloners. Hi s’anava per fer la cua i arreplegar aigua de la font, hi es muntava el mercat setmanal que concentrava les dones que anaven a comprar els queviures o a xafardejar al voltant dels esdeveniments del dia i també era el lloc del poble que centralitzava els entreteniments festius, com el cine d’estiu, nuant un llençol d’arbre a arbre, o l’espectacle que nosaltres oferíem.

La plaça s’omplia a l’hora de l’actuació. Recorde la primera vegada que vaig observar amb deteniment el ritual que feia tothom per concentrar-se i veure’ns. Des de l’habitació de l’hostal mirava, sense perdre detall, què feia la gent quan hores abans de l’inici agafava les cadires de sa casa i anava cap a la plaça formant amb els seients el cercle destinat a l’actuació. El veïnat més proper era públic privilegiat, era el primer en posar la cadira o en tot cas podia veure l’espectacle des del balcó de sa casa.

Ni la plaça ni l’hostal han variat molt durant tots els anys passats que estos vells ulls han pogut veure. Només que l’hostal ja no és refugi de viatgers i que en l’actualitat la plaça, que a hores d’ara és coneguda per la placeta de l’hostal, ha perdut part del bullici i la vida que antigament tenia perquè el poble s’ha fet gran i el centre ha passat a ser altre.

El que si ha anat canviant amb el pas del temps és l’ofici, este art sense camuflar ensenyat de manera oral i a base de pràctica i més pràctica. Al principi era més simple, amb pocs elements aconseguíem el que volíem. Passar per damunt d’una corda enganxada d’un arbre a un altre arbre, fer malabarismes amb una pilota o llençar i arreplegar objectes, constituïa la gran atracció del dia, i no calia més. Amb el temps l’espectacle s’allargà i s’havia de fer de tot, ballar en corda, salts, trucs de màgia, parlar amb certa gràcia per aconseguir la rialla del públic...qualsevol cosa era bona, perquè quan més contenta quedava la gent, més monedes arreplegàvem. Encara que en pobles menuts, com Aielo, era mísera la quantitat resultant. I és que els jocs d’equilibri, els volantins, el passar pel fil...tot era en els començaments, un espectacle ofert de manera gratuïta, deixant a la voluntat del públic la gratificació.

I a més era un ofici que tenia els seus riscos. Alguna vegada perdérem l’equilibri en passar pel fil o saltar de cavall a cavall i ens portà a més d’un accident. Mai oblidaré el dia quan actuant a la plaça l’hostal passà un bateig pel carrer de baix. La comitiva anava distreta cantant les cançons típiques de l’ocasió, de sobte el padrí del nounat va llençar caramels i cèntims sense adonar-se’n que anaven cap al lloc d’actuació i era just quan fèiem un exercici d’equilibri. Sortosament va haver qui estava alerta i va evitar la tragèdia. No sé exactament qui de tots va estar a punt de caure i qui de tots ho va evitar, però si que ens emportàrem un fort ensurt.

No puc evitar les confusions i barrejar records, però ara em ve al cap de manera clara, com si fóra ahir, quan va morir mon pare, ja jubilat per l’edat. Jo tenia actuació. Així que el vaig enterrar i com tot artista que li se presenta el mateix cas, vaig haver de divertir la gent per la nit. Va ser molt dur, però vaig fer el que ell haguera fet. Les seues despulles van quedar per sempre a Aielo. Però a hores d’ara no està clar el lloc exacte. La reixa de ferro negre que envoltava la fossa va desaparèixer anys desprès degut a reestructuracions del cementiri.

Mon pare ja no estava entre nosaltres però la tradició familiar de l’ofici havia de continuar, i la vida també. De fet feia anys que l’havíem substituït posant-se al càrrec de l’empresa familiar. Els germans vam seguir junts, vam anar casant-se i a l’espectacle anaven afegint-se els fills de tots. La meua dona Fe, era murciana, concretament de Corvera, lloc des d’on escric en estos moments i on tinc casa des què em vaig casar, i no sols m’acompanyava amb molta gràcia, destresa i habilitat en l’espectacle, a més a més era l’encarregada de fer el vestuari. Era una dona molt valenta, polida i guapa.

I jo, en retirar-se mon pare i al capdavant de la companyia, feia de tot als espectacles: passar la corda, tombarelles, màgia...però el que més m’agradava era fer de pallasso. Amb la meua disfressa plena de simulats pedaços, complia el paper de l’imprescindible personatge que amb disbarats, alguns preparats i altres improvisats, feia riure a tots. Les naturals ocurrències enginyoses agradaven i solia dir-ne sovint intentant adequar-les a cada poble. Durant anys vaig actuar junt a un company, Egea, junts fèiem riure a grans i menuts perquè oblidaren per moments els problemes que en acabar l’actuació i tornar a casa anaven a trobar-se de nou. En les actuacions amb Egea la meua frase preferida era “el que sap, sap i el qui no s’ensenya” i la repetia amb el gest de mostrar la punta de la gran sabata que portava per a l’ocasió. I recorde que només iniciar la frase i començar a mirar-me el sabatot la gent reia espontàniament.

Així ha anat evolucionant l’ofici. L’espectacle del volantiner solitari que fa de tot ha anat desapareixent. S’havia de donar més varietat i cada vegada érem més i més persones en cada actuació. A l’espectacle afegiríem gimnastes, tragafocs, ballarines damunt de cavalls, més pallassos, més animals amb els seus domadors... i músics. Amb el temps la musica ha passat a ser imprescindible per fer rodar els cavalls per la pista, per sincronitzar els salts, per fer jocs amb les boles que roden de la mà al cel i del cel a la mà sense caure al terra....En l’actualitat ja no hi ha prou amb el rudimentari instrument que s’utilitzava en temps passats i llunyans; ara és imprescindible la música de banda. Tot molt diferent d’abans.

La meua vida de volantiner portant la diversió allà on anava ha estat llarga, han estat molts anys dedicant-m’hi fins que em vaig retirar. I des d’aleshores no he deixat de rememorar moments viscuts. També ara, en la solitud de la casa de Corvera, recorde el moment quan deixàvem Aielo després de l’espectacle. Ho fèiem amb tristor, amb el ressò de l’aplaudiment per l’actuació feta... escoltant el riure de la menudalla...i fent bromes al voltant de la cassola d’arròs al forn amb naps que ens menjaríem en tornar la propera vegada a casa les ties.

Me n’alegre de la vida que he portat i estic content perquè alguns dels meus fills han continuat treballant en diversos circs recorrent països d’Europa, i encara alguns nets segueixen fent l’ofici en l’actualitat.

Diuen que la flama de l’artista sempre està encesa, que el reconeixement del públic dóna vitalitat i és necessari tenir-lo de tant en tant per mantenir-la. Deu ser cert. Fa un parell d’anys, en complir-ne 87, vaig retornar a l’ofici amb el circ Austràlia muntat per una de les nétes, Matilde. Volia escoltar l’aplaudiment de la gent, ho necessitava. Hi he actuat unes poques vegades per mantenir la flama viva. Però els anys no perdonen i encara que tinc ganes de fer molt, les forces no són les mateixes. Tenia que acceptar-ho, la vida deambulant ja no era per a mi. Tanmateix vaig trobar altra manera de seguir fent l’ofici. En els últims temps m’hi dedique a portar la diversió als menuts de Corvera en un transport escolar. La roda de la vida ha fet que els últims passatges siguen com el del inici, anant de poble a poble. Estar envoltat de l’espontaneïtat dels exigents xiquets m’ompli de goig, em dóna alè. Espere poder seguir uns quants anys més compartint alegries amb ells.

* Leopoldo Castañeda, Regaera, va morir l’any 2000 amb 93 anys.

Mariló Sanz Mora. Del llibre Contes pel mòbil.