Crònica Negra a Aielo de Malferit: una tràgica mort ara fa cent anys

Fotografia escolar de 1905. En ella està el mestre Leonardo Carreres (el més jove), i alguns xiquets com Vicente Ferri “El ferrer”, Pepe Ortiz Pinter, Santiago Barber i el ti “Roig de Juana”. Per ser contemporani segurament també està Miguel Beneito i tal volta amics que per desgracia presenciarien el greu accident mortal. Foto. Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz

CRÒNICA NEGRA:

UNA TRÀGICA MORT ARA FA CENT ANYS

En este any 2010 que estem acabant, es compleixen els cent anys que una família del poble plorava de desesperació, de pesar, tal volta d’incomprensió per un malaurat fet: un fill va morir.

És evident que no va ser la única defunció al poble, de fet en comptabilitzem a l’any 1910 un total de 54 registrades: 18 eren dones, 16 hòmens i 20 xiquets menors de 14 anys: 9 d’ells xiquetes i 11 xiquets.

En este últim grup està el protagonista d’esta crònica. Si, diem bé. És protagonista i eix principal d’este escrit després de tant de temps. Mai és tard per adquirir protagonisme i ara, en fer cent anys que va morir, considerem que és el moment.

Parem l’atenció en este fet rescatat dels arxius on quedà registrat, per envoltar-se de circumstàncies estranyes que molt al nostre pesar no arribem a saber amb detall.

No hem descobert cap menció en premsa escrita de l’època o en les actes dels plens de l’Ajuntament d’Aielo que pogueren explicar més sobre el cas. Coneixem el que descobrim llegint la partida de defunció.

El xiquet Miguel Beneito Rubio va morir el primer dia de gener de l’any 1910 a les tres de la vesprada, quan tenia encara 12 anys i ja treballava de jornaler. Vivia al nº 4 del c/Major, a l’anomenat Raval que aleshores era la zona habitada per la majoria dels jornalers. Era fill de Rafael Beneito Bataller i Dolores Rubio Bellot.

Acta de defunció de Miguel Beneito Rubio

I se’ns posen els pèls de punta quan s’adonem com va perdre la vida.

El xiquet va morir d’una ferida al pit ocasionada per un arma de foc, en una part del poble que aleshores estava allunyada i despoblada: la partida de les Eres, als afores.

Un cúmul d’interrogants ens venen al cap immediatament i unes quantes imaginatives respostes que podrien donar resposta. Però deixem la imaginació a banda i mostrem solament el que sabem sobre el que ens resulta un misteri. Han passat cent anys i només algú familiar recorda vagament el que li contaren. Poc sabem doncs.

Tanmateix tenim unes dades rellevants que ens ajuden a desvetllar dubtes.

Sabem que va ser un accident amb escopeta segons conten els descendents, i pel que llegim a l’acta, que la tragèdia va passar durant les festes de Nadal, que és just l’època quan al poble hi havia costum de practicar un esport singular: el tir al pitxó.

Acta de naixement de Miguel Beneito

Coneixem de la pràctica d’este entreteniment per una ressenya feta en l’apartat dedicat a esports per Mª Angeles Belda al seu llibre “Aportación a la historia de Ayelo de Malferit”

“...El deporte más singular practicado en aquellos años era el del tiró del pichón a brazos; las tiradas, que se celebraban sólo los días de Navidad, tenían lugar en las eras, que eran, ni más ni menos, lo que hoy llamamos cop, y que constituían una gran planicie que si en la época de siega se acumulaban allí rastrojos, paja y polvo, en Navidades aparecían limpias y horizontales constituyendo un espléndido lugar de paseo. Así, mientras los deportistas (en número escaso) se lucían derribando palomos, las señoritas del pueblo, muy emperejiladas y con sus altos tacones, deambulaban en grupos arriba y abajo hasta el final de la tirada. (Extracte de la pag. 96-97)

I amb tot podem imaginar l’accident: el xiquet es creuaria per davant d’una escopeta, un tir perdut el mataria. Malaurat aquell dia, molta gent presenciaria el trist fet i el succeït trencaria la rutina i ennuvolaria l’alegria arrossegada dels Nadals passats.

Esta fotografia representa un grup d’amics d’ aquella època que solien ajuntar-se en festes i jocs. Colles d’amics, entre rialles i bromes, i famílies completes anaven a vore el tir al pitxó. A l’Era s’hi concentrava la gent, alguns per gaudir de l’esport, altres simplement per passejar-se i presumir de vestimentes tal volta estrenades en les festes nadalenques. Foto. Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz

La família esclataria en crits i plors i la gent del poble present quedarien emmudits veient com fatídicament es trencava una vida.

Era només un xiquet, un quasi adolescent que no va arribar a assaborir la majoria de les meravelles que la vida pot comportar i pel contrari segurament ja hauria viscut moltes de les penúries que comportava el viure en aquells temps. Perquè aleshores tenir dotze anys suposava ja un grau important de responsabilitat.

Fatídic dia per al xiquet i mal començament d’any per a la família.

I ressaltem en esta secció de crònica negra, com casualment esta mort, el primer dia de l’any, va ser auguri dels terribles mesos que s’esperaven no només a Aielo, sinó a la resta d’Espanya. Al llarg de “l’any 10”, es succeïren un cúmul de desgràcies socials, polítiques i econòmiques que repercutiren en un grapat d’infortunis i de malaventures que afectaren a molta gent.

Dediquem estes paraules escrites per recordar no només a Miguel, el primer que va sofrir desgràcia, sinó per rendir homenatge a la resta de les famílies que vivien a Aielo durant eixa època i que per unes causes o per altres ho passaren mal en aquell fatídic “any deu”, considerat com un dels pitjors en aquells temps.

Mariló Sanz i Mª Jesús Juan