LA GENERACIÓ DE 1921... 18.-Vicente Sanchis Mora (13/03/1921 – 10/07/2011).

Naix al carrer Sant Llorenç, 38. Pares: Vicente Ramon Sanchis Garcia (1894) i Mª Magdalena Mora Sanz (1897).

Avis paterns: Juan Bautista Sanchis Garcia i Dolores Garcia Laorz (Enguera)

Avis materns: Miguel Mora Mompó i Mª Magdalena Sanz Juan.

El pare, Vicente, era originari d’Enguera, conegut com l’Angerino i d’ofici pastor. La mare era Maria, la Mora.

El matrimoni tindria quatre fills: El fill major Vicente, i tres xiques, Vicenta, Maria, Pepica. El pare posseïa un ramat de cabres i Vicent es posà a pasturar-les pel terme. Passat el temps canviaria les cabres per vaques convertint-se en vaquer. Vicent va anar poc a l’escola perquè era el fill primogènit i la seua feina era necessària per a portar la casa endavant. De lletres aprenia a la nit amb un mestre, rebia les lliçons a canvi d’algun aliment com era la llet, just ell tenia en abundància a casa.

Prompte quedaren els quatre xiquets orfes de pare, moriria jove a 41 anys. Vicent tenia aleshores només 14 anys i al costat de la seua mare portaren la casa endavant.
La mare, Maria, feia formatges per a vendre i també venia espardenyes del Ti Roig de Xàtiva, gràcies a una filla que havia treballat en amo en la casa del propietari de la sabateria xativina. Maria era una dona caritativa, solia assistir a les persones quan veia la misèria i la necessitat d’aquells anys a Aielo. Era molt treballadora, sempre fins i tot, solia ajudar al fill Vicent a entrar a la quadra les garbes d’herba, segades a les hortes per alimentar les vaques. Maria moriria a 61 anys. Vicent tenia aleshores 37 anys i seguiria amb el negoci de ramader que va encetar el pare.

Vicente l’Angerino, l’any 1948, quan comptava 27 anys, casaria amb Josefa Juan Juan coneguda com a Pepica, la Parra.

Tota la vida de pastor, tenia les vaques a la quadra del seu domicili, al carrer sant Llorenç (era el costum d’aquells anys), sempre ha viscut a la mateixa casa que el va veure nàixer i allí moriria. Gastava per a calçar albardes, amb la sola de goma que li servien per a entrar amb elles al riu i les solia dur a reparar a casa del Ti Mestret. El Mestret, a banda d’apanyar espardenyes també les feia noves.

Faria junta amb José Mª, Porra, i els dos junts, construïren una quadra al molí d’Allà Baix. Cadascú tenia el seu bancal propi on plantar herba i hortalisses, les vaques les treien a pasturar pel riu. Eren grans amics amb molta amistat d’anys, segaven herba junts, un amb el matxo i l’altre amb el burro!

De vesprada, tornaven a baixar al riu, a traure les vaques a pasturar, així tots els dies de l’any, els encantava estar envoltats del bestiar, era la seua passió. A la quadra del riu tenien, fins i tot ànecs, el riu Clariano estava ple de vida i era un goig baixar i veure com tenien de cuidat les seues parcel·les i animalets.

Les germanes de Vicent, totes han treballat, Maria era modista, Lola es va posar en amo a una casa de València, Pepica també cosia un poc, i Vicentica, que era molt valenta i arromangada, sempre estava disposada fins i tot a realitzar les dures faenes dels homes, tasques a què no veia cap impediment, ajudava al germà a cuidar les vaques, a entrar l’herba a la quadra... encara que eren treballs durs ella no posava cap “reparo”.
Com ja feia la mare, les filles continuaren fent formatges per a casa i en venien a la tenda d’Honorio, en aquells anys no hi havia moltes tendes al poble. El formatge era blanquet i no era xicotet!.

Per a vendre la llet de les vaques, venia un camió de Gandia, que parava al carrer d’Orient, a una hora determinada. Hi acudien tots els que tenien ramat amb dos poals de 20 litres plens de llet. Si els de Gandia consideraven que la llet no tenia la grassa adequada no se l’emportaven, i aleshores l'havien de tirar o emportar-se-la de nou a casa, utilitzant-la per a fer formatge. La llet, la pagaven al preu que volien aquells compradors, i els vaquers i pastors s’havien de conformar amb el que donaven. 

Les jornades llargues no les trobava sacrificades perquè les feia des de ben xiquet. Tindre un ramat de vaques és un ofici molt sacrificat i poc rendible, els animals s’han d’alimentar, cuidar i netejar cada dia de l’any, aquesta faena no n’entén d’horaris o festes. Els fills de Vicent, ja no s’ocuparen del negoci familiar, molta feina i pocs ingressos. Amb Vicent cessaria aquest ofici de ramaders a la seua família. Vicent ens va deixar el dia 10 de juliol de 2011, a 90 anys, molts anys de treball i dedicació plena. 

Hui compliria 100 anys!!!