Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 8 de marzo de 2016

EL DAVANTAL DE LA MARE



Emilia Silvestre Aparici a Cairent, any 1917
 (col.lecció Juanjo Tudela)



DIA INTERNACIONAL DE LA DONA 2016
davantal de feina,
per a cosir,
                                                                      per a vendre,
per a la festa...
vivències de dones... sinònim de treball!!




RECORDES EL DAVANTAL DE LA MARE?

Aquella peça de roba, que tenia com a principal funció protegir la part anterior del vestit en la faena durant les tasques diàries, servia per a moltes més coses quotidianes i domestiques: bé agafar l’ansa de la paella i no cremar-se o per a torcar les llàgrimes dels plors dels menuts i els seus mostatxos. 
També per a arreplegar els ous de les gallines, com a improvisada cistella o per carregar un poca de fruita de l’arbre o verdures de l’horta o un grapat de caragols...

Isabel Juan Mira "Isabeleta de la regina" i Josefa Juan Juan "peladilla"
a l'Eixample, anys 40.
(Col.lecció Josefa Juan Juan)



Vicenta i Salvadora (d'Alcoi), germanes de Conxa "la de l'Hostal"
amb el tipic davantal, anys 50. (Col.lecció Lola Ferri Mateu)


























Per dur tronquets de llenya des del pati a la llar o per portar el menjar per repartir als conills i les gallines...

Així com, per amagar-se en ell els xiquets quan tenien vergonya dels desconeguts que arribaven a casa.
Per a quantes coses servia el davantal!!

El davantal canviava d’aspecte i de teixit segons la funció.  El davantal de faena era de teixit fort, en canvi el de dia de festa o de mudar era de seda o tela més fina i estaven adornats amb brodats i randes, amb butxaques.


Adela Barber "Marino" (...), Josefa Barber Sanz, (...)
al carrer Major, anys 50.
(Col.lecció Josefa Barber Sanz)
Hi havia de tot tipus: davantal, ample, de forma quadrada, de drap, de fabriquera, de grans dimensions, fins més avall dels genolls per no embrutar-se, amb pitera, davantal de cuir per no embrutar-se amb el fang de la vara... Sovint el davantal es subjectava a la cintura amb una llaçada i al pit amb dues agulles passadores.


Les mares, per a la seua confecció, aprofitaven i usaven trossos de teles que sobraven al cosir altres vestits, també camises velles de llenç, cànem o cotó. L’ornamentació era escassa però de vegades es posava algun detall al gust de l’època, podia ser un frunzit minuciós a la cintura, algun plec, alguna randa a les butxaques, bordat de flors, inicials o altre motiu...

El disseny de la tela del davantal era o bé llis o a base de quadres o ratlles. Els de mudar o festa, destinats al lluir-se eren més ornamentats i sovint blancs, amb brodats de cadeneta, calats, puntes, volants, les vores acabades en festons, vainica o randes. Les mides eren variades, a gust de la usuària: menuts, grans, amples, estrets, curts i llargs... i les formes rectangulars, ovals o quadrats. 

El teixit emprat era mussolina, batista, tul organdí... i se solia frunzir a la trinxa de la cintura.I era una diversió per als xiquets, bé per a riure, o per fer una innocent malifeta, desfer la llaçada i veure com queia a terra el davantal... i tot seguit s’escoltava la exclamació de la dona:” FOLIS XIQUET!!! Ja te estaràs quiet!! Ja tens prou!!. “

Era costum entre les jovenetes del poble estrenar davantal nou a Pasqua, davantal que portaven durant tot el dia, fins i tot pel carrer, sols es separaven d’ell per anar a missa o de viatge.
Vicente Mompo "Pelut" i la ti Conxin "la Quimica", 
durant les festes de Sant Llorenç, 
a les Cases Barates, anys 60. (Col.lecció Fina Mompó)


Si anaven de dol, el davantal era negre,

Si estaven venent al mercat o a la tenda era de blanc immaculat amb una gran pitera i randes.

Si estaven cosint o fent labors també era blanc...

Si, així era en temps passats... El davantal s'utilitza per a tot i en tots els oficis i moments del dia: les cuineres, les carnisseres, les dependentes, les dones que tallaven vara, les que feien sarga, per a servir en convits, al mercat, al camp, a casa.... etc.

Actualment i també abans, el davant és considerat una peça importantíssima de la indumentària tradicional, imprescindible per a vestir i per a ballar les danses. Està bé no perdre els símbols d’autenticitat. I són moltes les coples populars dedicades a esta peça de roba:


Esta nit a la lluneta,
M’he trobat un davantal;
Si sapigueren de qui és!
De la xica de l’hostal.

La Mare de Déu de Pasqua
La trauen amb un vestit,
Li posen sabates noves
I davantal d’organdí.

En les festes de Nadal
M’he trobat un davantal:
En la butxaca un xiulet
Per tocar tota la nit.




Consuelin Barber "boba", anys 50, al c/ Sant Llorenç.
(Col.lecció Antonio Barber)
Darrere d’esta peça de vestimenta tant comuna i entranyable, s’amaga un fum de vivències particulars i anònimes de dones del poble, dones que hem vist dia a dia treballant, venent a les botigues, al forn, anant  pel carrer amb la posteta, agranant porta de casa o gaudint de la fresca, sempre amb el davantal posat i moltes vegades amb una curiosa manera doblant una punta del mateix a la cintura per no mostrar lo zona utilitzada... i deixant a la vista en lloc d’un quadrat un triangle.

A totes les dones que porten i han portat esta peça de roba dins i fora de casa, dediquem el treball. I també als homes que lluiten per la igualtat i de la mateixa manera, en sentit literal o metafòric se’l posen dia a dia dins de casa compartint la tasca i la responsabilitat.

Mª Jesús Juan Colomer


                                   Vicantica Martínez "fortuna", Maria Mateu "potate" i Maria "noya", anys 50. (Col.lecció Maria Mateu)


Maria Belda Ureña i Aurelieta Vidal i una amiga preparant
el conill per a la paella,
anys 60. (Col.lecció Aurelia Vidal)


 
Vicenta Mompó Nadal  "canana", Angeletes Belda Mompó "Canana",
Vicent Martínez "Coca" i Rafa Martinez "Coca", anys 60.


Vicent Barber Castañeda "Ternetari, Joaquin Martínez Calatayud "el mut", Consuelo Martínez Calatayud "boba" i al braç Antonio Barber, a la fila de baix Pepa "peroleret", Teresa Martínez i al braç Pilar, (...) l l'altra dona més major Pepica "faena"i la primer fila  (...), la germana de Hernandez (...)  Consuelo Barber "boba" (...) davant del forn de Ca la Boba, al carrer del Mig, anys 50. (Col.lecció Antonio Barber)

Josefa Ureña Martí "la fabriquera"
junt a la xiqueta que cuidava en Alcoi, anys 20.
 (Col.lecció Pilar Belda Ureña)
 
Dones de la familia Liñana, 1912.
(Col.lecció Maria Carreres Liñana)
Carmen Andrés Juan a la casa de la Bonavista, any 1919.
(Col.lecció Amparin Vila)


































A l'esquerra, Rafaela Martí Penalba i una altra xica "posades en amo"
com es coneixia a aquelles joves que anaven a Alcoi a cuidar xiquets, any 1951.
(col.lecció Amparo Martí Penalba)
  


Maria Juan Castelló "Genaro" al c/ Tres Avesmaries fent malla, anys 70.
 (Colecció Maria Juan Castelló)

Josefina Martínez Alemany"parpalloca" amb la seua filla Mª José Penadés Martínez,
al c/ Sant llorenç, anys 70.
(Col.lecció Josefina Martínez Alemany)

(..), Josefa Ureña "la fabriquera", La gaspara, Pepica "la de Cairent"(...), Vicentica "la Mora" (...).
Dones tallant vara a casa d'Emilio Castelló "la vareta", al c/ del Mig. Anys 50.
(Col.lecció Emilio Castelló Silvestre)
 
M Vicent, Pepica "la palaxa", Vicenta Mompó Nadal "canana", home, (...), Nieves "la Molinera".
Dones servint un convit, anys 60.
Joves aprenent a cosir, anys 40.

Dones voluntàries carregant pedra al terme de Cairent per a la construcció 
del Patronat, anys 50. (Col.lecció Maria Colomer Sanchis)
 
Xiques fent sarga al taller de Juan Sanz Belda "Juanito el coixo", anys 50.


Treballadores de casa Ferri, al c/ Major, anys 50.
La dona del centre més major es Dolores Belda "la del carrero".
(Col.lecció Maria Mateu)

Vicente Vicent "Garrofa" i Teresa Martí "la del 99"
i al braç la filla Tere Vicent Martí. anys 50
Pepa Martínez "la xales" i Rafael Aparici, anys 30.


La ti Amalia Martí i Adrian Martínez a la porta de la seua taverna
al c/ Sants de la Pedra, anys 40.






No hay comentarios:

Publicar un comentario