Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

martes, 26 de junio de 2012

PATRIMONI D'AIELO



Diferents però comuns...

L'escrit següent va dirigit cap a dues peces del nostre poble que en aquest any es fan centenàries o almenys una d'elles.

Parlem del “Silló presidencial del Consistori"; silló que presidia els plens ja principis del segle XX i que substituïa al vell que segons l'acta ja era per  canviar. La peça en sí és d'una talla ben acurada i elegant com ella sola. Feta d’anouer, fusta bona i resistent; i tant resistent!! El pas del temps no ha sigut en va, cent anys, acte darrere acte que s'acumulen i fan mossa en la seva forma però mantenint-se en peu. Vella però sostenint-se, tenim un antic tros de la nostra historia, que si poguera parlar, escriuria milers de pàgines en anècdotes. 

L’altre moble que hem de parlar és quasi centenari o almenys es pot veure a la xapa que té incrustada al seu interior, encara que es pot arribar a la confusió amb l'altre que es tenia a l'església, es tracta de l’armonium. Instrument de música derivat del piano, més petit i que s'utilitzava a les monges, i que tocava Pepica la de "Sarronet" per a 1es “yagues" del Cristo als xiquets i cantaven ells. 




L'armonium que tenim avui en dia a l’ajuntament estava a les monges, comprat per l’alcalde de l’època, allà pels trenta, Miguel Colomer, ens conta Vicent "Sarró", però abans de tocar-lo la dona, el tocava una altra xica, que no es va recordar el nom. A la guerra el pare de "Pixi", el va agafar per evitar que es cremara i que li passara algo pitjor. Després d'ella, es va tornar a l’ajuntament i així a l'església, i més tard a casa de Pepica per a que poguera continuar amb els cants al Crist amb els xiquets. 



Sense anar els xiquets ella seguia tocant-lo, afinant-lo i mantenint, com no, una part del nostre poble, que gràcies a gent com, Pepica i Vicent entre d'altres s'ha pogut conservar. Com per exemple un que era petit i negre, que segons la nostra protagonista era de lo millor que hi havia, i que del dia a la nit va desaparèixer. D'aquesta manera records afloraran el dia que es parle d'ells, de dues parts que es deuen recordar i no oblidar.


Ferran Castelló Doménech. Gràcies davant de tot a Vicente Sanz, Pepica Juan i Mª Jesús Juan.

*Article publicat al Llibre de Festes de 2009 i recuperat en homenatge a pepica juan "la Sarroneta" que en este any ha faltat.



No hay comentarios:

Publicar un comentario