Una història de la Botelleria d'Aielo de Malferit (II)

L'any 1913 Joaquín Juan Mompó passà a ser el nou propietari de la fàbrica. S'inicià llavors una nova època caracteritzada per la voluntat de consolidar l'àrea comercial i millorar els sistemes de producció, alhora que es pretenia donar major vistositat als embotellats i recalcar els noms de la marca, "Ayelo" i "Mompó", que resultaven fàcils de pronunciar i encomanadissos.

La primera decisió de Joaquín  Juan Mompó va ser confirmar a tots els treballadors  en els seus llocs de treball. Llavors els empleats amb qui comptava la fàbrica eren: en oficines, José Ortiz Pinter (fill del soci fundador de la fàbrica, senyor Ortiz) i dos jóvens que estaven d'aprenents en el despatx; en la fàbrica, la tia Angela, que feia les funcions d'encarregada; Mercedes "la Parpalloca", María "la Tenca", Milagros "l'Estanquera", Pura "la Coca", Teresa "Orgue", Consuelo "la Cacaua", Pilar "la Gabriela", María "la Palloca" i María "l'Alguacila". En total, dotze dones que porten a terme tots els treballs, ajudades per dos treballadors en les labors d'encaixat i càrrega de mercaderies en el vehicle que les traslladava a l'estació de ferrocarril de l'Alcúdia de Crespins o d'Agullent.

En quedar-se "la botellería" (que és el nom popular de la fàbrica de licors) a Aielo, Joaquín Juan Mompó hi traslladà les oficines de la destil·leria d'alcohol. Llavors tenia un treballador de màxima confiança que portava els alambins i que, posteriorment, traslladaria també a la fàbrica de licors.

En 1913 van entrar a treballar en la fàbrica els següents assalariats: Bautista Mompó Bernabeu, de 27 anys, que Joaquín Juan Mompó envià a l'Olleria perquè aprenguera a folrar garrafes de vímet i que s'encarregaria, juntament amb un germà seu i quatre dones, de folrar les garrafes de distintes capacitat (setze, huit, quatre i dos litres) per a ús de la fàbrica. Exercien aquestes tasques en l'antic local de la destil·leria d'alcohol. També entrà José Ortiz Belda, de 27 anys, fuster, que muntava les caixes de fusta que contenien les botelles, que després serien precintades amb fleix de fil d'aram; Vicente Sanz Vidal, de 20 anys, que era un company cordial i eficient, esquerrà i gran treballador; Joaquín Juan Sanchís, de 22 anys, que era el fill major de Joaquín Juan Mompó. 

Este fill treballava en les oficines, encara que el seu destí era demostrar la seua capacitació i aprenentatge en destil·lació i en fabricació de licors. En la ment de son pare estava preparar-lo perquè ell portara tot el treball comercial, però sempre davall la seua supervisió. J. Juan Sanchis comptava amb el títol de comerç de l'Escola d'Agricultura i Enologia del Llenguadoc, zona vinícola de gran reputació, i el de "Distillateur-licoriste, fabrique l'alcohol et fabrique des liqueurs", estudis que havia realitzat en els germans maristes de Montpeller i que l'Escola Superior de Lió havia validat. Coneixia, doncs, el món de les destil·leries i la fabricació de licors gràcies als seus estudis, i ara havia arribat el moment de posar-los en pràctica en el negoci familiar. 

La vella màquina d'escriure de principi del s. XX segueix a l'oficina en la actualitat. Foto: Noelia Vidal

De moment, Joaquín Juan Sanchis començà a administrar i a portar la part comercial en constant contacte amb son pare i davall la seua observació. Començà amb l'obertura de comptes a clients, realització de factures i tall de guies d'alcohols, tant a granel com embotellats. Ja en la primavera de 1914 isqué de viatge amb el senyor Llovet i al maig es reorganitzà tot el referent als viatges dels representants. Al juny començaren les destil·lacions de l'alambí a foc directe i al bany de María, en les quals va ser present l'operari Rafael Martí. J. Juan Sanchis començà a elaborar ell mateix alcoholats, licors i aiguardents i va aprendre de son pare la preparació de gebrats. El pare també lí ensenyà el modo de fer ele xarops simples, la seua aromatització directa per alcoholats, essències i colorants, així com la preparació de les orxates de xufa i ametles, que tanta fama donarien amb el temps a aquesta fàbrica. Altres licors amb què hagué d'experimentar van ser la "Nuez de Kola", per a la qual aprengué a preparar el colorant a base de sucre cremat, el xarop de sarsa, els conyacs, el licor de café i moka, etc.

L'antic alambí emprat per Joaquín Juan Sanchis. Foto: Abel Soler

Aprengué l'ús de l'alambí de bany de Maria i la seua utilització en els destil·lats més delicats, com el café o la moka. Sobre el café, hem de dir que l'adquirien en sacs i, després de torrat i mòlt, es posava a macerar i es destil·lava; les arrels de sarsa es trituraven i després es posaven en infusió i s'abocaven en un calderet al bany de Maria, s'hi agregava un poc de sassafràs mòlt i es tenia en inici d'ebullició de huit a deu dies, al final dels quals es tapava amb pasta el capitell de l'alambí i es destil·lava lentament a foc suau. Amb dos litres de destil·lat s'aromatitzaven cent litres de xarop. Alguns productes interessants eren el licor "Lluvia de plata", que era una imitació de l'aiguardent de Danzig. En embotellar-lo s'hi afegia alguns trossets de paper de plata. També, el licor "Perfecto Amor", que es componia de licor de cireres i era molt popular a Lorena i Montpeller. Un altre era el "Curasao" d'Holanda, que estava fet amb corfes de taronja dolça i amarga, que es deixaven en infusió durant quinze o vint dies i després es destil·laven al bany de María. Per a elaborar la ginebra es maceraven i es posaven en infusió les baies de ginebra. Posteriorment es col·locaven en una reixeta i es feien al bany de Maria durant tres dies, en el punt conegut com a inici d'ebullició. Transcorregut aquest temps, es procedia a la destil·lació i amb aquest preparat s'elaborava la ginebra. L'absenta, per el seu compte, comportava un procés semblant a l'anterior però utilitzant com a ingredient les flors de donzell.

Diploma de la Exposición Universal de Alejandría (Egipto), any 1902. Foto: Abel Soler.

També una bona maceració aconseguia extraure el sabor concentrat de la maduixa. Es posava un saquet de llenç amb cinc quilos de maduixes, (llavades i tallades, en maceració durant tres dies en una composició de quaranta-cinc o cinquanta graus d'alcohol. Es removia el saquet i es premia suaument a fi de tractar d'extraure'n tot el sabor, i l'últim dia es premsava. El líquid resultant es posava en un recipient separat, ja que posseeix partícules i hauria de ser filtrat per a mesclar-lo després amb la resta. Havia de tastar-se el xarop fet ja acidat per a saber quina quantitat d'aquest preparat caldria dissoldre per a obtindre 100 litres de xarop de maduixa, de grosella o de móra roja.

El licor de camamilla es preparava amb flor tallada de camamilla, de la varietat romana de la Mariola, de flor gran. Una vagada neta, es col·locava en un barril xicotet desculat amb una bona tapadora. S'hi afegia aigua bullint, i així es remullava tota la camamilla. Es tapava bé el recipient i, quan estava fred, s'hi afegia alcohol. S'agitava durant un període que anava dels deu als quinze dies, se separaven les herbes del líquid, es filtrava i premsava, i després es mesclaven les dues qualitats aconseguides. Amb quatre litres d'aquesta mescla s'arribava a aromatitzar cent litres de xarop.

Durant els anys 1915 i 1916, Joaquín Juan Mompó desmantellà i vengué tots els utensilis que tenia en la destil·leria d'alcohol i donà de baixa la indústria com a destil·ladora d'alcohols vínics. A més, adquirí un alambí d'entre 200 i 225 litres per a destil·lar aiguardents, l'instal·là en la fàbrica i el donà d'alta. Aquest funcionava a foc directe, amb el seu corresponent serpentí de refrigeració d'aigua corrent i desaigüe en el pati de la fàbrica. La condensació del vapor i el seu pas a líquid s'arreplegaven en uns depòsits que encara estan instal·lats en el pati.

En aquella època, el fort de la fàbrica eren els anisats o aiguardents dolços i secs, per la qual cosa calia destil·lar com a mínim tres vegades per setmana. D'açò s'encarregava Rafael Martí Sanz, pràctic en l'alambí perquè havia treballat ja en la destil·leria d'alcohol de Juan Mompó, però desconeixedor de la fabricació de xarops simples i orxates de xufes i d'ametles, que ara ocupaven el segon lloc en el treball de la fàbrica. Era, al seu torn, home de confiança i encarregat del personal de fàbrica.

El llibre-formulari que es conserva conté els productes que s'elaboraven: licors a l'essència, ratafies, ponxos, conyac, bitter, ginebra, rom, xarops de café, codonys, gínjols, cireres. Les fabricacions es preparaven amb infusions aromàtiques i colors per als licors, seguint un formulari que detallava el procés per a l'obtenció de tintures o colorants. En la pàgina 54 es llig la fórmula del "Anís Celestial", i en la pàgina 55, la de la "Crema Oriental". No hi figuren les fórmules del "Anís Ayelo" ni de la "Kola Coca" de tot això deduïm que el dit formulari s'elaborà abans de 1903, quan patentaren la "Nuez de Kola Coca", un producte de què se sap que ja era preparat el 1895 i que va ser registrat en veure la bona acollida que tenia entre els clients. No obstant això, en un formulari de 1909 ja figura com una crema el "Licor d'Nuez", amb el seu alcoholat, però segueix sense figurar el "Anís Ayelo". Hi ha etiquetes amb l'anagrama d'Aparici, Sanz i Ortiz amb el nom de "Anís Ayelo", però com a aiguardent sec, producte que té una venda mínima. Potser per aquesta causa llavors no el patentaren.

La primitiva fàbrica estava en un local, en règim de lloguer ja que era propietat del marqués de Malferit, situat en el carrer de l'Hospital, que era molt important en aquella època, perquè hi havia la casa de la vila, les escoles i l'hospital. El marqués utilitzava aquestes cases com a magatzem de les primícies o part proporcional a la recol·lecció de les collites del camp (foren garrofes, dacsa, olives o raïm) que els agricultors, com aparcers o arrendadors, havien de pagar-li. Enfront del palau encara hi ha un carreró, el carrer de les Primícies, on estigué el taller amb el seu trull. Ambdues cases estaven separades per sitares i tenien porta principal a la plaça de Sant Joaquim i eixida posterior al carrer de Sant Antoni. El nou local limitava amb una altra casa habitança que conservà el marqués, que al seu torn afrontava amb l'almàssera del marqués pel sud, amb la plaça de Sant Joaquim per l'est i amb el carrer de Sant Antoni per l'oest.

Del formulari que feien servir es dedueix que comptaven amb un alambí mixt, o siga de destil·lació directa a foc o al vapor (bany de María), amb una cabuda d'entre quinze i vint-i-cinc litres, per a obtindre els destil·lats i, posteriorment, treballar en fred. Aquest tipus d'elaboració, que es coneix com ratafies, es compon d'alcohol, infusió o maceració i aigua. En tot el formulari no es fa menció del "Anís Celeste", ni de la "Kola Coca", ni del "Anís Ayelo". I fa la impressió que està tret d'algun formulari monacal. Les distintes fórmules són per a vint o trenta litres, la qual cosa ens fa pensar que devien posar diàriament en funcionament l'alambí, i fins i tot en ocasions més d'una vegada, ja que de cada una de les destil·lacions podien obtindre entre quinze i vint litres de destil·lat per a aromatitzar xarops i licors.

Plànol de la fàbrica

Sobre l'estructura de la fàbrica cal recordar que en quedar-se Joaquín Juan Mompó el negoci, i comptant ja amb les dues cases llogades al marqués, disposà assolar de primer els barandats intermedis, com s'aprecia en el pla que adjuntem. L'estança marcada amb un 1 es correspon amb l'edifici que el marqués havia llogat als fundadors de la destil·leria (Aparici, Sanz i Ortiz). L'assenyalada amb el número 2 va ser la que posteriorment llogà Joaquín Juan Mompó, que obtingué permís del marqués per a reestructurar les dependències a fi de adequar-les al treball de la destil·leria. L'any 1915 la fàbrica quedà distribuïda tal com s'observa al plànol. Hui en dia es conserva quasi de manera idèntica.