Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"

.

sábado, 21 de mayo de 2011

Una història de la Botelleria d'Aielo de Malferit (i III)


Exposición Universal. Smyrna 1891

Tot seguit referirem els aspectes concernents al condicionat de la fàbrica, que s'inicià el 1911 i es conclogué el 1915.

A mà esquerra, segons s'entrava en la fàbrica, es trobaven els barrils de 550 litres. Fets de fusta de roure, comptaven amb aixetes menudes de coure, situades a una alçària de quaranta centímetres des del sòl amb l'objectiu de facilitar el treball d'ompliment de garrafes i botelles. Descansaven verticalment sobre unes bigues de fusta de mobila sostingudes, al seu torn, per pilars d'obra. Hi havia tres de vermouth "AyeIo", dos de vermouth "Dux", dos de mistela "Moscatell", en un costat. Davant hi havia tres de "Kola Coca", un de rom "Antillas", un de rom "Jamaica", un de vi "Málaga" i un de vi "Jerez". En la part interior es trobava una sèrie de barrils desfonats baixos per a maceració i infusions, també fets de roure. S'hi emmagatzemada conyac, borumballes, nou de kola mòlta, corfes de llima i taronja, camamilla en flor i sarsa, tots aquests productes en infusió, així com caramel de sucre cremat i colorant. Comptaven amb un barril superior que disposava d'una aixeta des d'on s'extreia la quantitat necessària de cada un d'aquests preparats per a aromatitzar segons el formulari.

També hi havia en aquesta dependència un estant en què es col·locaven les botelles de gebrat buides, que s'anaven agafant segons feien falta.

En el segon corredor a l'esquerra es disposaven catorze barrils verticals més: deu de conyac "Mompó" d'una, dos i tres estrelles, i un de "Coñac Viejo". Damunt d'aquests hi havia barrils d'emmagatzemament en posició horitzontal, des dels quals es reomplien els de baix; al mateix temps, quan es fabricava, el nou licor es guardava sempre en els barrils superiors.

Davant hi havia 14 barrils verticals, tots dedicats als distints tipus d'anisats dolç, "Anís Ayelo", "Anís Celestial", "Anís Imperial". Sobre aquests es disposaven més barrils d'emmagatzemament en posició horitzontal, en els quals s'emmagatzemava el conyac.

Al final d'aquest corredor estava el despatx de Joaquín Juan Mompó. Contigua i comunicada per una porteta, es trobava una àmplia oficina amb grans finestres i taules tipus pupitre, dues màquines d'escriure i un armari per a arxiu. D'ací se n'eixia al corredor, davant del qual estava la gran taula on es tapaven, etiquetaven, etc., les botelles..


En aqueix mateix corredor es trobava una doble filera de barrilets de cent o cent cinquanta litres, en posició vertical, amb una aixeta per a omplir les botelles. Contenien licors i cremes, que detallem a continuació: "Marrasquino", "Café", "Rosa", "Curasao", "Menta", "Anisete", "Perfecto Amor", "Placer de Damas", "Cualquier Cosa", "Lágrimas del Contribuyente", "Leche de vieja", cremes de rom, rosa, mandarina, xocolate, "Peppermint", "Curasao d'Holanda", i licors extrafins com la "Crema de Menta", el "Ponche de Ron", el "Ponche de Coñac", "Marrasquino de Zara", "Licor Amarillo", "Licor Capuchino", "Anís Escarchado", "Coñac Escarchado" i "Ron Escarchado".

Al final del corredor s'emmagatzemava en garrafes el licor sobrant després d'omplir les corresponents quaranta botelles d'un litre i de mig litre, amb què es completaven un parell de prestatgeries. Tot l'excedent de preparat es col·locava en garrafes de setze, huit, quatre i dos litres, que es guardaven al final de les prestatgeries. Estaven ací també les gerres de cinc-cents litres, dos de les quals eren d'aiguardent destil·lat o triple (de 45°) i una d'aiguardent destil·lat "Flor de Anís", de 50°, per a beure'l mesclat amb aigua, beguda coneguda localment com "aiguardent" o "palometa".

A mitjan corredor trobem una porta a què s'accedeix després de pujar dos escalons. Franquejant-la entrem en el local en què es confeccionaren les caixes de fusta, on s'embotellava, precintava i retolava els envasos. Des d'allí es carregaven per a facturar tant les caixes de dotze com les de díhuit botelles, així com qualsevol gènere que se sol·licitara en garrafes. Aquest local té tres portes. La de la dreta dóna entrada al pati inferior, on hi ha uns departaments per a emmagatzemar botelles, una cotxera per a un automòbil i, davant, una escala d'obra que condueix al primer pis. En el baix hi ha també departaments per a col·locar botelles i espai per a aparcar un parell de vehicles. En el cantó del pati, davall un petit cobert, es troben dos depòsits de ferro galvanitzat de 2.000 i 3.000 litres, amb tub exterior de nivell, que s'utilitzaven per a emmagatzemar l'alcohol. El pati té una porta gran posterior que dóna al carrer de Sant Antoni.



En muntar les escales,la segona porta dóna accés a l'habitació on es depositaven els sacs de sucre, sobre una tarima de fusta, així com els de xufes i ametles. Hi ha una porta a l'esquerra que comunica aquesta estança amb un departament on hi havia les dues calderes a foc directe on es feien els xarops. Per a això s'abocava el xarop després d'espumar durant l'ebullició, mitjançant unes mànegues de feltre, als depòsits de coure de cent litres, que estan estanyats en el seu interior, com també ho estan les calderes. L'endemà, havent refredat el preparat, s'hi afegia l'alcoholat, segons el tipus de xarop que es pretenia elaborar (de llima, de maduixa, de sarsa, de camamilla, de grosella, de móra roja, de pinya, de plàtan, etc., amb el seu corresponent color). Si s'havia d'embotellar, es passava a un altre depòsit que disposara d'aixeta i la resta s'envasava en garrafes.


Hi havia també una molturadora amb dos rulons de pedra amb què es picaven les xufes i se n'extreia el suc. Aquesta pasta s'abocava dins d'un sac de llenç que primer es pastava suaument a mà i, després, es passava per la premsa manual, amb què s'acaba d'extraure tot el suc. Aquest s'abocava amb sucre en la caldera. S'agitava i quan començava l'ebullició de bromera, es treia amb un atifell d'alpaca i s'abocava en els depòsits que ja s'havia preparat per avant. L'endemà s'aromatitzava i envasava.

Per una porta lateral accedim al pati, on es guardava la llenya per al foc. En un departament contigu, comunicat amb una porta xicoteta, estava l'alambí de foc directe, de 180 a 250 litres, amb el seu serpentí de refrigeració, on es produïa la condensació del vapor al líquid. Aquest líquid s'arreplegava en un depòsit quadrat d'uns 400 litres, col·locar al costat del serpentí, i darrere d'aquest depòsit es trobava un altre de redó de 150 litres, on s'abocaven els caps i coles de cada destil·lació. En cada procés s'invertien entre cinc i sis hores, durant les quals calia procurar que el foc fóra constant, ja que existia el perill que la llavor d'anís poguera obstruir el tub d'eixida del líquid, fet ja vapor.

Quadre de medalles obtingudes en diferents exposicions i mostres internacionals del segle XIX. Foto: Abel Soler.

Tractarem, per a finalitzar, l'activitat deis viatjants. Al març de 1915 s'adquirí un turisme Ford per al servici de fàbrica. Van eixir de viatge, amb un conductor anomenat Enrique, Joaquín Juan Sanchis amb el propòsit de conèixer la ruta i els clients i el viatjant Llovet. Visitaren les províncies d'Albacete i Conca, incloses les capitals, per a la qual cosa invertiren quaranta-cinc dies, que van aprofitar per a nomenar representants en diverses poblacions.

Havent tornat a Aielo, Joaquín Juan informà que es deixaven sense visitar molts pobles i proposà crear un nou full de ruta que incorporara tots aquests municipis. Així mateix, acordaren organitzar les visites i enviar, a cada una d'aquestes noves places, targetes d'avís de la visita dels representants de la destil·leria.

Es nomenaren llavors representants de plaça, la missió dels quals era acompanyar el viatjant que venia de fàbrica i, entre els dos, aconseguir les comandes dels clients, resoldre els possibles problemes que pogueren sorgir i passar les comandes a la fàbrica directament si algun client sol·licitava cap productes amb urgència. El representant de plaça rebia les notes i factures que havia de lliurar als clients, arreplegava l'import dels productes i els tramitava a la fàbrica per gir postal. Era un representant local de l'empresa, raó per la qual percebia un tant per cent del valor del que venia. Un cas concret és el Julio Lozano de Linares (Jaén), que el 1916 es presentà com a viatjant, i que comptava amb vehicle propi. L'empresa li pagaria el 50 % de les despeses del viatge i se li encarregava visitar les províncies de Jaén i Ciudad Real com a mínim tres voltes a l'any.

Ford modelo "T" Touring (4-5 places). Fabricat en 1910, tal volta el que adquiriren en la Botellería l'any 1915. Foto: Google Images.

Al juny de 1919 morí el tercer fill de Joaquín Juan Mompó, Miguel, de 18 anys, a causa d'una broncopneumònia. Aquesta circumstància afectà molt a tota la família.

El 1920 hi hagué nous ingressos de personal en la fàbrica: Bautista Juan Soler com a escrivent. Aquest senyor tenia molta facilitat per als números i rebia llavors classes de matemàtiques. Amb el temps es convertí en el comptable de l'empresa; José Juan Guzmán, de 32 anys, per a treball manual en la fàbrica; Juan Antonio Juan Sanchis, de 22 anys, que era el segon fill de Joaquín Juan Mompó. Va ser contractat des del mes de setembre com a ajudant en els despatxos, supeditat al seu germà Joaquín, que ja havia estat nomenat director comercial i tenia poders generals. Juan Antonio havia acabat els seus estudis de batxillerat en el col·legi de La Concepció d'Ontinyent. Immediatament, el seu germà major li va fer practicar cada un deis diferents treballs que es realitzaven a la fàbrica: des de fer les etiquetes d'enviament, les guies d'alcohols, les factures dels clients, etc. El pare, per la seua banda, aprovava la bona enteça que hi havia entre els dos germans. Una altra raó per la qual se sentia satisfet llavors era la bona marxa del negoci.

Joaquín Juan Mompó patia de bronquitis crònica, la qual cosa l'obligava a absentar-se molts dies de la fàbrica. En ocasions, acudia a la destil·leria i es quedava en el despatx fins que es recuperava. O recorria les instal·lacions, saludant als empleats, de qui poc després s'acomiadava i tornava al seu domicili. Morí el 7 d'abril de 1922, als 57 anys d'edat. Aleshores, i de comú acord entre els fills, passà a ser titular de l'empresa la seua viuda, Isabel Sanchis Pla i quedà com a non comercial de l'empresa "Viuda de Joaquín Juan Mompó". Ella va reconéixer els poders generals concedits per Joaquín Juan Mompó al seu fill, Joaquín Juan Sanchis, i volgué en tot moment estar al corrent de quant succeïa en la botelleria.

Treballadors de la Botellería en la dècada dels anys 1920. Foto: Arxiu Fotogràfic de la Biblioteca Degà Ortiz.

Joaquín i Juan Artonio es repartiren les àrees de gestió de la següent manera: Joaquín es va fer càrrec de la fabricació i la direcció general i administrativa de tota l'empresa, mentre que Juan Antonio es responsabilitzà de les vendes, els viatjants, representants i representants de plaça, l'organització de rutes i les visites comercials periòdiques. També adquiriren un turisme per al servici de la fàbrica i per als diferents viatges comercials. Aixó obligà Juan Antonio Juan Sanchis a traure's el permís de conduir.

El 14 de juliol d'aqueix mateix any, Joaquín Juan Sanchis va contraure matrimoni amb María Mompó Lila, de l'Olleria. Per haver mort l'ascendent patern, tant el d'ell com el d'ella, el casament es va celebrar de rigorós dol, i a la tornada d'un breu viatge per Catalunya fixaren la seua residència a Aielo de Malferit, al carrer Major, número 83.

Tot just tornar de la seua curta lluna de mel, va eixir de viatge Juan Antonio acompanyant el viatjant Llovet. Immediatament començà a notar-se l'increment de les vendes. Es nomenaren nous representants locals, amb la qual cosa es refermava el negoci i es donava garantia als clients en cada una de les places. Recorregueren pobles de les províncies d'Albacete i Múrcia, que Llovet ja havia visitat en anteriors ocasions.

En 1927 s'incorporà com a viatjant Francisco Miranda Portero, que residia a Tarazona de la Manxa (Albacete), de 41 anys, casat. Aquest senyor visitaria les províncies d'Albacete, Conca i unes places de Múrcia amb el cotxe de la fàbrica, i se li deduiria el 50 % de les seues comissions per a despeses de viatge. Per la seua banda, el senyor Llovet, confiant en l'eficàcia com a venedor del seu nou col·lega, es concentrava a treballar les províncies de Toledo i Extremadura.

Per a Madrid havia estat nomenat representant el senyor Herrera, persona molt competent, educada i ben preparada. En aquest nomenament havia intervingut el senyor Almiñana d'Aielo, agent general de vendes de la casa Aquila Rossa, ubicada a Vilafranca del Penedés, que fabricava vermouth i vins de quina. El senyor Herrera rebé l'oferta d'ocupar-se de la zona pròxima a Madrid, però la refusà i digué que d'atendre la capital ja tindria prou faena. Se li insistí per si volia viatjar amb el representant de la fàbrica, ja que era una regió en què existia molta competència deguda a la proximitat de fàbriques d'anisats i magatzemistes, com "Chinchón", "El Mono", "Las Cadenas", "La Castellana" o "La Asturiana". Però el senyor Herrera no acceptà l'oferta.

Sense abandonar el tema laboral, direm que el 1927 entraren a treballar en la fàbrica José-Ramón Juan Sanchis, de díhuit anys, germà de Joaquín Juan Sanchis; Francisco Silvestre Aparici, de quaranta-dos anys, escrivent amb estudis bàsics i, ja més tard, el 1931, encara s'incrementà el personal amb Carmen Albert Ferri i Adela Martí Vidal, que entraren per encarregar-se de fer treballs manuals. Però el període republicà de la destil·leria d'Aielo de Malferit i els anys posteriors queden com a material per a un pròxim treball que intentaren confeccionar.

Joaquín Juan Mompó Mompó. Publicat en la revista Almaig de l'any 2003.

No hay comentarios:

Publicar un comentario