Història d'un carrer i una devoció. Per Mariló Sanz i Mª Jesús Juan

Taulellets dels Sants de la Pedra, datats de 1790

Reseu als Sants de la Pedra, tingueu-los contents

en tot, que està la collita en l’aire i si apedrega... ens fot".

Hi havia una vegada en el nostre poble, fa molts, moltíssims anys, un grapat de cases, un grapat de gent, alguna d'ella, junta en un carrer. El carrer s'anomenava Sants de la Pedra. Era un carrer se eixida recta, tal com avui el cone­guem.

 Conten que allà al començament del segle, que és al màxim que arriba la memòria viscuda d'alguna gent del poble, el carrer tenia un cen­tenar escàs de cases, anava des de la casa del "ti Parra" (avui cantó del carrer Orient) fins on ara hi ha una plaqueta que diu:

"Pueblo de Aielo de Malferit,

Partido de Onteniente,

provincia de Valencia"

Just en eixe lloc, les cases de Sants de la Pe­dra s'acabaven, un mur (el solar del "ti Ferrer") tapava el carrer i sols, molts anys després, cap als anys setanta, el tirarien per tal d'allargar-lo.

Plaqueta que es troba al principi del carrer

Grans i antigues façanes amb portals ben alts convivint amb cases menudes de portals fondos mostres la diversitat de gent que hi vivia: hi havia carnissers, forners, ferrers, tenders que venian de tot, uns negociants de beguda, una fabrica d'espardenyes, un estanc, tratants  d’animals, picadors d'espart que feien cabaços, saries o cordells, un aviador, un alcalde, tavernes...Fins una parada d'autobús o les oficines de la “Hidroeléctrica Ayelense"... i sobre tot llauradors.
 Era constum el reunir-se els homens a les tavernes de “Pepe Parra" o de "Amalia" a fer-se l’ampolla de vi amb cacau i tramussos; i les do­nes mentre es trauien les cadires a la porta i allí s’enteraven de tot el que hi havia passat al dia.

Segurament de reunions semblants sorgirien, més d’un segle abans, la idea de fer-li uns rajolets als sants del carrer, uns sants que a más  a mas eren els sants que resguardaven de les pedregades, tant  perilloses per a les collites del camp.

Els Sants de la Pedra eren pràcticament els únics patrons de la gent de la terra abans de la introducció Sant Isidre, patró dels llauradors.

I així seria com el veïnat acordaria comprar els taulellets en 1790.

Carrer Sant Vicent i a l'esquerra es veu la paret del solar del "Ti Ferrer" enderrocada cap als anys 70.

Els rejolets representaven als dos reis per­ses, Sant Adbó i Sant Senent que foren martirit­zats per haver abraçat la religió cristiana, van ser fabricats a València. Hi havien sis rejolets al llarg i cinc d’amplària; i cadascú mesurava vint-i-un centímetres. Els colors utilitzats foren el groc, el taronja, el blau, el verd, el marró i el morat. Tenía una corrióla amb una corda de caném i una llanterneta d'oli que era encesa quan mirant l'oratge hi havia perill de pedra a quan algún devot del veïnat volia. Com a curiositat cal dir que les peces nº 3 i 4 van ser permutades al col·locar-les i així van quedar durant dos se­gles. Els van posar en la part alta de la paret de una de les cases del carrer (nº 69) on estava la desapareguda font de "l’agüelo".

Conta alguna gent que a ells ens han con­tat que la devoció, ja en la segona meitat del se­gle XIX era gran. I la prova és conserva a l'arxiu de l'església on hi ha un document que co­mença amb una explicació del que conté.

"Arancel de derechos parroquiales que se co­bran en esta Parroquial de Aielo de Malferit en las fiestas votivas que en ella se celebran, según nota del difunto cura Dr. Francisco Tormo. Se incluyen también los que reciben el orgamista con aprobación de M.I.S. Gob. Exc. de la Dió­cesis por decreto de 25 Enero 1837 el Sr. D. Jo­aquín (ilegible) como igualmente los de canto­res, diáconos y campaneros "

Este document detalla més a més totes les festes que des de l’esglésía es feien. Quan arriba al mes de Juliol, dia 30, especifica le festa que és feïa. Una setmana pagant el poble amb "el fondo de propios" i l'altra setmana pagant la gent del carrer.

"Tercia, misa, con revestida, sermón, vísperas, campanas y procesión por toda su calla... pegan los clavarios de la calle"

Passats uns anvs del segle XX, el poble creixia i el carrer s'allargava... on hi havia una bassa que cremava cals van fer l'edifid per a la Guardia Civil... allà on hi havia un solar amb quatre pilars, refugi de vagabunds construiren unes escoles (les escoles velles)... i també es va fer alguna que altra casa més.

Vista del carrer i lloc on estava el solar del "ti Ferrer"

I la devoció del veïnat del carrer era cada vagada més forta.

Encara que els noms d'Abdon i Senent no són d'allò més corrents, al co­mençament del segle hi van haver en Aielo dos xiquets ba­tejats amb els noms dels Sants: uno Senent i l'altre Abdon².

La devoció era demostra­da amb les festes que és cele­braven al final del més de Ju­liol, quasi empalmant amb les festes patronals del poble. Es recorda que ja abans de guèrra es feien unes cavalgades en les que el veïnat és disfressava de les divérses formes, el carrer ple de banderoles, animava la festa que culminava amb l'acte més important, que era la pro­cessó en honor als Sants de la Pedra.

I la vida continuava igual, amb homens a la taverna i dones a la porta de casa. Xiquets i xiquetes es distreien jugart a la lluneta, al confitet roget o al sambori, jugaven a posar fils nugats als tocs de les portes i estirant els fils feïen rabiar a l'ama de casa. També posaven pots plens d'aigua nugats a fils, estiraven el fil i tiraven l'aigua, jugaven a tirar "perolaes"... o al baló. L'agutzil, segons és recorda, denunciava als que tiraven el baló a les parets i també a qui jugava en el carrer de dos a quatre del mig dia, i els xiquets li tenien molta por.

Formaven part de la vida diària al carrer el venedor ambulant de "barquillos", de cacau i tramussos, el granerer, el teler, l'esmolador, carnisser que venia la sangeta o els qui venien els peixos trets del riu d'Aielo. Tots eixien al carrer a vendre les seues coses o a oferir el seu ofici, sempre acompanyats de grans crits que anunciava al veïnat el que portaven o feien.

Vicente "nañc" membre de la rondalla que hi havia al carrer.

De tant en tant, la rondalla amb gent del carrer tocant com era Romualdo Requena, Honorio "l’albarder", Vicente "Ñac”, Alvarito "l'organiste"... trencava la rutina fent serenates.

De tant en tant, algun vellet faria rotgle de xiquets contant històries del passat o contes inventats igual que feia el “ti Joaquín de Genaro", que vivia al carrer.

I segurament, de tant en tant, la gent anava al cinema en el mateix carrer, en front de les escoles velles, un cine en el que es xafava terra enia cadires de boga nugades.

També sovint la cel carrer aniria, com sempre, a per aigua a la font de l'Agüe­lo, una font xicoteta i particular amb un xorro que a deferència de les altres del poble, s'obria i es tancava, tal volta perqué l'aigua provenia de Bassa la Cava i era la que sobrava de les ca­ses.

El carrer va canviar de nom varies vegades i els Sants continuaven al seu lloc. Vingué la guerra i tot quedà paralitzat: tota festa, tota la vida. Anys de patiment, anys de fam. Els Sants foren tabicats, tapats durant eixe temps per tal de que no els destruïren. A l'acabar la guerra, tiraren el tàbic dels rajolets i el carrer ja definitivament torna al nom de Sants de la Pedra, i encara que la devoció de la gent continua no estan els ànims per a celebrar-ho amb festa. Al cap d’uns anys  (1947?) vista devoció i tradició als Sants, el veïnat va decidir comprar una imatge d’Abdon i Senent per a l’església. I  amb pasència i constància per part d’alguns, anant casa per casa i donant cadascú el que podia i volia, es van poder reunir els diners necessaris per a comprar els sants que a par­tir d’eixe dia traurien en processó el dia de la festa. Es recorda encara que Vicente Sanz i Bautista Ferri els van comprar en una tendeta de la plaça de la Verge de València, que encara és dedica a vendre articles religiosos.

Vista del carrer

Tornaren per uns anys les cavalcades amb música i el carrer adonat amb banderoles fetes en casa, les traques i els trons, però per desgràcia tornaria per pocs anys més.

Tal volta la gent es va cansar d'anar casa per casa demanant, tal volta la gent es va can­sar de donar per a tanta cosa... el cas és que la festa es va acabar.

Al cap del temps i malgrat el pas dels anys, encara que la festa no es festejara com abans, el

veïnat mantenia la seua devoció i estima cap als Sants, sobre tot cap a ei­xos rajolets que a més a més eren uns dels més antics del poble.

Però el matí del di­mecres, dia 28 de se­tembre de 1994, la gent del carrer, la gent del poble, es va despertar amb la trista noticia de que els Sants ja no hi es­taven, algú els havia ro­bat. Algú que savia el valor que podien tindré uns taulellets tan antics, algú que no savia la pèrdua sentimental que suposava a la gent del carrer, o que sabent-ho, no l'importava. Es va parlar d'altres robatoris similars en pobles del voltant... es va investi­gar... però res més es va saber. Únicament que les diligències prèvies 898/94 obertes en el jutjat nº 1 d’Ontinyent foren arxivades en data 3 d’octubre de 1994, per desconeixement de l’autor o autors del fet.

I allà van quedar el buit de les manisetes dels Sants. Al cap d'uns mesos, amb la mateixa devoció i constància, igual que molts anys arrere, el veïnat, encapçalat per Pepica Juan "la sarroneta", van decidir de nou fer uns taulellets, esta vegada reproducció exacta dels que hi havia.

Esperem que esta història haja tingut un bon final i que els nous rajolets sustituís dels valuosos antics estiguen al lloc que pertoca.

Cantó on estava la font de l'agüelo i buit que deixaren després del robatori.

BIBLIOGRAFIA

¹ Activitats de principi de segle i lloc on es trobaven: carnisseria: nº 21; forn: nº 56; ferreria: nº 77; tendes: n° 69; “la maquinera": nº 51 "Honorio"; comerciant de begudes: nº 50; fáfrica d'espardenyes: nº 73; estanc: nº 75; tratans: n° 85 i 89; aviador: nº 24; alcalde: nº 62; tavernes: nº 63 "Ama­lia" i nº 92 "Parra"; autobús: nº 87; oficines de l'Hidroelèc­trica Aieiense: n^e 62.

² Dates tretes del Llibre de Festes de 1991.

³ En 1931, D. Mariano Gómez González. En 1934, Joaquín Costa. En 1939, Santos Piedra. En 1990, Sants de la Pedra. (Dates tretes del Llibres de Festes de 1990).

La intenció del treball és mantindré viva la memòria del poble, que les joves generacions conegen més solbre la història d'Aielo, i que algun dia puguen transmetre estos fets tan llunyans.

Agraïm la col·laboració de Vicenta Soler, Juan Dorda, Isabel i Pepica Colomer, Presentación Juan Castelló, Pepica Juan i Vicente Sanz, sense els seus records, sense al seua memòria, res haguérem pogut escriure.

Aielo de Malferit, abril 1995

Programa de festes

Mariló Sanz

Mª Jesús Juan