Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


domingo, 21 de abril de 2019

LES “MOUNES” DE LA NOSTRA PASQUA FLORIDA.


    


En el meu viatge a Paris, junt a la meua dona, vam coincidir en el vol amb una estudiant d’Erasmus. Ella portava ja un temps en esta ciutat, la qual semblava  conèixer bé i ens  va recomanar alguns llocs d’interès mes enllà dels fullets turístics. L’IMA, açò és, l’ Institut del Mon Àrab, centre per promoure i donar a conèixer la cultura àrab, era un dels llocs del qual, ens va aconsellar no havíem de deixar de visitar. A banda de l’interès arquitectònic del centre, un espectacular i original edifici, ens va insistir en que pujarem al seu terrat on estava el cafè-restaurant, i des d’ell contemplar una de les mes belles vistes de Paris. Des d’ací la vista sobre la capçalera de Notre-Dame i de l’illa de la Cite són úniques així com la panoràmica de la ciutat. Als nostres peus les aigües del Sena i el seu curs sinuós que es perd en la llunyania. L’IMA és un espai on podem trobar-nos amb un gran auditori multi usos, sala d’exposicions, filmoteca i projeccions, cursos d’idiomes i estudis sobre civilitzacions... i entre l’amplia gama de ofertes culturals, no podia faltar una gran llibreria.
De la biblioteca vaig eixir amb un interesant llibret de a penes unes seixanta pagines i de temàtica culinària  titulat “Les secrets du Pain”. A l’índex vint-i-set receptes del pa i entre elles dos que em va cridar l’atenció  la de la “fougasse “ i la de la“ mouna”, dos paraules gens estranyes, per a nosaltres els valencians. La nostra paraula fogassa, equivalent al castellà hogaza, és emprat en molts llocs com a sinònim de mona com es el cas d’Elx, tal vegada, per la  forma redona d’una i altra. En la Pasqua dels àrabs sembla que la “mouna” era un present que feien els  súbdits al soldà i la seua traducció equivaldria de manera genèrica  a queviures o menjar i també  el significat més concret  d’obsequi o present.
 En Aielo de Malferit conservem el nom de mones de Pasqua junt al de pa-socarrats nom que rep este dolç, tou per dins i que per fora apareix, al untar-lo amb rovell d’ou, com socarrat i d’ací la seua denominació popular. En València i en altres llocs, per influència del castellá s’ha perdut la denominació de pa-socarrat que es mantes al nostre poble deixant pas als barbarismes de panquemao o panquemat un us incorrecte derivat de la paraula castellana panquemado.
              Les variades formes que en l’actualitat es dona a estos dolços parteixen del segle XIX i són producte, segons alguns estudiosos  ,de les pastisseries. Les figures aconseguides amb la pasta del pa-socarrat són  generalment animalístiques lluny de la seua tradicional forma redona. Era en casa on les dones elaboraven este dolç ,en quantitat suficient per celebrar les nostres dos pasqües: la de Resurrecció i la de Sant Vicent, dilluns després del Diumenge de Resurrecció. El Dissabte Sant, sobre tot, un dia litúrgicament anodí, les dones del poble l’aprofitaven per portar-los al forn. Era una estampa repetida anualment la de vore a les nostres mares, portant les mones de Pasqua a coure, amb  amples postetes de fusta  sobre el cap  i cobertes de nets mantells. Després de recollir-les del forn i guardades en la despensa el seu aroma impregnava l’aire de la casa i anunciaven, als nostres famolencs estomacs, que els dies de festa pasqual havien per fi  arribat... i per això tots nosaltres, com diu el refranyer popular, es posàvem més contents que unes pasqües



Adjunte  la fotografia que il·lustra la recepta de la “mouna” del citat llibre “Les secrets du Pain”. Els seues ingredients varien poc de les mones d’avui en dia: farina,  ous , rent ,sucre , sal , oli- mantega i aigua. Les lamines d’ametla i la fruita confitada distribuïdes sobre la superfície del dolç, com observem en la la fotografia, és l’opció que diferix dels pa-socarrats  nostres. En les mones fetes per als menuts  s’encrostava en la pasta un ou i es calorejava este amb paper de seda. El color roig era el que més s’emprava per tenyir-los. Els  xiquets observàvem que, al trencar-los, en un del dos extrems de l’ou havia un minúscul buit;  preguntant quin era el motiu d’allò   les nostres mares ens deien que era el forner que l’havia mossegat desprès d’haver-lo portat al forn. Es per açò que eixe boci que falta als ous el coneguem com el mos del forner.
La conquesta catalano-aragonesa del nostre territori no va suposar l’expulsió inmediata dels musulmans vençuts. Les dos cultures van conviure al llarg de moltes dècades i les tradicions que venien del nord cristià es fusionarien amb nombroses tradicions dels musulmans valencians. La mona, un dolç d’origen àrab i que sembla que empraven els musulmans en la seua Pasqua, passa a ser un dolç característic de la nostra Pasqua cristiana.  Una vegada més, la gastronomia, junt a altres elements de la civilització musulmana, passa a ser  un valor d’unió entre les dos cultures.

                                                                                     Francesc Juan Chàfer



  
             

No hay comentarios:

Publicar un comentario